oposicioneseconomia.es ES · CA

Tema 27

Creixement i desenvolupament econòmic. Factors. Teories. Subdesenvolupament.

Introducció

El creixement econòmic ha estat, històricament, l’indicador més utilitzat per a mesurar el progrés material d’una societat. Tanmateix, el segle XXI ha vist ampliar-se el concepte cap al desenvolupament, que incorpora dimensions socials, ambientals i de qualitat de vida. Tal com va formular Amartya Sen (Nobel 1998), «el desenvolupament és l’expansió de les llibertats reals de les persones».

Les dades actuals mostren desigualtats dramàtiques: el PIB per càpita dels EUA (~80.000 $, 2024) multiplica per 15-20 el d’un país en desenvolupament. Espanya (~33.000 $) està en la zona alta-mitjana de l’OCDE. Entendre les causes, teories i mecanismes del creixement és essencial per a la política econòmica del segle XXI.

El tema s’estructura en 5 blocs: (1) conceptes i mesura; (2) factors del creixement; (3) teories explicatives (clàssica, Solow, endògena); (4) subdesenvolupament; (5) polítiques de desenvolupament.

1. Concepte i mesura

1.1. Creixement vs. desenvolupament

• Creixement econòmic: augment sostingut de la producció de béns i serveis (PIB real per càpita).

• Desenvolupament econòmic: canvi estructural que incorpora millora de les condicions de vida, reducció de la pobresa, equitat, sostenibilitat (Sen, Stiglitz, Rodrik).

El creixement és necessari però no suficient per al desenvolupament.

1.2. Indicadors clàssics i alternatius

Clàssics: PIB, PIB per càpita, PNB, Renda Nacional Disponible.

Alternatius: IDH (Nacions Unides, 1990, basat en Sen-Haq): esperança de vida + educació + ingrés; IDH-D (ajustat per desigualtat); IPM (Índex de Pobresa Multidimensional); GPI (Genuine Progress Indicator); índex de Felicitat (Bhutan, World Happiness Report ONU).

Taxa de creixement = (PIB_t - PIB_{t-1}) / PIB_{t-1} · 100
Taxa anual de creixement real (deflactada)

1.3. Dades comparatives Espanya i OCDE 2024

Espanya presenta indicadors de país desenvolupat de renda mitjana-alta. PIB per càpita al voltant de 33.000 $ (paritat poder adquisitiu, 2024), per davall de la mitjana UE (~40.000 $) i molt lluny dels EUA (~80.000 $) o Luxemburg (~130.000 $). L’IDH espanyol (0,911 el 2022, posició 25/193 al Human Development Report del PNUD) situa el país en la categoria «desenvolupament humà molt alt». Tanmateix, persisteixen bretxes internes: País Basc i Madrid superen el 130 % de la mitjana UE en renda per càpita, mentre que Extremadura o Andalusia estan al voltant del 75 %.

El creixement mitjà anual del PIB espanyol 2014-2023 ha sigut de l’1,8 %, condicionat per la doble recessió 2008-2014 i la caiguda de l’11,2 % del 2020 (COVID). Els fons NextGenerationEU (~140.000 M€ assignats a Espanya fins al 2026) han impulsat projectes PERTE en automoció, microxips, hidrogen verd i digitalització.

2. Factors del creixement

2.1. Factors productius tradicionals

(1) Treball (L): quantitat i qualitat (capital humà, Becker 1964).

(2) Capital físic (K): maquinària, infraestructures.

(3) Recursos naturals: sòl, minerals, energia.

(4) Tecnologia (A): progrés tècnic, innovació.

2.2. Capital humà i institucional

Capital humà (Schultz 1961, Becker 1964): educació, salut, experiència.

Institucions (North, Nobel 1993; Acemoglu-Robinson 2012, Why Nations Fail): regles que estructuren la cooperació. Institucions extractives vs. inclusives. Acemoglu-Robinson-Johnson van rebre el Nobel 2024 per aquesta línia.

Capital social (Putnam 1993): xarxes de confiança cívica.

3. Teories explicatives

3.1. Model clàssic (Smith, Ricardo, Malthus)

Smith (1776): divisió del treball + acumulació de capital + comerç.

Ricardo (1817): rendiments decreixents de la terra → estat estacionari.

Malthus (1798): la població creix geomètricament, l’aliment aritmèticament → trampa malthusiana.

3.2. Model neoclàssic de Solow (1956)

Robert Solow (Nobel 1987), a «A Contribution to the Theory of Economic Growth» (QJE, 1956), va proposar:

Y = F(K, L·A), amb rendiments decreixents del capital. En estat estacionari, el creixement del PIB per càpita depèn només del progrés tècnic (A). L’acumulació de capital condueix a convergència.

El residual de Solow (progrés tècnic exogen) explica la major part del creixement. Crítica: la tecnologia és tractada com a «caixa negra».

Y = K^α · (A·L)^(1-α) | Estat estacionari: g_y = g_A
Model de Solow: el creixement per càpita a LP depèn del progrés tècnic
k (capital per treballador)y, sy, (n+δ)ky = f(k)s·f(k)(n+δ)·kk*estat estacionari

Solow: l’equilibri s’assoleix on l’estalvi iguala la depreciació efectiva.

3.3. Creixement endogen (Romer 1986, Lucas 1988)

Paul Romer (Nobel 2018) i Robert Lucas (Nobel 1995) van endogeneïtzar el progrés tècnic:

• Romer: I+D i externalitats de coneixement (learning by doing) generen rendiments creixents.

• Lucas: l’acumulació de capital humà és clau.

Implicacions polítiques: subvencionar I+D, educació, mercats protegits per la propietat intel·lectual.

3.4. Altres enfocaments

Harrod-Domar (1939, 1946): model keynesià. g = s/v (estalvi/ràtio capital-producte). «Knife-edge»: equilibri inestable.

Kaldor (1961): fets estilitzats del creixement.

Rostow (1960): 5 etapes del desenvolupament.

Schumpeter (1911): destrucció creativa i cicles d’innovació (base dels models evolutius).

4. Subdesenvolupament

4.1. Característiques

• PIB per càpita baix.

• Alta dependència del sector primari.

• Deficient capital humà.

• Debilitat institucional.

• Dependència externa (financera, tecnològica).

• Estructures socials duals (modern vs. tradicional).

4.2. Teories del subdesenvolupament

Teoria de la modernització (Rostow 1960): els països subdesenvolupats seguiran el camí dels desenvolupats.

Teoria de la dependència (Prebisch 1950, Frank 1967): el centre explota la perifèria via termes d’intercanvi desfavorables i deute.

Geografia i clima (Jeffrey Sachs): trampes de pobresa geogràfiques.

Institucions extractives (Acemoglu-Robinson 2012).

4.3. Trampes de pobresa

Cercles viciosos que perpetuen el subdesenvolupament: ingressos baixos → inversió baixa → productivitat baixa → ingressos baixos. Mecanismes: malnutrició, malaltia, analfabetisme, manca de crèdit. Banerjee-Duflo-Kremer (Nobel 2019) han promogut l’ús de RCT per a identificar intervencions efectives.

5. Polítiques de desenvolupament

5.1. Estratègies clàssiques

• Industrialització per substitució d’importacions (ISI): Amèrica Llatina anys 50-70. Aranzels i subvencions per a substituir importacions. Resultat: estancament després de dècades.

• Orientació exportadora: Corea del Sud, Taiwan, Singapur anys 60-90. Èxit espectacular.

• Consens de Washington (1989): liberalització, privatització, disciplina fiscal. Resultats mixtos.

5.2. Agenda 2030 i ODS

Els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l’Agenda 2030 de l’ONU (2015) integren dimensions econòmiques, socials i ambientals. Exemples: fi de la pobresa (ODS 1), educació de qualitat (4), igualtat de gènere (5), treball digne (8), reducció de desigualtats (10), acció pel clima (13).

5.3. Ajuda al desenvolupament

L’objectiu ONU d’AOD del 0,7 % del PIB per als països desenvolupats es compleix només en uns pocs (Suècia, Noruega, Dinamarca, Luxemburg). Espanya ~0,24 % el 2023. Crítics (Easterly 2006) argumenten que l’ajuda mal dissenyada pot generar dependència i corrupció. Defensors (Sachs) creuen que és imprescindible.

5.4. Aportacions recents i Nobel 2024

El Premi Nobel d’Economia 2024 va ser concedit a Daron Acemoglu, Simon Johnson i James Robinson «per estudis sobre com es formen les institucions i el seu efecte sobre la prosperitat». La seua tesi central: les institucions inclusives (estat de dret, propietat protegida, pluralisme polític) expliquen majoritàriament les diferències de renda entre països, davant d’explicacions basades en geografia o cultura. L’obra Why Nations Fail (2012) i The Narrow Corridor (2019) sintetitzen aquest programa.

El Nobel 2019 (Banerjee, Duflo, Kremer) i el Nobel 2021 (Card, Angrist, Imbens) van consolidar la revolució empírica en economia del desenvolupament: els randomized controlled trials permeten identificar causalment quines intervencions funcionen (microcrèdits, deworming, transferències condicionades). El J-PAL (Poverty Action Lab del MIT) coordina centenars de RCT en països en desenvolupament.

Menció específica al Nobel 2018, Paul Romer, per «integrar la innovació tecnològica en l’anàlisi macroeconòmica de llarg termini», i al Nobel 2023, Claudia Goldin, pel seu treball sobre la participació laboral femenina i les bretxes de gènere a llarg termini, dimensió essencial del desenvolupament humà.

Conclusió

El creixement econòmic, concepte central de la teoria econòmica des d’Adam Smith (1776), s’ha anat enriquint amb dimensions qualitatives i sostenibles. Els models de Solow (1956), Romer (1986) i Lucas (1988) ofereixen marcs rigorosos per a analitzar-ne les causes. La investigació empírica (Acemoglu-Robinson, Nobel 2024) ha destacat el paper crucial de les institucions.

El subdesenvolupament no és simplement manca de creixement, sinó una estructura complexa de trampes de pobresa, dependència i debilitat institucional. Les polítiques de desenvolupament modernes, emmarcades en l’Agenda 2030, busquen un creixement inclusiu, sostenible i equitatiu. El docent ha de transmetre que el creixement econòmic és un mitjà, no un fi, al servei del benestar humà (Sen).

Bibliografía

  1. SMITH, A. (1776): An Inquiry into the Nature and Causes of the Wealth of Nations.
  2. MALTHUS, T.R. (1798): An Essay on the Principle of Population.
  3. SOLOW, R.M. (1956): «A Contribution to the Theory of Economic Growth», QJE, 70(1).
  4. ROSTOW, W.W. (1960): The Stages of Economic Growth, Cambridge Univ. Press.
  5. KALDOR, N. (1961): «Capital Accumulation and Economic Growth», in Lutz-Hague.
  6. SCHULTZ, T.W. (1961): «Investment in Human Capital», AER, 51.
  7. BECKER, G.S. (1964): Human Capital, Columbia Univ. Press.
  8. ROMER, P.M. (1986): «Increasing Returns and Long-Run Growth», JPE, 94(5).
  9. LUCAS, R.E. (1988): «On the Mechanics of Economic Development», JME, 22.
  10. SEN, A. (1999): Development as Freedom, Knopf.
  11. ACEMOGLU, D. i ROBINSON, J.A. (2012): Why Nations Fail, Crown.
  12. BANERJEE, A. i DUFLO, E. (2011): Poor Economics, Public Affairs.
  13. EASTERLY, W. (2006): The White Man's Burden, Penguin.
  14. SACHS, J. (2005): The End of Poverty, Penguin.
  15. Agenda 2030 — Objectius de Desenvolupament Sostenible (ONU, 2015).