Tema 41
Dimensió de l'empresa. Aspectes de la dimensió. Dimensió òptima. Dimensió i ocupació.
Introducció
La dimensió o grandària de l’empresa condiciona profundament la seua estratègia, despeses, capacitat d’innovació i resiliència. No existeix una única dimensió òptima: depén del sector, del mercat, de la tecnologia i del moment del cicle vital. Una microempresa artesana i una multinacional automobilística juguen partits distints amb regles distintes.
El teixit empresarial espanyol es caracteritza per un pes excepcional de les PIMES: el 99,83 % de les empreses segons la UE 2003/361, amb només 5.500 grans empreses (0,17 %). Aquesta estructura, comparada amb la dels EUA o Alemanya, explica bona part de la bretxa de productivitat espanyola respecte a les economies avançades. Els programes de suport a la PIME (ICO, Enisa, CDTI) i la reforma de l’IAE busquen fomentar el creixement empresarial.
El tema s’estructura en 5 blocs: (1) concepte i criteris de mesura; (2) dimensió òptima: economies i deseconomies d’escala; (3) mesures de dimensió; (4) creixement empresarial; (5) dimensió i ocupació.
1. Concepte i criteris de mesura
1.1. Què significa dimensió?
La dimensió d’una empresa fa referència a la seua grandària relativa en termes de capacitat productiva, recursos utilitzats i/o resultats obtinguts. Cal distingir-la d’altres conceptes:
• Dimensió tècnica (o grandària de planta): capacitat productiva instal·lada.
• Dimensió econòmica: volum de producció o vendes.
• Dimensió ocupacional: nombre de treballadors.
• Dimensió patrimonial: valor dels actius o del capital.
• Dimensió del mercat: quota de mercat, àmbit geogràfic.
1.2. Criteris de classificació UE (2003/361)
La Recomanació 2003/361/CE estableix 3 criteris:
• Nombre de treballadors.
• Volum de negoci anual.
• Balanç general anual.
I 4 categories:
• Micro: menys de 10 treb. · menys de 2 M€ · menys de 2 M€.
• Petita: 10-49 · menys de 10 M€ · menys de 10 M€.
• Mitjana: 50-249 · menys de 50 M€ · menys de 43 M€.
• Gran: 250 o més treb. o més límits superats.
Important: ha de complir-se el criteri de treballadors i (un dels dos financers) per a mantenir la categoria. A més, es computen les empreses associades o vinculades.
2. Dimensió òptima: economies i deseconomies d'escala
2.1. El concepte de dimensió òptima
La dimensió òptima d’una empresa és aquella en què la despesa mitjana unitària de producció és mínima a llarg termini. Es determina per la intersecció entre economies d’escala (reducció de despeses mitjanes amb l’augment de producció) i deseconomies d’escala (augment de despeses amb grandàries excessives).
2.2. Economies d'escala
Les economies d’escala deriven de:
a) Economies tècniques: divisió del treball i especialització (Adam Smith, 1776); major eficiència de maquinària gran; major utilització; llei dels 2/3 (despeses del contenidor creixen 2/3 més lent que volum).
b) Economies financeres: millor accés a finançament; tipus d’interés més baixos; major poder de negociació amb bancs.
c) Economies comercials: poder davant proveïdors i distribuïdors; publicitat massiva; marca potent.
d) Economies d’aprenentatge: corba d’experiència de Wright (1936): les despeses unitàries cauen un 20-30 % cada vegada que es duplica la producció acumulada.
e) Economies d’abast (scope, Panzar-Willig, 1981): diversificació productiva aprofitant actius comuns.
2.3. Deseconomies d'escala
A partir de certa dimensió, apareixen deseconomies:
• Dificultats de coordinació: més jerarquies, més burocràcia, comunicació lenta.
• Pèrdua de motivació: alienació, anonimat, menys autonomia.
• Diseconomies X (Leibenstein, 1966): ineficiència organitzativa per falta de pressió competitiva.
• Dificultats de gestió: racionalitat limitada de l’alta direcció.
• Problemes d’agència amplificats (Jensen-Meckling, Tema 65).
Les deseconomies X d’Harvey Leibenstein (AER, 1966) mereixen un tractament específic perquè són conceptualment distintes de les deseconomies tècniques de coordinació: representen la ineficiència organitzativa que sorgeix quan l’empresa no està sota pressió competitiva intensa. Leibenstein va argumentar que la funció de producció real de l’empresa no és fixa sinó que depén de l’esforç i la motivació dels treballadors; en absència de pressió externa (monopoli, barreres d’entrada elevades), la direcció i els empleats tendeixen a conformar-se amb un nivell d’esforç subòptim. Aquesta idea connecta amb la crítica de Mintzberg a les burocràcies excessivament grans i amb la «malaltia dels grans grups»: empreses que, una vegada assolida una posició dominant, perden la disciplina operativa que les va portar a l’èxit. Un exemple empíric és el de la banca pública espanyola a principis dels 2000, abans de la concentració sectorial, on la protecció regulatòria generava estructures de despeses difícilment justificables en un mercat obert. Per contra, la pressió de la competència digital (neobancs com N26, Revolut o Monzo) ha obligat els bancs tradicionals a accelerar la seua transformació operativa i reduir les seues xarxes d’oficines (~7.500 sucursals tancades entre 2015-2024, Banc d’Espanya 2024), la qual cosa pot interpretar-se com una correcció parcial de les deseconomies X acumulades.
El gràfic anterior mostra l’envolupant de despesa mitjana a llarg termini, amb les zones d’economies i deseconomies d’escala i el punt de dimensió òptima Q*; les corbes següents dibuixen l’altra peça del mecanisme, a curt termini: la família CMg-CMe-CVMe amb què s’il·lustra numèricament la igualtat CMg = CMe de la fórmula de sota.
DIMENSIÓ ÒPTIMA
Corbes de cost a curt termini (CMg, CMe, CVMe)
3. Mesures de dimensió
3.1. Mesures absolutes
Indicadors quantitatius sobre la grandària de l’empresa:
• Volum de vendes (o xifra de negocis): facturació anual.
• Nombre de treballadors: plantilla mitjana equivalent a jornada completa.
• Actius totals: valor del balanç.
• Capital propi: fons propis.
• Valor afegit brut (VAB): producció menys consums intermedis.
• Capacitat productiva: tones, unitats, m².
3.2. Mesures relatives
• Quota de mercat: vendes de l’empresa / vendes totals del sector.
• Concentració sectorial: índex CR4 (quota de les 4 primeres), CR8, Herfindahl-Hirschman (HHI = Σ qᵢ²).
• Quocient de capital intensiu: capital per treballador.
• Productivitat del treball: VAB/treballador.
L’Índex Herfindahl-Hirschman (HHI) mereix atenció específica perquè és l’indicador de referència de la CNMC i la DG de Competència de la UE en els expedients de concentració. Es calcula com la suma dels quadrats de les quotes de mercat de totes les empreses del sector (expressades en tant per cent o tant per u, segons convenció). Exemple: sector amb 4 empreses de quotes 40 %, 30 %, 20 % i 10 %: HHI = 40² + 30² + 20² + 10² = 1.600 + 900 + 400 + 100 = 3.000. Les guies de fusions de la CE (2004) estableixen tres trams: mercat no concentrat (HHI menor que 1.000), moderadament concentrat (1.000-1.800) i molt concentrat (major que 1.800). Un increment de HHI superior a 150 punts en un mercat molt concentrat genera la presumpció d’efectes anticompetitius. El CR4 és més senzill però menys precís: no reflecteix si les quatre empreses tenen quotes similars o radicalment distintes.
3.3. Indicadors compostos i rànquings
Classificacions habituals: Fortune 500, Forbes Global 2000, Financial Times 500, Rànquing Merco (reputació + grandària). En el rànquing Fortune Global 500 2024, les empreses espanyoles presents són Banco Santander, BBVA, Repsol, Telefónica, Iberdrola, Inditex, Mapfre, ACS (8 empreses).
4. Creixement empresarial
4.1. Modalitats de creixement
Creixement intern (orgànic): augmentar capacitat pròpia. Construir nova planta, obrir nous punts de venda. Avantatges: control, cultura coherent. Inconvenients: lent, limitat per recursos interns.
Creixement extern (inorgànic): adquirir o fusionar-se amb altres empreses. Avantatges: velocitat, accés a actius estratègics (marques, patents, xarxes). Inconvenients: risc d’integració, sobrepagament (winner’s curse).
Cas paradigmàtic espanyol: Telefónica va créixer externament en els anys 90-2000 (compra d’operadores a Amèrica Llatina, GVT, O2); actualment està desapalancant-se amb vendes d’actius.
El debat sobre creixement orgànic vs. inorgànic ha adquirit nova rellevància en el context de les plataformes digitals i l’economia dels actius intangibles. Brynjolfsson i McAfee (The Second Machine Age, 2014) assenyalen que en l’economia digital el creixement orgànic pot ser exponencial a despesa marginal pròxima a zero —pense’s en una plataforma SaaS que escala d’1.000 a 1.000.000 d’usuaris sense construir infraestructura addicional—, la qual cosa trenca la corba CMeLT clàssica. Amb tot, el creixement inorgànic continua dominant quan es tracta d’adquirir complements estratègics: la compra d’Instagram per Facebook (1.000 M$ el 2012) o de WhatsApp (19.000 M$ el 2014) són exemples d’adquisició de xarxes d’usuaris abans que maduren com a competidors, patró que la Comissió Europea ha començat a escrutar sota el concepte de killer acquisitions. La DG Comp i la CNMC han reforçat la seua anàlisi en el mercat digital amb el Digital Markets Act (2022), que obliga els gatekeepers a notificar adquisicions de startups fins i tot quan no arriben als llindars tradicionals de facturació. A Espanya, les operacions de M&A al sector bancari (absorció de Bankia per CaixaBank, 2021; fusió Unicaja-Liberbank, 2021) il·lustren com el creixement extern pot resoldre problemes de dimensió i productivitat en sectors amb pressió estructural de consolidació.
4.2. Matriu d'Ansoff (1957)
Igor Ansoff, en «Strategies for Diversification» (Harvard Business Review, 1957), va formular la matriu que classifica les estratègies de creixement segons producte i mercat:
• Penetració de mercat (producte actual / mercat actual): augmentar quota. Risc baix.
• Desenvolupament de producte (nou / actual): innovar. Risc mitjà.
• Desenvolupament de mercat (actual / nou): expansió geogràfica, nous segments. Risc mitjà.
• Diversificació (nou / nou): relacionada o no. Risc alt.
La matriu d’Ansoff és un dels marcs més utilitzats en els supòsits pràctics de l’oposició perquè permet classificar ràpidament l’estratègia de creixement de qualsevol empresa davant un cas. Convé recordar que el risc creix en diagonal: la diversificació combina risc de producte nou amb risc de mercat nou, la qual cosa històricament ha generat les taxes de fracàs més elevades en processos de M&A (McKinsey estima que el 70 % de les adquisicions no generen el valor esperat).
Ansoff (1957) — Estratègies de creixement
Matriu producte-mercat: risc creixent en diagonal
4.3. Integració i diversificació
Integració vertical: cap amunt (cap a proveïdors) o cap avall (cap a clients). Cas: Inditex integra disseny, producció i venda. Motivacions: reducció de despeses de transacció (Williamson), seguretat de subministrament, control de qualitat.
Integració horitzontal: adquisició de competidors del mateix mercat. Augmenta quota. Subjecte a control antitrust (CNMC, DG Comp).
Diversificació relacionada: nou producte amb sinergies (Google → Android, Gmail).
Diversificació no relacionada (conglomerat): negocis aliens (LVMH: luxe + hotels + vins). Risc de dispersió directiva.
Modalitats d'integració
Integració vertical i horitzontal: cap a on creix l'empresa
4.4. Internacionalització
Vies d’internacionalització:
(1) Exportació directa o indirecta.
(2) Contractuals: llicències, franquícies, joint-ventures.
(3) Inversió directa (IED): filial, adquisició.
La teoria eclèctica de Dunning (paradigma OLI, 1977) explica per què les empreses s’internacionalitzen: avantatges d’Ownership (actius propis exclusius: marca, patents, know-how), Location (atractiu del país de destinació: despeses, mercat, recursos) i Internalization (és més eficient produir directament que llicenciar, per imperfeccions de mercat i despeses de transacció). Només quan es donen les tres avantatges simultàniament l’empresa tria la IED enfront de l’exportació o la llicència. Espanya té empreses multinacionals líders en el seu sector: Inditex (213 mercats), ACS, Ferrovial, Meliá, Grifols.
Dunning — Paradigma OLI (1977)
Tres condicions per a la inversió directa exterior
| O — Ownership | L — Location | I — Internalization | |
|---|---|---|---|
| Definició | Avantatges propis de l'empresa (marca, patents, gestió) | Atractiu del país de destinació (despesa, mercat, recursos) | Més eficient produir a dins que llicenciar (despeses de transacció) |
| Exemple | Inditex: model de negoci exclusiu i logística fast-fashion | Mèxic: despeses laborals baixes + accés al mercat dels EUA | Inditex prefereix filials pròpies a franquiciats per a controlar la qualitat |
5. Dimensió i ocupació
ESTRUCTURA OCUPACIONAL COMPARADA
Ocupació per grandària d'empresa: Espanya, UE-27 i Alemanya (%)
| Espanya | UE-27 | Alemanya | |
|---|---|---|---|
| Micro (1–9) | 40 % | 30 % | 18 % |
| Xicoteta (10–49) | 18 % | 20 % | 23 % |
| Mitjana (50–249) | 14 % | 17 % | 19 % |
| Gran (≥250) | 27 % | 33 % | 40 % |
5.1. Distribució empresarial a Espanya
Segons el DIRCE 2024:
• 55,6 % autònoms sense assalariats (1,83 M).
• 40,0 % microempreses (1,32 M, 1-9 treb.).
• 3,9 % petites (128.000, 10-49 treb.).
• 0,45 % mitjanes (14.700, 50-249).
• 0,17 % grans (5.500, 250 o més).
Comparativa: a Alemanya hi ha més del doble de mitjanes proporcionalment (les famoses Mittelstand), tradicionalment considerades la columna vertebral de l’economia alemanya.
5.2. Dimensió i productivitat
La productivitat creix generalment amb la dimensió fins a un límit. A Espanya, la productivitat mitjana de les grans empreses és un 50-60 % superior a la de les microempreses (Banc d’Espanya, 2023). Causes: economies d’escala, majors inversions en R+D, millor capital humà, internacionalització.
La bretxa de productivitat respecte a la UE s’explica en gran part per la xicoteta dimensió empresarial mitjana. Polítiques de foment del creixement (Enisa, ICEX, Cre100do, Next Tech) busquen reduir aquesta bretxa.
La relació entre dimensió i productivitat té una dimensió sectorial que els agregats amaguen. El Banc d’Espanya (Informe Anual 2023, Capítol 3) identifica que la bretxa de productivitat laboral espanyola respecte a la UE-15 no està distribuïda uniformement: sectors com la tecnologia de la informació, el farmacèutic i l’aeroespacial tenen empreses mitjanes i grans comparables en productivitat a les europees. La bretxa es concentra en serveis de baixa productivitat (hostaleria, comerç minorista, serveis personals) on el teixit empresarial està molt atomitzat. Aquest diagnòstic suggereix que la política industrial més efectiva no és genèrica sinó sectorial: donar suport al creixement d’empreses en sectors amb major potencial de productivitat. El programa Cre100do, impulsat pel Cercle d’Empresaris, la Fundació BBVA i COTEC, identifica explícitament 100 empreses mitjanes amb potencial d’assolir els 500 M€ de facturació i els proporciona mentoria, networking i internacionalització, reconeixent que la transició de mitjana a gran empresa és el llindar més crític de l’«efecte escala» en el teixit productiu espanyol.
5.3. Dimensió i ocupació
Les microempreses i PIMES concentren el 66 % de l’ocupació privada a Espanya; les grans empreses, el 34 %. Encara que les PIMES generen més volum d’ocupació, les grans empreses paguen salaris mitjans superiors (~50 % més) i ofereixen més estabilitat contractual.
Les polítiques públiques busquen: (a) foment de l’emprenedoria (Llei 14/2013), (b) suport al creixement (Enisa, ICO), (c) reducció de llindar fiscal per a PIMES (IS reduït al 15 % primers 2 anys), (d) simplificació administrativa (Llei 25/2013 de factura electrònica).
La relació entre dimensió empresarial i ocupació és més complexa que la simple agregació de llocs de treball: importa també la qualitat de l’ocupació. Les grans empreses tenen taxes de temporalitat significativament inferiors, major cobertura de conveni col·lectiu, majors inversions en formació contínua i menors taxes de sinistralitat. Des de la perspectiva de l’economia política, el debat sobre l’anomenat «efecte del llindar» o efecte Ibarra a Espanya és rellevant: hi ha evidència que algunes empreses frenen el seu creixement just per davall de certs llindars normatius (50 empleats per a l’obligació de comitè d’empresa; 250 per a la qualificació de gran empresa amb majors obligacions en matèria d’informació no financera, igualtat, etc.). Aquest fenomen de «nanisme empresarial» induït per regulació és una hipòtesi plausible —encara que debatuda— per a explicar per què Espanya té un dèficit d’empreses mitjanes (50-249 treballadors) comparat amb el «Mittelstand» alemany. La reforma de 2023 de l’Estatut dels Treballadors i la Llei 12/2001 sobre mesures urgents per a la reforma del mercat de treball han intentat corregir alguns d’aquests efectes de llindar, amb resultats encara en avaluació.
Conclusió
La dimensió empresarial no és un atribut fix sinó una variable estratègica que l’empresa gestiona activament al llarg del seu cicle de vida: la «dimensió òptima» no existeix en abstracte i el seu equilibri varia segons el sector, la tecnologia i el moment del cicle competitiu. La dimensió empresarial es determina per la intersecció entre economies (tècniques, financeres, comercials, d’aprenentatge, d’abast) i deseconomies d’escala (coordinació, motivació, X-ineficiències). La corba CMeLT sintetitza analíticament aquest equilibri, en un recorregut que va des de la divisió del treball d’Adam Smith (1776) fins a les economies d’abast de Panzar-Willig (1981). La tipologia europea (Recomanació 2003/361/CE) ofereix el marc classificatori, amb els seus cinc criteris de mesura —tècnic, econòmic, ocupacional, patrimonial i de mercat— que les mesures absolutes i relatives despleguen, amb l’HHI com a indicador de referència de la CNMC.
Les estratègies de creixement (intern/extern, segons matriu d’Ansoff, integració vertical/horitzontal, diversificació, internacionalització Dunning OLI) exigeixen decisions complexes. El teixit empresarial espanyol, dominat per PIMES, presenta una oportunitat estratègica: fomentar el creixement de les empreses mitjanes podria reduir significativament la bretxa de productivitat amb les economies més avançades. En un context de transformació digital, transició energètica i fragmentació geopolítica, la dimensió òptima es torna cada vegada més contextual: en alguns sectors (microxips, aeroespacial) calen gegants globals; en altres (moda, tecnologia), la flexibilitat d’empreses mitjanes altament especialitzades pot ser l’avantatge competitiu decisiu. El debat sobre l’efecte de llindar regulatori en el creixement de l’ocupació completa aquest panorama.
Aquest tema connecta amb el Tema 38 (evolució del concepte d’empresa), el Tema 40 (localització: la decisió d’on instal·lar-se és la primera decisió de dimensió), el Tema 42 (productivitat com a variable que creix amb la dimensió fins al límit) i el Tema 65 (govern corporatiu: la separació propietat-control es produeix quan l’empresa supera certa dimensió). La internacionalització (Dunning OLI) connecta amb el Bloc B d’economia internacional.
La idea clau a retenir: «La dimensió òptima no maximitza la grandària: minimitza la despesa unitària a llarg termini. Les PIMES espanyoles tenen una oportunitat estratègica —l‘“efecte escala” de creixement de micro a xicoteta, de xicoteta a mitjana— que la política industrial (Next Gen EU, Cre100do, Enisa) intenta accelerar. Les empreses que no creixen deliberadament no es queden igual: es queden arrere respecte a competidors que sí ho fan».
- SMITH, A. (1776): An Inquiry into the Nature and Causes of the Wealth of Nations, Strahan & Cadell.
- WRIGHT, T.P. (1936): «Factors affecting the cost of airplanes», Journal of the Aeronautical Sciences.
- ANSOFF, H.I. (1957): «Strategies for Diversification», Harvard Business Review, 35.
- LEIBENSTEIN, H. (1966): «Allocative Efficiency vs X-Efficiency», AER, 56.
- DUNNING, J.H. (1977): «Trade, Location of Economic Activity and the MNE», paradigma eclèctic OLI.
- PANZAR, J.C. i WILLIG, R.D. (1981): «Economies of Scope», AER, 71(2).
- CHANDLER, A.D. (1990): Scale and Scope, Harvard Univ. Press.
- PORTER, M.E. (1985): Competitive Advantage, Free Press.
- WILLIAMSON, O.E. (1985): The Economic Institutions of Capitalism, Free Press.
- CANALS, J. (2000): La internacionalización de la empresa, McGraw-Hill.
- INE (2024): Directorio Central de Empresas (DIRCE).
- BANC D'ESPANYA (2023): Informe Anual — Productivitat i grandària empresarial.
- Recomanació 2003/361/CE (PIME).
- Llei 14/2013, de suport als emprenedors i la seua internacionalització.
Síntesi del tema
El one-pager de síntesi del tema, per a un repàs ràpid.
Eina inclosa en la subscripció.
Subscriu-te · 25 €/mes