Tema 23
Finançament de l'economia. Diners, bancs.
Introducció
El diner és l’actiu més líquid de l’economia i la peça central del sistema financer. Des del troc fins a les CBDC, ha evolucionat per a complir tres funcions canòniques: mitjà de canvi, unitat de compte i dipòsit de valor. Els bancs són els intermediaris clau: capten estalvi, concedeixen crèdit i creen diner de manera endògena mitjançant el procés del multiplicador.
La crisi financera de 2007-2009, les fallides de Silicon Valley Bank i Credit Suisse en 2023 i els debats sobre l’euro digital subratllen que la regulació bancària és un ingredient essencial de la política econòmica. Diamond, Dybvig i Bernanke van rebre el Nobel 2022 precisament per la seua anàlisi dels bancs i dels pànics bancaris.
1. Diner: funcions, formes i demanda
1.1. Funcions i propietats
El diner compleix tres funcions, ja identificades per Aristòtil i formalitzades per Jevons (1875): mitjà de canvi (resol la doble coincidència de necessitats), unitat de compte (denomina preus i deutes) i dipòsit de valor (transfereix poder adquisitiu en el temps). Com a dipòsit de valor, la seua qualitat depén de la inflació: a Espanya, una inflació del 10,8 % al juliol de 2022 va erosionar significativament els saldos reals.
Propietats desitjables: durabilitat, divisibilitat, homogeneïtat, escassetat relativa, reconeixibilitat i portabilitat.
1.2. Evolució històrica
Troc, mercaderia-diner (sal, bestiar), metalls preciosos, moneda encunyada (Lídia, s. VII a.C.), lletres de canvi (Edat Mitjana), paper moneda (Xina, s. IX), patró or (1870-1914), diner fiat després de 1971, diner electrònic, criptoactius (Bitcoin, 2009) i stablecoins, fins a les monedes digitals de banc central (CBDC). El BCE preveu el llançament de l’euro digital en 2026-2027 després de la fase preparatòria iniciada en 2023.
Història del diner
Del troc a l'euro digital: huit fites en l'evolució del diner
1.3. Demanda de diner
Teoria quantitativa (Fisher 1911): MV = PT, amb V estable. Cambridge (Marshall, Pigou): Md = k · P · Y. Keynes (1936): tres motius de demanda de saldos reals: transacció, precaució i especulació; sensibilitat al tipus d’interés (preferència per la liquiditat). Friedman (1956, Nobel 1976): reformulació moderna com a demanda de cartera estable; reactivació monetarista. La regla del creixement monetari constant n’és el corol·lari pràctic.
Demanda de diner
Quatre teories de la demanda de diner: de Fisher a Friedman
| Teoria / Autor-any | Variable clau | V estable? | Implicació de política monetària |
|---|---|---|---|
| Equació quantitativa (Fisher 1911) | MV = PT; V determinada pels hàbits de pagament (constant a CT) | Sí — V fixa implica proporcionalitat M-P | Controlar M controla P; la regla de creixement monetari fix és òptima |
| Cambridge (Marshall, Pigou 1917) | Md = k · P · Y; k = 1/V és la fracció de renda que es manté en efectiu | Sí a llarg termini, amb variacions segons les expectatives | Semblant a Fisher però k pot variar; introdueix element de cartera |
| Preferència per la liquiditat (Keynes 1936) | Motius transacció, precaució i especulació; Md funció del tipus d'interés i | No — V és inestable perquè Md varia amb i | La trampa de liquiditat neutralitza la política monetària; cal política fiscal |
| Monetarisme modern (Friedman 1956, Nobel 1976) | Demanda de cartera estable: Md/P = f(renda permanent, tipus d'actius alternatius) | Sí a llarg termini — V és previsible | Regla de creixement monetari constant (k-percent rule); la inflació és sempre monetària |
2. Agregats monetaris
Definicions BCE
El BCE classifica els passius monetaris de les IFM (institucions financeres monetàries):
M1: efectiu en circulació més dipòsits a la vista. És la liquiditat immediata.
M2: M1 més dipòsits a termini fins a 2 anys més dipòsits disponibles amb preavís fins a 3 mesos.
M3: M2 més cessions temporals més participacions en fons del mercat monetari més valors distints d’accions fins a 2 anys.
El BCE segueix M3 com a referència des de 1999 dins del seu pilar monetari; després de la revisió estratègica de 2021, el pes de M3 s’ha reduït enfront de l’anàlisi econòmica integrada. Dades 2024 zona euro: M3 ~16,8 bilions €, creixement interanual ~2 %.
La interpretació dels agregats monetaris no és neutral: en el període 2014-2022, el BCE va injectar base monetària massivament mitjançant QE i TLTRO (el balanç de l’Eurosistema va arribar a superar els 8,8 bilions €) sense que M3 s’accelerara proporcionalment. La discrepància s’explica pel canal de transmissió trencat: els bancs van acumular reserves excedents al BCE (facilitat de dipòsit) en compte de canalitzar-les cap a crèdit, perquè la demanda de préstecs era feble i el desapalancament del sector privat absorbia qualsevol expansió. Aquesta experiència va reforçar la posició del Bank of England (2014) i del BCE sobre l’endogeneïtat del diner: M3 és una variable resultant de les decisions de crèdit bancari i de la demanda del sector privat, no una variable que el banc central puga controlar directament mitjançant la base monetària. En conseqüència, el pilar monetari del BCE va passar a ser una referència de cross-check més que no pas una àncora operativa, subordinat a l’anàlisi econòmica integrada des de la revisió estratègica de 2021.
3. El sistema bancari i la creació de diner
3.1. Reserva fraccionària i multiplicador
Els bancs comercials operen amb reserva fraccionària: mantenen com a reserva només una fracció dels dipòsits i presten la resta, generant diner secundari. L’autoritat monetària fixa el coeficient de reserves obligatòries (1 % a la zona euro des de 2012).
En el model simple (sense efectiu): per cada euro de base monetària H es creen 1/r euros d’oferta monetària M. Si r = 0,1, m = 10. En el model amb públic que manté una ràtio efectiu/dipòsits e:
Multiplicador monetari
De la base monetària a M1: cadena bancària
En l’exemple, amb coeficient r = 1 % i sense filtració a efectiu (e = 0), 100 € de base monetària poden generar fins a 10.000 € d’oferta monetària M1 mitjançant les successives rondes de préstecs bancaris. Amb e major que 0 i reserves excedentàries, el multiplicador efectiu és molt menor.
Agregats monetaris
M1, M2, M3 (Eurosistema)
3.2. Endogeneïtat del diner
A la pràctica, el multiplicador no és estable. La visió moderna (Bank of England 2014, BCE 2017) sosté que el diner bancari es crea principalment quan els bancs concedeixen préstecs, i la base monetària respon a la demanda de reserves. És l’endogeneïtat del diner, defensada per post-keynesians i matisada per l’operativa diària dels bancs centrals.
La lògica és inversa a la del manual estàndard: no és el banc central el que «injecta» base monetària i els bancs multipliquen. En realitat, quan un banc concedeix un préstec, crea simultàniament un dipòsit (actiu del prestatari) i un deute (passiu del banc). El banc busca les reserves necessàries després, al mercat interbancari o en les operacions de refinançament del BCE. Aquesta visió explica per què el QE del BCE (injecció massiva de reserves 2014-2022) no va generar l’explosió inflacionària que el model exogen del multiplicador hauria predit: les reserves excedents simplement es van acumular als dipòsits de les entitats al BCE (facilitat de dipòsit), pagant tipus negatiu fins a 2022. Diamond i Dybvig (Nobel 2022) subratllen que la vulnerabilitat bancària precisament no sorgeix del multiplicador sinó de la transformació de terminis: els dipòsits són a la vista, els crèdits a llarg.
Creació endògena de diner
El banc concedeix el préstec abans de buscar reserves
3.3. Bancs com a intermediaris i transformadors de terminis
Els bancs transformen terminis (dipòsits a curt, crèdits a llarg) i riscos (diversificació). Aquesta funció crea valor però també vulnerabilitat: si el públic perd confiança, una correguda pot provocar fallida fins i tot de bancs solvents. Diamond i Dybvig (1983, Nobel 2022) van formalitzar el model del pànic bancari i van justificar el prestador en última instància i les assegurances de dipòsits. Bernanke (Nobel 2022) va documentar com les fallides bancàries dels anys 30 van amplificar la Gran Depressió.
La tradició post-keynesiana enriqueix aquesta anàlisi amb la hipòtesi d’inestabilitat financera d’Hyman Minsky (1982, 1986): en fases expansives prolongades, la confiança creix i els agents passen de finances hedge (els fluxos de caixa cobreixen principal i interessos) a finances especulatives (els fluxos només cobreixen interessos, el principal es refinança) i finalment a finances Ponzi (els fluxos no cobreixen ni els interessos: només l’apreciació de l’actiu sosté la posició). El moment en què els prestadors reexaminen les garanties i restringeixen el crèdit precipita el «moment Minsky»: col·lapse simultani d’actius i crèdit. La crisi de 2008 va rehabilitar Minsky com a referència analítica fora dels circuits heterodoxos: el cicle de titulització hipotecària estatunidenca reprodueix exactament la seqüència hedge-especulativa-Ponzi que ell va descriure. A diferència de Diamond i Dybvig, que modelitzen pànics exògens, Minsky endogeneïtza la fragilitat: és l’èxit del sistema durant l’expansió el que sembra els desequilibris que desencadenaran la crisi.
La Teoria Monetària Moderna (MMT) —Wray (2012), Kelton (2020)— afig una altra perspectiva: per a un Estat que emet la seua pròpia moneda (com els EUA amb el dòlar, però no Espanya amb l’euro), la despesa pública no està restringida per la recaptació sinó per la capacitat real de l’economia. El banc central «crea» reserves quan el Tresor gasta; els impostos no «financen» la despesa sinó que drenen poder adquisitiu per a controlar la inflació. La MMT no és una teoria del diner bancari en sentit estricte, però sí que rebutja la visió del multiplicador exogen: l’Estat és l’emissor sobirà, els bancs són concessionaris d’aquesta sobirania monetària. La crítica ortodoxa (Blanchard, Summers, Krugman) assenyala que la MMT ignora els límits de credibilitat que imposen els mercats de deute i el risc inflacionari quan la despesa supera la capacitat productiva; el cas de la inflació post-COVID (en part atribuïble a l’expansió fiscal massiva de 2020-2021 finançada implícitament pels bancs centrals) és l’argument empíric més citat contra la permissivitat fiscal de la MMT.
4. Intermediaris i mercats financers
4.1. Intermediaris financers
Bancaris: bancs comercials, cooperatives de crèdit, ICO. A Espanya unes 10 entitats concentren el 90 % del crèdit després de la consolidació posterior a 2008-2017 (més de 50 caixes reduïdes a una desena). No bancaris: companyies d’assegurances, fons d’inversió i de pensions, EFC (establiments financers de crèdit), entitats de pagament i de diner electrònic, plataformes de crowdfunding.
4.2. Mercats financers
Mercat monetari: instruments de curt termini (Lletres del Tresor, pagarés, repos). En 2024 les Lletres a 12 mesos van cotitzar al voltant del 3 %, reflex de la senda de tipus del BCE.
Mercat de capitals: bons i obligacions (Tresor, autonòmics, corporatius), renda variable (BME-IBEX 35).
Derivats: futurs, opcions, swaps. Divises: cobert al Tema 26.
Després de la crisi de 2008, la regulació europea sobre transparència i conducta es va reforçar amb MiFID II/MiFIR (2018), MAR sobre abús de mercat i EMIR sobre derivats.
La Unió dels Mercats de Capitals (UMC, rellançada en 2020 i prioritat del pla Draghi 2024) pretén reduir la fragmentació financera dins de la UE: hui les empreses europees depenen del crèdit bancari per al 75 % del seu finançament extern, enfront del 25 % als EUA, on els mercats de capital són més profunds. Aquesta dependència bancària amplia el canal de crèdit de la política monetària —un enduriment del BCE té efectes més asimètrics als països del sud que als del nord— i ha motivat el projecte de mercat únic de capitals com a complement a la Unió Bancària. Cal esmentar també l’expansió de les finances sostenibles: el Reglament de Taxonomia UE (Reg. 2020/852) i els plans de finances verdes han donat lloc a un mercat europeu de bons verds que va superar els 300.000 M€ en 2023, amb el Tresor espanyol entre els emissors sobirans més actius.
4.3. Banca en l'ombra i finances alternatives
La banca en l’ombra (shadow banking) agrupa les activitats d’intermediació creditícia realitzades fora del perímetre regulador bancari clàssic: fons del mercat monetari, vehicles de titulització, hedge funds amb palanquejament, plataformes de préstec entre particulars (peer-to-peer lending) i entitats de propòsit especial (SPV). El Consell d’Estabilitat Financera (FSB) va estimar el sistema bancari en l’ombra global en més de 230 bilions de dòlars en 2022, equivalent al 49 % dels actius financers mundials. La crisi de 2008 va demostrar que la interconnexió entre banca regulada i banca en l’ombra pot generar contagi sistèmic: els productes estructurats d’hipoteques subprime (CDO, MBS) col·locats en vehicles fora de balanç van constituir el nucli del col·lapse que Bernanke (Nobel 2022) va documentar com a «accelerador financer», amplificant el xoc inicial fins a convertir-lo en la pitjor recessió des dels anys 30.
A Europa, la regulació de la banca en l’ombra avança amb el marc AIFMD (Directiva de gestors de fons alternatius, revisada en 2024) i el reglament de titulitzacions (Reg. UE 2017/2402, amb esmenes de 2021). A Espanya, la CNMV supervisa els fons d’inversió alternativa i el Banc d’Espanya fa seguiment de les entitats de crèdit no bancari. L’informe d’Estabilitat Financera del Banc d’Espanya (2024) va assenyalar que el sector de fons d’inversió i assegurances acumula riscos de liquiditat i de concentració que mereixen atenció prudencial, especialment en un entorn de tipus més alts on la valoració d’actius de renda fixa a llarg termini ha caigut significativament.
Al costat de la banca en l’ombra tradicional, el fintech i les criptofinances representen el front més recent. Les plataformes de préstec digital, els neobancs sense xarxa física i els proveïdors de serveis de pagament (com sota el reglament PSD2/PSD3) han captat quota de mercat en hipoteques al consum i pagaments, sense assumir els mateixos requeriments de capital que els bancs tradicionals. El Marc de Resiliència Operativa Digital (DORA, Reg. UE 2022/2554, aplicació gener 2025) exigeix a les entitats financeres robustesa enfront de ciberatacs, reconeixent que el risc operacional digital és sistèmic. Quant als criptoactius, el reglament MiCA (Markets in Crypto-Assets, Reg. UE 2023/1114) és el primer marc regulador integral del món en aquest àmbit, aplicable des de 2024 a emissors i proveïdors de serveis de criptoactius a la UE, buscant la mateixa protecció a l’inversor que als mercats tradicionals sense inhibir la innovació.
Tres formes d'intermediació
Banca tradicional vs. banca en l'ombra vs. fintech / criptofinances
| Regulació | Volum 2022-2024 | Riscos principals | |
|---|---|---|---|
| Banca tradicional | Basilea III/IV · MUS · BRRD · FGD | ~ 65 % actius financers UE | pànics · transformació de terminis · concentració |
| Banca en l'ombra | AIFMD · Reg. titulitzacions 2017/2402 | ~ 230 bn $ globals (49 % actius FSB) | palanquejament · contagi · vehicles SPV |
| Fintech / criptofinances | PSD2/PSD3 · DORA · MiCA (Reg. 2023/1114) | ~ 3 bn $ cap. criptoactius 2024 | ciberrisc · estabilitat stablecoins · protecció consumidor |
5. Regulació i supervisió
5.1. Basilea III i IV
El Comité de Basilea dicta estàndards prudencials globals. Basilea III (2010-2017) va elevar els requeriments de capital (CET1 mínim del 4,5 % més coixins), va introduir LCR (liquiditat a curt termini) i NSFR (finançament estable), ràtio de palanquejament i coixins anticíclics. La revisió final, coneguda com a Basilea IV, entra en vigor de manera progressiva des de 2025 a la UE (Reg. UE 2024/1623, CRR3) i limita l’ús de models interns.
5.2. Unió Bancària europea
Després de la crisi de la zona euro, la UE va impulsar tres pilars:
(1) MUS: Mecanisme Únic de Supervisió (Reg. UE 1024/2013), liderat pel BCE, supervisa els bancs significatius (actius superiors a 30.000 M€ o rellevància sistèmica nacional). En 2024 supervisa directament 113 entitats, inclosos els grans bancs espanyols (Santander, BBVA, CaixaBank, Sabadell, Bankinter).
(2) MUR: Mecanisme Únic de Resolució, gestionat per la Junta Única de Resolució (JUR), amb la Directiva BRRD (Dir. 2014/59/UE) que va establir el principi de bail-in: les pèrdues bancàries les absorbeixen primer accionistes, deute subordinat i dipòsits no coberts abans de recórrer a fons públics. El Fons Únic de Resolució (FUR) assolirà l’objectiu de l’1 % dels dipòsits coberts (~80.000 M€) en 2024.
(3) EDIS: el sistema europeu de garantia de dipòsits continua en negociació política, bloquejat pels països del nord que rebutgen la mutualització de riscos. A nivell nacional, el Fons de Garantia de Dipòsits (FGD) garanteix 100.000 € per dipositant i entitat.
A Espanya, el Banc d’Espanya és l’autoritat nacional competent (amb el FROB per a resolució i el Sepblac per a blanqueig), la CNMV supervisa els mercats de valors i la DGSFP les assegurances. Les fallides de SVB i Credit Suisse al març de 2023 van reactivar el debat sobre liquiditat, concentració de dipòsits no coberts i velocitat de les correguedes digitals.
Les fallides de 2023 mereixen una anàlisi específica perquè il·lustren fallades reguladores distintes a les de 2008. Silicon Valley Bank (SVB) va fer fallida per un problema clàssic de transformació de terminis agreujat per la concentració: havia invertit massivament en bons del Tresor a llarg termini quan els tipus estaven a prop de zero; en pujar el BCE i la Fed bruscament en 2022-2023, aquests bons van perdre valor de mercat (risc de tipus d’interés en cartera de disponibles per a la venda, AFS). Quan els dipositants —majoritàriament empreses tecnològiques amb saldos superiors a 250.000 $ (el llindar de la garantia FDIC)— van iniciar una correguda amplificada per les xarxes socials, el banc es va veure obligat a materialitzar les pèrdues latents. Credit Suisse va acumular pèrdues per escàndols de conducta, fallades de control intern i exposició a Archegos Capital i Greensill; la seua resolució mitjançant absorció per UBS va ser forçada per les autoritats suïsses en 72 hores, amb amortització controvertida dels bons AT1 abans que del capital, la qual cosa va generar incertesa sobre la jerarquia de bail-in establerta a la BRRD europea. A la zona euro, el BCE va reafirmar que l’ordre de la BRRD (accionistes abans que AT1) es manté; l’episodi va elevar els spreads de tots els AT1 bancaris europeus durant setmanes i va reforçar l’argument a favor de completar la Unió Bancària amb l’EDIS.
5.3. Sistema bancari espanyol: consolidació i reptes 2022-2024
El sistema bancari espanyol va passar de més de 50 caixes d’estalvis i bancs mitjans a un oligopoli de 5-6 entitats grans entre 2009 i 2017, mitjançant fusions gestionades amb suport del FROB (Fons de Reestructuració Ordenada Bancària) i del MUR. La recapitalització bancària va costar a l’Estat al voltant de 40.000 M€ nets (restant-hi les recuperacions). El resultat va ser un sistema més concentrat, amb majors economies d’escala, però també amb menor competència en dipòsits i crèdits en certes regions.
En el període 2022-2024, la pujada de tipus del BCE va generar un efecte doble sobre la banca espanyola. Pel costat positiu, el marge d’interessos es va recuperar significativament: els bancs van repreciar el crèdit variable (hipoteques lligades a l’Euríbor, que va pujar del −0,5 % de 2021 al 4,2 % de 2023) més ràpid que els dipòsits, ampliant el marge financer. El benefici net del sector bancari espanyol va assolir màxims històrics en 2023 (al voltant de 26.000 M€ per als cinc majors grups). Pel costat negatiu, la demanda de crèdit nou va caure: les noves hipoteques a tipus fix es van encarir des de l’1-1,5 % de 2021 fins al 3,5-4 % en 2023-2024, i la morositat hipotecària va començar a repuntar lleugerament encara que des de nivells històricament baixos. El gravamen temporal sobre entitats de crèdit (Llei 38/2022), que grava amb el 4,8 % els marges d’interessos i comissions netes superiors a 800 M€, va generar ingressos de ~1.200 M€/any en 2023-2024 i tensió reguladora entre el sector i el Govern. El BCE va emetre en 2022 un dictamen crític amb el gravamen pels seus possibles efectes sobre la capitalització i la transmissió monetària.
La consolidació bancària espanyola també ha tingut dimensió transfronterera: l’OPA hostil de BBVA sobre Sabadell (llançada en 2024) és el primer intent de fusió bancària transnacional de gran grandària dins de la Unió Bancària, i posa a prova si el marc regulador europeu permet la consolidació bancària cross-border que economistes com Draghi (Informe UE 2024) consideren necessària perquè la banca europea siga competitiva enfront dels gegants estatunidencs i xinesos. La supervisió del BCE-MUS i la CNMC espanyola avaluaran l’impacte sobre competència, crèdit a pimes i estabilitat financera abans de la decisió final.
Unió Bancària UE
Els tres pilars de la Unió Bancària europea
Conclusió
El sistema financer és la infraestructura invisible de l’economia: sense ell, l’estalvi no es transforma en inversió —una funció crucial per al creixement, com ja van destacar Schumpeter i Romer (Nobel 2018)—, els pagaments no es liquiden i els riscos no es diversifiquen. El diner, des de les seues formes més primitives fins a les CBDC, compleix les tres funcions canòniques que Jevons (1875) va formalitzar i que la teoria keynesiana (preferència per la liquiditat) i monetarista (Friedman 1956, Nobel 1976) han analitzat des de perspectives oposades però complementàries. La hipòtesi d’inestabilitat financera de Minsky (1982) afig la dimensió endògena: la fragilitat no és un accident extern sinó el producte previsible de l’èxit acumulat durant l’expansió.
El tema ha recorregut cinc eixos: l’evolució i demanda del diner —de Fisher a Keynes a Friedman, amb el debat sobre l’estabilitat de la velocitat com a criteri d’eficàcia de la política monetària—; els agregats monetaris del BCE (M1, M2, M3) i l’endogeneïtat que explica per què el QE no va generar l’explosió inflacionària que el multiplicador exogen hauria predit; la creació de diner bancari i les seues crítiques —Minsky i la MMT (Wray, Kelton) des de tradicions distintes qüestionen la neutralitat i les restriccions del sistema—; la regulació bancària (Basilea III/IV, Unió Bancària, MiCA, DORA) i les lliçons de SVB i Credit Suisse en 2023 —la crisi de 2008 ja va ensenyar que els beneficis privats poden generar costos socials enormes, d’ací la regulació reforçada—; i la banca en l’ombra com a zona grisa del sistema que els marcs reguladors intenten delimitar amb l’AIFMD i el seguiment de l’FSB. El Nobel 2022 — Diamond, Dybvig i Bernanke— ancora el tema en els pànics bancaris i l’amplificació creditícia de les crisis.
Els lligams amb el temari són precisos: el Tema 24 desenvolupa els instruments del BCE per a controlar la base monetària i els tipus d’interés, i el canal de crèdit bancari com a vector de transmissió monetària; el Tema 21 utilitza la inversió finançada per crèdit com a determinant de la demanda agregada; el Tema 22 aborda el gravamen temporal sobre entitats de crèdit com a instrument de política fiscal; i el Tema 26 enllaça amb el mercat de divises, on els bancs comercials són els principals creadors de mercat mitjançant el swap de divises interbancari.
Els reptes oberts —l’euro digital, la regulació de criptoactius i de la banca en l’ombra (MiCA, DORA), el risc climàtic i els ciberatacs— exigeixen que l’opositor combine la tradició teòrica (Friedman, Mishkin, Diamond-Dybvig) amb el coneixement institucional recent. La frase-resum: els bancs creen diner quan presten, no quan reben dipòsits — i eixa capacitat de creació és tant el motor del creixement com la font de la fragilitat sistèmica que la regulació prudencial intenta contindre sense ofegar.
- FRIEDMAN, M. i SCHWARTZ, A. (1963): A Monetary History of the United States, Princeton (Friedman, Nobel 1976).
- MISHKIN, F.S. (2019): The Economics of Money, Banking and Financial Markets, 12a ed.
- HANSEN, L.P., HART, O. i SIMS, C. (Nobel 2013) per contractes, risc i empírics macro.
- DIAMOND, D., DYBVIG, P. i BERNANKE, B. (Nobel 2022): bancs, pànics i crisis.
- BIS (2017): Basilea III; (2023) actualitzacions.
- BCE (2024): Monthly Bulletin i Estadístiques monetàries.
- BANC D'ESPANYA (2024): Informe d'Estabilitat Financera.
- Reg. UE 1024/2013 (MUS) i Dir. 2014/59/UE (BRRD).
Síntesi del tema
El one-pager de síntesi del tema, per a un repàs ràpid.
Eina inclosa en la subscripció.
Subscriu-te · 25 €/mes