Tema 37

Les limitacions del PIB com a indicador de benestar no són defectes de càlcul sinó limitacions conceptuals estructurals que reflecteixen allò que es va dissenyar per a mesurar —i allò que no. El PIB no incorpora la distribució de la renda: un país amb un PIB per capita de 30.000 $ pot tindre una majoria empobrida i una minoria extremadament rica (índex de Gini alt); el PIB per capita és idèntic. El PIB no resta les externalitats negatives: si una fàbrica contamina un riu i l’Estat gasta diners a descontaminar-lo, eixa despesa de «reparació» suma al PIB en compte de restar-hi. El PIB no computa el treball domèstic i de cures: cuinar, tindre cura dels fills, netejar la casa —treballs fets predominantment per dones— tenen un valor econòmic real estimat entre el 10 % i el 15 % del PIB que no apareix als comptes nacionals. El PIB suma activitats destructives: un accident de trànsit genera activitat en asseguradores, hospitals, tallers i advocats que suma al PIB, encara que l’accident haja reduït el benestar net. Daly i Cobb (1989) van dissenyar l’ISEW precisament per a corregir aquestes incongruències. El PIB subestima l’economia digital gratuïta: els serveis de Google, Wikipedia, Gmail o YouTube tenen un valor d’ús enorme per als consumidors —estimat per Brynjolfsson et al. (2019) en milers de dòlars anuals per usuari— però generen pocs ingressos mesurables al PIB perquè són gratuïts per al consumidor i es financen amb publicitat. Aquesta infravaloració creix amb la IA generativa.

• No mesura distribució.

• Ignora externalitats ambientals.

• No compta treball domèstic ni voluntari.

• Inclou activitats destructives (accidents, reparacions).

• No capta qualitat ni sostenibilitat.

• Subestima l’economia digital gratuïta.

Una de les contribucions més influents al mesurament del benestar és l’enfocament de capacitats d’Amartya Sen (Nobel 1998) i Martha Nussbaum. Davant de l’utilitarisme clàssic (benestar = utilitat subjectiva) i del monetarisme (benestar = ingrés), Sen proposa que el benestar es mesure per les capacitats: les llibertats reals que tenen les persones per portar la vida que tenen raons per valorar. Distingeix entre functionings (assoliments: estar ben alimentat, educat, saludable) i capabilities (l’oportunitat real d’aconseguir-los, donades les circumstàncies).

Nussbaum (Frontiers of Justice, 2006; Creating Capabilities, 2011) desenvolupà una llista de 10 capacitats centrals: vida; salut corporal; integritat corporal; sentits, imaginació i pensament; emocions; raó pràctica; afiliació; altres espècies; joc; control sobre el propi entorn polític i material. Aquesta llista ha inspirat el disseny de l’IDH, l’IPM (Alkire-Foster 2010) i moltes avaluacions d’impacte del PNUD i dels Objectius de Desenvolupament Sostenible.

Tot indicador de qualitat de vida ha de complir un conjunt de requisits tècnics i normatius per a ser operativament útil. La validesa de contingut exigeix que l’indicador mesure realment la dimensió que pretén representar: un indicador d’accés a l’educació que només reculla anys d’escolarització sense ajustar per qualitat (test PISA) perd validesa. La fiabilitat implica consistència: el mateix indicador, mesurat amb el mateix mètode en dos moments diferents de la mateixa realitat, ha de donar el mateix resultat. La comparabilitat internacional exigeix que les definicions operatives siguen homogènies entre països —un problema que l’IPCA resol per a la inflació, però que continua sent un repte en salut mental o en benestar subjectiu. La sensibilitat mesura la capacitat de l’indicador per a detectar canvis rellevants i en un temps raonable; l’IDH, actualitzat anualment amb dades amb dos anys de retard, és menys sensible al cicle econòmic que el PIB trimestral. La transparència metodològica és essencial per a la legitimitat política: l’IDH del PNUD publica anualment la seua fórmula de càlcul i els seus paràmetres; el World Happiness Report detalla el seu qüestionari i les seues ponderacions. El problema de l’agregació és el més delicat: combinar dimensions heterogènies (salut + educació + ingressos) en un número únic requereix ponderacions que són inevitablement normatives —triar si la salut val el mateix que els ingressos a l’IDH és un judici ètic, no tècnic.

• Validesa: mesura allò que pretén mesurar.

• Fiabilitat: resultats consistents.

• Comparabilitat: entre països i temps.

• Sensibilitat: respon a canvis rellevants.

• Transparència: metodologia clara.

• Agregació: combinació adequada de dimensions.

• Disponibilitat: dades actualitzables.

La dimensió de sostenibilitat —la transmissió de capital a les generacions futures— requereix indicadors específics que el PIB no captura. La petjada ecològica (Wackernagel-Rees 1996) mesura quanta biocapacitat terrestre i aquàtica necessita una població donada per a produir els recursos que consumeix i absorbir els residus que genera, expressada en «unitats de terra equivalent globals» (global hectares). El planeta té una biocapacitat de ~1,6 hectàrees per persona; la petjada mitjana global supera les 2,7 ha/persona, la qual cosa implica que necessitaríem 1,7 Terres per a sostindre el nivell de consum actual. Espanya usa l’equivalent a 2,5 Terres; els Estats Units, 5 Terres. El GPI (Genuine Progress Indicator) i l’ISEW (Index of Sustainable Economic Welfare), proposats per Daly i Cobb (1989, For the Common Good), parteixen del consum personal del PIB, hi afigen el valor del treball voluntari i domèstic, i en dedueixen el cost de la desigualtat, la contaminació, la criminalitat, la pèrdua de capital natural i l’esgotament de recursos no renovables. El resultat revela que als països de l’OCDE el GPI s’ha estancat o ha decrescut des dels anys 70, mentre que el PIB continuava creixent —una divergència que sintetitza la paradoxa del creixement sense benestar. L’EPI (Environmental Performance Index, Yale) classifica 180 països segons 40 indicadors en 11 categories de salut ambiental i vitalitat de l’ecosistema; Espanya ocupa el lloc 24/180 (2022), amb bon acompliment en sanejament i aigua però amb debilitats en biodiversitat i gestió de residus. El SDG Index de Sachs et al. (SDSN), actualitzat anualment, avalua el progrés de 167 països cap als 17 ODS amb més de 100 indicadors; Espanya ocupa el lloc 20 el 2024.

• Petjada ecològica: Wackernagel-Rees 1996.

• ISEW/GPI: Genuine Progress Indicator (Daly, Cobb 1989).

• Better Life Index OECD: 11 dimensions.

• EPI: Environmental Performance Index (Yale).

• SDG Index (Sachs): avaluació dels 17 ODS.

El debat sobre com anar més enllà del PIB s’articula al voltant de dos enfocaments. El primer, els dashboards o panells multidimensionals, renuncia al número únic però guanya riquesa informativa (OCDE Better Life, SDG Index, Eurostat Quality of Life). El segon, els índexs agregats, manté la síntesi (IDH, GPI) però requereix ponderacions que són inevitablement normatives. La Comissió Stiglitz-Sen-Fitoussi (2009), encarregada pel president Sarkozy, recomanà tots dos enfocaments: complementar el PIB amb dashboards de qualitat de vida, no substituir-lo, i reforçar els comptes de capital natural.

Les experiències nacionals més avançades mostren que el canvi és possible. Nova Zelanda (Govern Ardern) aprovà el 2019 el primer Wellbeing Budget del món: les partides pressupostàries s’assignen en funció del seu impacte sobre cinc prioritats de benestar (salut mental, infància, transició ecològica, bretxes ètniques, economia productiva), amb mètriques de seguiment vinculants. Escòcia, Islàndia i el País de Gal·les impulsen el Wellbeing Economy Governments (WEGo), una xarxa de governs que situa el benestar al centre de la presa de decisions pressupostàries. El Donut Economics de Raworth (2017) ha sigut adoptat per Amsterdam, Copenhaguen i Barcelona com a marc de política urbana. La iniciativa Beyond GDP de la Comissió Europea està integrada en el Semestre Europeu des del 2021. Espanya encara no disposa d’un dashboard oficial de benestar anàleg, encara que l’INE publica l’Indicador Multidimensional de Qualitat de Vida (IMCV) des del 2018.

• Dashboard vs. índex agregat: pros i contres.

• Beyond GDP UE: iniciativa per anar més enllà del PIB.

• Comptes Nacionals de Benestar: Jersey, Nova Zelanda (Wellbeing Budget 2019).

• Donut Economics (Raworth 2017).

• Comissió Stiglitz-Fitoussi, recomanació: no reemplaçar el PIB sinó complementar-lo.

Una panoràmica comparativa de la posició espanyola en els grans rànquings internacionals del benestar dóna un retrat matisat: IDH 0,911 (lloc 25/193, PNUD 2022), Better Life Index OCDE amb bon acompliment en salut, vida cívica, habitatge i conciliació, però per davall de la mitjana en ocupació, ingressos i educació; World Happiness Report 2024, posició 36/143 (Finlàndia lidera per setè any consecutiu); Índex de Progrés Social, lloc 19/170; SDG Index 2024 (Sachs et al.) lloc 20/167, amb bon acompliment en ODS 1 (pobresa), 3 (salut), 4 (educació) i 13 (clima), però reptes pendents en ODS 2 (fam zero), 8 (treball decent), 12 (consum responsable) i 15 (vida en ecosistemes terrestres).

En matèria d’esperança de vida Espanya és la segona del món (83,3 anys, només per darrere del Japó), amb una esperança de vida saludable de 70,5 anys. La bretxa de gènere en el Global Gender Gap Report del Fòrum Econòmic Mundial situa Espanya en la posició 18/146; l’Índex de Desigualtat de Gènere del PNUD dóna una puntuació de 0,059 (millor com més baixa). El repte pendent en termes de qualitat de vida és la dimensió habitatge: l’esforç mitjà per accedir al primer habitatge supera el 35 % de la renda familiar en grans ciutats, i el lloguer ha pujat un 80 % entre el 2014 i el 2024 a Madrid o Barcelona, generant un dels principals focus de pobresa relativa.

Els indicadors de qualitat de vida guanyen utilitat quan baixen al nivell territorial. L’OCDE publica des del 2014 un Regional Well-Being amb 11 dimensions per a 402 regions dels països membres. Espanya apareix amb desigualtats notables: País Basc, Madrid i Navarra encapçalen els rànquings de renda, salut i educació; Andalusia, Extremadura i Castella-la Manxa presenten pitjors resultats en ocupació, ingressos i habitatge. L’INE publica anualment l’«Indicador Multidimensional de Qualitat de Vida» (IMCV), amb 9 dimensions i dades per CCAA. L’Agenda Urbana Espanyola (2019) i la implementació local de l’Agenda 2030 (FEMP) estenen l’enfocament a municipis.

En l’àmbit europeu, Eurostat manté el portal Quality of Life amb 60 indicadors en 8 dimensions (condicions materials, ocupació, salut, educació, oci, governança, entorn, seguretat personal i experiència general). La iniciativa Beyond GDP de la Comissió Europea està integrada avui en el quadre europeu de seguiment del Semestre Europeu i en els informes d’implementació del Pilar Europeu de Drets Socials (PEDS, 2017), amb 14 indicadors principals.