Tema 6

• Il·limitades: sempre sorgeixen noves necessitats. Una vegada satisfeta la necessitat bàsica d’alimentació, emergeix la necessitat d’aliments més elaborats, de varietat o de gastronomia com a experiència cultural. Aquesta propietat és el punt de partida de tota la teoria econòmica: si les necessitats foren finites i es pogueren satisfer del tot, no existiria el problema de l’escassetat.

• Jerarquitzables: algunes són més urgents que altres. La jerarquia varia entre individus i cultures, però hi ha un nucli de necessitats primàries (alimentació, abric, seguretat) la privació de les quals impedeix atendre necessitats de nivell superior. Maslow (1943) formalitzà aquesta jerarquia; Max-Neef (1986) la rebaté amb la idea de necessitats simultànies que no sempre respecten un ordre lineal.

• Recurrents: tornen periòdicament. L’alimentació, el descans i l’afecte no se satisfan d’una vegada per sempre; són necessitats que es renoven amb cicles biològics i socials. Això genera una demanda contínua que és la base del flux circular de l’economia.

• Complementàries o substitutives. Algunes necessitats es reforcen mútuament (alimentació i salut) mentre que altres competeixen entre si (oci i treball). Des del punt de vista econòmic, els béns que satisfan necessitats complementàries tenen elasticitats creuades negatives; els substitutius, positives.

• Contextuals: varien segons cultura, època, grup. Tindre accés a internet era el 1990 una necessitat inexistent; hui l’ONU la considera un dret humà de facto, i la bretxa digital es mesura com a indicador de pobresa relativa. Aquesta propietat està al centre de la distinció entre pobresa absoluta (privació de necessitats biològiques bàsiques) i pobresa relativa (definida pel llindar del 60 % de la renda mediana nacional, criteri Eurostat de l’AROPE).

• Saturables individualment: una segona hamburguesa satisfà menys que la primera (utilitat marginal decreixent). És la segona llei de Gossen (1854). Aquest tret explica per què la demanda individual té pendent negatiu i per què la distribució igualitària pot maximitzar el benestar social sota certes condicions.

Marshall (1920) distingia entre necessitats naturals (les que tindria una persona aïllada: aliment, abric, descans) i necessitats adquirides (les que sorgeixen de la civilització i la comparació social: vestir conforme a una època, un habitatge amb cert estàndard, una connexió a internet). Aquesta distinció anticipa els debats posteriors sobre consum relatiu i benestar subjectiu, i connecta amb la pobresa relativa que Eurostat mesura hui amb l’AROPE.

Max-Neef (1986, Desarrollo a escala humana)

: 9 necessitats fonamentals universals (subsistència, protecció, afecte, comprensió, participació, oci, creació, identitat, llibertat) creuades amb 4 categories existencials (ser, tindre, fer, estar). Distingeix curosament entre necessitats (universals) i satisfactors (culturalment específics: la necessitat d’afecte es pot satisfer amb família, amistat o comunitat religiosa; la pobresa és carència de satisfactors, no de necessitats).

Amartya Sen (Nobel 1998), Commodities and Capabilities (1985), Development as Freedom (1999): no necessitats sinó capabilities (capacitats reals per fer i ser, llibertats substantives). El benestar es mesura en allò que les persones poden ser i fer (estar ben alimentat, tindre educació, participar políticament), no només en béns posseïts. Desenvolupat per Martha Nussbaum (2000) en una llista de 10 capacitats centrals (vida, salut corporal, integritat, sentits-imaginació-pensament, emocions, raó pràctica, afiliació, altres espècies, joc, control sobre l’entorn). Base teòrica de l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH) del PNUD des de 1990.

Aplicació a Espanya: l’IDH 2024 situa Espanya en posició 27 (molt alt, 0,911), per damunt d’Itàlia i similar a França, però per davall d’Alemanya i els nòrdics. L’esperança de vida en nàixer (83,2 anys) és de les més altes del món.

La psicologia econòmica afig una altra dimensió al concepte de necessitat: la inconsistència temporal. Els éssers humans valoren desproporcionadament les satisfaccions presents enfront de les futures, un biaix documentat sistemàticament per Thaler i Sunstein (2008, Nudge) i formalitzat amb la funció de descompte hiperbòlic: allò que decidisc hui sobre les meues necessitats futures (estalviar per a la jubilació, menjar saludablement, invertir en educació) divergeix d’allò que el meu jo futur preferirà. Aquesta divergència té conseqüències pràctiques per a la política pública: si les persones no satisfan les seues necessitats de llarg termini per biaix present, l’Estat pot justificar intervencions paternalistes suaus (nudges): sistemes de pensions per defecte opt-out (el treballador hi està inscrit tret que ho sol·licite expressament), etiquetatge nutricional frontal (Nutriscore a Espanya des de 2022), franges horàries de publicitat d’aliments ultraprocessats dirigida a menors, o preus mínims de l’alcohol. En tots aquests casos, la intervenció pública no es justifica per una fallada del mercat en sentit tradicional, sinó per una fallada cognitiva del consumidor en la satisfacció de les seues pròpies necessitats a llarg termini. Aquest argument connecta amb el Tema 2 (economia positiva/normativa: qui decideix què és una necessitat “autèntica”?) i amb el Tema 18 del Bloc B (fallades del mercat i fonamentació de la intervenció pública).

Un bé és qualsevol element (tangible o no) que satisfà una necessitat. Un bé econòmic és escàs i requereix esforç per obtindre’l (distingit del bé lliure, com l’aire). Els exemples van del tangible (un aliment, una màquina) a l’intangible (una classe, una assegurança, un algorisme). Un bé lliure és abundant fins al punt que obtindre’l no requereix sacrifici ni rivalitat entre agents: l’aire en condicions normals, la llum solar, el coneixement matemàtic ja publicat. Un bé econòmic, en canvi, és escàs —en el sentit que no arriba per a tots o que obtindre’l implica esforç— i per tant té un preu de mercat major que zero. L’escassetat no sempre és una propietat intrínseca: l’aigua passa de bé lliure a bé econòmic en regions amb estrés hídric; l’espai aeri és lliure sobre l’Atlàntic però econòmic (slot d’aterratge) als aeroports congestionats.

La distinció entre béns lliures i econòmics té conseqüències directes per a la política pública. Els béns que el mercat considera lliures però que, en realitat, són finits a escala planetària —l’atmosfera com a embornal de CO₂, els aqüífers, la biodiversitat— són objecte d’una de les grans discussions del segle XXI: com assignar-los un preu que reflectisca la seua escassetat real sense que el mecanisme de mercat genere una fallada greu (externalitats negatives massives, béns comunals sobreexplotats). L’economia ecològica (Georgescu-Roegen, Daly) i els models de planetary boundaries (Rockström 2009) aborden aquesta transformació de béns aparentment lliures en béns econòmics de primer ordre. A Espanya, la Llei de Residus i Sòls Contaminats (2022) i la Llei de Canvi Climàtic i Transició Energètica (2021) són concrecions legislatives d’aquesta monetització gradual de béns abans considerats lliures.

Adam Smith (1776) plantejà la paradoxa a The Wealth of Nations: l’aigua (vital) val poc al mercat; els diamants (frívols) valen molt. Smith no la resolgué de manera satisfactòria. Els clàssics (Smith, Ricardo) explicaven el valor pel treball incorporat en la producció, la qual cosa deixava el problema sense solució neta (extraure aigua sí que requereix treball).

Resolta quasi simultàniament per la revolució marginalista: William Stanley Jevons (Anglaterra, 1871, Theory of Political Economy), Carl Menger (Àustria, 1871, Grundsätze) i Léon Walras (Suïssa, 1874, Éléments). Idea comuna: el valor depén de la utilitat marginal (la utilitat de l’última unitat consumida), no de la utilitat total. L’aigua és abundant → utilitat marginal baixa → preu baix, encara que la utilitat total siga enorme. Els diamants són escassos → utilitat marginal alta → preu alt, encara que la utilitat total siga xicoteta.

La paradoxa del valor tanca dues lliçons que recorren tota la microeconomia: (1) els preus reflecteixen escassetat relativa, no importància absoluta; (2) la utilitat marginal és decreixent (segona llei de Gossen 1854). Aquesta és la base de la teoria del consumidor del Tema 11 (Bloc B).