Tema 6
Base humana. Necessitats. Béns econòmics.
Introducció
La necessitat humana és l’origen de tota activitat econòmica. Les necessitats motiven la producció i el consum de béns econòmics. Aquest tema explora la naturalesa, classificació i context social de les necessitats i tipifica els béns.
1. Concepte de necessitat
1.1. Definició
Una necessitat és la sensació de carència unida al desig de satisfer-la. Té un component fisiològic (fam, son) i un altre cultural/social (estatus, pertinença).
1.2. Característiques
• Il·limitades: sempre sorgeixen noves necessitats.
• Jerarquitzables: algunes són més urgents que altres.
• Recurrents: tornen periòdicament.
• Complementàries o substitutives.
• Contextuals: varien segons cultura, època, grup.
• Saturables individualment: una segona hamburguesa satisfà menys que la primera (utilitat marginal decreixent).
Marshall (1920) distingia entre necessitats naturals (les que tindria una persona aïllada: aliment, abric, descans) i necessitats adquirides (les que sorgeixen de la civilització i la comparació social: vestir conforme a una època, un habitatge amb cert estàndard, una connexió a internet). Aquesta distinció anticipa els debats posteriors sobre consum relatiu i benestar subjectiu, i connecta amb la pobresa relativa que Eurostat mesura avui amb l’AROPE.
2. Classificació de necessitats
2.1. Piràmide de Maslow (1943)
Abraham Maslow, psicòleg humanista, proposà 5 nivells jeràrquics en el seu article “A Theory of Human Motivation” publicat a Psychological Review (1943) i desenvolupat a Motivation and Personality (1954):
- Fisiològiques: menjar, beure, dormir, respirar, reproducció. Sense elles no hi ha supervivència.
- Seguretat: estabilitat, salut, habitatge, treball, estalvi. Protecció davant de riscos.
- Socials / Pertinença: família, amistat, grup, afecte, intimitat.
- Estima: reconeixement, estatus, autoestima, competència, respecte dels altres.
- Autorealització: desenvolupament personal ple, creativitat, sentit vital. Maslow afegí posteriorment l’autotranscendència (anys 1960) com a sisé nivell orientat a propòsits més enllà del jo (servei, espiritualitat, causes).
Crítiques: no universalisme cultural (Hofstede demostra que la jerarquia varia entre cultures individualistes i col·lectivistes); ordre no rígid (un artista pot prioritzar autorealització sobre seguretat); base empírica feble (Maslow estudià poques biografies excepcionals). Però la piràmide continua sent molt usada pel seu valor explicatiu i didàctic, i per donar una primera intuïció sobre per què les elasticitats-renda varien entre béns (necessitats bàsiques vs. de luxe).
Piràmide de Maslow
2.2. Altres enfocaments
Max-Neef (1986, Desarrollo a escala humana)
: 9 necessitats fonamentals universals (subsistència, protecció, afecte, comprensió, participació, oci, creació, identitat, llibertat) creuades amb 4 categories existencials (ser, tindre, fer, estar). Distingeix curosament entre necessitats (universals) i satisfactors (culturalment específics: la necessitat d’afecte es pot satisfer amb família, amistat o comunitat religiosa; la pobresa és carència de satisfactors, no de necessitats).
Amartya Sen (Nobel 1998), Commodities and Capabilities (1985), Development as Freedom (1999): no necessitats sinó capabilities (capacitats reals per fer i ser, llibertats substantives). El benestar es mesura en allò que les persones poden ser i fer (estar ben alimentat, tindre educació, participar políticament), no només en béns posseïts. Desenvolupat per Martha Nussbaum (2000) en una llista de 10 capacitats centrals (vida, salut corporal, integritat, sentits-imaginació-pensament, emocions, raó pràctica, afiliació, altres espècies, joc, control sobre l’entorn). Base teòrica de l’ Índex de Desenvolupament Humà (IDH) del PNUD des de 1990.
Aplicació a Espanya: l’IDH 2024 situa Espanya en posició 27 (molt alt, 0,911), per damunt d’Itàlia i similar a França, però per davall d’Alemanya i els nòrdics. L’esperança de vida en nàixer (83,2 anys) és de les més altes del món.
2.3. Galbraith i les necessitats creades
John K. Galbraith, The Affluent Society (1958): a les economies riques, moltes necessitats són induïdes per la publicitat i el sistema productiu. Efecte dependència (dependence effect). Crítica al consumisme.
En la mateixa línia, Thorstein Veblen (1899) descrigué els béns posicionals o de consum conspicu: béns (certes marques de moda, automòbils, rellotges) que tenen com a utilitat principal la senyalització d’estatus. Són una excepció a la llei de la demanda: com més cars, més demandats, perquè el preu és precisament allò que comunica l’estatus (efecte Veblen, formalitzat per Leibenstein 1950). Les xarxes socials han amplificat aquest mecanisme mitjançant el consum simbòlic.
3. Els béns econòmics
3.1. Definició i tipus
Un bé és qualsevol element (tangible o no) que satisfà una necessitat. Un bé econòmic és escàs i requereix esforç per obtindre’l (distingit del bé lliure, com l’aire).
3.2. Classificacions
Segons materialitat: béns (tangibles) enfront de serveis (intangibles, consumits en produir-se: una classe, un tall de cabell).
Segons funció: consum (satisfan directament) enfront de capital/inversió (produeixen altres béns: maquinària, software, infraestructura).
Segons duració: duradors (cotxes, electrodomèstics, habitatge) enfront de no duradors (aliments, energia, peribles).
Segons elasticitat-renda: normals (elasticitat positiva), inferiors (elasticitat negativa: pa, transport públic en alguns casos), de luxe (elasticitat major que 1: viatges, oci premium). Corbes d’Engel: la proporció de la despesa en alimentació cau amb la renda (Llei d’Engel, 1857). A Espanya (INE EPF 2023), les llars destinen un 14 % de la despesa a alimentació, davant del més de 30 % en països de renda mitjana-baixa: l’empremta empírica d’Engel segueix activa segle i mig després.
Segons relació: substitutius (te/cafè, mantega/margarina), complementaris (cotxe/gasolina, impressora/cartutxos), independents.
Segons accessibilitat (Samuelson 1954, Ostrom 1990) creuant rivalitat i exclusivitat:
— Privats: rivals + exclusius. El mercat els proveeix bé.
— Públics purs: no rivals + no exclusius (defensa nacional, fars, ciència bàsica, enllumenat públic). Subprovistos pel mercat: requereixen finançament públic (Samuelson 1954).
— Comunals: rivals + no exclusius (bancs de peixos, pastures, aqüífers, atmosfera). Risc de “tragèdia dels comuns” (Hardin 1968) però gestionables comunalment com demostrà Elinor Ostrom (Nobel 2009) estudiant regadius de València, pastures suïsses i pesqueries japoneses.
— Club: no rivals + exclusius (Netflix, autopista de peatge, software amb llicència). Buchanan (1965).
Aquestes categories no són ontològiques sinó funcionals: un carrer pot ser bé públic o club segons hi haja peatge, una platja es pot congestionar i tornar-se rival.
Tipologia de béns segons rivalitat i exclusivitat
Cada quadrant implica un tipus diferent de fallada del mercat i una resposta institucional pròpia.
4. La paradoxa del valor
De Smith a Jevons-Menger
Adam Smith (1776) plantejà la paradoxa a The Wealth of Nations: l’ aigua (vital) val poc al mercat; els diamants (frívols) valen molt. Smith no la resolgué de manera satisfactòria. Els clàssics (Smith, Ricardo) explicaven el valor pel treball incorporat en la producció, la qual cosa deixava el problema sense solució neta (extraure aigua sí que requereix treball).
Resolta quasi simultàniament per la revolució marginalista: William Stanley Jevons (Anglaterra, 1871, Theory of Political Economy), Carl Menger (Àustria, 1871, Grundsätze) i Léon Walras (Suïssa, 1874, Éléments). Idea comuna: el valor depén de la utilitat marginal (la utilitat de l’última unitat consumida), no de la utilitat total. L’aigua és abundant → utilitat marginal baixa → preu baix, encara que la utilitat total siga enorme. Els diamants són escassos → utilitat marginal alta → preu alt, encara que la utilitat total siga xicoteta.
La paradoxa del valor tanca dues lliçons que recorren tota la microeconomia: (1) els preus reflecteixen escassetat relativa, no importància absoluta; (2) la utilitat marginal és decreixent (segona llei de Gossen 1854). Aquesta és la base de la teoria del consumidor del Tema 11 (Bloc B).
Conclusió
Les necessitats són l’origen de l’activitat econòmica. Maslow (1943), Sen capabilities, Galbraith (necessitats creades) ofereixen lents complementàries. Els béns es classifiquen per múltiples criteris i la paradoxa del valor, resolta pels marginalistes (1871-74), mostra la importància de la utilitat marginal. Aquest marc conceptual és la base per als temes següents de factors productius (T7) i sistemes econòmics (T8).
- SMITH, A. (1776): The Wealth of Nations, llibre I, cap. 4.
- GOSSEN, H.H. (1854): Entwicklung der Gesetze des menschlichen Verkehrs — lleis d'utilitat marginal.
- ENGEL, E. (1857): «Die Productions- und Consumtionsverhältnisse des Königreichs Sachsen» — llei d'Engel.
- MENGER, C. (1871): Grundsätze der Volkswirtschaftslehre.
- JEVONS, W.S. (1871): Theory of Political Economy.
- WALRAS, L. (1874): Éléments d'économie politique pure.
- VEBLEN, T. (1899): The Theory of the Leisure Class — béns posicionals.
- MARSHALL, A. (1920): Principles of Economics, 8a ed. — necessitats adquirides.
- MASLOW, A. (1943): «A Theory of Human Motivation», Psychological Review.
- SAMUELSON, P. (1954): «The Pure Theory of Public Expenditure», REStat.
- GALBRAITH, J.K. (1958): The Affluent Society, Houghton Mifflin.
- BUCHANAN, J. (1965): «An Economic Theory of Clubs», Economica.
- HARDIN, G. (1968): «The Tragedy of the Commons», Science.
- SEN, A. (1985): Commodities and Capabilities, Oxford UP.
- MAX-NEEF, M. (1986): Desarrollo a escala humana, CEPAUR.
- OSTROM, E. (1990): Governing the Commons, CUP (Nobel 2009).
- NUSSBAUM, M. (2000): Women and Human Development, CUP.
- PNUD (2024): Informe sobre Desenvolupament Humà, IDH.
- INE (2024): Enquesta de Pressupostos Familiars, EPF.
Síntesi del tema
El one-pager de síntesi del tema, per a un repàs ràpid.
Eina inclosa en la subscripció.
Subscriu-te · 20 €/mes