Tema 36
Economia del Benestar. Pobresa, igualtat i eficiència. Estat de Benestar.
Introducció
L’Economia del Benestar és la branca que analitza com les decisions econòmiques afecten el benestar social. Explora la tensió entre eficiència (maximitzar la producció) i equitat (distribuir-la justament), i fonamenta teòricament la intervenció pública (Estat del Benestar).
1. Fonaments teòrics
1.1. Teoremes de Pareto
Pareto (1906): òptim de Pareto = no es pot millorar ningú sense empitjorar un altre. 1r teorema del benestar: tot equilibri competitiu és Pareto-òptim. 2n teorema: qualsevol assignació Pareto-òptima es pot aconseguir amb redistribució inicial + mercat.
Vilfredo Pareto (1906, Manuale di Economia Politica) va introduir el criteri d’eficiència que porta el seu nom: una assignació és Pareto-òptima si no és possible millorar el benestar de cap individu sense empitjorar simultàniament el d’algun altre. Aquest criteri té l’avantatge de ser relativament neutral respecte als valors distributius —no requereix comparacions interpersonals d’utilitat—, però té una limitació crucial: hi ha infinits òptims de Pareto amb distribucions de renda molt diferents (des de la igualtat perfecta fins a la monopolització total per part d’un sol individu).
Els dos teoremes fonamentals del Benestar connecten el mercat competitiu amb l’eficiència paretiana. El primer teorema (Arrow-Debreu, 1951-1954): sota supòsits de competència perfecta, mercats complets i absència d’externalitats, qualsevol equilibri competitiu walrasià és Pareto-òptim. Aquest resultat formalitza la mà invisible d’Adam Smith i proporciona el fonament teòric a l’economia de mercat. El segon teorema: qualsevol assignació Pareto-òptima es pot aconseguir com a equilibri competitiu si es redistribueix adequadament la dotació inicial de recursos (mitjançant transferències de suma fixa). La implicació política és important: la redistribució pot perseguir objectius d’equitat sense sacrificar eficiència assignativa —sempre que es faça mitjançant impostos de suma fixa, que no distorsionen. A la pràctica, els impostos sempre distorsionen, i això genera el trade-off d’Okun (1975).
1.2. Funció de benestar social
Bergson-Samuelson (1938-47): W = W(U₁,…,Uₙ). Sumatòria utilitarista: W = ΣUᵢ (Bentham-Mill). Rawls (1971): maximin, W = min(Uᵢ) — justícia per al més desfavorit. Nozick (1974): llibertat individual sobre distribució.
Funció de benestar social
Utilitarisme, Rawls, Nozick — criteri, implicació redistributiva i crítica
| Teoria | Criteri W | Implicació redistributiva | Crítica principal |
|---|---|---|---|
| Utilitarisme (Bentham-Mill) | W = ΣUᵢ; maximitzar la suma d'utilitats | Redistribució justificada si la utilitat marginal del pobre > la del ric (disminució marginal) | Pot sacrificar la minoria en benefici de la majoria; ignora la distribució |
| Rawlsià (Rawls 1971) | W = min(Uᵢ); maximitzar la utilitat del més desfavorit (maximin) | Màxima redistribució possible compatible amb els incentius (principi de diferència) | Ignora els qui estan just per damunt del mínim; pot ser excessivament igualitarista |
| Llibertarisme (Nozick 1974) | Cap W agregada; respecte dels drets individuals de propietat | La redistribució coercitiva és il·legítima; només transferències voluntàries | Pot justificar desigualtat extrema si el procés fou lliure; ignora el punt de partida |
1.3. Impossibilitat d'Arrow (1951)
Kenneth Arrow (Nobel 1972): no existeix cap funció social que complisca simultàniament 5 condicions raonables (domini universal, no-dictadura, Pareto, independència d’alternatives irrellevants, transitivitat). Paradoxa que qüestiona la viabilitat d’una agregació democràtica neutral.
Les cinc condicions que Social Choice and Individual Values (1951) demostra incompatibles són: (1) domini universal (funciona per a qualsevol perfil de preferències), (2) no-dictadura (cap individu no determina el resultat social), (3) principi de Pareto (si tots prefereixen A a B, la societat també), (4) independència d’alternatives irrellevants (l’ordre relatiu d’A i B no canvia si s’hi afig una opció C) i (5) transitivitat (si A és millor que B i B és millor que C, aleshores A és millor que C). El fonament intuïtiu és la paradoxa de Condorcet: amb tres votants (1: A>B>C, 2: B>C>A, 3: C>A>B) i majoria per parelles, A venç B, B venç C, però C venç A, i genera un cicle de majories sense cap guanyador consistent. El teorema d’Arrow va generalitzar aquest resultat: l’únic mecanisme que satisfà les condicions 1-4 és la dictadura. Les implicacions per a la política econòmica són directes: l’elecció col·lectiva no pot ser «neutral» respecte als valors distributius, perquè sempre incorpora judicis normatius implícits.
2. Pobresa i igualtat
2.1. Mesures de desigualtat
• Coeficient Gini (0 = igualtat perfecta, 1 = màxima desigualtat). Espanya 0,32 (2023).
• Corba de Lorenz: acumulació de renda per percentils.
• Índex Atkinson (1970): incorpora aversió a la desigualtat.
• Palma ratio: 10 % superior / 40 % inferior.
Mesures de desigualtat
Quatre indicadors: què mesuren, valor típic i fortalesa
| Què mesura | Rang / valor típic | Fortalesa | Debilitat | |
|---|---|---|---|---|
| Gini | Desigualtat agregada de la renda | 0 (igualtat) a 1; ES 0,32 | Comparable internacionalment | No distingeix on és la desigualtat |
| Lorenz | Distribució acumulada | Corba 45° = igualtat | Visual; mostra la forma | No és escalar; cal comparar àrees |
| Atkinson (1970) | Desigualtat amb aversió ε | 0 a 1; depén d'ε | Incorpora judici normatiu | Cal fixar ε arbitràriament |
| Palma ratio | Top 10 % / Bottom 40 % | >1; ES ~1,4 | Focus en els extrems; intuïtiu | Ignora el gruix de la distribució |
2.2. Pobresa
• Absoluta: menys de 2,15 $/dia (BM 2022). 650 M de persones al món.
• Relativa: menys del 60 % de la mediana UE. Espanya: 26 % AROPE 2023.
• Multidimensional: IPM (Sen, Alkire-Foster).
• Pobresa infantil: 28,6 % a Espanya (alta).
Tipus de pobresa
Quatre conceptes: llindar, font i dada d'Espanya
| Tipus | Llindar / definició | Font | Dada Espanya (2023) |
|---|---|---|---|
| Absoluta | < 2,15 $/dia PPA | Banc Mundial | Quasi nul·la (<0,5 %) |
| Relativa (AROPE) | < 60 % de la renda mediana | Eurostat (SILC) | 26,5 % (12,5 M de persones) |
| Multidimensional (Sen) | Privacions múltiples | OPHI / PNUD | PMSS 8,7 % |
| Infantil | < 60 % de la mediana en menors | INE-Eurostat | 28,6 % (alta a la UE) |
Corba de Lorenz: com més s’allunya de la diagonal, major desigualtat. El Gini quantifica l’àrea A en proporció al triangle total. Les dues àrees ombrejades en donen la definició geomètrica, que el gràfic següent no dibuixa: aquell hi afig el traçat decil a decil contra la diagonal i la font.
Corba de Lorenz
Distribució acumulada de renda — Espanya, UE-27, EUA
Coeficient de Gini per països (renda disponible, 2023)
Eurostat / OCDE 2023. Espanya, posició intermèdia entre els nòrdics i els anglosaxons. L’amplària de cada barra és el valor del Gini; la taula següent dona els mateixos sis valors en text i hi afig l’efecte de la redistribució.
Coeficient de Gini (renda disponible, 2023)
Comparativa internacional de desigualtat
| País | Gini (0=igualtat) |
|---|---|
| Eslovàquia | 0,24 |
| Països Baixos | 0,26 |
| UE-27 (mitjana) | 0,30 |
| Espanya | 0,32 |
| Regne Unit | 0,35 |
| EUA | 0,40 |
2.3. AROPE i desigualtat a Espanya (dades 2023-2024)
L’indicador europeu AROPE (At Risk Of Poverty or social Exclusion) integra tres components: risc de pobresa monetària (60 % de la renda mediana), privació material i social severa (PMSS) i baixa intensitat laboral en la llar. A Espanya, la taxa AROPE fou del 26,5 % el 2023, equivalent a uns 12,5 milions de persones; la pobresa infantil (menors de 16) se situa en el 28,6 %, una de les més elevades de la UE-27. El Gini d’Espanya (renda disponible) és de 0,32, lleugerament superior a la mitjana de la UE (0,30) però per davall dels EUA (0,40). El quocient S80/S20 (renda del 20 % superior dividida per la del 20 % inferior) és de 5,5 vegades.
El sistema fiscal i de transferències modera la desigualtat: el Gini brut (abans d’impostos i prestacions) seria del 0,49; els impostos en redueixen 4 punts, les prestacions (pensions, atur, IMV) altres 13. Els quatre impostos amb major capacitat redistributiva a Espanya són l’IRPF (progressiu), les cotitzacions socials (financen pensions), l’ISD (successions) i l’IP (patrimoni), mentre que l’IVA i els impostos indirectes tenen caràcter regressiu, afectant proporcionalment més les llars de menor renda.
3. Eficiència vs. equitat
3.1. Trade-off
Okun (1975): Equality and Efficiency, the Big Tradeoff. El «cubell amb forats»: redistribuir té costos d’eficiència. Però estudis recents (OCDE, FMI) indiquen que excessives desigualtats redueixen el creixement.
Treballs del FMI (Ostry-Berg 2014, 2018) suggereixen que les economies amb menor desigualtat ex-post (després d’impostos i prestacions) presenten cicles de creixement més prolongats. Piketty (Le capital au XXIe siècle, 2013) introduí la desigualtat patrimonial com a dimensió clau: la regla r major que g implicaria una concentració creixent de la riquesa a la cúspide. Saez-Zucman documenten l’ascens del top 1 % als EUA del 8 % de la renda total el 1980 al 20 % el 2020. Atkinson proposà 15 mesures concretes (en Inequality: What Can Be Done?, 2015) per revertir la tendència: cunya fiscal sobre rendes altes, impost sobre herències, salari mínim nacional vinculat a la mediana, dividend de capital per als joves.
Trade-off d'Okun (1975)
Cubell amb forats: frontera eficiència-equitat
4. Estat del Benestar
4.1. Orígens
L’Estat del Benestar modern té dos orígens històrics complementaris. El primer, bismarckià: el canceller alemany Otto von Bismarck, a partir del 1883, va crear les primeres assegurances socials obligatòries de la història —assegurança de malaltia (1883), accidents laborals (1884) i vellesa-invalidesa (1889)— no per convicció socialdemòcrata, sinó per motius polítics pragmàtics: buidar de contingut l’agenda del Partit Socialista alemany tot integrant la classe obrera en el sistema. Aquest model bismarckià o contributiu vincula les prestacions a l’historial de cotitzacions laborals, i és la base del sistema continental (Alemanya, França, Àustria, Espanya). El segon, beveridgià: el Report on Social Insurance and Allied Services (Beveridge, 1942), encarregat pel govern Churchill durant la Segona Guerra Mundial, va proposar una xarxa de seguretat universal —cobertura «del bressol a la tomba»— finançada amb impostos generals i no amb cotitzacions. Aquest model universalista és la base del NHS britànic i dels estats del benestar nòrdics. La combinació i la síntesi de les dues tradicions a la postguerra (1945-1975), en el marc de la plena ocupació keynesiana, van generar l’«edat daurada» del Welfare State. Espanya va construir tardanament el seu Estat del Benestar després de la Constitució de 1978 (art. 41 sobre Seguretat Social; art. 43 sobre sanitat), i va accelerar als anys 80-90 amb la creació del SNS (1986) i la universalització de l’educació i les pensions, però sense arribar als nivells de despesa social del nord d’Europa abans de les crisis del 2008 i del 2020.
• Bismarck (1880s): primers sistemes de seguretat social (Alemanya).
• Beveridge Report (1942): universalisme britànic de postguerra.
• Postguerra 1945-75: edat daurada del Welfare State.
• Espanya: Constitució 1978 (art. 41), consolidat als anys 80-90.
4.2. Models (Esping-Andersen 1990)
• Liberal: EUA, UK. Mínim, residual.
• Conservador-corporatiu: Alemanya, França. Prestacions lligades a l’ocupació.
• Socialdemòcrata: Nòrdics. Universalista, generós.
• Mediterrani (Ferrera 1996): Espanya, Itàlia. Familiarista, dualitat.
Welfare State comparat (Esping-Andersen 1990)
Quatre models de l'Estat del Benestar — trets institucionals
| Model | Països exemple | Mecanisme principal | Despesa social % PIB (aprox.) | Paper de la família |
|---|---|---|---|---|
| Liberal / residual | EUA, Regne Unit, Irlanda | Mercat + assistència mínima als pobres comprovats (means-tested) | 18-22 % | Marginal; centrat en l'individu |
| Conservador-corporatiu | Alemanya, França, Àustria | Assegurances socials lligades a l'ocupació (bismarckià); preserva l'estatus | 28-32 % | Subsidiària; dona com a cuidadora |
| Socialdemòcrata / nòrdic | Dinamarca, Suècia, Noruega, Finlàndia | Universalisme: drets individuals, alta desmercantilització | 28-33 % | L'Estat assumeix les cures; alta participació femenina |
| Mediterrani / familiarista | Espanya, Itàlia, Grècia, Portugal | Pensions generoses + sanitat universal + serveis socials febles; família com a xarxa de seguretat | 24-28 % | Central: la família absorbeix atur, dependència i cures |
4.3. Components del Welfare State espanyol
La despesa social espanyola total se situa entorn del 25 % del PIB, uns quatre punts per davall de la mitjana de la UE-27 (~29 %) i molt lluny de Dinamarca (33 %) o França (32 %). Els components principals, amb la comparativa europea, són: pensions (~12 % del PIB, davant del ~11,4 % de la UE, amb tendència a l’alça per l’envelliment); sanitat (~7 % del PIB, davant del ~8,5 % de la UE, amb una bretxa notable respecte a Alemanya o els Països Baixos); educació (~4,8 % del PIB, lleugerament per davall del 5 % de la UE); atur i activació (~2 % del PIB en anys normals, amb pics en recessió); serveis socials (~1,5 % del PIB, entre els més baixos de la UE); i habitatge (~0,3 % del PIB, clarament infradotat davant de països nòrdics o els Països Baixos, on supera el 0,7 %). El subcomponent de dependència (SAAD, Llei 39/2006, reformada pel Decret-llei 6/2022) ha ampliat la cobertura fins a ~1,1 milions de beneficiaris, però continua amb llistes d’espera superiors a 250.000 persones.
La bretxa de 4 punts respecte a la mitjana de la UE reflecteix tres dècades de consolidació fiscal incompleta del Welfare State espanyol: es va construir ràpidament als anys 80-90, però no va arribar als nivells de despesa social dels països del nord d’Europa abans que arribaren les dues grans crisis (2008-14 i COVID-19), que van forçar retallades. El Pilar Europeu de Drets Socials (2017, 20 principis) i el pla d’acció europeu del 2021 fixen els objectius de la UE per al 2030 que emmarquen la política espanyola: 78 % de taxa d’ocupació, reducció de 15 milions de persones en risc de pobresa i 60 % de participació en formació contínua.
• Sanitat universal: ~7 % del PIB.
• Educació: ~4,8 % del PIB.
• Pensions: ~12 % del PIB (creixent).
• Atur: prestacions contributives i no contributives.
• Serveis socials: dependència, IMV (Llei 19/2021).
• Habitatge: menys desenvolupat que altres UE.
Despesa social total ~25 % del PIB (per davall de la UE-27 ~29 %).
4bis. L'IMV i la xarxa de garantia d'ingressos
Ingrés Mínim Vital i rendes autonòmiques
L’Ingrés Mínim Vital (IMV) (RDL 20/2020, consolidat per la Llei 19/2021) és la primera prestació estatal espanyola de garantia d’ingressos no contributiva, gestionada per la Seguretat Social. Cobertura objectiu: 850.000 llars (~2,3 milions de persones) en situació de pobresa severa. La quantia depén del tipus d’unitat de convivència: 604 €/mes per a un adult sol, fins a 1.450 € per a llars amb diversos menors. Compatible amb rendes del treball (incentiu a l’ocupació) i amb les rendes mínimes autonòmiques, que actuen com a complement.
A més de l’IMV, hi ha 17 sistemes autonòmics de rendes mínimes amb denominacions, requisits i quanties molt heterogenis (Renda de Garantia d’Ingressos al País Basc, Renda Mínima d’Inserció a Catalunya, Renda Valenciana d’Inclusió, etc.). El conjunt de prestacions socials no contributives (PNC, IMV, rendes autonòmiques, ajudes a la dependència) cobreix actualment el 4,5 % de la població, davant del 2,9 % el 2018, però encara amb taxes de non-take-up (no accés per desconeixement o complexitat burocràtica) entre el 30 % i el 60 % segons col·lectius.
5. Reptes actuals
Sostenibilitat i reformes
L’Estat del Benestar espanyol afronta en la dècada 2020-2030 pressions de sostenibilitat que provenen alhora de la demanda —envelliment demogràfic, augment de l’esperança de vida i de la dependència— i de l’oferta —restriccions fiscals, pressió competitiva global sobre els costos laborals. L’envelliment és el factor dominant: la taxa de dependència demogràfica (majors de 65 anys / actius) passarà del 30 % actual al 50-55 % el 2050 (INE), la qual cosa implicarà, ceteris paribus, que cada dos actius hauran de finançar les pensions i la sanitat d’un jubilat. Les reformes de pensions (2021-2023) responen a aquest repte: la Llei 21/2021 va recuperar la revaloració conforme a l’IPC (suprimida pel PP el 2013) i va introduir el MEI (Mecanisme d’Equitat Intergeneracional, una sobrecotització del 0,6 % per a un fons de reserva), la Llei 12/2022 va impulsar els plans de pensions d’ocupació (segon pilar) i el RDL 2/2023 va millorar el període de càlcul i va reforçar la jubilació activa. El debat sobre la sostenibilitat a llarg termini del sistema de repartiment espanyol continua obert: l’AIReF projecta una despesa en pensions que podria superar el 15 % del PIB el 2050, davant del 12,3 % actual.
En matèria de fiscalitat, Espanya té una pressió fiscal del 38,3 % del PIB (Eurostat 2023), per davall de la mitjana de la UE (41,7 %) i molt lluny de Dinamarca (47 %) o França (45 %), la qual cosa limita l’espai per a augmentar la despesa social sense ampliar la base tributària o reduir l’evasió. Els debats oberts inclouen: l’Impost sobre Grans Fortunes (Llei 38/2022, temporal 2022-2023, prorrogat), el Pilar 2 global de tipus mínim del 15 % per a multinacionals (Llei 7/2024) i la reforma de l’ISD i de l’IP autonòmic per a reduir la competència fiscal entre CCAA. El benestar digital planteja reptes nous: els algoritmes de decisió en l’accés a prestacions, la contractació pública o l’avaluació del risc de pobresa s’han de sotmetre a control de biaixos i a garanties de no-discriminació (AI Act, Reglament 2024/1689; Carta de Drets Digitals espanyola del 2021).
• Envelliment: pressió sobre pensions i sanitat.
• Reformes de pensions: Llei 21/2021 (IPC i MEI, mecanisme d’equitat intergeneracional), Llei 12/2022 (segon pilar).
• IMV (Ingrés Mínim Vital, 2020): 800.000 beneficiaris.
• Fiscalitat: pressió mitjana-baixa UE. Debat impost de riquesa, grans fortunes.
• Estat del benestar digital: algoritmes, drets.
6. Reformes de les pensions 2021-2023
Marc actual del sistema de pensions espanyol
El sistema espanyol de pensions és un sistema de repartiment contributiu de la Seguretat Social: les cotitzacions dels actius financen les pensions presents (no s’acumula un fons de capitalització individual). Després de dècades de reformes, l’arquitectura actual descansa en quatre normes clau: Pacte de Toledo (1995, renovat 2020), Llei 27/2011 (retard de l’edat legal als 67 anys), Llei 21/2021 (recuperació de l’actualització conforme a l’IPC i introducció del MEI) i Llei 12/2022 (impuls dels plans de pensions d’ocupació, segon pilar). L’últim paquet (RDL 2/2023) ha elevat progressivament la sobrecotització del MEI (del 0,6 % fins a l’1,2 % el 2029) i ha introduït un nou còmput dual del període de càlcul (28 anys possibles triant els millors 25), una millora del coeficient reductor en jubilacions anticipades voluntàries i un nou destopament de les bases màximes i la pensió màxima.
Les dades: 9,3 milions de pensionistes el 2024 (+1,5 milions des del 2010), pensió mitjana contributiva de 1.260 €, despesa en pensions del 12,3 % del PIB (UE: 11,4 %), projectada al 13,5-15 % el 2050 segons l’AIReF i el Banc d’Espanya. El sistema no és deficitari en termes de cotitzacions pures però requereix transferències pressupostàries de l’Estat per cobrir les «despeses impròpies» (classes passives, complements a mínims, viduïtat, incapacitat). El Pla de Pensions d’Ocupació Pública (Llei 12/2022) impulsa el segon pilar mitjançant incentius fiscals i el Pla d’Ocupació de l’AGE.
Reformes de pensions a Espanya
Cronologia 1995-2023: del Pacte de Toledo al RDL 2/2023
Conclusió
L’Economia del Benestar, des de Pareto fins a Arrow i Sen, ofereix el marc teòric per a la justícia econòmica. El trade-off Okun (eficiència vs. equitat) és matisat per la investigació moderna. L’Estat del Benestar ha demostrat ser la invenció social més important del segle XX, però afronta reptes de sostenibilitat en un context d’envelliment i fragmentació. El docent ha de transmetre la centralitat ètica d’aquests debats.
L’Economia del Benestar és la branca normativa de l’economia: no descriu què passa, sinó què hauria de passar. El seu nucli analític —la impossibilitat de separar l’eficiència dels judicis distributius— el va demostrar Arrow (Nobel 1972) amb el seu teorema d’impossibilitat: no existeix cap mecanisme d’agregació de preferències individuals que satisfaça alhora les condicions mínimes de racionalitat social sense recórrer a la dictadura o al paternalisme. Aquest resultat no paralitza la política econòmica, però l’obliga a explicitar els seus compromisos normatius: tota política pública incorpora implícitament una funció de benestar social —utilitarista (Bentham-Mill), rawlsiana (maximin, Rawls 1971) o llibertària (Nozick 1974)— que en determina les prioritats redistributives.
El tema ha articulat quatre dimensions. Els fonaments teòrics (§1): teoremes de Pareto, funcions de benestar social, impossibilitat d’Arrow. La pobresa i la desigualtat (§2): instruments de mesura (Gini, Lorenz, Atkinson, Palma ratio), AROPE i dades d’Espanya (26,5 % el 2023, pobresa infantil 28,6 %), debat Piketty-Saez-Zucman sobre la desigualtat patrimonial. La tensió eficiència-equitat (§3): el «cubell amb forats» d’Okun (1975), matisat per l’evidència que la desigualtat excessiva també redueix el creixement (FMI, Ostry-Berg 2014). L’Estat del Benestar (§4-§5-§6): tipologia d’Esping-Andersen (1990), components del Welfare State espanyol (25 % del PIB), IMV i reforma de pensions 2021-2023.
Les connexions amb el temari són denses. La pobresa i l’exclusió social són la dimensió estàtica de l’atur estructural del Tema 31. L’Estat del Benestar —les seues pensions, prestacions d’atur i sanitat universal— és el principal estabilitzador automàtic del cicle del Tema 29. Les desigualtats de renda que mesura el Gini tenen l’origen parcial en el canvi tècnic esbiaixat del Tema 32 i en el mercat dual del Tema 31. Les mesures de benestar multidimensional —IDH, AROPE, IPM— enllacen directament amb el Tema 37 (qualitat de vida i indicadors alternatius).
Frase-síntesi: «L’Estat del Benestar no és un luxe que els països rics es poden permetre: és la condició que fa possible que una economia de mercat siga políticament sostenible. Sense ell, les desigualtats generades pel mercat s’acumulen fins a destruir la cohesió social que el mateix mercat necessita per a funcionar» (Esping-Andersen 1990; Rawls 1971: «les desigualtats només són justes si beneficien els menys avantatjats»).
- PARETO, V. (1906): Manuale di Economia Politica.
- BERGSON, A. (1938): «A Reformulation of Certain Aspects of Welfare Economics», QJE.
- ARROW, K.J. (1951): Social Choice and Individual Values.
- RAWLS, J. (1971): A Theory of Justice, Harvard.
- NOZICK, R. (1974): Anarchy, State and Utopia, Basic Books.
- OKUN, A. (1975): Equality and Efficiency.
- SEN, A. (1999): Development as Freedom.
- ESPING-ANDERSEN, G. (1990): The Three Worlds of Welfare Capitalism.
- BEVERIDGE, W. (1942): Social Insurance and Allied Services.
- Llei 19/2021 (IMV); Lleis 21/2021 i 12/2022 (pensions).
Síntesi del tema
El one-pager de síntesi del tema, per a un repàs ràpid.
Eina inclosa en la subscripció.
Subscriu-te · 25 €/mes