Tema 52

Avantatges: (a) independència de tercers i dels cicles crediticis (en la crisi 2008-2013, les empreses autosuficients van sobreviure millor que les dependents del crèdit bancari); (b) absència d’interessos explícits, encara que sí que hi ha un cost d’oportunitat implícit; (c) flexibilitat: no genera compromisos de pagament amb termini ni penalitzacions per amortització anticipada; (d) evita la dilució del capital en no emetre accions noves; (e) assenyala solvència i qualitat creditícia als mercats, i reduïx el cost del deute futur.

Inconvenients: (a) cost d’oportunitat per als accionistes: els fons retinguts es podrien distribuir com a dividends perquè l’accionista els invertira en projectes alternatius d’igual o major rendibilitat; (b) poden desincentivar la disciplina financera —sense la pressió del servei del deute, els directius poden relaxar el control de costos—; (c) limita el ritme de creixement en sectors dinàmics on les oportunitats superen la capacitat de generació interna (start-ups tecnològiques, biotecnologia, semiconductors); (d) el problema del free cash flow de Jensen (1986): en absència de projectes amb VAN positiu major que k, l’excés de caixa interna es pot destinar a adquisicions destructores de valor, increments salarials no justificats o manteniment d’actius ineficients —patologia documentada empíricament en empreses madures amb posicions de monopoli o quasi-monopoli. La solució, segons Jensen, és augmentar l’endeutament com a mecanisme disciplinador o distribuir l’excés de caixa mitjançant dividends o recompres.

Les reserves són beneficis retinguts, que incrementen el patrimoni net. Formes clàssiques: legal (mínim 20 % del capital segons art. 274 LSC), voluntàries, estatutàries, especials (per a primes d’emissió, accions pròpies, etc.). L’enriquiment permet genuïnament finançar noves inversions: reinversió vs. distribució (Tema 54). La decisió de retindre beneficis en lloc de distribuir-los és el nucli del debat entre la teoria del pecking order de Myers i Majluf (1984) —que prediu una jerarquia de preferències: autofinançament > deute > emissió d’accions noves— i la teoria de la irrellevància de la política de dividends de Miller i Modigliani (1961), estudiada al Tema 54. En la pràctica espanyola, segons les dades de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV, 2023), el payout mitjà de l’IBEX-35 se situa entre el 50 i el 60 %, la qual cosa implica que el 40-50 % del benefici net es reté com a reserves; en sectors intensius en capital com les utilities (Iberdrola, Endesa), l’autofinançament pot superar el 70 % del total de recursos invertits anualment.

L’amortització és l’expressió comptable de la depreciació sistemàtica i racional d’un actiu no corrent al llarg de la seua vida útil. Reflecteix tres components:

• Depreciació física: desgast per l’ús.

• Depreciació tècnica: obsolescència (un ordinador de 10 anys).

• Depreciació econòmica: canvis de mercat (una planta especialitzada en un producte extingit).

L’amortització compleix tres funcions: (1) econòmica (reflecteix el veritable cost del capital consumit en la producció); (2) comptable (racionalitat de la imputació del cost als exercicis); (3) financera (genera fons per substituir l’actiu al final de la seua vida útil).

L’efecte Lohmann-Ruchti, descobert independentment per Robert Lohmann (1949) i Hans Ruchti (1953), mostra que les amortitzacions, en ser reinvertides abans que l’actiu antic acabe la seua vida útil, permeten un creixement intern gratuït de la capacitat productiva.

Exemple: una empresa amb 10 màquines (vida útil 10 anys, cost 10.000 € cadascuna). Amortització anual = 10.000 €. Eixa quantitat servix per a comprar una màquina nova cada any. Amb fluxos constants, al cap de n anys l’empresa té quasi el doble de capacitat productiva sense haver afegit capital extern.

Condicions per al fenomen: estabilitat dels preus, activitats amb alta taxa d’amortització, disciplina en la reinversió. L’efecte desapareix si els preus dels actius pugen (inflació d’actius) o si les amortitzacions es repartixen com a dividends en lloc de reinvertir-se.

Les provisions són passius d’import o venciment incert. Cobrixen obligacions presents probables per fets passats: garanties de reparació, litigis, reestructuracions, compromisos ambientals. A diferència de les amortitzacions (que cobrixen pèrdues certes i sistemàtiques sobre actius no corrents), les provisions cobrixen contingències —probables però incertes en el seu import o en el seu venciment— sobre el passiu. La distinció té conseqüències comptables i fiscals: les amortitzacions s’apliquen sobre actius i imputen el cost a l’exercici en què es produïx l’ús; les provisions creen un passiu que reflectix l’estimació del sacrifici econòmic futur probable.

La NIC 37 (Provisions, Passius Contingents i Actius Contingents) fixa tres condicions acumulatives per a reconéixer una provisió: (a) l’entitat té una obligació present —legal o implícita— derivada d’un succés passat; (b) és probable que calga una eixida de recursos per a cancel·lar l’obligació; (c) l’import es pot estimar de manera fiable. Quan alguna d’estes condicions no es complix, el passiu es classifica com a passiu contingent i no es reconeix al balanç, encara que se n’ha d’informar a la memòria. Al PGC espanyol (Reial Decret 1514/2007), les provisions es regulen per la NRV 15a i es recullen al Grup 14 (Provisions a llarg termini) i 15 (Provisions a curt termini). L’AECA, al seu Document 22 sobre amortització i provisions (2018), aprofundix en els criteris de dotació i en les diferències entre el tractament comptable i el fiscal.

Des del punt de vista de l’autofinançament de manteniment, les provisions són semblants a les amortitzacions: generen una despesa comptable no monetària que reduïx el benefici distribuïble i «reté» fons dins de l’empresa fins que la contingència es materialitze. En eixe sentit, la provisió actua com un escut financer: protegix la liquiditat de l’empresa davant de xocs futurs probables. Ara bé, a diferència de les amortitzacions —la base de les quals són els fluxos reals de consum de l’actiu—, la dotació de provisions exigix un judici de probabilitat i estimació que introduïx major discrecionalitat en els estats financers, cosa que ha donat lloc històricament a pràctiques d’earnings management mitjançant l’ús estratègic de provisions: la dotació pot suavitzar resultats en exercicis bons i la reversió augmenta els resultats en exercicis roïns.

Les reserves són beneficis retinguts per la societat, que incrementen el patrimoni net. Són la principal partida d’autofinançament d’enriquiment. Comptablement es registren al subgrup 11 del PGC (prima d’emissió, reserva legal, voluntàries, especials, revaloracions, etc.) i formen part del patrimoni net del balanç. A diferència de l’autofinançament de manteniment —que no canvia el patrimoni net perquè la despesa (amortització o provisió) es compensa amb la reducció de l’actiu o l’augment del passiu— la retenció de reserves eleva el patrimoni net, i incrementa el valor comptable dels fons propis i, en condicions de mercat eficient, el valor de l’empresa. La relació entre reserves i valor d’empresa és el nexe fonamental amb el Tema 54 (política de dividends) i amb el Tema 53 (WACC): si l’autofinançament finança projectes amb ROIC major que el WACC, crea valor per a l’accionista sense necessitat d’emissió externa ni d’endeutament addicional.

Les reserves poden destinar-se a: (a) compensar pèrdues d’exercicis anteriors —funció d’estabilització del patrimoni net—; (b) distribuir-se com a dividend extraordinari (si són lliures) —la Junta General pot acordar el repartiment de reserves voluntàries en qualsevol moment, sempre que no afecte les restriccions legals—; (c) capitalitzar-se mitjançant ampliació de capital alliberada —este procés només genera un efecte comptable (reserves → capital), no econòmic, ja que la riquesa total de l’accionista no varia: cau el valor teòric de cada acció però augmenta el nombre d’accions en la mateixa proporció. Les reserves legals i estatutàries tenen restriccions especials: la legal només es pot usar per a compensar pèrdues quan no hi ha altres reserves disponibles, i no es pot distribuir mentre no excedisca el 20 % del capital social. Les reserves de revaloració (creades a l’empara de lleis específiques d’actualització de balanços, com la Llei 16/2012 a Espanya) tenen també restriccions de disponibilitat durant un període mínim.

En el context del dret fiscal, la reserva de capitalització (art. 25 de la Llei 27/2014 de l’IS) permet a les empreses reduir la seua base imposable en el 20 % de l’increment de fons propis de l’exercici (percentatges incrementats fins al 30 % si augmenta la plantilla, Llei 7/2024), amb la condició de mantindre eixe increment durant tres anys i no distribuir-lo. És un incentiu explícit del legislador a l’autofinançament d’enriquiment: una empresa que reté 1.000.000 € en reserves pot reduir la seua base imposable en 200.000 €, un estalvi fiscal de 200.000 × 25 % = 50.000 €. A més, la reserva d’anivellament (art. 105 LIS, exclusiva per a empreses de dimensió reduïda amb xifra de negocis menor que 10 M€) permet diferir la tributació de fins al 10 % del resultat, i constituïx una reserva que es reverteix en els cinc anys següents per a compensar bases imposables negatives o, si no hi ha pèrdues, al cap dels cinc anys. En conjunt, estos incentius fiscals reforcen la preferència per l’autofinançament implícita en el pecking order de Myers-Majluf.