Tema 5
Institucionalisme. Keynesianisme. Monetarisme.
Introducció
Després de 1900, el pensament econòmic es diversifica. L’institucionalisme critica l’abstracció neoclàssica, Keynes (1936) revoluciona la macroeconomia, el monetarisme de Friedman respon als anys 70, i naixen l’economia conductual, experimental, ecològica i feminista.
1. L'institucionalisme
1.1. Vell institucionalisme
Thorstein Veblen (1857-1929): The Theory of the Leisure Class (1899). Crítica al consum ostentós, ironia sobre l’economia ortodoxa. Consum conspicu (Veblen goods): béns la demanda dels quals augmenta amb el preu perquè senyalitzen estatus, contradient aparentment la llei de la demanda. Veblen proposa una economia evolutiva basada en hàbits, instints i rutines, oposada a l’equilibri mecànic dels neoclàssics.
John R. Commons: focus en transaccions i dret. La unitat bàsica de l’anàlisi no és el mercat anònim sinó la transacció, regulada per regles de funcionament. Wesley Mitchell: cicles econòmics, fundador del NBER (1920) i pioner de l’anàlisi empírica de conjuntura. La tradició empírica del NBER arriba fins als datings oficials de recessions dels EUA usats encara hui.
1.2. Nova Economia Institucional (NEI)
Des dels anys 70. Reconcilia neoclàssics i institucions:
• Ronald Coase (1937 The Nature of the Firm, 1960 Problem of Social Cost). Nobel 1991. Costos de transacció.
• Douglass North (Nobel 1993): institucions com a regles del joc. Institutions, Institutional Change and Economic Performance (1990).
• Oliver Williamson (Nobel 2009): governança d’empreses.
• Elinor Ostrom (Nobel 2009): béns comunals.
• Acemoglu-Robinson (2012, Why Nations Fail; Nobel 2024 amb Simon Johnson): institucions inclusives (estat de dret, drets de propietat amplis, mercats oberts) enfront d’extractives (èlits estretes, rendes privilegiades). La seua tesi central: les diferències de prosperitat entre països —per exemple Corea del Sud vs. Corea del Nord, Nogales (EUA) vs. Nogales (Mèxic)— no s’expliquen per geografia o cultura sinó per institucions polítiques i econòmiques determinades històricament. La concessió del Nobel a l’octubre de 2024 ha situat l’institucionalisme al centre del debat sobre desenvolupament.
Aplicació a Espanya: la qualitat de les institucions (estat de dret, eficiència judicial, control de la corrupció) es mesura en indicadors com els Worldwide Governance Indicators (Banc Mundial). Espanya ocupa una posició intermèdia a la UE en aquests índexs, per davall dels països nòrdics i Alemanya, però per damunt d’Itàlia o Grècia. La reforma institucional és un debat polític recurrent.
Genealogia de la NEI
De Coase a Acemoglu-Robinson — cinc generacions de Nobel institucionalistes
2. Keynes i la revolució keynesiana
2.1. Context — la Gran Depressió
Crash de 1929 i atur massiu (25 % EUA). Els neoclàssics prediuen ajust automàtic via flexibilitat salarial. La realitat ho desmenteix. Cal una nova teoria.
2.2. John Maynard Keynes (1883-1946)
The General Theory of Employment, Interest and Money (1936). Idees clau:
• L’economia pot quedar atrapada en equilibri amb atur. És un atur involuntari: si els salaris i els preus són rígids a la baixa —com documentava la realitat de 1929-1935—, el mecanisme d’autoajust neoclàssic no funciona. L’atur no és conseqüència que els treballadors demanen salaris massa alts (atur voluntari), sinó d’una insuficiència de demanda agregada que cap agent individual no pot resoldre tot sol.
• La demanda agregada és el motor (no l’oferta, contra Say). Contra la Llei de Say («l’oferta crea la seua pròpia demanda»), Keynes demostrà que en una economia monetària les llars poden decidir no gastar els seus ingressos —atresorar liquiditat per motiu de precaució o d’especulació— i trencar així el circuit ingressos-despesa.
• Animal spirits: les expectatives i la incertesa radical mouen la inversió. La inversió empresarial depén de les expectatives sobre el futur, i aquestes expectatives són volàtils, no ancorades en fonaments objectius. Quan la confiança s’enfonsa, la inversió cau, l’ocupació cau, la renda cau, la demanda cau, i l’economia queda atrapada.
• Multiplicador: un augment de despesa pública genera un augment major de la renda. Cada euro gastat es converteix en renda d’algú que el torna a gastar en part, i per això un augment autònom de ΔG produeix un augment de la renda més gran que ΔG. La magnitud del multiplicador depén de la propensió marginal a consumir (PMC): k = 1/(1 − PMC). Si PMC = 0,75, el multiplicador és 4; si PMC = 0,6, és 2,5.
• Política fiscal expansiva contra la recessió. En recessió, el sector públic ha de substituir el sector privat com a motor de la demanda mitjançant l’augment de la despesa o la reducció d’impostos.
Economista, filòsof, inversor i alt funcionari del Tresor britànic. La Teoria General és l’obra més influent de l’economia del segle XX, i es publicà en plena Gran Depressió, quan l’atur als EUA superava el 25 % i els economistes neoclàssics continuaven predient l’ajust automàtic via flexibilitat de salaris.
Impacte immediat: el New Deal de Roosevelt, reconstrucció europea, Estat del benestar. L’impacte real d’aquests episodis i dels paquets d’estímul fiscal de 2008-2009 i de 2020-2021 s’ha estimat amb aquestes eines, encara que el debat empíric sobre la magnitud del multiplicador keynesià continua obert: Blanchard i Leigh (2013) documentaren que els organismes internacionals el van subestimar sistemàticament durant la crisi de la zona euro 2010-2013, quan l’austeritat fiscal va ser més recessiva del previst.
Cadena causal keynesiana
El multiplicador fiscal — de ΔG a la renda amplificada
2.3. Síntesi neoclàssica-keynesiana
Hicks (1937): model IS-LM, formalització gràfica. Samuelson, Modigliani, Tobin. Dominant 1945-1970. La corba IS (inversió = estalvi) recull els equilibris del mercat de béns; la corba LM (preferència per la liquiditat = oferta monetària) recull els equilibris del mercat monetari. La intersecció determina simultàniament la renda nacional Y* i el tipus d’interés i*.
Síntesi neoclàssica-keynesiana
Diagrama IS-LM — equilibri simultani béns-monetari
Línia temporal de les escoles econòmiques del segle XX
Mapa de coexistències i solapaments: cap escola n’ha desplaçat del tot les anteriors.
La figura de sota desplega la mateixa història fita a fita: hi data cada aportació —incloses les tres que el mapa de bandes deixa sense any, Veblen (1899), Coase i North, i el Nobel d’Acemoglu i Robinson (2024)— i hi anota l’obra o la idea que cadascuna introdueix.
Escoles del segle XX
Fites del pensament econòmic — 1899 a 2024
Política fiscal expansiva (més G o menys T): desplaça IS a la dreta, puja Y i i. Política monetària expansiva: desplaça LM a la dreta, puja Y i baixa i. La trampa de la liquiditat (LM horitzontal a tipus pròxims a zero, observada al Japó anys 1990 i zona euro 2014-2021) fa que la política monetària convencional perda eficàcia i revaloritza la fiscal —argument empíric clau del keynesianisme contemporani.
El keynesianisme experimentà un renaixement notori arran de la crisi de 2008. Els paquets d’estímul fiscal de 2008-2009 —l’American Recovery and Reinvestment Act d’Obama (787.000 milions de dòlars), els plans europeus de rescat bancari i els estímuls fiscals coordinats del G-20— es dissenyaren amb referència explícita al model keynesià del multiplicador. La zona euro, en optar per la consolidació fiscal després de 2010 (pacte d’estabilitat i creixement, «troica» a Grècia, Portugal i Irlanda), prolongà la recessió més del previst: Blanchard i Leigh (2013), en un article influent del FMI, demostraren que els organismes internacionals havien subestimat el multiplicador fiscal en, almenys, 0,5 punts, cosa que explicava el sobrecompliment recessiu dels programes d’austeritat. Més tard, la resposta a la pandèmia de 2020 —ERTO, ajudes directes, fons Next Generation EU— seguí també una lògica keynesiana: sostindre la demanda agregada davant d’un xoc exogen per a evitar una espiral recessiva permanent. El debat entre keynesians (a favor de l’estímul) i neoconservadors (a favor de la consolidació primerenca) continua sent un dels eixos més rellevants de la política econòmica contemporània, amb implicacions directes per als temes de política fiscal del Bloc C.
3. El monetarisme
3.1. Context: l'estagflació dels anys 70
El consens keynesià de la postguerra entrà en crisi als anys 70 davant d’un fenomen nou —l’estagflació: atur alt + inflació alta simultàniament—. La corba de Phillips estable (1958), que suggeria un trade-off atur-inflació, deixà de funcionar. Els xocs petroliers (1973 OPEP, 1979 revolució iraniana) i l’esgotament del model de Bretton Woods (Nixon abandona el patró or el 1971) obriren espai a la contrarevolució monetarista.
3.2. Milton Friedman (1912-2006)
Nobel 1976. Líder de l’Escola de Chicago. Obres clau: Studies in the Quantity Theory of Money (1956), A Monetary History of the United States, 1867-1960 (amb Anna Schwartz, 1963), Capitalism and Freedom (1962), Free to Choose (1980, amb Rose Friedman).
Tesis principals:
• “La inflació és sempre i a tot arreu un fenomen monetari”, és a dir, està causada per un creixement de la quantitat de diner per damunt del de la producció real. Reformulació moderna de la teoria quantitativa: M·V = P·Y, amb V (velocitat) raonablement estable a llarg termini.
• Regla monetària: la base monetària ha de créixer a un ritme estable (k %), no discrecional. Millor regla que discreció —argument que Kydland-Prescott (Nobel 2004) formalitzaran com a inconsistència temporal.
• La política fiscal activista és ineficaç (crowding out): la despesa pública desplaça inversió privada via tipus d’interés, sense efecte net sobre la renda a llarg termini.
• Hipòtesi de l’ingrés permanent (1957): el consum depén de la renda esperada de tota la vida, no de la renda corrent. Implica multiplicador keynesià més baix.
• Taxa natural d’atur (NAIRU, 1968): existeix un nivell d’atur compatible amb inflació estable. Estimular la demanda per davall de la NAIRU genera inflació creixent sense reduir l’atur de manera sostenible.
• Defensa del mercat lliure, llibertat d’elecció d’escola (vouchers), privatitzacions.
Renaixement anys 80: Thatcher (UK 1979), Reagan (EUA 1981). Desinflació volckeriana 1979-1982 (pujada tipus fins al 19 %), recessió severa però inflació dominada. Influència en bancs centrals independents posteriors (Banc d’Anglaterra 1997, BCE 1998).
Monetarisme vs. keynesianisme
Friedman enfront del paradigma keynesià — cinc tesis comparades
| Keynesianisme | Monetarisme (Friedman) | |
|---|---|---|
| Política monetària | Discrecional; activa davant de les recessions | Regla monetària (k % estable); la discreció és nociva |
| Política fiscal | Multiplicador alt; estímul eficaç | Crowding out: la despesa pública desplaça la inversió privada |
| Atur | Trade-off atur-inflació (corba de Phillips estable) | Taxa natural / NAIRU; no hi ha trade-off a llarg termini |
| Consum | Funció keynesiana: C depén de la Y corrent; PMC alta | Hipòtesi de l'ingrés permanent (1957): C depén de la Y esperada vital |
| Inflació | Origen multicausal (costos, expectatives, demanda) | «Sempre i a tot arreu un fenomen monetari» |
4. Escoles posteriors
4.1. Nova escola clàssica
Robert Lucas (Nobel 1995): expectatives racionals. Els agents prediuen correctament, la política sistemàtica és ineficaç. Crítica de Lucas als models macroeconòmics convencionals. Kydland-Prescott (Nobel 2004): Real Business Cycles (RBC). La hipòtesi implica que els agents usen tota la informació disponible i no cometen errors sistemàtics. La implicació central —la que féu tremolar els fonaments del keynesianisme— és que la política econòmica anticipada és ineficaç: els agents en descompten l’efecte per endavant i ajusten les seues decisions, i n’anul·len l’impacte sobre les variables reals. La Crítica de Lucas (1976) als models macroeconòmics assenyalà que els paràmetres dels models keynesians no són estables enfront dels canvis de política, perquè els agents adapten el seu comportament; aquest argument impulsà els models DSGE amb microfonaments explícits. Els Real Business Cycle de Kydland i Prescott expliquen els cicles econòmics com a respostes òptimes dels agents a xocs tecnològics reals, sense friccions nominals.
4.2. Nova economia keynesiana
Mankiw, Romer, Stiglitz, Akerlof, Yellen, Blanchard. Rigidesa nominal, informació imperfecta, competència monopolística. Models DSGE actuals. Stiglitz (Nobel 2001), Akerlof (Nobel 2001), Krugman (Nobel 2008). Sorgí als anys 80-90 com a síntesi: accepta la crítica de Lucas —microfonaments, expectatives racionals— però reintrodueix les friccions nominals (rigidesa de preus i salaris) i les imperfeccions de mercat que preserven l’espai per a la política econòmica. Mankiw hi aporta la rigidesa dels preus del menú; Stiglitz, els salaris d’eficiència i el racionament de crèdit; Akerlof, la informació asimètrica i el mercat de «lemons»; Blanchard, el model IS-LM nou keynesià i la corba de Phillips augmented. Els models DSGE nous keynesians són hui el llenguatge estàndard dels bancs centrals: el Banc d’Espanya usa BEMOD i el BCE usa NAWM i EAGLE.
4.3. Economia conductual
Kahneman-Tversky (Kahneman Nobel 2002). Prospect Theory (1979). Biaixos cognitius: aversió a la pèrdua, ancoratge, efecte marc. Thaler (Nobel 2017): Nudge (2008), arquitectura d’elecció. Kahneman i Tversky documentaren sistemàticament desviacions del model de racionalitat perfecta: l’aversió a la pèrdua —les pèrdues fan mal aproximadament el doble del que alegren els guanys equivalents—, l’efecte ancoratge —el primer número que apareix en una negociació influeix desproporcionadament en el resultat—, l’efecte marc —presentar les mateixes opcions com a guanys o com a pèrdues canvia l’elecció— i la il·lusió de control. Thaler, que signà el llibre amb Sunstein, aplicà aquestes troballes a la política pública: l’arquitectura d’elecció dissenya l’entorn de decisió per a conduir a eleccions socialment millors sense prohibir res ni incentivar-ho econòmicament. Exemple espanyol: el sistema de pensions per defecte en el pla d’estalvi voluntari, o la configuració del bo social elèctric com a opt-out en lloc d’opt-in.
4.4. Economia experimental i RCT
Vernon Smith (Nobel 2002): laboratoris. Banerjee-Duflo-Kremer (Nobel 2019): RCT en desenvolupament. Card-Angrist-Imbens (Nobel 2021): experiments naturals. Smith demostrà que el laboratori es pot fer servir per a posar a prova teories econòmiques: els seus experiments pioners sobre mercats de subhasta doble mostraren una convergència ràpida a l’equilibri competitiu fins i tot amb pocs participants. Banerjee, Duflo i Kremer aplicaren els RCT (assaigs aleatoritzats controlats) a l’economia del desenvolupament; el J-PAL del MIT ha coordinat des de 2003 més de 1.500 RCT en 80 països, amb troballes que canvien el disseny de programes de salut, educació i transferències de renda. Card, Angrist i Imbens mostraren que els experiments naturals permeten fer inferència causal creïble a partir de variació exògena no dissenyada.
Economia conductual i experimental
De Prospect Theory als Nobel del RCT — cinc fites 1979-2019
4.5. Altres tendències
Economia ecològica: Georgescu-Roegen, Daly. Planetary boundaries (Rockström 2009). Donut Economics (Raworth 2017). Georgescu-Roegen aplicà la termodinàmica a la producció econòmica i Daly desenvolupà l’economia de l’estat estacionari. Els planetary boundaries identifiquen nou límits biofísics del sistema Terra, dels quals quatre ja s’han traspassat. Raworth proposa una economia emmarcada entre un sòl social —les necessitats bàsiques de tothom— i un sostre ecològic, que són els límits planetaris.
Economia feminista: Folbre, Nelson. Treball reproductiu, cures. Critiquen la invisibilitat del treball de cures en els comptes nacionals. El treball domèstic no remunerat —estimat entorn del 20-30 % del PIB espanyol si s’imputara a preus de mercat, segons les enquestes d’ús del temps de l’INE— està sistemàticament infravalorat. Claudia Goldin (Nobel 2023) explicà la persistència de la bretxa de gènere en el mercat de treball per la inelasticitat temporal de determinades professions.
Decreixement (Latouche): crítica al creixement com a objectiu.
MMT (Modern Monetary Theory): Wray, Kelton. Governs sobirans amb moneda pròpia. Wray i Kelton argumenten que aquests governs mai no fan fallida, perquè emeten la moneda en què s’endeuten, i que el límit de la despesa pública és la inflació, no el dèficit. És una posició controvertida: els crítics (Summers, Rogoff) assenyalen el risc d’espirals inflacionàries i de pèrdua de credibilitat davant dels mercats.
Piketty (2013, 2020): desigualtat, r > g. La taxa de retorn del capital supera estructuralment la taxa de creixement econòmic, i això implica una concentració creixent de la riquesa. L’índex de Gini patrimonial a Espanya és substancialment més alt (≈ 68-70) que el de renda (≈ 31,5), i reflecteix la concentració d’actius immobiliaris i financers en els decils superiors (Banc d’Espanya, EFF 2022).
La crítica heterodoxa contemporània ha guanyat notorietat amb autors que, sense pertànyer a un paradigma únic, qüestionen els fonaments normatius i institucionals del consens mainstream. Joseph Stiglitz (Nobel 2001) ha argumentat al llarg dels anys 2010-2020 que els mercats financers desregulats produeixen inestabilitat sistèmica, i que l’austeritat fiscal imposada a la zona euro des de 2010 agreujà la recessió de manera evitable; el seu The Price of Inequality (2012) connecta la desigualtat amb el dèficit democràtic. Mariana Mazzucato (2013, 2021) va més enllà i qüestiona que el valor siga una categoria econòmica objectiva: a The Value of Everything (2018) sosté que l’economia mainstream ha lliscat silenciosament les finances i els rendistes dins de la categoria de productors de valor, mentre exclou dels comptes nacionals la innovació pública que les fa possibles. L’aportació de Mazzucato té implicacions fiscals directes: si l’Estat inverteix risc, hauria de reclamar retorns mitjançant participacions accionarials o llicències (proposta aplicada parcialment en la negociació dels contractes de les vacunes COVID-19 el 2020-2021).
L’episodi d’estagflació 2021-2023 constituí el primer test empíric a gran escala de les escoles macroeconòmiques des de la crisi de 2008. La inflació a la zona euro assolí el 10,6 % a l’octubre de 2022 (Eurostat), el nivell més alt des de la creació del BCE; a Espanya va ser del 10,8 % el mateix mes (INE). Els xocs d’oferta energètica després de la invasió russa d’Ucraïna (febrer de 2022) i els colls d’ampolla postcovid reproduïen el patró dels anys 70. Els monetaristes assenyalaren que l’expansió monetària sense precedents de 2020-2021 —el balanç del BCE passà de 4,7 a 8,8 bilions d’euros— havia creat les condicions per a la inflació una vegada que els xocs d’oferta actuaren com a detonant, argument coherent amb Friedman (1956) i amb l’equació quantitativa. Els nous keynesians, en canvi, subratllaren que la inflació va ser en gran part d’oferta (costos energètics, colls d’ampolla), no de demanda, i que la restricció monetària del BCE (tipus del 0 % al 4,5 % entre juliol de 2022 i setembre de 2023) era un instrument poc precís enfront de xocs sectorials; Blanchard i Bernanke (NBER 2023) documentaren que els factors d’oferta explicaven la major part del repunt inflacionari inicial. La desinflació posterior —inflació de la zona euro al 2,3 % el novembre de 2024, Eurostat— sense recessió profunda, l’anomenat «aterratge suau», es va citar des del camp neokeynesià com a validació del maneig dels bancs centrals amb models de fricció nominal. En síntesi: l’estagflació 2022-2023 no tancà el debat entre escoles, però demostrà que el ventall d’instruments disponibles —política monetària, política de rendes, controls temporals de preus— requereix sempre un diagnòstic previ sobre l’origen del xoc abans de seleccionar la resposta.
Mapa d'escoles contemporànies
Principals escoles postmonetaristes — comparativa
| Autors / Nobels | Tesi central | Crítica principal | |
|---|---|---|---|
| Nova clàssica | Lucas (N.95), Kydland-Prescott (N.04) | Expectatives racionals; política sistemàtica ineficaç; cicles reals | Suposa mercats complets i sense friccions; predicció pobra en les crisis |
| Nova keynesiana | Stiglitz (N.01), Akerlof (N.01), Mankiw | Rigideses nominals + info asimètrica → espai per a la política fiscal i monetària | Models DSGE molt complexos; també fallaren el 2008 |
| Conductual | Kahneman (N.02), Thaler (N.17) | Biaixos cognitius sistemàtics; nudge com a política | Difícil de generalitzar: els biaixos depenen del context cultural i cognitiu |
| NEI | Coase (N.91), North (N.93), Ostrom (N.09), Acemoglu (N.24) | Institucions com a regles del joc; expliquen les diferències de prosperitat entre països | Circularitat: les institucions estan determinades pels grups de poder |
| Ecològica / Donut | Georgescu-Roegen, Daly, Raworth (2017) | Límits biofísics del planeta; bé comú com a objectiu; decreixement selectiu | Escassa formalització; difícil d'integrar en política econòmica convencional |
Conclusió
De Veblen (1899) a Acemoglu-Robinson (2024), de Keynes (1936) a Friedman (1956), de la síntesi neoclàssica als DSGE moderns, el pensament econòmic contemporani és ric i plural. Les últimes dècades han vist l’emergència de l’economia conductual, experimental i ecològica. El docent ha de transmetre aquesta pluralitat.
El segle XX va ser el segle de la pluralització del pensament econòmic. Si el Tema 4 es tancava amb el neoclassicisme com a paradigma dominant, aquest tema mostra com aquell paradigma va ser desafiat, enriquit i en part substituït per almenys quatre grans corrents: l’institucionalisme, el keynesianisme, el monetarisme i les escoles més recents. La tesi central és que cap d’aquests corrents no ha «guanyat» de manera definitiva: la síntesi neokeynesiana-conductual que hui domina els bancs centrals i els ministeris de l’OCDE és precisament una síntesi —accepta les expectatives racionals (Lucas) però reintrodueix les friccions nominals (Mankiw, Stiglitz), incorpora els biaixos cognitius (Kahneman-Tversky-Thaler) i atorga centralitat a les institucions (North, Acemoglu).
Els quatre blocs desenvolupats al tema són: (1) l’institucionalisme —des del Veblen de la classe ociosa i el consum conspicu fins a la Nova Economia Institucional amb Coase (Nobel 1991), North (Nobel 1993), Ostrom (Nobel 2009) i Acemoglu-Robinson (Nobel 2024), que demostren que les institucions són el determinant fonamental de la prosperitat; (2) la revolució keynesiana amb la Teoria General (1936), el model IS-LM de Hicks (1937) i la trampa de la liquiditat com a cas límit que rehabilita la política fiscal; (3) el monetarisme de Friedman (Nobel 1976) amb l’equació quantitativa reformulada, la taxa natural d’atur, la hipòtesi de l’ingrés permanent i la regla enfront de la discreció formalitzada per Kydland-Prescott (Nobel 2004); (4) les escoles posteriors —nova clàssica, nova keynesiana, conductual, experimental, ecològica, feminista i MMT— que configuren el panorama intel·lectual actual.
La connexió amb la resta del temari és estructural. El Tema 4 proveí els fonaments clàssics i neoclàssics. Els models IS-LM i DA-OA d’aquest tema són la base del Bloc C (política fiscal i monetària, temes de macroeconomia). La teoria quantitativa del diner i la NAIRU de Friedman són clau per a entendre la política del BCE (objectiu d’inflació del 2 % simètric). L’economia conductual de Kahneman i Thaler enriqueix l’anàlisi del consumidor del Bloc B. La NEI de North i Acemoglu és el marc analític per al debat sobre institucions i desenvolupament del Bloc D.
La frase que resumeix la dinàmica intel·lectual del segle XX en economia: «els keynesians van convéncer els monetaristes que els preus són rígids a curt termini, i els monetaristes van convéncer els keynesians que les expectatives importen» —paràfrasi del mateix Blanchard, un dels arquitectes de la nova síntesi, que l’opositor pot citar com a tancament d’una anàlisi comparativa d’escoles.
- VEBLEN, T. (1899): The Theory of the Leisure Class.
- KEYNES, J.M. (1936): The General Theory of Employment, Interest and Money.
- HICKS, J. (1937): "Mr. Keynes and the Classics", Econometrica.
- FRIEDMAN, M. (1956): Studies in the Quantity Theory of Money.
- FRIEDMAN, M. i SCHWARTZ, A. (1963): A Monetary History of the United States.
- LUCAS, R. (1976): "Econometric Policy Evaluation: A Critique".
- COASE, R. (1937): "The Nature of the Firm", Economica.
- NORTH, D. (1990): Institutions, Institutional Change and Economic Performance, CUP.
- KAHNEMAN, D. i TVERSKY, A. (1979): "Prospect Theory", Econometrica.
- THALER, R. i SUNSTEIN, C. (2008): Nudge, Yale UP.
- ACEMOGLU, D. i ROBINSON, J. (2012): Why Nations Fail, Crown.
- PIKETTY, T. (2013): Le Capital au XXIe siècle.
- RAWORTH, K. (2017): Doughnut Economics.
Síntesi del tema
El one-pager de síntesi del tema, per a un repàs ràpid.
Eina inclosa en la subscripció.
Subscriu-te · 25 €/mes