Tema 10

En una economia de troc (barter), els béns s’intercanvien directament. Problema fonamental: doble coincidència de necessitats. Si tinc sabates i vull pa, he de trobar algú que tinga pa i vulga sabates. Costos de cerca elevats; mercat limitat.

A aquesta dificultat bàsica se sumen la indivisibilitat de molts béns (no pots pagar mitja vaca per unes quantes barres) i la falta d’una mesura comuna de valor: amb n béns hi ha n(n−1)/2 tipus de canvi bilaterals que recordar. Per això, com va argumentar Carl Menger (1892), el diner no sorgeix d’un decret sinó d’un procés espontani: la mercaderia més líquida i acceptada s’imposa com a mitjà de canvi universal.

Diner mercaderia: sal, bestiar, gra, conquilles.

Diner metàl·lic: or, plata, coure (Lídia, s. VII aC).

Diner fiduciari: paper sense valor intrínsec, recolzat per confiança en l’emissor (Banc Central).

Diner bancari: dipòsits a la vista, xecs.

Diner electrònic: targetes, transferències, Bizum.

Criptomonedes: Bitcoin (2009), Ethereum. Descentralitzat, blockchain.

CBDC: Central Bank Digital Currencies. Euro digital previst 2026-27. El BCE hi és en fase de preparació des d’octubre de 2023, amb l’objectiu d’un moneder digital públic accessible als ciutadans de la zona euro.

Segons competència: perfecta, monopolística, oligopoli, monopoli (vegeu Bloc B).

Segons producte: béns, serveis, factors (treball, capital), divises.

Segons abast: local, nacional, internacional.

Segons regulació: lliures, regulats (medicaments, utilities), prohibits (drogues il·legals).

Apareixen també els mercats de plataforma o two-sided (Amazon, Uber, Booking, App Store): un intermediari digital reuneix dos costats amb efectes de xarxa creuats. La seua anàlisi (premi Nobel Tirole 2014) és hui clau per entendre la regulació de la competència digital i la Digital Markets Act de la UE (2022). Aquesta norma imposa obligacions d’interoperabilitat i prohibició d’autopreferència als gatekeepers (Amazon, Apple, Alphabet, Meta, Microsoft, ByteDance).

A banda del preu propi, influeixen:

• Renda (+/−): normals, inferiors. Per als béns normals, un augment de renda desplaça la corba a la dreta (més demanda a cada preu). Per als béns inferiors (transport públic bàsic, alguns aliments de baixa qualitat) el signe és negatiu: a més renda, menys demanda. Per als béns de luxe, l’elasticitat-renda supera la unitat (Tema 11, Bloc B).

• Preus d’altres béns: substitutius (+), complementaris (−). Un augment del preu d’un substitutiu (café/te, gasolina/transport públic) desplaça la demanda cap al bé analitzat. Un augment del preu d’un complementari (cotxe/gasolina, impressora/cartutxos) la desplaça a l’esquerra.

• Gustos i preferències. Recullen l’impacte de la publicitat, les modes i la informació: per exemple, l’evidència científica sobre el tabac ha desplaçat permanentment la demanda de cigarrets a Espanya, de més de 4.000 milions de paquets de tabac el 2000 a menys de 1.500 el 2024, segons el Comissionat per al Mercat de Tabacs.

• Expectatives. Si s’espera una pujada de preus futura, la demanda present augmenta (efecte especulatiu). Cas recent: l’anticipació de la pujada de l’IBI i dels tipus d’interés hipotecaris el 2022 va generar un avançament massiu de compra d’habitatge que va elevar temporalment la demanda.

• Nombre de consumidors. L’expansió del mercat (més turistes estrangers, més llars) desplaça la corba a la dreta. El turisme representa el 12,3 % del PIB espanyol (INE 2024); la seua estacionalitat genera desplaçaments de demanda molt marcats en hostaleria, transport i oci.

Un canvi en aquests factors desplaça la corba; un canvi de preu mou al llarg de la corba.

Igual que en la demanda, el preu propi mou la quantitat oferida al llarg de la corba; els factors següents la desplacen sencera:

• Tecnologia. Una millora tecnològica redueix el cost marginal i desplaça l’oferta a la dreta. Exemple: la reducció del cost d’instal·lació d’energia solar (caiguda del 90 % entre 2010 i 2023 segons BloombergNEF) ha augmentat massivament l’oferta d’electricitat renovable a Espanya.

• Costos dels factors productius. L’augment del salari mínim interprofessional, del cost de l’energia o dels preus de matèries primeres desplaça la corba d’oferta a l’esquerra. El xoc energètic de 2022 va ser una reducció d’oferta pràcticament en tots els mercats de béns industrials.

• Preus d’altres béns que l’empresa pot produir. Si el preu del blat puja i un agricultor pot conrear ordi o blat, reduirà l’oferta d’ordi. És rellevant per a interpretar els efectes dels aranzels agrícoles i de la PAC en l’assignació de cultius a Espanya.

• Nombre de productors. L’entrada de noves empreses en un sector amb beneficis positius desplaça l’oferta a la dreta. Aquest mecanisme és central en el model de competència perfecta a llarg termini.

• Expectatives. Si els productors esperen preus més alts en el futur, poden retardar la venda (emmagatzemar petroli, retardar collites) i reduir així l’oferta present.

• Impostos i subvencions. Un impost específic eleva el cost i desplaça l’oferta a l’esquerra: el preu al consumidor puja i la quantitat cau en el percentatge determinat per les elasticitats relatives. Una subvenció la desplaça a la dreta. Exemple: l’impost al carboni eleva el cost de les empreses emissores; les subvencions al vehicle elèctric (MOVES III a Espanya) incrementen la seua oferta efectiva.

Els desplaçaments de les corbes canvien l’equilibri:

• ↑ Demanda: P ↑, Q ↑. La corba es desplaça a la dreta per un augment de renda, de preferències o del nombre de consumidors.

• ↓ Demanda: P ↓, Q ↓.

• ↑ Oferta: P ↓, Q ↑. La corba es desplaça a la dreta per una millora tecnològica, una reducció de costos o l’entrada de competidors.

• ↓ Oferta: P ↑, Q ↓.

Quan es mouen les dues a la vegada, l’efecte sobre P o Q queda indeterminat i depén de la magnitud relativa. Cas recent (2022): pujada del cost energètic (oferta a l’esquerra) + recuperació pospandèmica del consum (demanda a la dreta) → preus molt a l’alça, quantitats una mica a l’alça. Si la demanda puja més que l’oferta, el preu augmentarà; si l’oferta puja més, el preu pot caure. El resultat de 2022 va ser una inflació sense precedents des dels anys 1980 —IPC general d’Espanya 2022: +8,4 % anual—, amb les quantitats només lleugerament afectades. L’episodi il·lustra de manera pedagògica com els models d’oferta i demanda prediuen correctament la direcció de l’ajust de preus fins i tot quan l’efecte sobre les quantitats queda indeterminat a priori.

Un altre exemple contemporani: el mercat d’habitatge a les grans ciutats espanyoles (Madrid, Barcelona, Màlaga). La demanda d’habitatge en lloguer ha augmentat per l’augment de les llars unipersonals, el creixement de la població activa i el turisme de curta estada (Airbnb); l’oferta ha caigut per restriccions urbanístiques, costos de construcció elevats i conversió de lloguers residencials en turístics. Resultat: preu a l’alça, quantitat (d’habitatge disponible per a arrendament residencial) a la baixa. La Llei d’Habitatge (2023) —amb les seues zones de mercat tensionat i limitacions de renda— és una intervenció que pretén fixar el preu per davall de l’equilibri de mercat; la teoria prediu escassetat (Qd major que Qs) i racionament, una tendència que els primers informes posteriors a l’entrada en vigor semblen confirmar parcialment.

En el gràfic següent la corba desplaçada D’ es dibuixa amb el mateix traç i el mateix pes que O i D: es llig com una corba de demanda de ple dret i no com la línia auxiliar discontínua de la figura anterior.

Smith (1776): la cerca de l’interés propi, mitjançant el mercat, porta (com si fora guiada per una mà invisible) al bé comú. Formalitzat pels teoremes del benestar: l’equilibri competitiu és Pareto-òptim (1r teorema).

Limitacions (vegeu Tema 17 Bloc B): externalitats, béns públics, informació asimètrica, poder de mercat, distribució injusta. Justifiquen intervenció pública.

Coase (1960) matisà la dicotomia mercat-Estat: si els costos de transacció són baixos i els drets de propietat estan ben definits, els agents poden negociar solucions eficients fins i tot davant d’externalitats. El repte regulador és definir bé aquests drets i reduir els costos de transacció —paper reforçat per institucions com la CNMC a Espanya o la DG Competition de la Comissió Europea.

Convé matisar l’abast dels teoremes del benestar. El 1r teorema estableix que tot equilibri competitiu walrasià és Pareto-òptim, la qual cosa significa que no és possible millorar la situació de ningú sense empitjorar la d’un altre. Però l’òptim de Pareto no implica justícia distributiva: un equilibri on l’1 % de la població posseeix el 99 % de la riquesa pot ser Pareto-òptim. El 2n teorema estableix que qualsevol assignació Pareto-òptima es pot assolir com a equilibri competitiu mitjançant transferències de renda apropiades —cosa que dona base teòrica a la redistribució sense distorsió de preus—, però en la pràctica aquestes transferències requereixen informació sobre habilitats i preferències que el planificador no té (Mirrlees 1971, Nobel 1996: segona millor redistribució sota informació asimètrica). D’altra banda, l’economia conductual —Kahneman i Thaler— ha demostrat que els consumidors reals no actuen com l’agent racional que els teoremes del benestar pressuposen: l’aversió a la pèrdua, el biaix del statu quo i la inconsistència temporal generen resultats de mercat que són ineficients fins i tot sense externalitats ni béns públics. Aquesta crítica conductual a l’eficiència del mercat completa el panorama de per què la intervenció pública té base tant en les fallades del mercat clàssiques (externalitats, béns públics, poder de mercat) com en les fallades cognitives dels agents, totes les quals es desenvolupen al Bloc B.