Tema 28
Els límits al creixement econòmic. Consideració econòmica del medi ambient. Desenvolupament sostenible.
Introducció
El creixement il·limitat sobre un planeta finit és, segons nombrosos economistes (des de Malthus fins a Meadows i Daly), una contradicció en termes. El segle XXI ha vist eclosionar el debat sobre la sostenibilitat: com compatibilitzar el progrés material amb la preservació dels ecosistemes, els recursos i les generacions futures?
Les xifres actuals són alarmants: emissions globals de CO₂ superiors a 37 Gt anuals (2023), concentració atmosfèrica de 421 ppm (vs. 280 ppm preindustrials), pèrdua anual de ~10 milions d’hectàrees de boscos. L’Acord de París (2015) i el Pacte Verd Europeu (2019) marquen l’agenda política.
El tema s’estructura en 5 blocs: (1) límits del creixement; (2) externalitats i béns públics; (3) instruments de política ambiental; (4) desenvolupament sostenible; (5) economia circular i transició energètica.
1. Els límits del creixement
1.1. Malthus (1798) i la crítica clàssica
Thomas Malthus (1798, An Essay on the Principle of Population) va ser el primer economista a sistematitzar la incompatibilitat entre el creixement demogràfic i els recursos finits. El seu argument: la població tendeix a créixer en progressió geomètrica mentre que la producció d’aliments només pot augmentar en progressió aritmètica. La tensió es resol mitjançant «frens positius» —guerra, fam, epidèmia— o «frens preventius» —abstinència, matrimoni tardà. Encara que les seues prediccions catastròfiques no es van complir (gràcies a la revolució agrícola i industrial), va obrir una línia de pensament crític: el diagnòstic malthusià va semblar refutat durant dos segles de revolució tècnica, però els seus mecanismes fonamentals —pressió sobre els recursos no renovables, capacitat de càrrega dels ecosistemes, degradació del sòl i de l’aigua— reapareixen amb força en l’agenda del segle XXI. L’Informe Brundtland (1987) pot llegir-se com una actualització malthusiana institucionalment sofisticada.
1.2. El Club de Roma i Els Límits del Creixement (Meadows 1972)
L’informe del Club de Roma, The Limits to Growth (Meadows, Randers, Behrens 1972), va ser el primer estudi sistemàtic basat en models de dinàmica de sistemes (el model World3) per a projectar les interaccions entre població, producció industrial, contaminació, ús de recursos i producció d’aliments. Les seues conclusions: si les tendències exponencials continuaven, el sistema global col·lapsaria cap al 2050-2100. L’impacte va ser enorme —va vendre 30 milions d’exemplars— però la recepció va ser polaritzada: els economistes neoclàssics van criticar que el model ignorava el mecanisme de preus com a senyal d’escassetat i la substitució tecnològica; els ecologistes el van aclamar com la primera formalització rigorosa dels límits físics. Les actualitzacions posteriors (Meadows 2004; Turner 2012, 2020) han constatat, amb matisos, que les projeccions de l’escenari base s’han complit amb notable precisió: la producció industrial per capita i la contaminació acumulada segueixen les trajectòries del model original. Els límits planetaris de Rockström (2009), amb els 9 llindars quantitatius del sistema Terra, són la versió contemporània del mateix diagnòstic, amb una metodologia més robusta i major suport empíric.
1.3. Georgescu-Roegen i l'entropia
Nicholas Georgescu-Roegen (1906-1994), matemàtic i economista romanés-estatunidenc, va fer a The Entropy Law and the Economic Process (1971) la crítica termodinàmica més profunda al model econòmic estàndard. El seu argument central: l’economia no pot abstraure’s de les lleis físiques. El segon principi de la termodinàmica (llei de l’entropia) estableix que en tot procés de transformació energètica una part de l’energia passa d’un estat ordenat i útil (baixa entropia) a un altre de desordenat i inutilitzable (alta entropia). En termes econòmics: tot procés productiu degrada energia d’utilitzable a no utilitzable, i els recursos naturals de baixa entropia (petroli, minerals) es transformen en productes i residus d’alta entropia que no poden recuperar-se sense una aportació energètica addicional major. Aquesta irreversibilitat implica que el creixement econòmic il·limitat és físicament impossible: a diferència del capital físic fabricat, els recursos naturals es degraden de manera irreversible. Georgescu-Roegen va ser el pare intel·lectual de l’economia ecològica i del concepte de bioeconomia. El seu deixeble Herman Daly (1977, 1996) va desenvolupar les seues intuïcions en la proposta d’steady-state economy: una economia en estat estacionari que mantinga constant l’estoc de capital físic i de recursos, i que maximitze el flux de serveis per unitat de capital. Convé matisar que la crítica de Georgescu-Roegen és més radical que la de Daly: per al primer, ni tan sols una economia estacionària no és sostenible indefinidament, perquè esgota els recursos de baixa entropia encara que més lentament. Aquesta tensió interna de l’economia ecològica —entre estacionària i decreixent— continua sense resoldre’s en el debat contemporani (Kallis, 2018).
1.4. Límits planetaris (Rockström 2009)
Johan Rockström i equip (Stockholm Resilience Centre) van identificar 9 límits planetaris crítics: canvi climàtic, biodiversitat, nitrogen-fòsfor, ocupació del sòl, aigua dolça, acidificació oceans, aerosols, capa d’ozó, contaminants químics. Ja n’hem superat 6 (el 2024). El marc és especialment rellevant perquè fixa llindars quantitatius —no només qualitatius— a partir dels quals el sistema Terra pot patir canvis bruscos i irreversibles (punts d’inflexió o tipping points). La superació del límit del cicle del nitrogen, per exemple, ja genera zones mortes oceàniques de milers de km²; el de la biodiversitat (taxa d’extinció 10 vegades superior al límit) és el més preocupant segons la revisió del 2023 (Richardson et al., Science Advances).
Límits planetaris (Rockström 2009)
Els 9 límits — 6 ja superats el 2024
2. Externalitats i béns públics ambientals
2.1. Externalitats (Pigou 1920)
Una externalitat és un efecte d’una activitat econòmica sobre tercers que no s’integra en el preu. Les externalitats negatives ambientals (CO₂, contaminació, soroll) són el cas paradigmàtic: el cost privat és menor que el cost social → excés de producció.
Solució Pigou: impost pigouvià que internalitze l’externalitat. Fonament teòric dels impostos ambientals.
En el diagrama de mercat, l’empresa iguala el CMa privat amb el preu de mercat en el punt E₀, i produeix Q₀ unitats a preu P₀. Tanmateix, el veritable òptim social exigeix igualar el CMa social (= CMa privat + cost marginal extern) amb el preu: el punt E* amb Q* menor que Q₀ i P* major que P₀. L’impost pigouvià equival exactament a la distància vertical entre ambdues corbes en l’òptim (t = CMa extern). La pèrdua de benestar generada per l’excés de producció Q₀ − Q* és l’àrea del triangle entre les dues corbes de CMa, que l’impost elimina. L’EU ETS opera amb una lògica equivalent però per quantitats (cap) en compte de preus (tax).
Externalitats
Impost pigouvià: CMa privat vs. CMa social
2.2. Teorema de Coase (1960)
Ronald Coase (Nobel 1991), a «The Problem of Social Cost» (Journal of Law and Economics, 1960), va plantejar l’argument més influent contra el monopoli de la solució pigouviana: si els drets de propietat sobre el recurs ambiental estan clarament definits i els costos de transacció són prou baixos, les parts afectades per l’externalitat poden negociar directament una solució eficient sense intervenció de l’Estat. El resultat és el mateix independentment de a qui s’assignen inicialment els drets, sempre que l’assignació siga clara i executable —l’anomenat Teorema de Coase. Aquesta idea ha tingut conseqüències institucionals enormes: és el fonament teòric dels mercats de drets d’emissió (cap-and-trade), on l’Estat fixa un sostre global d’emissions (cap) i els agents negocien els drets fins que el preu de mercat iguala el cost marginal d’abatiment de cadascun. L’EU ETS és l’aplicació més gran del món: 12.000 instal·lacions en 30 països, cobertura del 40 % de les emissions de la UE. Convé matisar, tanmateix, que el resultat de Coase requereix condicions que rarament es compleixen en la pràctica ambiental: els costos de transacció de negociar amb milions d’emissors de CO₂ són prohibitius; els drets de propietat sobre el clima no són assignables a parts privades; i la desigualtat de poder entre contaminadors i afectats fa que la negociació sense Estat siga sovint ineficient. Per això, en la pràctica, el teorema de Coase serveix millor com a justificació teòrica de l’EU ETS (cap-and-trade amb preus emergents) que com a argument contra la regulació directa o els impostos pigouvians.
2.3. Tragèdia dels béns comuns (Hardin 1968, Ostrom 2009)
Garrett Hardin (1968), en el seu article fundacional a Science, va formalitzar la tragèdia dels béns comuns amb la metàfora de la pastura comunal: cada pastor té l’incentiu individual d’afegir un animal més, perquè s’apropia del benefici sencer però comparteix el cost de degradació entre tots. Si tots els pastors actuen racionalment, la pastura es destrueix encara que cap d’ells ho desitge. L’analogia és directament aplicable a l’atmosfera (embornal de CO₂), els oceans (pesca), els aqüífers o la biodiversitat: recursos sense propietari i sense preu que s’exploten en excés per racionalitat individual contra l’interés col·lectiu, fins a esgotar-los.
La solució de Hardin —privatització o regulació estatal— va ser desafiada una generació després per la investigació empírica d’Elinor Ostrom (Nobel 2009). A Governing the Commons (1990), Ostrom va documentar amb etnografies detallades —comunitats de regants a València, pesqueries a Maine i al Japó, pastures a Suïssa— que els grups humans són capaços de dissenyar institucions autoorganitzades que governen amb èxit els béns comuns durant generacions, sense privatització ni Estat. Els seus huit principis de disseny són: (1) límits clarament definits, (2) regles adaptades a les condicions locals, (3) participació col·lectiva en la presa de decisions, (4) supervisió eficaç, (5) sancions graduades, (6) mecanismes de resolució de conflictes accessibles, (7) reconeixement per part de les autoritats externes i (8) capes d’organització imbricades. La rellevància per al canvi climàtic és enorme: els acords internacionals com l’Acord de París (2015) són precisament intents d’institucionalitzar principis ostromians a escala global, encara que amb les complexitats pròpies de la sobirania estatal.
Comuns
8 principis de disseny d'Ostrom (1990) per a governar béns comuns
3. Instruments de política ambiental
3.1. Regulació directa (command & control)
Les normes de command & control fixen estàndards vinculants d’emissions, processos o productes: límits de contaminants en l’aire o en l’aigua, zones protegides, prohibició de substàncies perilloses. El cas paradigmàtic d’èxit és el Protocol de Mont-real (1987): la prohibició progressiva dels CFCs ha fet possible la recuperació de la capa d’ozó estratosfèric, que el 2023 presenta els menors nivells d’esgotament des dels anys huitanta segons la NOAA. Avantatges de l’instrument: certesa del resultat ambiental, igualtat de condicions per als operadors. Inconvenients: rigidesa tecnològica (no incentiva la innovació més enllà de l’estàndard), cost d’informació (el regulador ha de conéixer els costos d’abatiment) i cost d’aplicació elevat.
3.2. Instruments econòmics
• Impostos pigouvians: CO₂ (Suècia 127 €/t, Espanya ~14 €/t via especials), plàstic, hidrocarburs.
• Mercats d’emissions: EU ETS (sistema europeu, des del 2005, cobrint el 40 % d’emissions UE).
• Subvencions verdes: per a renovables, rehabilitació, vehicle elèctric.
• Dipòsits i devolucions: per a envasos.
Instruments de política ambiental
Quatre enfocaments: mecanisme, exemples i fortaleses
| Instrument | Mecanisme | Exemples reals | Avantatge clau | Limitació |
|---|---|---|---|---|
| Regulació directa | Estàndard obligatori | Protocol de Mont-real 1987; límits NOx UE | Certesa del resultat | Rigidesa; no incentiva innovar |
| Impost pigouvià | Preu a l'externalitat | Suècia 127 €/t CO₂; Espanya ~14 €/t | Eficiència; incentiva reduir | Incertesa sobre la quantitat |
| Mercat d'emissions | Cap-and-trade: drets negociables | EU ETS (2005-): ~65-80 €/t 2024 | Flexibilitat; minimitza el cost total | Volatilitat del preu; fuga de carboni |
| Subvencions verdes | Ajuda a tecnologies netes | Primes renovables; bons VE; NextGen | Impulsa la innovació; acceptable políticament | Cost fiscal; risc de captura del regulador |
3.3. Instruments mixtos i voluntaris
Els instruments mixtos i voluntaris completen l’arsenal de política ambiental amb mecanismes que mobilitzen actors privats sense la coerció de la regulació directa ni el cost fiscal dels instruments econòmics. Els acords voluntaris són compromisos formals de sectors industrials amb el regulador per a reduir emissions o l’ús de substàncies perilloses a canvi de major flexibilitat reguladora: el sector cimenter europeu va signar el 2020 un acord amb la Comissió per a assolir la neutralitat climàtica el 2050. Les ecoetiquetes (Ecolabel UE, Àngel Blau alemany, Nordsvanem nòrdica, Distintiu de Garantia de Qualitat Ambiental català) i les certificacions sectorials com la FSC informen els consumidors sobre les característiques ambientals del producte, i activen la sobirania del mercat en favor de la sostenibilitat. Els sistemes de gestió ambiental (ISO 14001 i l’EMAS europeu) són marcs de certificació que obliguen les organitzacions a identificar els seus impactes ambientals, fixar objectius de millora i auditar-se periòdicament. La Taxonomia Verda europea (Reg. 2020/852) classifica les activitats econòmiques segons la seua contribució a sis objectius ambientals —mitigació climàtica, adaptació, aigua, economia circular, contaminació, biodiversitat— i exigeix que no en perjudiquen significativament cap (principi DNSH). És l’estàndard de referència per a la inversió sostenible (green finance): els bons sobirans verds d’Espanya i els bons NextGenEU han d’acreditar que els seus projectes són elegibles per la taxonomia. La seua extensió a la Taxonomia Social (en procés) i a les activitats de transició (gas natural, nuclear) és objecte de debat polític intens a la UE el 2024.
4. Desenvolupament sostenible
4.1. Concepte (Brundtland 1987)
La Comissió Brundtland (Our Common Future, 1987) va formular la definició clàssica: «desenvolupament sostenible és aquell que satisfà les necessitats del present sense comprometre la capacitat de les generacions futures de satisfer les seues pròpies».
Tres pilars: econòmic, social, ambiental. Triple bottom line (Elkington 1997). Els 17 ODS operativitzen el concepte.
Sostenibilitat
Genealogia del desenvolupament sostenible: Brundtland → Elkington → Raworth
4.2. Economia ambiental vs. ecològica
Economia ambiental: branca de l’economia neoclàssica, internalitza externalitats (Pigou, Coase, Solow). Creu en la sostenibilitat dèbil (capital natural substituïble).
Economia ecològica (Daly, Georgescu-Roegen, Martínez-Alier): reconeix l’economia com a subsistema de la biosfera. Defensa la sostenibilitat forta (capital natural insubstituïble). Proposa steady-state economy o decreixement (Latouche, Raworth).
4.3. Corba de Kuznets ambiental
Hipòtesi (Grossman-Krueger 1991): la degradació ambiental té forma de U invertida respecte al PIB per capita. Països pobres contaminen poc, mitjans molt, rics menys (transició postindustrial + tecnologia). Evidència empírica: es compleix per a alguns contaminants locals (SO₂) però no per a globals (CO₂).
Corba ambiental de Kuznets. Es confirma per a SO₂ i NOx; no per a CO₂ global.
5. Economia circular i transició energètica
5.1. Economia circular (Pearce-Turner 1990, Ellen MacArthur Foundation)
Davant del model lineal (extracció-producció-consum-residu), l’economia circular busca mantindre els materials en el cicle productiu el major temps possible mitjançant: reducció, reutilització, reparació, reciclatge, recuperació (5R). Normatives UE: Pla d’Acció Economia Circular 2020.
Economia circular
Model 5R: tancar el cicle de materials
5.2. Transició energètica
Canvi del sistema fòssil al baix carboni. Instruments: EU ETS, Fit for 55 (-55 % emissions 2030), Green Deal europeu (2019), Llei 7/2021 canvi climàtic i transició energètica (Espanya), PNIEC 2021-2030. Objectiu europeu: neutralitat climàtica 2050.
Dades Espanya: renovables 50,3 % electricitat (2023), emissions -34 % vs. 1990.
5.3. Donut Economics (Raworth 2017)
Kate Raworth proposa un model visual: l’economia ha d’operar en l’espai entre el «sòl social» (drets humans bàsics) i el «sostre ecològic» (límits planetaris). Forma de «donut» entre ambdós. Adoptat per Amsterdam, Copenhaguen, Barcelona com a marc de política urbana.
El «donut» de Raworth: economia segura i justa entre el sòl social i el sostre ecològic.
5.4. Dades UE 2024 i EU ETS
L’EU ETS (Emissions Trading System), operatiu des del 2005, és el primer mercat mundial de drets d’emissió. Cobreix el 40 % de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle de la UE (elèctriques, indústria intensiva, aviació intra-UE). El preu del dret (EUA, 1 t CO₂eq) ha passat de 5 €/t el 2017 a un màxim de 100 €/t el 2023 i es va estabilitzar en 65-80 €/t el 2024. La Directiva 2023/959 va introduir l’ETS-2 (edificis i transport per carretera, des del 2027) i el CBAM (Carbon Border Adjustment Mechanism), aranzel ambiental per a evitar fuga d’emissions.
El Pacte Verd Europeu (2019) i el paquet Fit for 55 fixen: reducció del 55 % d’emissions netes el 2030 respecte al 1990, neutralitat climàtica el 2050, 42,5 % renovables el 2030. Espanya (Llei 7/2021): tancament de centrals de carbó completat el 2020-2023, fotovoltaica multiplicada per 5 el 2018-2023, pla d’hidrogen verd amb 12 GW d’electrolitzadors el 2030.
Conclusió
El creixement econòmic il·limitat sobre un planeta finit no és sostenible: aquesta tesi, formulada des de Malthus (1798) i consolidada empíricament per Meadows (1972), Georgescu-Roegen (1971) i Rockström (2009), ha passat de ser una advertència acadèmica heterodoxa a una constatació avalada per l’evidència física. Sis dels nou límits planetaris ja s’han superat (Richardson et al., Science Advances, 2023), i la concentració de CO₂ supera les 421 ppm davant de les 280 preindustrials. El repte del segle XXI és dissenyar un sistema econòmic que opere dins d’aquests límits sense sacrificar les llibertats i els estàndards de vida conquistats.
El tema ha articulat cinc eixos analítics: la crítica històrica al creixement il·limitat (Malthus, Club de Roma, Georgescu-Roegen); la teoria de les externalitats i dels béns comuns (Pigou 1920, Coase 1960, Ostrom Nobel 2009) com a fonament de la política ambiental; els instruments —regulació directa, impost pigouvià, mercats d’emissions com l’EU ETS, subvencions verdes— i la seua comparativa d’eficiència; el concepte de desenvolupament sostenible (Brundtland 1987) i les seues operacionalitzacions (ODS, triple bottom line, economia ecològica vs. ambiental, corba de Kuznets ambiental); i, finalment, l’economia circular i la transició energètica com a polítiques públiques en marxa amb inversions massives (Fit for 55, NextGenerationEU, Llei 7/2021 espanyola).
Les connexions amb la resta del temari són estructurals. La tensió creixement-sostenibilitat enllaça amb el Tema 27 (límits del creixement endogen i Agenda 2030) i amb el Tema 37 (indicadors alternatius al PIB: petjada ecològica, GPI, SDG Index). Els instruments de política ambiental remeten a la teoria de les fallades del mercat del Tema 17. La transició energètica afecta directament l’estructura industrial i l’ocupació, objecte del Tema 32. L’EU ETS i el CBAM tenen implicacions per a la integració econòmica europea del Tema 34.
La frase que sintetitza el tema: «No podem resoldre els problemes de sostenibilitat amb la mateixa lògica de maximització del creixement que els va generar. L’economia necessita operar en l’espai segur entre el sòl social i el sostre ecològic» —Kate Raworth (2017), síntesi del donut economics. O, en versió més rigorosa: «El progrés tècnic pot ampliar els límits, però no pot suspendre indefinidament les lleis de la termodinàmica» —Georgescu-Roegen (1971). D’ací la responsabilitat del docent: educar ciutadans conscients que el creixement sense sostenibilitat és una estratègia suïcida i que existeixen alternatives rigoroses i viables.
- MALTHUS, T.R. (1798): An Essay on the Principle of Population.
- PIGOU, A.C. (1920): The Economics of Welfare, Macmillan.
- COASE, R.H. (1960): «The Problem of Social Cost», J. of Law and Economics, 3.
- HARDIN, G. (1968): «The Tragedy of the Commons», Science, 162.
- GEORGESCU-ROEGEN, N. (1971): The Entropy Law and the Economic Process, Harvard Univ. Press.
- MEADOWS, D. et al. (1972): The Limits to Growth, Universe Books.
- BRUNDTLAND, G.H. (1987): Our Common Future, WCED/ONU.
- PEARCE, D. i TURNER, R.K. (1990): Economics of Natural Resources and the Environment, Johns Hopkins.
- GROSSMAN, G.M. i KRUEGER, A.B. (1991): «Environmental Impacts of NAFTA», NBER WP.
- DALY, H.E. (1996): Beyond Growth, Beacon Press.
- ELKINGTON, J. (1997): Cannibals with Forks: The Triple Bottom Line, Capstone.
- OSTROM, E. (1990): Governing the Commons, Cambridge Univ. Press.
- ROCKSTRÖM, J. et al. (2009): «A safe operating space for humanity», Nature, 461.
- RAWORTH, K. (2017): Doughnut Economics, Random House.
- Acord de París (2015); Llei 7/2021 de canvi climàtic (Espanya).
Síntesi del tema
El one-pager de síntesi del tema, per a un repàs ràpid.
Eina inclosa en la subscripció.
Subscriu-te · 25 €/mes