Tema 29
Els cicles econòmics. Teories explicatives. La inversió i el cicle. Les polítiques estabilitzadores.
Introducció
L’economia no creix de forma lineal: alterna expansions i contraccions en un patró irregular però recurrent conegut com a cicle econòmic. Les recessions suposen costos humans immensos (atur, pobresa, suïcidis) i econòmics (caigudes de PIB del 10 %+). Estudiar-ne les causes i dissenyar polítiques estabilitzadores és un dels objectius centrals de la macroeconomia.
Episodis recents: la Gran Recessió (2008-2014, Espanya va caure -8,9 % de PIB acumulat), la recessió COVID (2020: -11,2 % a Espanya), l’expansió post-pandèmia (2021-2024). La resposta del BCE, la política fiscal europea (Next Gen) i la política monetària han sigut exemples en viu d’estabilització macroeconòmica.
El tema s’estructura en 5 blocs: (1) concepte i fases; (2) tipus de cicles; (3) teories explicatives; (4) inversió i cicle; (5) polítiques estabilitzadores.
1. Concepte i fases
1.1. Definició
Segons Burns i Mitchell (NBER, 1946), un cicle econòmic és «un tipus de fluctuació trobada en l’activitat econòmica agregada de les nacions que organitzen el seu treball principalment en empreses comercials: consisteixen en expansions simultànies en moltes activitats econòmiques, seguides de contraccions…».
1.2. Fases del cicle
El cicle econòmic estàndard s’articula en sis fases el reconeixement empíric de les quals —ja en temps real— exigeix cautela metodològica: el NBER no declara una recessió fins mesos després que s’haja iniciat.
• Expansió: creixement PIB, baix atur, augment d’inflació. És la fase dominant: el PIB creix per damunt del seu potencial, la taxa d’atur baixa cap al NAIRU o per davall, el crèdit s’expandeix i els preus dels actius pugen; els animal spirits keynesians estan en el punt més alt.
• Cim (peak): màxim de l’activitat, sovint reconeixible només en retrospectiva; en aquesta fase s’acumulen els desequilibris —sobreendeutament, valoracions excessives d’actius, dèficit extern— que precipiten la contracció.
• Recessió: 2 trimestres consecutius de PIB negatiu (definició convencional), encara que el NBER aplica criteris més amplis (caiguda sostinguda en múltiples indicadors: ocupació, ingrés, vendes). Augmenta l’atur, cau el consum i la inversió, i pugen els impagaments de crèdit.
• Depressió: recessió profunda i prolongada. La Gran Depressió (EUA 1929-1933, caiguda acumulada del PIB del 30 %) i la Gran Recessió espanyola (2008-2014, caiguda del 8,9 %) són les referències històriques recents.
• Fons (trough): mínim, a partir del qual comença la recuperació.
• Recuperació: tornada cap a l’expansió, amb millora de la confiança, repunt de la inversió i del consum i descens de l’atur. La velocitat de la recuperació depén críticament de les polítiques activades i de si l’atur ha generat histèresi —deteriorament permanent del capital humà i de l’ocupabilitat dels aturats de llarga durada.
Fases del cicle econòmic (Burns-Mitchell, 1946): fluctuacions recurrents al voltant de la tendència.
Tipologies de cicles per durada
Les barres anteriors comparen la durada de cada tipologia sobre un mateix eix d’anys, que és el que permet veure d’una ullada que un cicle de Kondratiev en val una quinzena de Kitchin. La taula següent no dibuixa eixa proporció, però fixa fila a fila la causa dominant de cadascuna i hi afig la tesi de Schumpeter sobre la superposició de les quatre.
Tipologies de cicles
Cicles econòmics per durada: Kitchin, Juglar, Kuznets, Kondratiev
| Cicle | Durada | Causa dominant |
|---|---|---|
| Kitchin (1923) | 3-4 anys | Inventaris; gestió d'existències |
| Juglar (1862) | 8-11 anys | Inversió en capital fix |
| Kuznets (1930) | 15-25 anys | Construcció, infraestructures, demografia |
| Kondratiev (1925) | 45-60 anys | Ones tecnològiques (vapor → ferrocarril → electricitat → IT → IA) |
2. Tipus de cicles
2.1. Classificació per durada
La literatura sobre cicles ha identificat quatre tipologies fonamentals que difereixen en durada, causa dominant i implicacions de política.
• Kitchin (1923): 3-4 anys, cicles d’inventaris. Les empreses acumulen existències quan la demanda supera les seues expectatives i les redueixen quan les existències són excessives, i això genera fluctuacions de curt termini en la producció industrial.
• Juglar (1862): 8-11 anys, cicles d’inversió en capital fix. És el «cicle» de referència habitual en macroeconomia: es deuen a les decisions d’inversió en capital fix (maquinària, equips) que les empreses ajornen o acceleren segons la demanda i les condicions financeres. Clément Juglar va ser el primer economista que va documentar estadísticament la recurrència dels cicles comercials a França, Anglaterra i els EUA, i va anticipar en dècades l’agenda del NBER.
• Kuznets (1930): 15-25 anys, cicles d’infraestructures, demogràfics. Estan relacionats amb els cicles de construcció i d’infraestructures i amb els moviments demogràfics (generacions de treballadors que entren i ixen del mercat laboral).
• Kondratiev (1925): 45-60 anys, les grans «ones llargues» del capitalisme, vinculades a les revolucions tecnològiques: vapor (1780-1840), ferrocarril (1840-1890), electricitat i química (1890-1940), petroli i informàtica (1940-1990), tecnologies de la informació i IA (1990-?).
Schumpeter (1939): els cicles són superposició dels 4 anteriors + innovacions disruptives. Va proposar que el cicle econòmic observat és la superposició de les quatre tipologies, amplificades o moderades per les innovacions disruptives que caracteritzen la destrucció creativa.
3. Teories explicatives
Escoles de pensament
Teories del cicle econòmic — causa, mecanisme i solució
3.1. Clàssica i monetarista
L’escola clàssica (Say 1803, Ricardo, J. S. Mill) nega la possibilitat d’un excés de demanda agregada sostingut: la Llei de Say («l’oferta crea la seua pròpia demanda») implica que qualsevol contracció s’autocorregeix per la via de l’ajust de preus i salaris. Els cicles són desajustaments temporals causats per xocs externs (males collites, guerres, innovacions) que el mercat absorbeix ràpidament. La crítica keynesiana (1936) va desmuntar aquest argument en mostrar que els salaris són rígids a la baixa i que l’estalvi no es tradueix automàticament en inversió.
Els monetaristes (Friedman 1956, 1968) culpen el banc central: les fluctuacions són causades per canvis en l’oferta monetària i són, en la seua major part, el resultat d’una gestió monetària erràtica. La Gran Depressió de 1929-33 és, per a Friedman i Schwartz (A Monetary History of the United States, 1963), un fracàs de la Reserva Federal que va deixar que l’oferta monetària es contragués un 30 %. La solució no és la discrecionalitat fiscal keynesiana sinó una regla monetària fixa (creixement constant dels diners al ritme del PIB potencial) o, en la formulació moderna, l’inflation targeting.
Clàssica vs. Monetarista
Dues visions liberals del cicle: causes, política i eina
| Clàssica (Say 1803) | Monetarista (Friedman 1956) | |
|---|---|---|
| Mecanisme | Els mercats s'autoajusten; cicles = xocs externs | Errors monetaris del banc central |
| Paper del banc central | Passiu; no intervé | Actiu però limitat per una regla |
| Política recomanada | Laissez-faire; ajust preus-salaris | Regla monetària fixa (k%); inflation targeting |
| Cas emblemàtic | Refuta l'excés de demanda sostingut | Friedman-Schwartz (1963): Fed culpable de la Gran Depressió |
3.2. Keynesiana
Keynes (1936): les recessions són fallades de demanda agregada. La inversió, molt volàtil (animal spirits), és el motor del cicle. A la Teoria General, Keynes sosté que l’economia pot quedar-se atrapada indefinidament en un equilibri de subocupació: la trampa de liquiditat fa ineficient la política monetària (el tipus d’interés nominal no pot baixar de zero) i la paradoxa de l’estalvi mostra que allò que és racional per a un individu —estalviar més en la recessió— és contractiu per al conjunt. Solució: política fiscal expansiva mitjançant despesa pública directa (multiplicador keynesià k = 1/(1−PMC)). El primer test empíric va ser el New Deal de Roosevelt (1933-39), encara que va ser la despesa bèl·lica la que va traure els EUA de la Gran Depressió.
3.3. Cicles reals (RBC) i noves escoles
Kydland i Prescott (1982, Nobel 2004) van llançar la revolució dels Real Business Cycles (RBC): van proposar que els cicles són la resposta òptima i eficient dels agents racionals a xocs tecnològics reals (productivitat total dels factors). En aquest marc, l’atur «cíclic» no existeix —és atur voluntari, resultat de la substitució intertemporal de l’oci— i la política d’estabilització és innecessària i contraproduent. La crítica principal és empírica: no explica recessions profundes, perquè el model RBC base no pot replicar caigudes amb destrucció massiva d’ocupació (Gran Depressió, COVID-2020) sense xocs tecnològics negatius inversemblantment grans.
Nova síntesi neoclàssica (Woodford 2003, Blanchard-Galí 2007): integra les friccions nominals keynesianes —rigideses de preus a la Calvo— dins de models DSGE amb microfonaments. El resultat són els models neokeynesians que hui usa el BCE per a les seues projeccions: la política monetària té efectes reals a curt termini precisament perquè els preus no s’ajusten instantàniament.
Hyman Minsky (1986), a Stabilizing an Unstable Economy, va desenvolupar la hipòtesi d’inestabilitat financera endògena: les economies capitalistes en expansió tendeixen de manera espontània a la fragilitat progressiva que hi genera el seu propi sistema financer. Els agents són inicialment «coberts» (els fluxos de caixa cobreixen el servei del deute), passen a ser «especulatius» (els fluxos només cobreixen els interessos, no el principal) i finalment «Ponzi» (els fluxos ni tan sols cobreixen els interessos: depenen de la revaloració de l’actiu per a amortitzar). El col·lapse del «moment Minsky» —quan els prestadors exigeixen simultàniament la devolució— és el marc analític més potent per a entendre la crisi del 2008: la Gran Recessió va ser literalment un moment Minsky en el mercat hipotecari subprime estatunidenc.
3.4. Cicle financer i supervisió macroprudencial
Després de la crisi del 2008, el Banc de Pagaments Internacionals (BIS) i autors com Borio han popularitzat el concepte de cicle financer: variacions de mitjà termini (15-20 anys) en crèdit i preus d’actius, molt més amples i llargues que el cicle de PIB. Les fases alcistes alimenten la fragilitat descrita per Minsky (d’inversors coberts a especulatius i Ponzi). La regulació post-2009 (Basilea III, MiFID II) pretén contindre aquestes dinàmiques via coixins contracíclics de capital, ràtio d’apalancament, ràtios de liquiditat (LCR, NSFR) i tests d’estrés de l’EBA.
A Espanya, l’AMCESFI (Autoritat Macroprudencial Consell d’Estabilitat Financera, RD 102/2019) coordina el Banc d’Espanya, CNMV i DGS-FP. Els seus instruments inclouen el coixí de capital anticíclic (CCyB), límits a la concessió hipotecària per LTV, LTI i DSTI, i advertències formals sobre desequilibris sectorials (immobiliari, consum). Després de la pandèmia, el CCyB se situa en el 0 % i s’ha activat per primera vegada el 2024 amb un objectiu de l’1 % el 2025.
Hipòtesi d'inestabilitat financera
Fases de Minsky: de l'agent cobert al moment Minsky
4. Inversió i cicle
4.1. Model del multiplicador-accelerador (Samuelson 1939)
Paul Samuelson va modelar la interacció entre:
• Multiplicador keynesià (k = 1/(1-PMC)): un canvi en la inversió genera un canvi amplificat en la renda.
• Accelerador: la inversió depén del canvi en la demanda.
La combinació genera dinàmiques cícliques que poden ser estables, oscil·lants o explosives.
Multiplicador-accelerador
Cadena causal: com un xoc d'inversió amplifica el cicle
Model multiplicador-accelerador (Samuelson 1939)
Tres règims dinàmics segons els paràmetres c i v
| Condició | Comportament del cicle | Exemple intuïtiu |
|---|---|---|
| c·v < 1 | Oscil·lacions amortides; convergeix a l'equilibri | Sistema estable; les pertorbacions es dissipen |
| c·v = 1 | Oscil·lacions constants sostingudes (cicle estacionari) | Fluctuacions cícliques persistents sense amplificar-se |
| c·v > 1 | Oscil·lacions explosives; el cicle s'amplifica | Sense fre extern, el sistema divergeix (crisi o boom desbocat) |
4.2. Determinants contemporanis de la inversió
En la macroeconomia moderna, la inversió empresarial es modelitza amb la q de Tobin (inversió proporcional al quocient entre valor de mercat i cost de reposició del capital), el model neoclàssic amb costos d’ajust (Hayashi 1982), o aproximacions financeres: les restriccions de crèdit i la qualitat dels balanços determinen la inversió més enllà del tipus d’interés. Bernanke-Gertler-Gilchrist (1999) formalitzen l’«accelerador financer»: en una recessió, el deteriorament dels balanços augmenta la prima de risc i redueix la inversió, amplificant la caiguda.
A Espanya, la inversió bruta (FBCF) representa entre el 19 % i el 22 % del PIB; va caure del 30 % al 17 % entre 2007 i 2013 (ajust immobiliari), s’ha recuperat lentament i se situa en el 21 % el 2024, encara per davall de la mitjana UE (22-23 %). Els fons NextGenerationEU pretenen mobilitzar inversió privada complementària mitjançant coinversió i reformes estructurals.
5. Polítiques estabilitzadores
5.1. Política fiscal
• Estabilitzadors automàtics: impostos progressius, prestació d’atur. Actuen sense intervenció i són la primera línia de defensa contra el cicle. L’impost progressiu sobre la renda recapta més en expansió i menys en recessió, i suavitza automàticament la demanda privada; les prestacions d’atur mantenen la renda disponible dels aturats sense necessitat d’una decisió legislativa específica. S’estima que a la UE absorbeixen entre un 20 % i un 30 % d’un xoc de demanda negatiu.
• Política discrecional: plans d’estímul (NextGen, ARRA 2009 EUA). L’ARRA (American Recovery and Reinvestment Act, 787.000 M$, 2009) i el NextGenerationEU (750.000 M€, 2021) són els majors paquets discrecionals de la història recent. La seua eficàcia depén crucialment del multiplicador: en entorns de trampa de liquiditat (tipus d’interés a zero) i economies obertes, el multiplicador fiscal pot superar 1,5 (FMI, Blanchard-Leigh 2013).
• Pacte d’Estabilitat i Creixement UE (PEC, 1997): límit dèficit 3 % PIB, deute 60 %, amb la finalitat d’evitar comportaments oportunistes (fiscal free-riding) a la zona euro. La reforma del PEC mitjançant el Reglament 2024/1263 introdueix trajectòries fiscals plurianuals ajustades per país, amb més flexibilitat per a inversió i reformes, i suavitza el rigor procíclic del marc original. El debat continua: la teoria fiscal del nivell de preus (Leeper, Sims, Cochrane) i la teoria monetària moderna (Kelton) qüestionen els límits numèrics des de perspectives oposades.
5.2. Política monetària
La política monetària és la primera línia de defensa quan l’economia s’acosta al cim del cicle i els preus comencen a tensar-se —o quan cau en recessió i cal estimular la demanda. El BCE, amb mandat principal d’estabilitat de preus (objectiu simètric del 2 % a mitjà termini des de la revisió estratègica del 2021), gestiona tres tipus d’interés: el de les operacions principals de finançament, el de la facilitat de dipòsit i el de la facilitat marginal de crèdit.
• Taula de tipus BCE: pujades 2022-23 per a controlar la inflació, baixades previstes 2024. El cicle 2022-2024 és el més instructiu en dècades: el BCE va pujar els tipus des del 0 % fins al 4,5 % entre juliol del 2022 i setembre del 2023 —la pujada més ràpida de la seua història— i el 2024 va iniciar retallades (3,5 % a final d’any) davant la moderació inflacionària. També va reduir el balanç mitjançant la no-renovació de l’APP (Asset Purchase Programme, discontinuat el juliol del 2022) i del PEPP (Pandemic Emergency Purchase Programme, discontinuat el març del 2024).
• Quantitative Easing (QE): compres massives d’actius (APP, PEPP). En entorns de trampa de liquiditat —tipus d’interés nominal pròxim a zero— la política monetària convencional perd eficàcia i el banc central recorre a instruments no convencionals: el QE compra bons sobirans i corporatius per a comprimir les primes de risc i reduir els tipus a llarg termini.
• Forward guidance: orientació sobre tipus futurs. Consisteix a comprometre’s públicament amb una senda de tipus, i fixa les expectatives del mercat sense moure el tipus actual. Les LTRO (operacions de finançament a termini més llarg) i les TLTRO (condicionades al crèdit al sector privat) proveeixen liquiditat barata als bancs. L’eficàcia d’aquestes eines es discuteix: Bernanke (Nobel 2022) va mostrar que la política del banc central sobre el crèdit bancari amplifica o esmorteeix el cicle per la via del canal del préstec bancari.
5.3. Noves eines
• Política macroprudencial: ESRB, buffers de capital, LTV hipoteques.
• Unió bancària (UE, 2014): SSM, SRM, EDIS.
• SURE (UE 2020): instrument d’atur temporal.
• NGEU (2021-2026): resposta coordinada.
Noves eines (post-2008/2020)
Macroprudencial, Unió bancària, SURE i NGEU
| Macroprudencial | Unió bancària | SURE | NGEU | |
|---|---|---|---|---|
| Àmbit | Banca / crèdit | Banca europea | Ocupació (ERTO) | Inversió i reformes |
| Instrument | CCyB, LTV, LTI, DSTI | SSM + SRM + EDIS | Préstecs UE 100.000 M€ | 750.000 M€ (subv. + préstecs) |
| Normativa clau | Basilea III; RD 102/2019 | Reg. 1024/2013 (SSM) | Reg. 2020/672 | Reg. 2021/241 |
| Activació | Permanent (contracíclica) | 2014- | 2020-2022 (pandèmia) | 2021-2026 |
Polítiques estabilitzadores — seqüència temporal d'activació
Dels estabilitzadors automàtics al QE: cronologia de resposta
5.4. Cicles recents a Espanya (2008-2024)
La Gran Recessió (2008-2014) a Espanya va ser de les més severes de l’OCDE: pèrdua acumulada del 8,9 % del PIB, atur del 8,3 % al 26,9 % el 2013, destrucció de 3,8 milions de llocs de treball, intervenció de la banca amb 65.000 M€ del FROB i rescat europeu del MEDE el 2012 (~41.000 M€). La recuperació, lenta entre 2014 i 2019, es va veure tallada per la recessió COVID: el PIB va caure un 11,2 % el 2020 (pitjor dada de la zona euro), tot i que el sistema d’ERTO i la garantia ICO van evitar un col·lapse de l’ocupació anàleg al del 2008.
La resposta europea va ser inèdita: el BCE va llançar el PEPP (Pandemic Emergency Purchase Programme, 1,85 bilions €), la Comissió va activar la clàusula general de salvaguarda del Pacte d’Estabilitat i es va aprovar NextGenerationEU (750.000 M€). El 2021-2024 Espanya va créixer a un ritme mitjà del 4,3 % nominal i el deute públic es va estabilitzar al voltant del 105 % del PIB. El BCE, davant la inflació, va pujar tipus del 0 % al 4,5 % entre 2022 i 2023, i va començar a baixar-los el 2024 (3,75 % a final d’any).
Conclusió
Els cicles econòmics són una característica estructural, no accidental, de les economies de mercat. El seu estudi sistemàtic va començar amb Juglar (1862) —que va documentar els cicles de 8-11 anys lligats a la inversió en capital fix— i es va enriquir amb la taxonomia de Kitchin (1923), Kuznets (1930) i Kondratiev (1925), fins a culminar en la definició operativa de Burns i Mitchell (NBER, 1946). La tesi central és que les fluctuacions del PIB al voltant de la seua tendència de llarg termini no són pertorbacions aleatòries externes sinó fenòmens amb estructura interna: causes identificables, fases reconeixibles i mecanismes d’amplificació que l’anàlisi econòmica pot modelitzar i, fins a cert punt, suavitzar.
El tema ha recorregut quatre dimensions analítiques. La primera, la taxonomia de cicles per durada i causa (§1-§2), que permet als opositors situar qualsevol episodi històric en la tipologia apropiada. La segona, les teories explicatives (§3): des de la Llei de Say clàssica —que negava la possibilitat d’una insuficiència de demanda prolongada— fins a la hipòtesi d’inestabilitat financera endògena de Minsky (1986), passant pel multiplicador keynesià, el monetarisme de Friedman (1956) i les modernes teories de cicles reals de Kydland-Prescott (Nobel 2004). La tercera, el model multiplicador-accelerador (Samuelson 1939) i els determinants moderns de la inversió (q de Tobin, accelerador financer de Bernanke-Gertler-Gilchrist 1999). La quarta, les polítiques estabilitzadores (§5): estabilitzadors automàtics, política fiscal discrecional, política monetària convencional i no convencional (QE, forward guidance) i supervisió macroprudencial.
Les connexions amb el temari són múltiples. El cicle econòmic enllaça estructuralment amb el Tema 30 (inflació i corba de Phillips, que connecta el cicle real amb la dinàmica de preus) i amb el Tema 31 (mercat de treball: l’atur cíclic és la manifestació laboral de les recessions). Les polítiques estabilitzadores remeten al Tema 22 (política fiscal i deute públic) i al Tema 23 (política monetària i BCE). La integració europea condiciona el marge de les polítiques cícliques nacionals, objecte del Tema 34.
La idea clau: «Les economies de mercat oscil·len al voltant de la seua tendència de llarg termini per raons internes —fallades de demanda (Keynes), inestabilitat financera (Minsky), errors de política monetària (Friedman)— i la resposta adequada combina estabilitzadors automàtics, discrecionalitat fiscal calibrada i supervisió macroprudencial. Les crisis del 2008 i del 2020 han confirmat que sense aquestes institucions l’ajust es produeix per la via de la destrucció massiva d’ocupació i d’activitat» (Blanchard 2017). Han confirmat, doncs, la necessitat d’una intervenció pública activa que combine política fiscal, monetària i macroprudencial: el docent ha de transmetre que estabilitzar el cicle no és «maquillar» el capitalisme sinó una condició per al benestar social.
- JUGLAR, C. (1862): Des crises commerciales.
- KITCHIN, J. (1923): «Cycles and Trends in Economic Factors», REStat, 5.
- KONDRATIEV, N. (1925): The Major Economic Cycles.
- KUZNETS, S. (1930): Secular Movements in Production and Prices.
- KEYNES, J.M. (1936): The General Theory of Employment, Interest and Money.
- SCHUMPETER, J.A. (1939): Business Cycles, McGraw-Hill.
- SAMUELSON, P.A. (1939): «Interactions between the Multiplier Analysis...», REStat, 21.
- BURNS, A.F. i MITCHELL, W.C. (1946): Measuring Business Cycles, NBER.
- FRIEDMAN, M. (1956): Studies in the Quantity Theory of Money, Univ. Chicago Press.
- KYDLAND, F. i PRESCOTT, E. (1982): «Time to Build and Aggregate Fluctuations», Econometrica, 50.
- MINSKY, H.P. (1986): Stabilizing an Unstable Economy, Yale Univ. Press.
- BLANCHARD, O. (2017): Macroeconomics, 7a ed., Pearson.
Síntesi del tema
El one-pager de síntesi del tema, per a un repàs ràpid.
Eina inclosa en la subscripció.
Subscriu-te · 25 €/mes