Tema 52
El finançament intern: autofinançament, amortització, provisions i reserves.
Introducció
Junt amb les fonts externes (Tema 51), l’empresa genera recursos financers interns a partir del seu propi funcionament: beneficis no distribuïts, amortitzacions, provisions. Aquest finançament intern o autofinançament és, en moltes empreses madures, la principal font de fons. En el cas d’Inditex, per exemple, més del 90 % de la inversió anual es finança amb recursos generats internament.
Aquest tema connecta amb el Tema 51 (finançament extern), el Tema 53 (cost del capital), el Tema 54 (política de dividends) i els Temes 66-68 (comptabilitat). És també una baula essencial per entendre el creixement autosostingut i la independència financera empresarial.
Es desenvolupa en 5 blocs: (1) concepte i classes; (2) autofinançament de manteniment i d’enriquiment; (3) amortització; (4) provisions; (5) reserves.
1. Concepte i classes de finançament intern
1.1. Concepte
El finançament intern (o autofinançament) és «el conjunt de recursos generats per la pròpia activitat empresarial que, en lloc de distribuir-se, es retenen dins de l’empresa per finançar el seu creixement o reposició». A diferència del finançament extern, no genera obligacions amb tercers ni suposa un cost exigible.
Les aportacions d’autofinançament es poden agrupar en dues grans categories:
• Autofinançament de manteniment: amortitzacions i provisions. No augmenta els fons propis, només preserva la capacitat productiva.
• Autofinançament d’enriquiment: reserves generades a partir de beneficis retinguts. Incrementa el patrimoni net.
1.2. Avantatges i inconvenients
Avantatges: (a) independència de tercers; (b) absència d’interessos explícits; (c) flexibilitat; (d) evita dilució; (e) assenyala solvència als mercats.
Inconvenients: (a) cost d’oportunitat (els accionistes podrien rebre dividends); (b) poden desincentivar la disciplina financera; (c) limita el ritme de creixement en sectors dinàmics; (d) pot generar «sobrepoder» directiu (Jensen, 1986: teoria del free cash flow).
2. Autofinançament de manteniment i enriquiment
2.1. De manteniment
Les amortitzacions i provisions són les principals partides. Permeten reposar actius desgastats i cobrir contingències previsibles. No suposen un increment patrimonial, sinó un manteniment del valor real del capital econòmic.
2.2. D'enriquiment: les reserves
Les reserves són beneficis retinguts, que incrementen el patrimoni net. Formes clàssiques: legal (mínim 20 % del capital segons art. 274 LSC), voluntàries, estatutàries, especials (per a primes d’emissió, accions pròpies, etc.).
L’enriquiment permet genuïnament finançar noves inversions: reinversió vs. distribució (Tema 54).
2.3. Política òptima de retenció
La decisió entre distribuir dividends i retenir beneficis depèn de: (a) les oportunitats d’inversió disponibles amb rendibilitat esperada major que k; (b) les preferències dels accionistes (estabilitat del dividend); (c) la fiscalitat (Espanya: 19-28 % IRPF sobre dividends, 25 % IS sobre plusvàlues); (d) la senyalització als mercats (una retallada de dividends pot interpretar-se com un senyal negatiu).
📊 Diagrama: Flux del benefici empresarial
3. L'amortització: concepte i funció
3.1. Concepte
L’amortització és l’expressió comptable de la depreciació sistemàtica i racional d’un actiu no corrent al llarg de la seua vida útil. Reflecteix tres components:
• Depreciació física: desgast per l’ús.
• Depreciació tècnica: obsolescència (un ordinador de 10 anys).
• Depreciació econòmica: canvis de mercat (una planta especialitzada en un producte extingit).
L’amortització compleix tres funcions: (1) econòmica (reflecteix el veritable cost del capital consumit en la producció); (2) comptable (racionalitat de la imputació del cost als exercicis); (3) financera (genera fons per substituir l’actiu al final de la seua vida útil).
3.2. Mètodes d'amortització
a) Lineal o constant: quota anual constant = (Valor inicial - Valor residual) / n. És el més simple i habitual.
b) Degressiva (decreixents): més amortització els primers anys. Variants:
— Percentatge constant sobre valor pendent.
— Suma dels dígits (anuals / acumulats): quota_j = (n-j+1)·(V₀-VR) / Σ(1…n).
c) Progressiva: més amortització els últims anys. Rara.
d) Per unitats produïdes: variable segons l’ús real.
e) Financera: per quotes equivalents a una anualitat financera.
3.3. Efecte Lohmann-Ruchti (1953-56)
L’efecte Lohmann-Ruchti, descobert independentment per Robert Lohmann (1949) i Hans Ruchti (1953), mostra que les amortitzacions, en ser reinvertides abans que l’actiu antic acabe la seua vida útil, permeten un creixement intern gratuït de la capacitat productiva.
Exemple: una empresa amb 10 màquines (vida útil 10 anys, cost 10.000 € cadascuna). Amortització anual = 10.000 €. Aquesta quantitat serveix per comprar una nova màquina cada any. Amb fluxos constants, al cap de n anys l’empresa té quasi el doble de capacitat productiva sense haver afegit capital extern.
Condicions per al fenomen: estabilitat dels preus, activitats amb alta taxa d’amortització, disciplina en la reinversió.
3.4. Aspectes fiscals i legals
La LIS (Llei 27/2014) regula els coeficients màxims d’amortització fiscal:
• Edificis: 2-3 % (50-33 anys).
• Maquinària: 12 % (8 anys).
• Vehicles: 16 % (6 anys).
• Equips informàtics: 25 % (4 anys).
Llibertat d’amortització (art. 12.3 LIS) per a:
• R+D+i.
• Inversions de PIMES que creen ocupació.
• Inversions en instal·lacions d’autoconsum elèctric.
• Inversions en noves infraestructures energètiques (RDL 4/2023).
4. Provisions
4.1. Concepte i diferència amb amortitzacions
Les provisions són passius d’import o venciment incert. Cobreixen obligacions presents probables per fets passats: garanties de reparació, litigis, reestructuracions, compromisos ambientals.
A diferència de les amortitzacions (que cobreixen pèrdues certes i sistemàtiques), les provisions cobreixen contingències (probables però incertes).
4.2. Classes de provisions
Segons el PGC (Grup 14 i 15):
• Provisió per a impostos.
• Provisió per responsabilitats (litigis).
• Provisió per a reestructuracions.
• Provisió per a transaccions amb pagaments basats en instruments de patrimoni (stock options).
• Provisió per a actuacions mediambientals.
• Provisió per a garanties postvenda.
La NIC 37 regula comptablement les provisions: s’han de reconèixer quan (a) hi ha obligació present; (b) és probable una eixida de recursos; (c) l’import pot estimar-se.
5. Reserves
5.1. Concepte
Les reserves són beneficis retinguts per la societat, que incrementen el patrimoni net. Són la principal partida d’autofinançament d’enriquiment.
5.2. Tipus de reserves (LSC, PGC)
a) Reserva legal (art. 274 LSC): obligatòria fins al 20 % del capital social. Es dota amb el 10 % del benefici net anual.
b) Reserves estatutàries: establertes en els estatuts socials.
c) Reserves voluntàries: decidides per la Junta General.
d) Reserves especials:
— Per a accions pròpies.
— Per a capital amortitzat (art. 335 LSC).
— Reserva de capitalització (art. 25 LIS): deducció fiscal del 10 % per retenció de beneficis.
— Reserva d’anivellament (art. 105 LIS): per a PIMES.
e) Primes d’emissió / assumpció: agi generat en ampliacions de capital per damunt del valor nominal.
5.3. Distribució i capitalització
Les reserves poden destinar-se a:
• Compensar pèrdues d’exercicis anteriors.
• Distribuir-se com a dividend extraordinari (si són lliures).
• Capitalitzar-se (ampliació de capital alliberada): només genera efecte comptable, no econòmic.
Les reserves legals i estatutàries tenen restriccions especials.
Conclusió
L’autofinançament —amb les seues modalitats de manteniment (amortitzacions, provisions) i d’enriquiment (reserves)— constitueix la principal font de recursos financers en empreses madures. L’efecte Lohmann-Ruchti (1953) mostra la potència d’aquesta via per al creixement intern gratuït. L’amortització té una triple dimensió (econòmica, comptable, financera) i s’articula amb la fiscalitat mitjançant el seu caràcter deduïble.
Les reserves i la política de dividends reflecteixen la tensió permanent entre distribució i retenció; aquesta tensió s’aborda amb major profunditat al Tema 54. El docent ha de transmetre que un ús prudent i productiu de l’autofinançament és signe d’una empresa sana i ambiciosa, però que l’excés pot convertir-se en problema (free cash flow problem de Jensen, 1986), ja que els fons no reinvertits amb rendibilitat major que k destrueixen valor.
Bibliografía
- LOHMANN, M. (1949): «Die Bilanz in kapitalistischer und sozialistischer Wirtschaft», Mohr.
- RUCHTI, H. (1953): Die Bedeutung der Abschreibung für den Betrieb, Gabler.
- JENSEN, M.C. (1986): «Agency Costs of Free Cash Flow, Corporate Finance, and Takeovers», AER, 76.
- BREALEY, R., MYERS, S. i ALLEN, F. (2020): Principles of Corporate Finance, 13a ed., McGraw-Hill.
- SUÁREZ SUÁREZ, A.S. (2014): Decisiones óptimas de inversión y financiación en la empresa, Pirámide.
- MARTÍN FERNÁNDEZ, M. i TRIGO MARTÍNEZ, E. (2011): Economía Financiera de la Empresa, Pirámide.
- AECA (2018): Document 22 sobre amortització i provisions.
- Reial Decret 1514/2007 (Pla General de Comptabilitat).
- Reial Decret Legislatiu 1/2010 (Llei de Societats de Capital).
- Llei 27/2014 de l'Impost sobre Societats.
- NIC 16 (Immobilitzat material) i NIC 37 (Provisions).