Tema 19
La distribució de la renda. Teoria marginal. Polítiques.
Introducció
La distribució de la renda és un dels temes centrals de l’economia política des dels clàssics. David Ricardo (1817) el considerava «el principal problema de l’economia». La teoria neoclàssica marginalista (Clark 1899, Wicksell 1893) la va explicar mitjançant la productivitat marginal dels factors. Piketty (2013) ha revitalitzat el debat amb el seu «El capital al segle XXI».
Hi ha dos dimensions: distribució funcional (entre factors: K, L, T) i distribució personal (entre individus/famílies). La redistribució via impostos i transferències és un dels instruments principals del sector públic (Tema 18, funció distributiva de Musgrave).
1. Distribució funcional i teoria marginal (Clark 1899)
1.1. Teoria marginal de la distribució
John Bates Clark (1899) i Knut Wicksell (1893): en competència perfecta, cada factor és retribuït segons el seu valor del producte marginal:
• Salari (w) = P · PMgL (valor del producte marginal del treball).
• Interés/renda capital (r) = P · PMgK.
• Renda de la terra (R) = P · PMgT (Ricardo 1817 sobre renda diferencial).
Si la funció és homogènia de grau 1 (rendiments constants): es complix el teorema d’esgotament del producte (Wicksteed 1894): Y = w·L + r·K + R·T.
1.2. Crítiques
• Marx (1867): la plusvàlua és apropiació del treball; la teoria marginal legitima ideològicament el capitalisme.
• Controvèrsia del capital (Cambridge-Cambridge, 1960s): Robinson, Sraffa, Garegnani qüestionen la mesura del capital agregat. Samuelson, Solow defenen.
• Piketty (2013): «r major que g» (rendibilitat del capital supera la taxa de creixement) → tendència a l’augment de la desigualtat patrimonial.
• Acemoglu-Robinson (2019): institucions polítiques modulen la distribució.
1.3. Distribució funcional: quota salarial i quota del capital
La quota salarial (wage share) — proporció del PIB que retribueix el factor treball — ha caigut sistemàticament a les economies avançades des del 1980. Dades OCDE: del ~65 % (1975-1980) al ~57 % (2020). És una de les troballes macroeconòmiques més estudiades de l’última dècada i central per a la lectura empírica de Piketty.
Karabarbounis i Neiman (2014, QJE, «The Global Decline of the Labor Share»): el descens és ubic, observat en 42 dels 59 països analitzats. Tres causes concurrents:
• Globalització i deslocalització manufacturera, que pressiona a la baixa els salaris de qualificació intermèdia.
• Canvi tècnic esbiaixat al capital: l’automatització abarateix el factor capital davant del treball (efecte substitució).
• Declivi sindical: la densitat sindical OCDE va passar del ~35 % (1980) al ~16 % (2022), reduint el poder negociador.
Cas Espanya: quota salarial segons Comptabilitat Nacional (INE, 2023) ~47 %, davant del ~52 % el 2008. Caiguda accelerada per la crisi financera i la reforma laboral de 2012.
Atkinson (2015, Inequality: What Can Be Done?) proposa 15 mesures concretes, entre elles un fons sobirà de capital col·lectiu (model noruec) i un codi fiscal específic sobre rendes del capital.
Evolució de la quota salarial OCDE (1970-2025)
Font: OCDE Labor Income Share Database. Caiguda ubiqua del wage share a economies avançades, ~8 punts en 50 anys.
2. Mercat de treball i salaris
2.1. Determinació del salari
• Competència perfecta: w = VPMgL.
• Monopsoni (Robinson 1933): únic demandant, w menor que VPMgL → menor ocupació i salari.
• Negociació col·lectiva: sindicats, conveni col·lectiu (Dunlop 1944).
• Salari mínim (SMI): debat clàssic sobre ocupació; evidència moderna (Card-Krueger 1994, Card Nobel 2021) matisa l’efecte negatiu.
2.2. Capital humà (Becker 1964)
Gary Becker (Nobel 1992): educació i formació com a inversió. Explica diferencials salarials via productivitat. Mincer (1974) equació: ln(w) = β₀ + β₁·educació + β₂·experiència + …
• Senyalització (Spence 1973): el títol com a senyal de productivitat innata.
• Discriminació: gustos (Becker 1957), estadística (Phelps 1972, Arrow 1973).
2.3. Salaris d'eficiència i rigideses salarials
Els salaris reals no sempre s’ajusten a l’equilibri walrasià. Quatre models clàssics expliquen per què les empreses paguen per damunt del salari de mercat, generant atur involuntari estructural:
• Selecció adversa — Akerlof (1982, QJE, «Labor Contracts as Partial Gift Exchange»): salaris elevats atrauen i retenen millors treballadors; el «regal» del salari per damunt del mercat genera reciprocitat i major esforç.
• Risc moral / shirking — Shapiro-Stiglitz (1984, AER, «Equilibrium Unemployment as a Worker Discipline Device»): amb monitoratge imperfecte, un salari alt eleva el cost d’oportunitat de ser acomiadat per baix rendiment. L’atur és la «policia» del sistema.
• Reducció de rotació — Solow (1979): salari alt redueix el cost de cerca, contractació i formació.
• Salari nutricional — Leibenstein (1957): rellevant en economies de subsistència; salari superior al mínim de supervivència millora la productivitat física.
Implicació clau: l’atur involuntari és eficient des de la perspectiva de l’empresa. Les rigideses salarials no són sempre una fallada del mercat, sinó un equilibri racional. Marc teòric fonamental per al Tema 31 (mercat de treball i atur).
3. Mesures de desigualtat
3.1. Corba de Lorenz (1905) i índex de Gini (1912)
• Corba de Lorenz: representa el % de renda acumulada (eix Y) rebut pel x % de la població més pobra (eix X). Com més lluny de la diagonal d’equidistribució, més desigualtat.
• Índex de Gini: 2 · àrea entre diagonal i Lorenz. Varia entre 0 (igualtat perfecta) i 1 (desigualtat màxima).
Dades 2023: Espanya Gini = 0,32; UE mitjana = 0,30; Escandinàvia ~0,25; EUA ~0,39; Sud-àfrica ~0,63.
3.2. Altres mesures
• Índex d’Atkinson (1970): incorpora aversió a la desigualtat.
• Ràtio S80/S20: renda del 20 % més ric dividida pel 20 % més pobre.
• Índex de Palma: renda del 10 % superior / 40 % inferior.
• Índex de Theil (1967): descomponible per subgrups.
• Taxa de risc de pobresa (AROPE): menor que 60 % mediana renda equivalent.
Corba de Lorenz i índex de Gini
Gini = 2 · àrea entre diagonal i corba de Lorenz
3.3. Desigualtat a Espanya: dimensió territorial i de gènere
Els índexs agregats (Gini, AROPE) amaguen estructures heterogènies. Dues dimensions específiques mereixen atenció pròpia:
Bretxa salarial de gènere (gender pay gap):
• Eurostat 2023 (Structure of Earnings Survey): Espanya 9,4 % (gap no ajustat), UE-27 12,7 %.
• Descomposició: ~6 punts explicats per composició (sectors, jornada parcial, antiguitat), ~3-4 punts residuals atribuïbles a discriminació o factors no observats.
• Marc normatiu: Llei 6/2019 de transparència retributiva; obligació de registre salarial en empreses de més de 50 treballadors.
Desigualtat territorial:
• Renda mediana per CCAA (INE-ECV 2023): País Basc 16.300 € / Extremadura 9.700 € — ràtio ~1,7×.
• Taxa AROPE (risc de pobresa o exclusió): 26 % nacional, però 38 % a Andalusia i Canàries.
• Pobresa infantil: 1 de cada 3 menors en risc a CCAA del sud, davant d’1 de cada 6 a Navarra.
Implicació didàctica: les mesures agregades requereixen complementar-se amb anàlisi territorial i demogràfica. El disseny de l’IMV (2020) s’enfronta a taxes de cobertura desiguals per CCAA per barreres administratives, fet que reprodueix parcialment la desigualtat que pretén corregir.
4. Polítiques de distribució
4.1. Fiscals
• IRPF progressiu: a Espanya, tarifa 19 % fins al 47 % (tram superior).
• Impostos sobre patrimoni i successions.
• IVA reduït en béns bàsics.
• Impost negatiu sobre la renda / Renda Bàsica Universal: propostes Friedman (1962), Van Parijs, experiments Finlàndia, Kenya.
La proposta de Piketty (2013) d’un impost global sobre el patrimoni (taxa anual sobre l’estoc de riquesa, no només sobre els fluxos) és analíticament coherent amb el diagnòstic «r major que g», però topa amb obstacles pràctics en la mobilitat del capital i l’opacitat offshore. Els avanços de l’OCDE Pillar Two (2023), que establix un tipus mínim global del 15 % sobre els beneficis corporatius, són un primer pas en esta direcció i connecten la distribució amb la política fiscal internacional (Tema 26).
4.2. Transferències i servicis
• Pensions (contributives): sostenibilitat amb envelliment.
• Prestacions per desocupació (SEPE).
• Ingrés Mínim Vital (IMV, 2020): ~950.000 llars en 2024.
• Beques, ajudes educatives, lloguer.
• Sanitat i educació universals (servicis en espècie).
4.3. Polítiques de mercat laboral
• Salari mínim interprofessional (SMI): Espanya 2024 = 1.134 €/mes × 14 pagues.
• Negociació col·lectiva.
• Polítiques actives d’ocupació: formació, inserció.
• Reforma laboral 2022: contractes indefinits.
5. Enfocaments contemporanis
Capabilities i desenvolupament humà
Amartya Sen (1985, Nobel 1998): enfocament de capabilities — el que importa és el que les persones poden fer i ser, no només els ingressos. Influència en l’IDH del PNUD (1990), Stiglitz-Sen-Fitoussi (2009) «Beyond GDP».
Piketty-Saez-Zucman (World Inequality Report 2022): l’1 % més ric concentra el 19 % de la renda mundial. La desigualtat s’ha estabilitzat alta des dels anys 80.
Desigualtat, creixement i democràcia
Debat obert: la desigualtat pot frenar el creixement (Ostry et al., FMI 2014) i erosionar la democràcia (Acemoglu-Robinson 2012). Context espanyol: l’AROPE es manté en el 26 % (2023), entre els més alts de la UE.
Conclusió
La teoria marginal de la distribució (Clark 1899) és el referent neoclàssic, però les crítiques (Marx, Robinson, Piketty, Sen) obrin el debat sobre eficiència vs. equitat. Les polítiques distributives combinen fiscalitat, transferències, servicis públics i mercat laboral. A Espanya, els reptes són la pobresa infantil, el Gini persistent i la sostenibilitat del sistema de pensions. L’enfocament de capabilities (Sen 1985) i l’Agenda 2030 ODS aporten un marc més ampli.
- RICARDO, D. (1817): Principles of Political Economy and Taxation.
- MARX, K. (1867): Das Kapital, vol. I.
- CLARK, J.B. (1899): The Distribution of Wealth.
- LORENZ, M.O. (1905): «Methods of Measuring Concentration of Wealth», PASA.
- GINI, C. (1912): Variabilità e mutabilità.
- ROBINSON, J. (1933): The Economics of Imperfect Competition.
- AKERLOF, G. (1982): «Labor Contracts as Partial Gift Exchange», QJE (Nobel 2001).
- SHAPIRO, C. i STIGLITZ, J. (1984): «Equilibrium Unemployment as a Worker Discipline Device», AER (Stiglitz Nobel 2001).
- ATKINSON, A.B. (1970): «On the Measurement of Inequality», JET.
- ATKINSON, A.B. (2015): Inequality: What Can Be Done?, Harvard.
- SEN, A. (1985): Commodities and Capabilities (Nobel 1998).
- BECKER, G. (1964): Human Capital (Nobel 1992).
- KARABARBOUNIS, L. i NEIMAN, B. (2014): «The Global Decline of the Labor Share», QJE.
- CARD, D. i KRUEGER, A. (1994): «Minimum Wages and Employment», AER (Card Nobel 2021).
- PIKETTY, T. (2013): Le Capital au XXIe siècle.
- ACEMOGLU, D. i ROBINSON, J. (2012): Why Nations Fail.
- PNUD (1990-): Informe sobre Desenvolupament Humà, IDH.
- INE (2023): Enquesta de Condicions de Vida (ECV) i Comptabilitat Nacional.
- EUROSTAT (2023): Structure of Earnings Survey (SES) — gender pay gap.
Síntesi del tema
El one-pager de síntesi del tema, per a un repàs ràpid.
Eina inclosa en la subscripció.
Subscriu-te · 20 €/mes