Tema 19
La distribució de la renda. Teoria marginal. Polítiques.
Introducció
La distribució de la renda és un dels temes centrals de l’economia política des dels clàssics. David Ricardo (1817) el considerava «el principal problema de l’economia». La teoria neoclàssica marginalista (Clark 1899, Wicksell 1893) la va explicar mitjançant la productivitat marginal dels factors. Piketty (2013) ha revitalitzat el debat amb el seu «El capital al segle XXI».
Hi ha dues dimensions: distribució funcional (entre factors: K, L, T) i distribució personal (entre individus/famílies). La redistribució via impostos i transferències és un dels instruments principals del sector públic (Tema 18, funció distributiva de Musgrave).
1. Distribució funcional i teoria marginal (Clark 1899)
1.1. Teoria marginal de la distribució
John Bates Clark (1899) i Knut Wicksell (1893): en competència perfecta, cada factor és retribuït segons el seu valor del producte marginal:
• Salari (w) = P · PMgL (valor del producte marginal del treball).
• Interés/renda capital (r) = P · PMgK.
• Renda de la terra (R) = P · PMgT (Ricardo 1817 sobre renda diferencial).
Si la funció és homogènia de grau 1 (rendiments constants): es complix el teorema d’esgotament del producte (Wicksteed 1894): Y = w·L + r·K + R·T.
1.2. Crítiques
• Marx (1867): la plusvàlua és apropiació del treball; la teoria marginal legitima ideològicament el capitalisme.
• Controvèrsia del capital (Cambridge-Cambridge, 1960s): Robinson, Sraffa, Garegnani qüestionen la mesura del capital agregat. Samuelson, Solow defenen.
• Piketty (2013): «r major que g» (rendibilitat del capital supera la taxa de creixement) → tendència a l’augment de la desigualtat patrimonial.
• Acemoglu-Robinson (2019): institucions polítiques modulen la distribució.
Història del pensament distribucionista
Crítica a la teoria marginal: de Marx a Acemoglu (1867-2024)
1.3. Distribució funcional: quota salarial i quota del capital
La quota salarial (wage share) — proporció del PIB que retribueix el factor treball — ha caigut sistemàticament a les economies avançades des del 1980. Dades OCDE: del ~65 % (1975-1980) al ~57 % (2020). És una de les troballes macroeconòmiques més estudiades de l’última dècada i central per a la lectura empírica de Piketty.
Karabarbounis i Neiman (2014, QJE, «The Global Decline of the Labor Share»): el descens és ubic, observat en 42 dels 59 països analitzats. Tres causes concurrents:
• Globalització i deslocalització manufacturera, que pressiona a la baixa els salaris de qualificació intermèdia.
• Canvi tècnic esbiaixat al capital: l’automatització abarateix el factor capital davant del treball (efecte substitució).
• Declivi sindical: la densitat sindical OCDE va passar del ~35 % (1980) al ~16 % (2022), reduint el poder negociador.
Cas Espanya: quota salarial segons Comptabilitat Nacional (INE, 2023) ~47 %, davant del ~52 % el 2008. Caiguda accelerada per la crisi financera i la reforma laboral de 2012.
Atkinson (2015, Inequality: What Can Be Done?) proposa 15 mesures concretes, entre elles un fons sobirà de capital col·lectiu (model noruec) i un codi fiscal específic sobre rendes del capital.
Evolució de la quota salarial OCDE (1970-2025)
Font: OCDE Labor Income Share Database. Caiguda ubiqua del wage share a economies avançades, ~8 punts en 50 anys.
2. Mercat de treball i salaris
2.1. Determinació del salari
• Competència perfecta: w = VPMgL.
• Monopsoni (Robinson 1933): únic demandant, w menor que VPMgL → menor ocupació i salari.
• Negociació col·lectiva: sindicats, conveni col·lectiu (Dunlop 1944).
• Salari mínim (SMI): debat clàssic sobre ocupació; evidència moderna (Card-Krueger 1994, Card Nobel 2021) matisa l’efecte negatiu.
2.2. Capital humà (Becker 1964)
Gary Becker (Nobel 1992): educació i formació com a inversió. Explica diferencials salarials via productivitat. Mincer (1974) equació: ln(w) = β₀ + β₁·educació + β₂·experiència + …
• Senyalització (Spence 1973): el títol com a senyal de productivitat innata.
• Discriminació: gustos (Becker 1957), estadística (Phelps 1972, Arrow 1973).
2.3. Salaris d'eficiència i rigideses salarials
Els salaris reals no sempre s’ajusten a l’equilibri walrasià. Quatre models clàssics expliquen per què les empreses paguen per damunt del salari de mercat, generant atur involuntari estructural:
• Selecció adversa — Akerlof (1982, QJE, «Labor Contracts as Partial Gift Exchange»): salaris elevats atrauen i retenen millors treballadors; el «regal» del salari per damunt del mercat genera reciprocitat i major esforç.
• Risc moral / shirking — Shapiro-Stiglitz (1984, AER, «Equilibrium Unemployment as a Worker Discipline Device»): amb monitoratge imperfecte, un salari alt eleva el cost d’oportunitat de ser acomiadat per baix rendiment. L’atur és la «policia» del sistema.
• Reducció de rotació — Solow (1979): salari alt redueix el cost de cerca, contractació i formació.
• Salari nutricional — Leibenstein (1957): rellevant en economies de subsistència; salari superior al mínim de supervivència millora la productivitat física.
Implicació clau: l’atur involuntari és eficient des de la perspectiva de l’empresa. Les rigideses salarials no són sempre una fallada del mercat, sinó un equilibri racional. Marc teòric fonamental per al Tema 31 (mercat de treball i atur).
Salaris d'eficiència
Quatre models de salaris d'eficiència
| Mecanisme | Predicció clau | Autor / Any | |
|---|---|---|---|
| Selecció adversa (retenció) | w alt atrau/reté treballadors productius; el «regal» genera reciprocitat i major esforç | w* major que w_equilibri → atur involuntari estructural | Akerlof (1982, QJE) — Nobel 2001 |
| Shirking (disciplina) | w alt eleva el cost d'oportunitat de l'acomiadament → menys mandra amb monitoratge imperfecte | Atur = disciplinary device; corba WW per damunt del CMg laboral | Shapiro-Stiglitz (1984, AER) — Stiglitz Nobel 2001 |
| Reducció de rotació | w alt redueix la taxa de dimissions i el cost de cerca/formació per a l'empresa | L'empresa internalitza l'externalitat de rotació en la seua política salarial | Solow (1979) |
| Salari nutricional | En economies de subsistència, w major que el mínim fisiològic → major productivitat física | Corba salari-productivitat en S invertida; rellevant en països en desenvolupament | Leibenstein (1957) |
3. Mesures de desigualtat
3.1. Corba de Lorenz (1905) i índex de Gini (1912)
• Corba de Lorenz: representa el % de renda acumulada (eix Y) rebut pel x % de la població més pobra (eix X). Com més lluny de la diagonal d’equidistribució, més desigualtat.
• Índex de Gini: 2 · àrea entre diagonal i Lorenz. Varia entre 0 (igualtat perfecta) i 1 (desigualtat màxima).
Dades 2023: Espanya Gini = 0,32; UE mitjana = 0,30; Escandinàvia ~0,25; EUA ~0,39; Sud-àfrica ~0,63.
3.2. Altres mesures
• Índex d’Atkinson (1970): incorpora aversió a la desigualtat.
• Ràtio S80/S20: renda del 20 % més ric dividida pel 20 % més pobre.
• Índex de Palma: renda del 10 % superior / 40 % inferior.
• Índex de Theil (1967): descomponible per subgrups.
• Taxa de risc de pobresa (AROPE): menor que 60 % mediana renda equivalent.
Índexs de desigualtat
Sis índexs de desigualtat: fórmula, sensibilitat i valor ES
| Fórmula / definició | Sensibilitat | Valor Espanya 2023 | |
|---|---|---|---|
| Gini (1912) | 2 · àrea entre diagonal i Lorenz | Tota la distribució (biaix mitjà) | 0,32 (Eurostat) |
| Atkinson (1970) | Aversió a la desigualtat ε | Sensibilitat ajustable per ε | 0,21 (ε=1) |
| Palma | Renda 10 % superior / 40 % inferior | Extrems de la distribució | ~1,2 (Espanya) |
| Theil (1967) | Entropia; descomponible per subgrups | Cua superior | 0,18 |
| Ràtio S80/S20 | Quintil superior / quintil inferior | Trams extrems | 5,5× |
| AROPE | % pobl. menor que 60 % mediana o privació | Risc absolut | 26 % (INE ECV) |
Desigualtat (Lorenz 1905 · Gini 1912)
Corba de Lorenz i àrea de Gini
Corba de Lorenz i índex de Gini
Gini = 2 · àrea entre diagonal i corba de Lorenz
3.3. Desigualtat a Espanya: dimensió territorial i de gènere
Els índexs agregats (Gini, AROPE) amaguen estructures heterogènies. Dues dimensions específiques mereixen atenció pròpia:
Bretxa salarial de gènere (gender pay gap):
• Eurostat 2023 (Structure of Earnings Survey): Espanya 9,4 % (gap no ajustat), UE-27 12,7 %.
• Descomposició: ~6 punts explicats per composició (sectors, jornada parcial, antiguitat), ~3-4 punts residuals atribuïbles a discriminació o factors no observats.
• Marc normatiu: RDL 6/2019 de transparència retributiva; obligació de registre salarial en empreses de més de 50 treballadors.
Desigualtat territorial:
• Renda mediana per CCAA (INE-ECV 2023): País Basc 16.300 € / Extremadura 9.700 € — ràtio ~1,7×.
• Taxa AROPE (risc de pobresa o exclusió): 26 % nacional, però 38 % a Andalusia i Canàries.
• Pobresa infantil: 1 de cada 3 menors en risc a CCAA del sud, davant d’1 de cada 6 a Navarra.
Implicació didàctica: les mesures agregades requereixen complementar-se amb anàlisi territorial i demogràfica. El disseny de l’IMV (2020) s’enfronta a taxes de cobertura desiguals per CCAA per barreres administratives, fet que reprodueix parcialment la desigualtat que pretén corregir.
Desigualtat territorial ES (INE-ECV 2023)
Renda i pobresa per CCAA: bretxes estructurals
| Renda mediana (€) | AROPE | Pobresa infantil | |
|---|---|---|---|
| País Basc | 16.300 | 15 % | 1 de cada 7 |
| Navarra | 15.400 | 14 % | 1 de cada 6 |
| Mitjana Espanya | 12.500 | 26 % | ~28 % |
| Andalusia | 10.100 | 38 % | 1 de cada 3 |
| Canàries | 10.300 | 38 % | 1 de cada 3 |
| Extremadura | 9.700 | 36 % | 1 de cada 3 |
4. Polítiques de distribució
4.1. Fiscals
• IRPF progressiu: a Espanya, tarifa 19 % fins al 47 % (tram superior).
• Impostos sobre patrimoni i successions.
• IVA reduït en béns bàsics.
• Impost negatiu sobre la renda / Renda Bàsica Universal: propostes Friedman (1962), Van Parijs, experiments Finlàndia, Kenya.
El disseny de l’IRPF a Espanya combina progressivitat nominal amb una estructura de tipus efectius que l’erosiona pel tractament privilegiat de les rendes del capital (tipus fix del 19-26 %) respecte a les rendes del treball (tarifa progressiva fins al 47 %). Piketty, Saez i Zucman (World Inequality Report 2022) han documentat que aquest dualisme fiscal és generalitzat als països de l’OCDE i és un dels factors que expliquen que la concentració patrimonial —no només la de renda— haja augmentat des dels anys 80.
La proposta de Piketty (2013) d’un impost global sobre el patrimoni (taxa anual sobre l’estoc de riquesa, no només sobre els fluxos) és analíticament coherent amb el diagnòstic «r major que g», però topa amb obstacles pràctics en la mobilitat del capital i l’opacitat offshore. Els avanços de l’OCDE Pillar Two (2023), que establix un tipus mínim global del 15 % sobre els beneficis corporatius, són un primer pas en aquesta direcció i connecten la distribució amb la política fiscal internacional (Tema 26).
4.2. Transferències i serveis
• Pensions (contributives): sostenibilitat amb envelliment.
• Prestacions per desocupació (SEPE).
• Ingrés Mínim Vital (IMV, 2020): ~950.000 llars en 2024.
• Beques, ajudes educatives, lloguer.
• Sanitat i educació universals (serveis en espècie).
4.3. Polítiques de mercat laboral
• Salari mínim interprofessional (SMI): Espanya 2024 = 1.134 €/mes × 14 pagues.
• Negociació col·lectiva.
• Polítiques actives d’ocupació: formació, inserció.
• Reforma laboral 2022: contractes indefinits.
El període 2022-2024 ha il·lustrat amb especial nitidesa la tensió entre distribució funcional de la renda, política de rendes i estabilització macroeconòmica. El xoc inflacionari del 2022 —amb una inflació mitjana anual del 8,4 % a Espanya (INE)— va generar una caiguda del salari real de l’ordre del 4-6 % per al conjunt dels treballadors assalariats, atés que els convenis col·lectius signats abans del xoc incloïen clàusules de revisió limitades. L’Acord per a l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva (AENC 2023-2025), subscrit per CCOO, UGT, CEOE i CEPYME, va establir augments salarials del 4 % el 2023, del 3 % el 2024 i del 3 % el 2025, amb una clàusula de revisió addicional si la inflació superava els objectius. Aquest acord és un instrument de pacte de rendes en sentit ampli: busca coordinar l’evolució dels salaris i dels marges empresarials per a evitar que l’ajust del xoc exogen de costos energètics es traduïsca en una espiral de preus-salaris. L’evidència disponible (Banc d’Espanya, Informe Anual 2023) indica que els salaris pactats en conveni van recuperar part del poder adquisitiu perdut el 2022 durant 2023-2024, encara que la recuperació completa del nivell de salari real previ al xoc exigiria diversos anys addicionals d’increments per damunt de la inflació. L’anàlisi de l’AENC connecta directament amb la distribució funcional: la quota salarial, que havia caigut durant el xoc, es va estabilitzar el 2023-2024, fet que el Banc d’Espanya atribueix a la moderació dels marges empresarials en alguns sectors sota la pressió de la política de competència i del nou instrument de supervisió de marges del Consell de Ministres.
Polítiques distributives ES
Quatre famílies de polítiques de distribució de la renda
| Instrument | Mecanisme | Cas ES 2024 | Avaluació |
|---|---|---|---|
| Fiscals (IRPF, patrimoni, IVA) | Progressivitat nominal i tipus diferenciats | IRPF 19-47 %; Sol. Grans Fortunes 2023 | AIReF · BdE: progressivitat efectiva limitada pel dualisme K/L |
| Transferències monetàries | Pensions, atur, IMV, beques | IMV ~950.000 llars (2024) | AIReF 2023: take-up baix; cobertura millorable |
| Serveis universals | Sanitat i educació en espècie | SNS + LOMLOE | Redueixen el Gini en ~6 punts vs. renda de mercat |
| Mercat laboral (SMI, negociació) | Sòl salarial + convenis sectorials | SMI 1.134 €×14 (2024); AENC 2023-25 | AIReF: efecte modest sobre l'ocupació, redueix la bretxa de gènere |
El debat sobre el SMI ha sigut radicalment transformat per l’obra de Card i Krueger (1994, AER): el seu estudi quasiexperimental sobre la pujada del salari mínim a Nova Jersey enfront de Pennsilvània (control) va documentar que l’ocupació al fast food no va caure, i va contradir la predicció estàndard del model competitiu. Card (Nobel 2021) ha replicat aquesta troballa amb múltiples metodologies i contextos. L’explicació teòrica més consistent és el poder de monopsoni dels ocupadors en mercats de treball locals (Manning 2003): quan l’ocupador té poder de fixació de salaris (w menor que VPMgL), un SMI moderat pot augmentar simultàniament ocupació i salari, i desplaça l’equilibri cap a la zona eficient. A Espanya, les pujades del SMI entre 2019 i 2024 (de 900 a 1.134 €/mes, +26 % en termes nominals) han sigut avaluades per l’AIReF (2023) amb un efecte modest sobre l’ocupació total però significatiu sobre la reducció de la bretxa salarial de gènere, atés que la proporció de dones és més alta en els trams salarials més baixos.
5. Enfocaments contemporanis
Capabilities i desenvolupament humà
Amartya Sen (1985, Nobel 1998): enfocament de capabilities — el que importa és el que les persones poden fer i ser, no només els ingressos. Influència en l’IDH del PNUD (1990), Stiglitz-Sen-Fitoussi (2009) «Beyond GDP».
Piketty-Saez-Zucman (World Inequality Report 2022): l’1 % més ric concentra el 19 % de la renda mundial. La desigualtat s’ha estabilitzat alta des dels anys 80.
La concentració de la riquesa a Espanya presenta una estructura que els índexs de Gini de renda corrent subestimen sistemàticament. El Banc d’Espanya (Enquesta Financera de les Famílies, EFF 2022, publicada el 2024) documenta que l’1 % de llars més riques posseeix aproximadament el 25 % de la riquesa neta total de les llars espanyoles, mentre que el 50 % inferior de la distribució en concentra menys del 5 %. La riquesa mediana de la llar més rica supera en més de 100 vegades la de la llar mediana. Aquesta concentració és més acusada per a la riquesa financera (accions, fons, dipòsits) que per a la riquesa immobiliària: el 10 % superior posseeix més del 55 % dels actius financers però només el 42 % dels actius reals, la qual cosa reflecteix que les classes mitjanes acumulen patrimoni principalment a través de l’habitatge en propietat. La distinció importa per a la política fiscal: un impost sobre la riquesa que grave l’habitatge habitual afecta desproporcionadament les classes mitjanes propietàries (amb un patrimoni immobiliari alt però renda i liquiditat moderades), mentre que un impost que exempte l’habitatge habitual i grave exclusivament els actius financers per damunt de certs llindars —com l’Impost de Solidaritat de les Grans Fortunes (Llei 38/2022, vigent des del 2023 amb bonificació autonòmica)— incideix més sobre l’1 % superior. Piketty (2013) argumenta que la distinció entre renda del treball i renda del capital, i entre riquesa líquida i immobiliària, és fonamental per a dissenyar sistemes fiscals que corregisquen la tendència «r major que g» sense penalitzar la classe mitjana propietària que va accedir a l’habitatge com a únic actiu d’estalvi disponible.
L’economia empírica ha aportat eines noves per a estudiar la desigualtat que van més enllà dels índexs agregats. Raj Chetty (2014, Equality of Opportunity Project) va utilitzar dades administratives de registres fiscals per a mesurar la mobilitat intergeneracional a escala de comtat als EUA, i va documentar que la probabilitat de passar del quintil de renda més baix al més alt varia de manera dràstica segons la localització: de menys del 5 % en algunes àrees del sud a més del 15 % en unes altres. Aquest treball va revelar que la desigualtat de resultats no és simplement una foto estàtica de la distribució actual, sinó l’acumulació d’oportunitats sistemàticament diferents. Per a Espanya, Cervini-Plá i Ramos (2017) van estimar l’elasticitat intergeneracional de l’ingrés al voltant de 0,35-0,40, un valor semblant a la mitjana de l’OCDE (0,35) però superior al de Dinamarca (0,15) o al del Canadà (0,20). La comparació internacional revela que les economies escandinaves —amb major universalisme en educació primerenca i sanitat— tenen una mobilitat intergeneracional significativament major, la qual cosa suggereix que el tipus d’Estat del benestar (Esping-Andersen, Tema 18) afecta no només la desigualtat de renda corrent sinó també la transmissió intergeneracional d’oportunitats. El debat entre desigualtat de resultats (què guanya cadascú) i desigualtat d’oportunitats (quines possibilitats té de partir des del seu origen) és la frontera contemporània de l’economia normativa del benestar.
Desigualtat, creixement i democràcia
Debat obert: la desigualtat pot frenar el creixement (Ostry et al., FMI 2014) i erosionar la democràcia (Acemoglu-Robinson 2012). Context espanyol: l’AROPE es manté en el 26 % (2023), entre els més alts de la UE.
El mecanisme pel qual la desigualtat frena el creixement opera a través d’almenys tres canals identificats en la literatura recent. El primer és el canal de demanda: una distribució molt concentrada redueix el consum agregat perquè les llars de renda alta tenen una propensió marginal a consumir més baixa que les de renda baixa (Kaldor 1956, rehabilitat per l’economia postkeynesiana). El segon és el canal de capital humà: la desigualtat redueix la inversió en educació i salut de les llars de menor renda, i deteriora la productivitat futura de la força de treball (Galor-Zeira 1993). El tercer és el canal institucional: la concentració de renda i riquesa es tradueix en captura política i institucions menys inclusives, que al seu torn frenen la innovació i la competència (Acemoglu-Robinson 2012, Acemoglu-Robinson-Johnson, Nobel 2024). Aquest tercer canal connecta la distribució de la renda amb la qualitat institucional com a motor del desenvolupament a llarg termini, i converteix el debat sobre la desigualtat en un debat sobre la viabilitat del model de creixement, no només sobre la justícia distributiva.
Conclusió
La teoria marginal de la distribució (Clark 1899) és el referent neoclàssic, però les crítiques (Marx, Robinson, Piketty, Sen) obrin el debat sobre eficiència vs. equitat. Les polítiques distributives combinen fiscalitat, transferències, serveis públics i mercat laboral. A Espanya, els reptes són la pobresa infantil, el Gini persistent i la sostenibilitat del sistema de pensions. L’enfocament de capabilities (Sen 1985) i l’Agenda 2030 ODS aporten un marc més ampli.
La tesi central d’aquest tema és que la distribució de la renda no és un resultat residual del procés productiu sinó una variable endògena al marc institucional, a la política econòmica i a l’equilibri de poder entre factors. La teoria marginal de Clark (1899) i Wicksell (1893) ofereix l’explicació de referència —cada factor és retribuït segons la seua productivitat marginal en equilibri competitiu— però aquesta explicació positiva no implica cap judici normatiu sobre l’equitat del resultat, ni tampoc sobre la seua robustesa quan els mercats són imperfectes, els factors no són homogenis o les institucions afavoreixen uns actors per damunt d’uns altres. L’aportació de Piketty (2013), amb la seua documentació que la «r major que g» genera una tendència acumulativa a la concentració patrimonial, i la d’Acemoglu, Johnson i Robinson (Nobel 2024), que mostra que les institucions determinen quins factors es retribueixen i com, completen el mapa analític del tema.
El tema articula cinc blocs. El primer és la distribució funcional: teoria marginal (Clark, Wicksell), teorema d’esgotament del producte, caiguda sistemàtica de la quota salarial de l’OCDE des del 1980 (Karabarbounis-Neiman 2014) i les seues tres causes (globalització, automatització, declivi sindical). El segon bloc és el mercat de treball: determinació del salari (competència perfecta, monopsoni, negociació col·lectiva, SMI), capital humà (Becker 1964), senyalització (Spence 1973) i salaris d’eficiència (Akerlof, Shapiro-Stiglitz, Solow). El tercer bloc és el mesurament: corba de Lorenz, índex de Gini, índexs d’Atkinson, Palma, Theil, ràtio S80/S20, AROPE; i dimensions específiques de la desigualtat espanyola (bretxa de gènere 9,4 % Eurostat 2023, ràtio territorial País Basc / Extremadura ~1,7×). El quart bloc són les polítiques distributives: fiscals (IRPF, dualisme capital-treball, impost negatiu), transferències (pensions, IMV, prestacions), serveis universals i mercat laboral (SMI, negociació col·lectiva, reforma laboral 2022). El cinqué bloc són els enfocaments contemporanis: capabilities (Sen 1985), World Inequality Report (Piketty-Saez-Zucman 2022), desigualtat-creixement-democràcia.
Els vincles són densos amb tot el bloc B i amb blocs posteriors. La distribució funcional és la contrapart microeconòmica del Tema 12 (productivitats marginals) i del Tema 19 (salari = P · PMgL en competència perfecta). Les fallades de competència al mercat de treball (monopsoni, poder sindical) connecten amb els Temes 15-16 (competència imperfecta). Les polítiques distributives són la funció distributiva de Musgrave (Tema 18). L’impacte de la desigualtat sobre el creixement connecta amb el Tema 23 (model de Solow, capital humà) i amb el debat sobre la sostenibilitat de les pensions en el context de l’envelliment demogràfic.
La idea-clau per a l’opositor: la distribució de la renda és simultàniament un problema d’eficiència (assignació òptima de factors segons la productivitat marginal) i un problema d’equitat (un resultat que les societats democràtiques poden considerar just o no). L’economia no pot resoldre el segon sense la política; però la política tampoc no pot ignorar el primer sense incórrer en distorsions d’eficiència que acaben perjudicant el benestar que pretén millorar.
- RICARDO, D. (1817): Principles of Political Economy and Taxation.
- MARX, K. (1867): Das Kapital, vol. I.
- CLARK, J.B. (1899): The Distribution of Wealth.
- LORENZ, M.O. (1905): «Methods of Measuring Concentration of Wealth», PASA.
- GINI, C. (1912): Variabilità e mutabilità.
- ROBINSON, J. (1933): The Economics of Imperfect Competition.
- AKERLOF, G. (1982): «Labor Contracts as Partial Gift Exchange», QJE (Nobel 2001).
- SHAPIRO, C. i STIGLITZ, J. (1984): «Equilibrium Unemployment as a Worker Discipline Device», AER (Stiglitz Nobel 2001).
- ATKINSON, A.B. (1970): «On the Measurement of Inequality», JET.
- ATKINSON, A.B. (2015): Inequality: What Can Be Done?, Harvard.
- SEN, A. (1985): Commodities and Capabilities (Nobel 1998).
- BECKER, G. (1964): Human Capital (Nobel 1992).
- KARABARBOUNIS, L. i NEIMAN, B. (2014): «The Global Decline of the Labor Share», QJE.
- CARD, D. i KRUEGER, A. (1994): «Minimum Wages and Employment», AER (Card Nobel 2021).
- PIKETTY, T. (2013): Le Capital au XXIe siècle.
- ACEMOGLU, D. i ROBINSON, J. (2012): Why Nations Fail.
- PNUD (1990-): Informe sobre Desenvolupament Humà, IDH.
- INE (2023): Enquesta de Condicions de Vida (ECV) i Comptabilitat Nacional.
- EUROSTAT (2023): Structure of Earnings Survey (SES) — gender pay gap.
Síntesi del tema
El one-pager de síntesi del tema, per a un repàs ràpid.
Eina inclosa en la subscripció.
Subscriu-te · 25 €/mes