Tema 18
La intervenció de l'Estat: justificació i funcions.
Introducció
La intervenció de l’Estat en l’economia és un dels grans debats de la ciència econòmica. Des dels clàssics (Smith 1776: «mà invisible», Estat mínim) fins al keynesianisme (1936) i la seua reafirmació post-COVID, passant pel neoliberalisme de Hayek, Friedman i Lucas, el pèndol ha oscil·lat.
La justificació moderna de l’Estat combina fallades del mercat (Tema 17), equitat distributiva (Tema 19) i estabilització macroeconòmica (Temes 21-22). L’obra clàssica de referència: Musgrave (1959), «The Theory of Public Finance», amb les seues tres funcions (assignativa, distributiva, estabilitzadora).
A Espanya, la despesa pública ronda el 47-48 % del PIB després dels xocs 2020-2022 (davant del 41 % previ a la pandèmia). El deute públic se situa al voltant del 105 % del PIB en 2024 (Banc d’Espanya). Les noves regles fiscals europees, aprovades en 2024, substituïxen el Pacte d’Estabilitat per plans plurianuals nacionals.
Una constant històrica corroborada per les dades és la llei de Wagner (1893): a mesura que una economia es desenvolupa, el pes del sector públic en el PIB tendeix a créixer. La cobertura sanitària, educativa i de pensions, juntament amb la regulació de mercats cada vegada més complexos, explica que la majoria de països OCDE passen del 10-15 % del PIB de despesa pública a inicis del segle XX al 40-55 % actual.
1. Justificació: les 3 funcions de Musgrave (1959)
1.1. Funció assignativa
Corregir fallades del mercat:
• Proveir béns públics (defensa, justícia, infraestructures). Samuelson (1954) demostrà que el mercat els infraproveïx perquè cap preu individual pot captar la suma de beneficis marginals.
• Corregir externalitats (impostos Pigou 1920, regulació ambiental, drets d’emissió).
• Regular monopolis i oligopolis (CNMC, DG Competition, Digital Markets Act 2022).
• Corregir informació asimètrica (CNMV, AESAN, etiquetatge, segell de qualitat).
1.2. Funció distributiva
Redistribuir renda i riquesa per consideracions d’equitat:
• Impostos progressius (IRPF, patrimoni, successions).
• Transferències (pensions, atur, IMV, beques).
• Servicis públics universals (educació, sanitat).
Fonaments: Rawls (1971) justícia com a equitat; Sen (1985, Nobel 1998) capabilities; debat Okun (eficiència versus equitat).
1.3. Funció estabilitzadora
Moderar les fluctuacions del cicle econòmic i promoure l’ocupació i l’estabilitat de preus:
• Política fiscal (Keynes 1936): despesa i impostos anticíclics.
• Política monetària (bancs centrals): Tema 24.
• Política de rendes: SMI, diàleg social.
Les tres funcions del sector públic (Musgrave 1959)
Les tres funcions de Musgrave estructuren tota la teoria del sector públic.
Impost piguvià: correcció d’una externalitat negativa
L’impost t = dany marginal extern desplaça l’oferta fins a l’òptim social.
L’impost piguvià internalitza el cost extern (contaminació, congestió): el productor passa a suportar el dany marginal social i la quantitat d’equilibri es redueix a Q*. És la base teòrica dels impostos al CO₂, els peatges urbans i els cèntims verds.
2. Instruments d'intervenció
2.1. Fiscals
• Impostos: directes (IRPF, IS), indirectes (IVA, Especials), cotitzacions. Efectes sobre incentius, eficiència, equitat.
• Despesa pública: corrent (salaris, béns), capital (inversió), transferències.
• Dèficit i deute: ferramenta d’estabilització. Les noves regles fiscals UE 2024 introduïxen senderes plurianuals de despesa neta en funció de l’excés de deute.
Distribució de la despesa pública a Espanya (Eurostat COFOG 2023): protecció social 16,7 % PIB, sanitat 7,3 %, assumptes econòmics 6,2 %, educació 4,4 %, servicis públics generals 5,8 %.
2.2. Monetaris i financers
• Banc Central: tipus d’interés, operacions de mercat obert, reserves. El BCE va elevar tipus del 0 al 4,5 % en 2022-2023; va començar a retallar en 2024.
• Regulació bancària: Basilea III/IV, unió bancària UE (MUS, MUR, EDIS).
• Mercats financers: CNMV, MiFID II, MiFIR, MICA (criptoactius).
2.3. Regulació i empresa pública
• Regulació: normes, preus màxims, estàndards tècnics, llicències.
• Empresa pública: RENFE, AENA (51 % SEPI), Correus, RTVE, ENAIRE, ICO.
• Inversió directa: infraestructures (PERTE, Pla de Recuperació NextGen EU; ~163.000 milions d’euros per a Espanya fins a 2026).
2.4. Polítiques horitzontals
• Polítiques industrials (Mazzucato 2013: «Estat emprenedor», exemples del DARPA i NIH com a motors d’innovació).
• Política de competència: CNMC.
• Política exterior i comercial: UE, OMC (Temes 25-26).
• Política ambiental: Green Deal UE, Fit for 55, CBAM (mecanisme d’ajust en frontera 2023), IRA estatunidenca (2022).
3. Debat sobre la intervenció
3.1. Enfocaments històrics
• Clàssics (Smith 1776): «laissez faire», Estat mínim (justícia, defensa, obres públiques).
• Marxisme: Estat com a instrument de classe, propietat col·lectiva.
• Keynesianisme (1936): intervenció activa per ple ocupació i estabilització.
• Monetarisme (Friedman 1956): crítica al fine-tuning, regla monetària.
• Escola de Chicago i nous clàssics (Lucas 1972): expectatives racionals, inefectivitat política.
• Public Choice (Buchanan-Tullock 1962, Nobel 1986): fallades del govern, rent-seeking.
• Nova síntesi neoclàssica: models DSGE amb rigideses.
3.2. Fallades de l'Estat
• Informació limitada.
• Captura del regulador (Stigler 1971, Nobel 1982).
• Rigideses burocràtiques, corrupció.
• Cicle polític (Nordhaus 1975): els governs tendeixen a expandir l’economia abans de les eleccions i a ajustar-la després.
• Acció col·lectiva (Olson 1965): els grups xicotets i concentrats (lobbies) capturen rendes a costa de majories difuses.
• Inconsistència temporal (Kydland-Prescott 1977, Nobel 2004): la política òptima ex ante deixa de ser-ho ex post; justifica regles i independència de bancs centrals.
4. Estat del benestar i context actual
4.1. Tipologies (Esping-Andersen 1990)
• Liberal (EUA, Regne Unit): mercat central, assistència residual.
• Conservador-corporativista (Alemanya, Itàlia, Espanya): prestacions contributives.
• Socialdemòcrata (Escandinàvia): universalisme.
Fonament històric: Bismarck (assegurances socials 1880) i Beveridge (1942) (cobertura universal). Esping-Andersen va aplicar el concepte de «desmercantilització» per a mesurar fins a quin punt el benestar individual no depén del mercat laboral. Espanya, model mediterrani, combina trets del règim conservador amb un desenvolupament tardà del pilar universal (Constitució 1978, Llei General de Sanitat 1986, Llei de Dependència 39/2006, IMV 2020).
4.2. Intervencions destacades
• 2008 Crisi financera: rescats bancaris, TARP als EUA (700.000 M$), FROB a Espanya.
• 2020 COVID-19: ERTO (ampliats a 3,4 milions de treballadors), avals ICO (140.000 M€), Ingrés Mínim Vital (RDL 20/2020), NextGen EU (750.000 M€ UE).
• 2022 Xoc energètic: bonificacions en carburants (RDL 6/2022), excepció ibèrica al gas (juny 2022), impost als beneficis extraordinaris de banca i energia (Llei 38/2022).
• 2024-25: política industrial verda, IA, semiconductors (Chips Act UE 2023), revisió del Pacte d’Estabilitat. La nova governança fiscal (Reglament UE 2024/1263) substituïx els llindars rígids de dèficit i deute per plans plurianuals nacionals que vinculen despesa neta i reformes estructurals.
El conjunt d’aquests episodis il·lustra una idea clau: l’Estat no s’ha replegat després de la crisi financera; al contrari, ha assumit noves funcions asseguradores (ERTO, avals, IMV) i s’ha convertit en motor d’inversió a llarg termini (PERTE, Green Deal, Chips Act). És la lectura contemporània de l’«Estat emprenedor» de Mazzucato (2013).
Conclusió
La intervenció de l’Estat, fonamentada per Musgrave (1959) i Keynes (1936), és central en les economies modernes. El repte és combinar eficiència (minimitzar fallades del govern; Buchanan-Tullock Nobel 1986, Stigler Nobel 1982, Kydland-Prescott Nobel 2004) amb equitat (corregir desigualtats), en un context de globalització, digitalització i transició ecològica. A Espanya, la despesa pública ronda el 47 % del PIB, amb debats oberts sobre sostenibilitat del deute, pensions i estat del benestar.
- SMITH, A. (1776): An Inquiry into the Wealth of Nations.
- WAGNER, A. (1893): Grundlegung der politischen Ökonomie — llei d'expansió de la despesa pública.
- PIGOU, A.C. (1920): The Economics of Welfare — impostos correctors.
- KEYNES, J.M. (1936): General Theory.
- BEVERIDGE, W. (1942): Social Insurance and Allied Services.
- SAMUELSON, P. (1954): «The Pure Theory of Public Expenditure», RES.
- MUSGRAVE, R. (1959): The Theory of Public Finance.
- BUCHANAN, J. i TULLOCK, G. (1962): The Calculus of Consent (Nobel 1986).
- OLSON, M. (1965): The Logic of Collective Action.
- STIGLER, G. (1971): «The Theory of Economic Regulation» (Nobel 1982).
- RAWLS, J. (1971): A Theory of Justice.
- NORDHAUS, W. (1975): «The Political Business Cycle», RES.
- KYDLAND, F. i PRESCOTT, E. (1977): «Rules Rather than Discretion» (Nobel 2004).
- ESPING-ANDERSEN, G. (1990): The Three Worlds of Welfare Capitalism.
- STIGLITZ, J. (2000): Economics of the Public Sector (Nobel 2001).
- MAZZUCATO, M. (2013): The Entrepreneurial State.
- CE (2024): Reglament (UE) 2024/1263 — nova governança fiscal europea.
- AIReF (2024): Informe sobre compliment de les regles fiscals.
- Banc d'Espanya (2024): Informe anual; despesa pública i deute.
- Eurostat (2024): General government expenditure by function (COFOG).
Síntesi del tema
El one-pager de síntesi del tema, per a un repàs ràpid.
Eina inclosa en la subscripció.
Subscriu-te · 20 €/mes