oposicioneseconomia.es ES · CA

Tema 5

Institucionalisme. Keynesianisme. Monetarisme.

Introducció

Després de 1900, el pensament econòmic es diversifica. L’institucionalisme critica l’abstracció neoclàssica, Keynes (1936) revoluciona la macroeconomia, el monetarisme de Friedman respon als anys 70, i naixen l’economia conductual, experimental, ecològica i feminista.

1. L'institucionalisme

1.1. Vell institucionalisme

Thorstein Veblen (1857-1929): The Theory of the Leisure Class (1899). Crítica al consum ostentós, ironia sobre l’economia ortodoxa. Consum conspicu (Veblen goods): béns la demanda dels quals augmenta amb el preu perquè senyalitzen estatus, contradient aparentment la llei de la demanda. Veblen proposa una economia evolutiva basada en hàbits, instints i rutines, oposada a l’equilibri mecànic dels neoclàssics.

John R. Commons: focus en transaccions i dret. La unitat bàsica de l’anàlisi no és el mercat anònim sinó la transacció, regulada per regles de funcionament. Wesley Mitchell: cicles econòmics, fundador del NBER (1920) i pioner de l’anàlisi empírica de conjuntura. La tradició empírica del NBER arriba fins als datings oficials de recessions dels EUA usats encara hui.

1.2. Nova Economia Institucional (NEI)

Des dels anys 70. Reconcilia neoclàssics i institucions:

• Ronald Coase (1937 The Nature of the Firm, 1960 Problem of Social Cost). Nobel 1991. Costos de transacció.

• Douglass North (Nobel 1993): institucions com a regles del joc. Institutions, Institutional Change and Economic Performance (1990).

• Oliver Williamson (Nobel 2009): governança d’empreses.

• Elinor Ostrom (Nobel 2009): béns comunals.

• Acemoglu-Robinson (2012, Why Nations Fail; Nobel 2024 amb Simon Johnson): institucions inclusives (estat de dret, drets de propietat amplis, mercats oberts) enfront d’extractives (èlits estretes, rendes privilegiades). La seua tesi central: les diferències de prosperitat entre països —per exemple Corea del Sud vs. Corea del Nord, Nogales (EUA) vs. Nogales (Mèxic)— no s’expliquen per geografia o cultura sinó per institucions polítiques i econòmiques determinades històricament. La concessió del Nobel a l’octubre de 2024 ha situat l’institucionalisme al centre del debat sobre desenvolupament.

Aplicació a Espanya: la qualitat de les institucions (estat de dret, eficiència judicial, control de la corrupció) es mesura en indicadors com els Worldwide Governance Indicators (Banc Mundial). Espanya ocupa una posició intermèdia a la UE en aquests índexs, per davall dels països nòrdics i Alemanya, però per damunt d’Itàlia o Grècia. La reforma institucional és un debat polític recurrent.

2. Keynes i la revolució keynesiana

2.1. Context — la Gran Depressió

Crash de 1929 i atur massiu (25 % EUA). Els neoclàssics prediuen ajust automàtic via flexibilitat salarial. La realitat ho desmenteix. Cal una nova teoria.

2.2. John Maynard Keynes (1883-1946)

The General Theory of Employment, Interest and Money (1936). Idees clau:

• L’economia pot quedar atrapada en equilibri amb atur.

• La demanda agregada és el motor (no l’oferta, contra Say).

• Animal spirits: les expectatives i la incertesa radical mouen la inversió.

• Multiplicador: un augment de despesa pública genera un augment major de la renda.

• Política fiscal expansiva contra la recessió.

Impacte immediat: el New Deal de Roosevelt, reconstrucció europea, Estat del benestar.

2.3. Síntesi neoclàssica-keynesiana

Hicks (1937): model IS-LM, formalització gràfica. Samuelson, Modigliani, Tobin. Dominant 1945-1970. La corba IS (inversió = estalvi) recull els equilibris del mercat de béns; la corba LM (preferència per la liquiditat = oferta monetària) recull els equilibris del mercat monetari. La intersecció determina simultàniament la renda nacional Y* i el tipus d’interés i*.

Diagrama IS-LM

Y (renda)

i (tipus)

IS

béns

LM

monetari

E

i*

Y*

Equilibri simultani béns-monetari (Hicks 1937).

Política fiscal expansiva (més G o menys T): desplaça IS a la dreta, puja Y i i. Política monetària expansiva: desplaça LM a la dreta, puja Y i baixa i. La trampa de la liquiditat (LM horitzontal a tipus pròxims a zero, observada al Japó anys 1990 i zona euro 2014-2021) fa que la política monetària convencional perda eficàcia i revaloritza la fiscal —argument empíric clau del keynesianisme contemporani.

3. El monetarisme

3.1. Context: l'estagflació dels anys 70

El consens keynesià de la postguerra entrà en crisi als anys 70 davant d’un fenomen nou —l’ estagflació: atur alt + inflació alta simultàniament—. La corba de Phillips estable (1958), que suggeria un trade-off atur-inflació, deixà de funcionar. Els xocs petroliers (1973 OPEP, 1979 revolució iraniana) i l’esgotament del model de Bretton Woods (Nixon abandona el patró or el 1971) obriren espai a la contrarevolució monetarista.

3.2. Milton Friedman (1912-2006)

Nobel 1976. Líder de l’Escola de Chicago. Obres clau: Studies in the Quantity Theory of Money (1956), A Monetary History of the United States, 1867-1960 (amb Anna Schwartz, 1963), Capitalism and Freedom (1962), Free to Choose (1980, amb Rose Friedman).

Tesis principals:

• “La inflació és sempre i a tot arreu un fenomen monetari”, és a dir, està causada per un creixement de la quantitat de diner per damunt del de la producció real. Reformulació moderna de la teoria quantitativa: M·V = P·Y, amb V (velocitat) raonablement estable a llarg termini.

• Regla monetària: la base monetària ha de créixer a un ritme estable (k %), no discrecional. Millor regla que discreció —argument que Kydland-Prescott (Nobel 2004) formalitzaran com a inconsistència temporal.

• La política fiscal activista és ineficaç (crowding out): la despesa pública desplaça inversió privada via tipus d’interés, sense efecte net sobre la renda a llarg termini.

• Hipòtesi de l’ingrés permanent (1957): el consum depén de la renda esperada de tota la vida, no de la renda corrent. Implica multiplicador keynesià més baix.

• Taxa natural d’atur (NAIRU, 1968): existeix un nivell d’atur compatible amb inflació estable. Estimular la demanda per davall de la NAIRU genera inflació creixent sense reduir l’atur de manera sostenible.

• Defensa del mercat lliure, llibertat d’elecció d’escola (vouchers), privatitzacions.

Renaixement anys 80: Thatcher (UK 1979), Reagan (EUA 1981). Desinflació volckeriana 1979-1982 (pujada tipus fins al 19 %), recessió severa però inflació dominada. Influència en bancs centrals independents posteriors (Banc d’Anglaterra 1997, BCE 1998).

4. Escoles posteriors

4.1. Nova escola clàssica

Robert Lucas (Nobel 1995): expectatives racionals. Els agents prediuen correctament, la política sistemàtica és ineficaç. Crítica de Lucas als models macroeconòmics convencionals. Kydland-Prescott (Nobel 2004): Real Business Cycles (RBC).

4.2. Nova economia keynesiana

Mankiw, Romer, Stiglitz, Akerlof, Yellen, Blanchard. Rigidesa nominal, informació imperfecta, competència monopolística. Models DSGE actuals. Stiglitz (Nobel 2001), Akerlof (Nobel 2001), Krugman (Nobel 2008).

4.3. Economia conductual

Kahneman-Tversky (Kahneman Nobel 2002). Prospect Theory (1979). Biaixos cognitius: aversió a la pèrdua, ancoratge, efecte marc. Thaler (Nobel 2017): Nudge (2008), arquitectura d’elecció.

4.4. Economia experimental i RCT

Vernon Smith (Nobel 2002): laboratoris. Banerjee-Duflo-Kremer (Nobel 2019): RCT en desenvolupament. Card-Angrist-Imbens (Nobel 2021): experiments naturals.

4.5. Altres tendències

Economia ecològica: Georgescu-Roegen, Daly. Planetary boundaries (Rockström 2009). Donut Economics (Raworth 2017).

Economia feminista: Folbre, Nelson. Treball reproductiu, cures.

Decreixement (Latouche): crítica al creixement com a objectiu.

MMT (Modern Monetary Theory): Wray, Kelton. Governs sobirans amb moneda pròpia.

Piketty (2013, 2020): desigualtat, r > g.

Conclusió

De Veblen (1899) a Acemoglu-Robinson (2024), de Keynes (1936) a Friedman (1956), de la síntesi neoclàssica als DSGE moderns, el pensament econòmic contemporani és ric i plural. Les últimes dècades han vist l’emergència de l’economia conductual, experimental i ecològica. El docent ha de transmetre aquesta pluralitat.

Bibliografía

  1. VEBLEN, T. (1899): The Theory of the Leisure Class.
  2. KEYNES, J.M. (1936): The General Theory of Employment, Interest and Money.
  3. HICKS, J. (1937): "Mr. Keynes and the Classics", Econometrica.
  4. FRIEDMAN, M. (1956): Studies in the Quantity Theory of Money.
  5. FRIEDMAN, M. i SCHWARTZ, A. (1963): A Monetary History of the United States.
  6. LUCAS, R. (1976): "Econometric Policy Evaluation: A Critique".
  7. COASE, R. (1937): "The Nature of the Firm", Economica.
  8. NORTH, D. (1990): Institutions, Institutional Change and Economic Performance, CUP.
  9. KAHNEMAN, D. i TVERSKY, A. (1979): "Prospect Theory", Econometrica.
  10. THALER, R. i SUNSTEIN, C. (2008): Nudge, Yale UP.
  11. ACEMOGLU, D. i ROBINSON, J. (2012): Why Nations Fail, Crown.
  12. PIKETTY, T. (2013): Le Capital au XXIe siècle.
  13. RAWORTH, K. (2017): Doughnut Economics.