Tema 28
Els límits al creixement econòmic. Consideració econòmica del medi ambient. Desenvolupament sostenible.
Introducció
El creixement il·limitat sobre un planeta finit és, segons nombrosos economistes (des de Malthus fins a Meadows i Daly), una contradicció en termes. El segle XXI ha vist eclosionar el debat sobre la sostenibilitat: com compatibilitzar el progrés material amb la preservació dels ecosistemes, els recursos i les generacions futures?
Les xifres actuals són alarmants: emissions globals de CO₂ superiors a 37 Gt anuals (2023), concentració atmosfèrica de 421 ppm (vs. 280 ppm preindustrials), pèrdua anual de ~10 milions d’hectàrees de boscos. L’Acord de París (2015) i el Pacte Verd Europeu (2019) marquen l’agenda política.
El tema s’estructura en 5 blocs: (1) límits del creixement; (2) externalitats i béns públics; (3) instruments de política ambiental; (4) desenvolupament sostenible; (5) economia circular i transició energètica.
1. Els límits del creixement
1.1. Malthus (1798) i la crítica clàssica
Thomas Malthus va ser el primer a denunciar la incompatibilitat entre creixement poblacional i recursos finits. Encara que les seues prediccions catastròfiques no es van complir (gràcies a la revolució agrícola i industrial), va obrir una línia de pensament crític.
1.2. El Club de Roma i Els Límits del Creixement (Meadows 1972)
L’informe del Club de Roma, The Limits to Growth (Meadows, Randers, Behrens 1972), va projectar amb models de dinàmica de sistemes el col·lapse cap al 2050 si continuaven les tendències exponencials. Actualitzacions posteriors (2002, 2022) han confirmat, amb matisos, les seues prediccions.
1.3. Georgescu-Roegen i l'entropia
Nicholas Georgescu-Roegen, a The Entropy Law and the Economic Process (1971), va introduir la termodinàmica en l’economia: tot procés productiu degrada energia d’utilitzable a no utilitzable (augment d’entropia). Pare de l’economia ecològica.
1.4. Límits planetaris (Rockström 2009)
Johan Rockström i equip (Stockholm Resilience Centre) van identificar 9 límits planetaris crítics: canvi climàtic, biodiversitat, nitrogen-fòsfor, ocupació del sòl, aigua dolça, acidificació oceans, aerosols, capa d’ozó, contaminants químics. Ja n’hem superat 6.
2. Externalitats i béns públics ambientals
2.1. Externalitats (Pigou 1920)
Una externalitat és un efecte d’una activitat econòmica sobre tercers que no s’integra en el preu. Les externalitats negatives ambientals (CO₂, contaminació, soroll) són el cas paradigmàtic: el cost privat és menor que el cost social → excés de producció.
Solució Pigou: impost pigouvià que internalitze l’externalitat. Fonament teòric dels impostos ambientals.
2.2. Teorema de Coase (1960)
Ronald Coase (Nobel 1991), a «The Problem of Social Cost» (JLE, 1960), va proposar una alternativa: si els drets de propietat estan ben definits i els costos de transacció són baixos, les parts poden negociar una solució eficient sense intervenció estatal. Fonament dels mercats de drets d’emissió (cap-and-trade) com l’EU ETS.
2.3. Tragèdia dels béns comuns (Hardin 1968, Ostrom 2009)
Garrett Hardin (1968) va descriure com els recursos comuns (atmosfera, pesqueres) s’exploten en excés per racionalitat individual contra interès col·lectiu.
Elinor Ostrom (Nobel 2009) va mostrar, amb evidència empírica, que les comunitats locals sovint gestionen amb èxit béns comuns mitjançant regles autoorganitzades (8 principis de disseny institucional).
3. Instruments de política ambiental
3.1. Regulació directa (command & control)
Normes tècniques i prohibicions: límits d’emissions, zones protegides, prohibició de substàncies (CFCs via Protocol de Mont-real 1987). Avantatges: certesa; inconvenients: rigidesa, cost econòmic alt.
3.2. Instruments econòmics
• Impostos pigouvians: CO₂ (Suècia 127 €/t, Espanya ~14 €/t via especials), plàstic, hidrocarburs.
• Mercats d’emissions: EU ETS (sistema europeu, des del 2005, cobrint el 40 % d’emissions UE). Preu ~80-90 €/t CO₂ (2024).
• Subvencions verdes: per a renovables, rehabilitació, vehicle elèctric.
• Dipòsits i devolucions: per a envasos.
3.3. Instruments mixtos i voluntaris
Acords voluntaris, ecoetiquetes, ISO 14001, certificacions FSC, acords sectorials. Taxonomia europea (Reg. 2020/852) classifica activitats segons contribució ambiental.
4. Desenvolupament sostenible
4.1. Concepte (Brundtland 1987)
La Comissió Brundtland (Our Common Future, 1987) va formular la definició clàssica: «desenvolupament sostenible és aquell que satisfà les necessitats del present sense comprometre la capacitat de les generacions futures de satisfer les seues pròpies».
Tres pilars: econòmic, social, ambiental. Triple bottom line (Elkington 1997). Els 17 ODS operativitzen el concepte.
4.2. Economia ambiental vs. ecològica
Economia ambiental: branca de l’economia neoclàssica, internalitza externalitats (Pigou, Coase, Solow). Creu en la sostenibilitat dèbil (capital natural substituïble).
Economia ecològica (Daly, Georgescu-Roegen, Martínez-Alier): reconeix l’economia com a subsistema de la biosfera. Defensa la sostenibilitat forta (capital natural insubstituïble). Proposa steady-state economy o decreixement (Latouche, Raworth).
4.3. Corba de Kuznets ambiental
Hipòtesi (Grossman-Krueger 1991): la degradació ambiental té forma de U invertida respecte al PIB per càpita. Països pobres contaminen poc, mitjans molt, rics menys (transició postindustrial + tecnologia). Evidència empírica: es compleix per a alguns contaminants locals (SO₂) però no per a globals (CO₂).
Corba ambiental de Kuznets. Es confirma per a SO₂ i NOx; no per a CO₂ global.
5. Economia circular i transició energètica
5.1. Economia circular (Pearce-Turner 1990, Ellen MacArthur Foundation)
Davant del model lineal (extracció-producció-consum-residu), l’economia circular busca mantindre els materials en el cicle productiu el major temps possible mitjançant: reducció, reutilització, reparació, reciclatge, recuperació (5R). Normatives UE: Pla d’Acció Economia Circular 2020.
5.2. Transició energètica
Canvi del sistema fòssil al baix carboni. Instruments: EU ETS, Fit for 55 (-55 % emissions 2030), Green Deal europeu (2019), Llei 7/2021 canvi climàtic i transició energètica (Espanya), PNIEC 2021-2030. Objectiu europeu: neutralitat climàtica 2050.
Dades Espanya: renovables 50,3 % electricitat (2023), emissions -34 % vs. 1990.
5.3. Donut Economics (Raworth 2017)
Kate Raworth proposa un model visual: l’economia ha d’operar en l’espai entre el «sòl social» (drets humans bàsics) i el «sostre ecològic» (límits planetaris). Forma de «donut» entre ambdós. Adoptat per Amsterdam, Copenhaguen, Barcelona com a marc de política urbana.
El «donut» de Raworth: economia segura i justa entre el sòl social i el sostre ecològic.
5.4. Dades UE 2024 i EU ETS
L’EU ETS (Emissions Trading System), operatiu des del 2005, és el primer mercat mundial de drets d’emissió. Cobreix el 40 % de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle de la UE (elèctriques, indústria intensiva, aviació intra-UE). El preu del dret (EUA, 1 t CO₂eq) ha passat de 5 €/t el 2017 a un màxim de 100 €/t el 2023 i es va estabilitzar en 65-80 €/t el 2024. La Directiva 2023/959 va introduir l’ETS-2 (edificis i transport per carretera, des del 2027) i el CBAM (Carbon Border Adjustment Mechanism), aranzel ambiental per a evitar fuga d’emissions.
El Pacte Verd Europeu (2019) i el paquet Fit for 55 fixen: reducció del 55 % d’emissions netes el 2030 respecte al 1990, neutralitat climàtica el 2050, 42,5 % renovables el 2030. Espanya (Llei 7/2021): tancament de centrals de carbó completat el 2020-2023, fotovoltaica multiplicada per 5 el 2018-2023, pla d’hidrogen verd amb 12 GW d’electrolitzadors el 2030.
Conclusió
Els límits del creixement —advertits des de Malthus (1798) i reformulats per Meadows (1972), Georgescu-Roegen (1971) i Rockström (2009)— són ja una realitat empírica contrastable. La resposta requereix instruments econòmics (Pigou, Coase, Ostrom Nobel 2009), tecnològics (transició energètica), institucionals (ODS, Green Deal) i culturals.
El desenvolupament sostenible (Brundtland 1987) i les seues reformulacions (triple bottom line, donut economics de Raworth 2017) ofereixen marcs conceptuals. L’economia circular i la transició energètica són ja polítiques públiques amb inversions massives (fons Next Gen, Pacte Verd). El docent té la responsabilitat d’educar ciutadans conscients que el creixement sense sostenibilitat és una estratègia suïcida i que existeixen alternatives rigoroses i viables.
Bibliografía
- MALTHUS, T.R. (1798): An Essay on the Principle of Population.
- PIGOU, A.C. (1920): The Economics of Welfare, Macmillan.
- COASE, R.H. (1960): «The Problem of Social Cost», J. of Law and Economics, 3.
- HARDIN, G. (1968): «The Tragedy of the Commons», Science, 162.
- GEORGESCU-ROEGEN, N. (1971): The Entropy Law and the Economic Process, Harvard Univ. Press.
- MEADOWS, D. et al. (1972): The Limits to Growth, Universe Books.
- BRUNDTLAND, G.H. (1987): Our Common Future, WCED/ONU.
- PEARCE, D. i TURNER, R.K. (1990): Economics of Natural Resources and the Environment, Johns Hopkins.
- GROSSMAN, G.M. i KRUEGER, A.B. (1991): «Environmental Impacts of NAFTA», NBER WP.
- DALY, H.E. (1996): Beyond Growth, Beacon Press.
- ELKINGTON, J. (1997): Cannibals with Forks: The Triple Bottom Line, Capstone.
- OSTROM, E. (1990): Governing the Commons, Cambridge Univ. Press.
- ROCKSTRÖM, J. et al. (2009): «A safe operating space for humanity», Nature, 461.
- RAWORTH, K. (2017): Doughnut Economics, Random House.
- Acord de París (2015); Llei 7/2021 canvi climàtic Espanya.