⚖️ Tema 36

Bergson-Samuelson (1938-47): W = W(U₁,…,Uₙ). Sumatòria utilitarista: W = ΣUᵢ (Bentham-Mill). Rawls (1971): maximin, W = min(Uᵢ) — justícia per al més desfavorit. Nozick (1974): llibertat individual sobre distribució.

• Coeficient Gini (0 = igualtat perfecta, 1 = màxima desigualtat). Espanya 0,32 (2023).

• Corba de Lorenz: acumulació de renda per percentils.

• Índex Atkinson (1970): incorpora aversió a la desigualtat.

• Palma ratio: 10 % superior / 40 % inferior.

L’indicador europeu AROPE (At Risk Of Poverty or social Exclusion) integra tres components: risc de pobresa monetària (60 % de la renda mediana), privació material i social severa (PMSS) i baixa intensitat laboral en la llar. A Espanya, la taxa AROPE fou del 26,5 % el 2023, equivalent a uns 12,5 milions de persones; la pobresa infantil (menors de 16) se situa en el 28,6 %, una de les més elevades de la UE-27. El Gini d’Espanya (renda disponible) és de 0,32, lleugerament superior a la mitjana de la UE (0,30) però per davall dels EUA (0,40). El quocient S80/S20 (renda del 20 % superior dividida per la del 20 % inferior) és de 5,5 vegades.

El sistema fiscal i de transferències modera la desigualtat: el Gini brut (abans d’impostos i prestacions) seria del 0,49; els impostos en redueixen 4 punts, les prestacions (pensions, atur, IMV) altres 13. Els quatre impostos amb major capacitat redistributiva a Espanya són l’IRPF (progressiu), les cotitzacions socials (financen pensions), l’ISD (successions) i l’IP (patrimoni), mentre que l’IVA i els impostos indirectes tenen caràcter regressiu, afectant proporcionalment més les llars de menor renda.

Okun (1975): Equality and Efficiency, the Big Tradeoff. El «cubell amb forats»: redistribuir té costos d’eficiència. Però estudis recents (OCDE, FMI) indiquen que excessives desigualtats redueixen el creixement.

Treballs del FMI (Ostry-Berg 2014, 2018) suggereixen que les economies amb menor desigualtat ex-post (després d’impostos i prestacions) presenten cicles de creixement més prolongats. Piketty (Le capital au XXI^e siècle, 2013) introduí la desigualtat patrimonial com a dimensió clau: la regla r major que g implicaria una concentració creixent de la riquesa a la cúspide. Saez-Zucman documenten l’ascens del top 1 % als EUA del 8 % de la renda total el 1980 al 20 % el 2020. Atkinson proposà 15 mesures concretes (en Inequality: What Can Be Done?, 2015) per revertir la tendència: cunya fiscal sobre rendes altes, impost sobre herències, salari mínim nacional vinculat a la mediana, dividend de capital per als joves.

• Liberal: EUA, UK. Mínim, residual.

• Conservador-corporatiu: Alemanya, França. Prestacions lligades a l’ocupació.

• Socialdemòcrata: Nòrdics. Universalista, generós.

• Mediterrani (Ferrera 1996): Espanya, Itàlia. Familiarista, dualitat.

L’Ingrés Mínim Vital (IMV) (RDL 20/2020, consolidat per la Llei 19/2021) és la primera prestació estatal espanyola de garantia d’ingressos no contributiva, gestionada per la Seguretat Social. Cobertura objectiu: 850.000 llars (~2,3 milions de persones) en situació de pobresa severa. La quantia depèn del tipus d’unitat de convivència: 604 €/mes per a un adult sol, fins a 1.450 € per a llars amb diversos menors. Compatible amb rendes del treball (incentiu a l’ocupació) i amb les rendes mínimes autonòmiques, que actuen com a complement.

A més de l’IMV, hi ha 17 sistemes autonòmics de rendes mínimes amb denominacions, requisits i quanties molt heterogenis (Renda de Garantia d’Ingressos al País Basc, Renda Mínima d’Inserció a Catalunya, Renda Valenciana d’Inclusió, etc.). El conjunt de prestacions socials no contributives (PNC, IMV, rendes autonòmiques, ajudes a la dependència) cobreix actualment el 4,5 % de la població, davant del 2,9 % el 2018, però encara amb taxes de non-take-up (no accés per desconeixement o complexitat burocràtica) entre el 30 % i el 60 % segons col·lectius.

• Envelliment: pressió sobre pensions i sanitat.

• Reformes de pensions: Llei 21/2021, Llei 12/2022 (MEI, mecanisme d’equitat intergeneracional).

• IMV (Ingrés Mínim Vital, 2020): 800.000 beneficiaris.

• Fiscalitat: pressió mitjana-baixa UE. Debat impost de riquesa, grans fortunes.

• Estat del benestar digital: algoritmes, drets.

El sistema espanyol de pensions és un sistema de repartiment contributiu de la Seguretat Social: les cotitzacions dels actius financen les pensions presents (no s’acumula un fons de capitalització individual). Després de dècades de reformes, l’arquitectura actual descansa en quatre normes clau: Pacte de Toledo (1995, renovat 2020), Llei 27/2011 (retard de l’edat legal als 67 anys), Llei 21/2021 (recuperació de l’actualització conforme a l’IPC) i Llei 12/2022 (Mecanisme d’Equitat Intergeneracional, MEI). L’últim paquet (RDL 2/2023) ha introduït una sobrecotització temporal del 0,6 % (MEI), un nou còmput dual del període de càlcul (28 anys possibles triant els millors 25), una millora del coeficient reductor en jubilacions anticipades voluntàries i un nou destopament de les bases màximes i la pensió màxima.

Les dades: 9,3 milions de pensionistes el 2024 (+1,5 milions des del 2010), pensió mitjana contributiva de 1.260 €, despesa en pensions del 12,3 % del PIB (UE: 11,4 %), projectada al 13,5-15 % el 2050 segons l’AIReF i el Banc d’Espanya. El sistema no és deficitari en termes de cotitzacions pures però requereix transferències pressupostàries de l’Estat per cobrir les «despeses impròpies» (classes passives, complements a mínims, viduïtat, incapacitat). El Pla de Pensions d’Ocupació Pública (Llei 12/2022) impulsa el segon pilar mitjançant incentius fiscals i el Pla d’Ocupació de l’AGE.