Tema 27
Creixement i desenvolupament econòmic. Factors. Teories. Subdesenvolupament.
Introducció
El creixement econòmic ha estat, històricament, l’indicador més utilitzat per a mesurar el progrés material d’una societat. Tanmateix, el segle XXI ha vist ampliar-se el concepte cap al desenvolupament, que incorpora dimensions socials, ambientals i de qualitat de vida. Tal com va formular Amartya Sen (Nobel 1998), «el desenvolupament és l’expansió de les llibertats reals de les persones».
Les dades actuals mostren desigualtats dramàtiques: el PIB per capita dels EUA (~80.000 $, 2024) multiplica per 15-20 el d’un país en desenvolupament. Espanya (~33.000 $) està en la zona alta-mitjana de l’OCDE. Entendre les causes, teories i mecanismes del creixement és essencial per a la política econòmica del segle XXI.
El tema s’estructura en 5 blocs: (1) conceptes i mesura; (2) factors del creixement; (3) teories explicatives (clàssica, Solow, endògena); (4) subdesenvolupament; (5) polítiques de desenvolupament.
1. Concepte i mesura
1.1. Creixement vs. desenvolupament
El creixement econòmic es defineix com l’augment sostingut de la capacitat productiva real d’una economia, mesurada habitualment com a variació del PIB real per capita. És un concepte eminentment quantitatiu: registra el volum de béns i serveis produïts, independentment de com es distribueixen o de quins efectes secundaris generen sobre l’entorn o sobre la cohesió social. Simon Kuznets, pare de la comptabilitat nacional moderna, ja va advertir el 1934 que «el benestar d’una nació a penes pot inferir-se de la seua renda nacional».
El desenvolupament econòmic, en canvi, és un concepte estructural i multidimensional: implica transformacions qualitatives sostingudes en les condicions de vida —reducció de la pobresa, millora de la salut i de l’educació, expansió de les llibertats individuals, equitat distributiva i sostenibilitat ambiental. Sen (Nobel 1998), a Development as Freedom (1999), va formular la síntesi més influent: el desenvolupament és l’expansió de les llibertats reals que tenen els individus per a portar la vida que tenen raons per a valorar. Stiglitz i Rodrik hi afigen la dimensió institucional i estructural: un país pot créixer durant dècades sense desenvolupar-se si el creixement no s’acompanya de diversificació productiva, reducció de la dependència externa i enfortiment de l’estat de dret. El creixement és, per tant, condició necessària però no suficient per al desenvolupament: exigeix acompanyar-se de redistribució, inversió en capital humà i governança inclusiva.
1.2. Indicadors clàssics i alternatius
Clàssics: PIB, PIB per capita, PNB, Renda Nacional Disponible.
Alternatius: IDH (Nacions Unides, 1990, basat en Sen-Haq): esperança de vida + educació + ingrés; IDH-D (ajustat per desigualtat); IPM (Índex de Pobresa Multidimensional); GPI (Genuine Progress Indicator); índex de Felicitat (Bhutan, World Happiness Report ONU).
Indicadors
Indicadors clàssics vs. alternatius del progrés econòmic
| Clàssics (quantitat) | Alternatius (qualitat) | |
|---|---|---|
| Producció agregada | PIB / PIB per capita | IDH (vida + educació + renda) |
| Renda | PNB; Renda Nacional Disponible | IDH-D (ajustat per desigualtat) |
| Pobresa | Llindar monetari | IPM (privacions múltiples) |
| Sostenibilitat | No incorporada | GPI (Genuine Progress Indicator) |
| Benestar subjectiu | No incorporat | Felicitat (Bhutan, WHR-ONU) |
1.3. Dades comparatives Espanya i OCDE 2024
Espanya presenta indicadors de país desenvolupat de renda mitjana-alta. PIB per capita al voltant de 33.000 $ (paritat poder adquisitiu, 2024), per davall de la mitjana UE (~40.000 $) i molt lluny dels EUA (~80.000 $) o Luxemburg (~130.000 $). L’IDH espanyol (0,911 el 2022, posició 25/193 al Human Development Report del PNUD) situa el país en la categoria «desenvolupament humà molt alt». Tanmateix, persisteixen bretxes internes: País Basc i Madrid superen el 130 % de la mitjana UE en renda per capita, mentre que Extremadura o Andalusia estan al voltant del 75 %.
El creixement mitjà anual del PIB espanyol 2014-2023 ha sigut de l’1,8 %, condicionat per la doble recessió 2008-2014 i la caiguda de l’11,2 % del 2020 (COVID). Els fons NextGenerationEU (~140.000 M€ assignats a Espanya fins al 2026) han impulsat projectes PERTE en automoció, microxips, hidrogen verd i digitalització.
2. Factors del creixement
2.1. Factors productius tradicionals
La funció de producció neoclàssica identifica tres factors primaris que determinen la capacitat productiva d’una economia. El treball (L) incorpora tant la dimensió quantitativa (hores treballades, població activa) com la qualitativa: el capital humà és l’habilitat i el coneixement incorporats en els treballadors a través de l’educació, la salut i l’experiència. Becker (1964, Human Capital) i Schultz (Premi Nobel 1979) van mostrar que la inversió en capital humà és tan productiva —o més— que la inversió en capital físic, especialment en les fases inicials del desenvolupament.
El capital físic (K) —maquinària, equips, infraestructures de transport, energia i telecomunicacions— amplia la capacitat productiva dels treballadors. L’FMI (2014) va estimar que el multiplicador de la inversió pública en infraestructures supera 1,5 en economies amb bretxa de producció, cosa que justifica una dimensió activa de la política d’oferta. Els recursos naturals (terra, minerals, combustibles) van constituir el factor limitant dels models clàssics (Malthus, Ricardo); la paradoxa de l’abundància (resource curse) mostra, tanmateix, que la seua abundància no garanteix el desenvolupament si no va acompanyada d’institucions que gestionen la renda extractiva. La tecnologia (A) actua com a multiplicador de la resta: en el model de Solow, explica el gruix del creixement a llarg termini com a «residual exogen»; en els models endògens, és ella mateixa el resultat de decisions d’inversió en R+D.
2.2. Capital humà i institucional
Capital humà (Schultz 1961, Becker 1964): educació, salut, experiència. La taxa de retorn de l’educació primària als països en desenvolupament supera el 10 % anual (OCDE). Becker (1964, Human Capital) distingeix la formació general (transferible, finançada pel treballador) de la formació específica (no transferible, cofinançada per l’empresa).
Capital físic (K): la inversió pública en infraestructures de transport, energia i telecomunicacions té multiplicadors fiscals superiors a la mitjana (FMI, 2014): 1,5 en economies amb bretxa de producció. La ràtio inversió/PIB espanyola (20-22 %) és inferior a la mitjana UE (23 %).
Progrés tècnic (A): en el model de Solow, A és exogen; en els models endògens (Romer 1986), A creix gràcies a la R+D i a les externalitats de coneixement. La despesa en R+D d’Espanya (1,44 % del PIB, 2022) està molt per davall de la mitjana UE (2,22 %) i molt lluny de Suècia (3,4 %) o Dinamarca (3,1 %).
Institucions (North, Nobel 1993; Acemoglu-Robinson 2012, Why Nations Fail): regles que estructuren la cooperació. Institucions extractives vs. inclusives. Acemoglu-Robinson-Johnson van rebre el Nobel 2024 per aquesta línia.
Capital social (Putnam 1993): xarxes de confiança cívica. L’índex de confiança interpersonal correlaciona amb el PIB per capita (Knack i Keefer, 1997).
Factors del creixement
Determinants del creixement econòmic a llarg termini
3. Teories explicatives
3.1. Model clàssic (Smith, Ricardo, Malthus)
Adam Smith (1776, An Inquiry into the Nature and Causes of the Wealth of Nations) va identificar tres motors del creixement: la divisió del treball —que eleva la destresa, estalvia temps i facilita la innovació tècnica—, l’acumulació de capital mitjançant l’estalvi dels excedents, i l’extensió del mercat a través del comerç interior i internacional. El seu argument sobre els avantatges absoluts el va completar Ricardo (1817) amb els avantatges comparatius, fonament de l’economia internacional moderna. Tanmateix, Ricardo va introduir el primer element pessimista: els rendiments decreixents de la terra impliquen que, a mesura que l’economia creix i es conreen terres marginals, la renda dels terratinents puja, els beneficis dels capitalistes cauen i la inversió es deté. El resultat a llarg termini és un estat estacionari d’estancament.
Thomas Malthus (1798, An Essay on the Principle of Population) hi va afegir la pressió demogràfica: la població tendeix a créixer en progressió geomètrica mentre que la producció d’aliments només pot créixer en progressió aritmètica, cosa que condueix inexorablement a crisis de subsistència —guerra, fam, epidèmia— com a «frens positius» que restauren l’equilibri. La trampa malthusiana va semblar confirmada per segles d’història prèvia a la revolució industrial, però la hipòtesi va ser refutada pel progrés tècnic i per la transició demogràfica del segle XIX. Convé matisar: els mecanismes malthusians continuen operant en parts del món en desenvolupament on l’accés a la planificació familiar, a l’educació i a la sanitat és limitat, i on la pressió sobre recursos com l’aigua o la terra agrícola és estructural.
3.2. Model neoclàssic de Solow (1956)
Robert Solow (Nobel 1987), a «A Contribution to the Theory of Economic Growth» (QJE, 1956), va proposar:
Y = F(K, L·A), amb rendiments decreixents del capital. En estat estacionari, el creixement del PIB per capita depén només del progrés tècnic (A). L’acumulació de capital condueix a convergència.
El residual de Solow (progrés tècnic exogen) explica la major part del creixement. Crítica: la tecnologia és tractada com a «caixa negra».
Model neoclàssic
Model de Solow: estat estacionari
Les 5 etapes del creixement de Rostow (1960)
L’altura de les barres mesura la renda per capita, que puja etapa a etapa; la línia de temps que segueix no en dona la magnitud, però hi afig el contingut econòmic de cada fase —què hi domina i què hi canvia.
Etapes del desenvolupament
Les 5 etapes de Rostow (1960)
3.3. Creixement endogen (Romer 1986, Lucas 1988)
Paul Romer (Nobel 2018) i Robert Lucas (Nobel 1995) van endogeneïtzar el progrés tècnic:
• Romer: la R+D i les externalitats de coneixement (learning by doing) generen rendiments creixents. El coneixement és un bé no rival i parcialment excloïble; les externalitats positives justifiquen la intervenció pública en R+D i educació.
• Lucas: l’acumulació de capital humà és clau. Els països que inverteixen més en educació i salut generen externalitats de productivitat que retroalimenten el creixement.
Implicacions polítiques: subvencionar la R+D, l’educació i els mercats protegits per la propietat intel·lectual. A diferència de Solow, els models endògens no prediuen convergència automàtica: la divergència entre economies és el cas esperable si no hi ha transferència tecnològica.
Macroeconomia del creixement
Solow (1956) vs. Romer (1986): diferències clau
| Dimensió | Solow (neoclàssic) | Romer (endogen) |
|---|---|---|
| Progrés tècnic (A) | Exogen (caixa negra) | Endogen: R+D + externalitats |
| Rendiments del capital | Decreixents → convergència | Creixents → possible divergència |
| Estat estacionari | Únic i estable; g_y = g_A | Múltiples equilibris possibles |
| Paper del sector públic | Neutral a llarg termini | Crític: subvencionar R+D i educació |
| Convergència entre països | Condicional: sí (mateixa s, n, δ) | No garantida; la bretxa pot créixer |
| Premi Nobel | Solow, 1987 | Romer, 2018; Lucas, 1995 |
3.4. Altres enfocaments
Harrod-Domar (1939, 1946): model keynesià. g = s/v (estalvi/ràtio capital-producte). «Knife-edge»: equilibri inestable.
Kaldor (1961): fets estilitzats del creixement.
Rostow (1960): 5 etapes del desenvolupament.
Schumpeter (1911): destrucció creativa i cicles d’innovació (base dels models evolutius).
Altres enfocaments del creixement
Aportacions clàssiques a la teoria del creixement
4. Subdesenvolupament
4.1. Característiques
El subdesenvolupament no és una etapa transitòria cap al desenvolupament, sinó un estat estructural amb trets propis que s’autoreforcen. Els països de renda baixa (definits pel Banc Mundial com aquells amb RNB per capita inferior a 1.145 $ el 2024) comparteixen una constel·lació de característiques interdependents:
• PIB per capita baix i volàtil: dependència de commodities, vulnerabilitat a xocs externs. El coeficient de variació del PIB als països subsaharians triplica el de l’OCDE.
• Alta dependència del sector primari: el sector agrícola suposa més del 30 % del PIB en molts països de l’Àfrica subsahariana (davant de <3 % a la UE). La malaltia holandesa (Corden-Neary, 1982) mostra com els booms de recursos naturals desindustrialitzen l’economia.
• Deficient capital humà: taxa d’escolarització secundària als països de renda baixa: ~40 % davant de ~99 % a l’OCDE. La malnutrició infantil crònica afecta el 22 % dels menors de 5 anys globalment (UNICEF, 2023), amb efectes cognitius irreversibles.
• Debilitat institucional: l’índex d’Estat de Dret (World Justice Project) correlaciona r = 0,72 amb el PIB per capita. La corrupció extrau entre el 5-10 % del PIB en economies fràgils (estimacions de l’FMI).
• Dependència financera i tecnològica externa: el deute extern dels països de renda baixa supera el 50 % del PIB el 2023 (Banc Mundial). La transferència tecnològica via IDE (inversió directa estrangera) és desigual.
• Estructures socials duals (Lewis 1954): el model dual distingeix un sector modern (salari i productivitat alts) i un sector tradicional (subsistència). L’absorció laboral del sector modern és lenta.
Subdesenvolupament
Característiques estructurals del subdesenvolupament
4.2. Teories del subdesenvolupament
Les explicacions del subdesenvolupament s’articulen en quatre grans paradigmes amb implicacions polítiques molt distintes. La teoria de la modernització (Rostow 1960) concep el subdesenvolupament com un estadi d’una seqüència lineal d’etapes —societat tradicional, precondicions per a l’enlairament, enlairament (take-off), maduresa, consum de masses— per la qual tots els països transitarien amb el suport adequat de capital i tecnologia externs. El model resulta etnocèntric (el model és el dels països anglosaxons) i ignora les estructures de poder que bloquegen l’enlairament; tanmateix, va oferir fonament teòric a les polítiques d’ajuda al desenvolupament dels anys 50-70.
La teoria de la dependència (Prebisch 1950, CEPAL; Frank 1967) proporciona el contrarelat: el subdesenvolupament no és un estadi previ al desenvolupament sinó la seua conseqüència estructural. El sistema-món s’organitza en un centre industrial que acumula valor i una perifèria exportadora de matèries primeres amb termes d’intercanvi estructuralment desfavorables (la tesi Prebisch-Singer sobre el deteriorament secular dels preus dels productes primaris davant dels manufacturats). La solució proposada —industrialització per substitució d’importacions (ISI)— va fracassar a Amèrica Llatina als anys 80 per les distorsions acumulades.
Les explicacions basades en la geografia i el clima (Jeffrey Sachs): els països tropicals, sense eixida al mar o amb accés limitat, pateixen trampes de pobresa geogràfiques —càrrega de malalties tropicals, baixa productivitat agrícola, alts costos de transport— que només poden superar-se amb intervenció externa massiva. Acemoglu i Robinson qüestionen aquesta hipòtesi i mostren que països amb geografies semblants tenen divergències històriques explicables per les seues institucions (el cas de Corea del Nord i Corea del Sud, o de Nogales-Arizona i Nogales-Sonora). Finalment, l’explicació institucional (North, Nobel 1993; Acemoglu-Robinson 2012, Nobel 2024) sosté que les institucions extractives —que concentren el poder polític i econòmic en una elit que extrau rendes de la població— són la causa primària del subdesenvolupament persistent, independentment de la geografia o de la cultura.
4.3. Trampes de pobresa
Els cercles viciosos del subdesenvolupament (vicious circles, Nurkse 1953) perpetuen la pobresa a través de mecanismes de retroalimentació negativa: ingressos baixos → inversió baixa en K i en capital humà → productivitat baixa → ingressos baixos. Aquests cercles operen simultàniament en múltiples dimensions: malnutrició (que redueix la productivitat laboral), analfabetisme (que impedeix adoptar tecnologia), manca de crèdit (que bloqueja la inversió productiva) i debilitat institucional (que desincentiva l’estalvi i la inversió).
Banerjee-Duflo-Kremer (Nobel 2019) han quantificat experimentalment aquestes trampes mitjançant randomized controlled trials (RCT). Les seues troballes clau: les transferències condicionades de renda (conditional cash transfers) trenquen eficaçment la trampa nutricional-educativa; el microcrèdit té efectes més limitats del que s’esperava; el deworming escolar millora l’assistència i el rendiment als països tropicals.
Economia del desenvolupament
Trampa de pobresa: cercle viciós del subdesenvolupament (Nurkse 1953)
5. Polítiques de desenvolupament
5.1. Estratègies clàssiques
El debat històric sobre les estratègies de desenvolupament oposa dos grans paradigmes amb resultats empírics contrastats:
• Industrialització per substitució d’importacions (ISI): adoptada a Amèrica Llatina (Argentina, Mèxic, Brasil) des dels anys 1950 fins als 1980, sota l’impuls teòric de la CEPAL i de Prebisch (1950). L’estratègia va combinar aranzels elevats, empreses estatals i crèdit dirigit per a construir una base industrial domèstica. Resultats: industrialització efectiva en la primera fase, però ineficiència creixent, inflació estructural (l’estructuralisme llatinoamericà la va explicar per la rigidesa de l’oferta) i crisi de balança de pagaments als anys 1980. L’experiment més extrem, a l’Argentina, va derivar en hiperinflació i crisi del peso (1989, 2001).
• Orientació exportadora: Corea del Sud, Taiwan, Hong Kong i Singapur (els «quatre tigres asiàtics»), i més tard la Xina, van adoptar una estratègia d’inserció activa als mercats internacionals. Amsden (1989, Asia’s Next Giant) i Wade (1990, Governing the Market) han documentat com l’Estat desenvolupista asiàtic va combinar disciplina de mercat (exportar o perir) amb política industrial selectiva. Corea del Sud va passar d’un PIB per capita inferior al de Ghana el 1960 a superar els 33.000 $ el 2024.
• Consens de Washington (1989, Williamson): les 10 reformes de l’FMI i del Banc Mundial —liberalització comercial i financera, privatitzacions, disciplina fiscal, desregulació— van predominar als anys 1990. Resultats mixtos: estabilització macroeconòmica en molts casos, però augment de la desigualtat i de la vulnerabilitat social. Rodrik (2001, The Global Governance of Trade) va encunyar el terme «trilema de la globalització» i va criticar el «one-size-fits-all» del consens.
• Post-Consens de Washington: les institucions (North, Acemoglu-Robinson) i les capacitats de l’Estat (Evans 1995) s’hi afigen com a dimensions imprescindibles. El growth diagnostics de Hausmann-Rodrik-Velasco (2005) proposa identificar el coll d’ampolla específic de cada economia en compte d’aplicar reformes genèriques.
Estratègies de desenvolupament
Quatre paradigmes històrics de política de desenvolupament
| ISI | Orient. exportadora | Consens Washington | Post-Consens | |
|---|---|---|---|---|
| Període | 1950-80 | 1960-2000 | 1989-2000 | 2000-hui |
| Casos | Amèrica Llatina | Tigres asiàtics | Amèrica Llatina, Àfrica | Diagnòstic ad hoc |
| Instrument clau | Aranzels, empresa pública | Exportació i disciplina | 10 reformes FMI-BM | Institucions + capacitat |
| Resultat | Ineficiència, inflació | Convergència ràpida | Mixt: estabilització, desigualtat | Hausmann-Rodrik-Velasco 2005 |
| Autor referència | Prebisch (CEPAL 1950) | Amsden 1989; Wade 1990 | Williamson 1989 | Rodrik; Acemoglu-Robinson |
5.2. Agenda 2030 i ODS
Els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l’Agenda 2030 de l’ONU (2015) integren dimensions econòmiques, socials i ambientals. Exemples: fi de la pobresa (ODS 1), educació de qualitat (4), igualtat de gènere (5), treball digne (8), reducció de desigualtats (10), acció pel clima (13).
5.3. Ajuda al desenvolupament
L’objectiu ONU d’AOD del 0,7 % del PIB per als països desenvolupats es compleix només en uns pocs (Suècia, Noruega, Dinamarca, Luxemburg). Espanya ~0,24 % el 2023. Crítics (Easterly 2006) argumenten que l’ajuda mal dissenyada pot generar dependència i corrupció. Defensors (Sachs) creuen que és imprescindible.
5.4. Aportacions recents i Nobel 2024
El Premi Nobel d’Economia 2024 va ser concedit a Daron Acemoglu, Simon Johnson i James Robinson «per estudis sobre com es formen les institucions i el seu efecte sobre la prosperitat». La seua tesi central: les institucions inclusives (estat de dret, propietat protegida, pluralisme polític) expliquen majoritàriament les diferències de renda entre països, davant d’explicacions basades en geografia o cultura. L’obra Why Nations Fail (2012) i The Narrow Corridor (2019) sintetitzen aquest programa.
El Nobel 2019 (Banerjee, Duflo, Kremer) i el Nobel 2021 (Card, Angrist, Imbens) van consolidar la revolució empírica en economia del desenvolupament: els randomized controlled trials permeten identificar causalment quines intervencions funcionen (microcrèdits, deworming, transferències condicionades). El J-PAL (Poverty Action Lab del MIT) coordina centenars de RCT en països en desenvolupament.
Menció específica al Nobel 2018, Paul Romer, per «integrar la innovació tecnològica en l’anàlisi macroeconòmica de llarg termini», i al Nobel 2023, Claudia Goldin, pel seu treball sobre la participació laboral femenina i les bretxes de gènere a llarg termini, dimensió essencial del desenvolupament humà.
Conclusió
El creixement econòmic és la condició material necessària —però no suficient— per al desenvolupament humà. Aquesta distinció, operativitzada per Amartya Sen (Nobel 1998) a través de l’enfocament de capacitats i de l’IDH (Sen-ul Haq, 1990), constitueix la tesi central del tema: el PIB per capita mesura l’expansió quantitativa de la producció, però el desenvolupament exigeix també millora estructural de les llibertats reals —accés a educació, salut, participació política, seguretat econòmica— que un creixement desigual pot deixar intactes o fins i tot deteriorar.
El tema ha recorregut tres eixos majors. El primer, els factors: capital físic (inversió, infraestructures), capital humà (Schultz 1961, Becker 1964), progrés tècnic i —com a «metafactor» que condiciona el rendiment de tots els altres— les institucions (North, Nobel 1993; Acemoglu-Robinson-Johnson, Nobel 2024). El segon, les teories explicatives: el model neoclàssic de Solow (1956), amb la seua convergència condicional i el seu residual exogen, va ser desafiat pels models endògens de Romer (1986) i Lucas (1988), que van internalitzar el progrés tècnic i van justificar la intervenció pública en R+D i educació —la divergència entre economies no és una anomalia sinó un resultat esperable quan no hi ha transferència tecnològica. El tercer, el subdesenvolupament: no una etapa transitòria cap al desenvolupament sinó un estat estructural amb trampes de pobresa (cercles viciosos de Nurkse 1953), la superació de les quals exigeix intervencions causalment identificades, com va demostrar la revolució experimental de Banerjee-Duflo-Kremer (Nobel 2019).
Les connexions amb la resta del temari són múltiples. L’anàlisi del capital humà enllaça directament amb el Tema 32 (canvi tècnic i qualificació) i amb el Tema 31 (mercat de treball i polítiques d’ocupació). El subdesenvolupament institucional remet al debat sobre béns públics globals del Tema 28 (medi ambient i sostenibilitat). Les trampes de pobresa i la desigualtat de renda connecten amb el Tema 36 (economia del benestar, índex de Gini, Estat del Benestar) i amb el Tema 37 (qualitat de vida i indicadors alternatius al PIB). L’Agenda 2030 i els ODS actuen com a marc institucional articulador que travessa els temes del bloc D.
La frase-síntesi que l’opositor ha de ser capaç de reproduir: «El creixement és un mitjà; el desenvolupament, el fi. Les institucions —en particular les inclusives— són el factor que explica per què dos països amb igual dotació de capital i tecnologia divergeixen. Sense institucions inclusives que protegisquen els drets de propietat i limiten l’extracció de rendes, ni el capital físic, ni l’humà, ni la tecnologia generen desenvolupament sostingut» (Acemoglu-Robinson, Nobel 2024).
- SMITH, A. (1776): An Inquiry into the Nature and Causes of the Wealth of Nations.
- MALTHUS, T.R. (1798): An Essay on the Principle of Population.
- SOLOW, R.M. (1956): «A Contribution to the Theory of Economic Growth», QJE, 70(1).
- ROSTOW, W.W. (1960): The Stages of Economic Growth, Cambridge Univ. Press.
- KALDOR, N. (1961): «Capital Accumulation and Economic Growth», in Lutz-Hague.
- SCHULTZ, T.W. (1961): «Investment in Human Capital», AER, 51.
- BECKER, G.S. (1964): Human Capital, Columbia Univ. Press.
- ROMER, P.M. (1986): «Increasing Returns and Long-Run Growth», JPE, 94(5).
- LUCAS, R.E. (1988): «On the Mechanics of Economic Development», JME, 22.
- SEN, A. (1999): Development as Freedom, Knopf.
- ACEMOGLU, D. i ROBINSON, J.A. (2012): Why Nations Fail, Crown.
- BANERJEE, A. i DUFLO, E. (2011): Poor Economics, Public Affairs.
- EASTERLY, W. (2006): The White Man's Burden, Penguin.
- SACHS, J. (2005): The End of Poverty, Penguin.
- Agenda 2030 — Objectius de Desenvolupament Sostenible (ONU, 2015).
Síntesi del tema
El one-pager de síntesi del tema, per a un repàs ràpid.
Eina inclosa en la subscripció.
Subscriu-te · 25 €/mes