Tema 30
La inflació: naturalesa, classes i efectes. Teories. Polítiques antiinflacionistes.
Introducció
La inflació —pujada sostinguda i generalitzada del nivell de preus— erosiona el poder adquisitiu, distorsiona decisions i genera costos socials. L’episodi inflacionari 2021-2024, amb màxims del 10,8 % a Espanya (juliol 2022) i del 8,6 % a la UE, ha sigut el més greu en 40 anys. Analitzar les seues causes i polítiques correctores és cabdal.
1. Concepte, mesurament i classificació
1.1. Mesurament
La inflació es quantifica mitjançant índexs de preus que mesuren la variació del cost d’una cistella representativa de béns i serveis.
• IPC (Índex de Preus de Consum): és l’indicador de referència per a les llars. A Espanya, l’INE actualitza cada any una cistella de ~479 productes organitzada en 12 grups segons la classificació COICOP, ponderada per l’Enquesta de Pressupostos Familiars.
• IPCA (Índex de Preus de Consum Harmonitzat): segueix la metodologia homogènia d’Eurostat i permet comparacions entre els 27 Estats membres; és l’indicador que el BCE vigila per al seu objectiu del 2 %.
• Deflactor del PIB: és l’índex més ampli, perquè cobreix tots els béns i serveis produïts en l’economia —no només els consumits— i inclou la inversió i la despesa pública; per això és el més adequat per a mesurar la inflació «macroeconòmica» estructural.
• Inflació subjacent (IPSEBENE en la metodologia espanyola): exclou aliments no elaborats i energia, dos components molt volàtils la variació dels quals no reflecteix necessàriament pressions inflacionistes persistents; és l’indicador que els bancs centrals prioritzen per a calibrar la política monetària. El 2023 la subjacent espanyola arribà al 7,6 %, un valor que indicava la persistència de pressions inflacionistes fins i tot quan l’energia ja s’havia moderat.
Taxa d’inflació = (IPC_t - IPC_‘t-1’) / IPC_‘t-1’ · 100.
1.2. Classificació
• Moderada (per convenció, per davall del 3-5 % anual): és compatible amb el funcionament normal de l’economia; de fet, els bancs centrals moderns fixen objectius del 2 % com a llindar de referència que evita el risc deflacionari.
• Galopant (dos dígits): erosiona la confiança en la moneda, distorsiona l’assignació de recursos i redistribueix renda dels estalviadors als deutors.
• Hiperinflació (major que 50 %/mes): definida així per Cagan (1956), destrueix la funció dels diners com a unitat de compte i com a mitjà de pagament. Els referents històrics són Alemanya (1923), Zimbàbue (2007-2008, fins a 89 sextilions % interanual segons el banc central) i Veneçuela (2019, ~10.000.000 % anual); a l’Amèrica Llatina, Argentina n’és el cas crònic més recent.
• Deflació: caiguda sostinguda del nivell de preus. Pot ser benigna (augment de productivitat) o perniciosa (espiral deflacionària de Fisher 1933, on la caiguda de preus augmenta la càrrega real del deute, redueix consum i inversió i realimenta la deflació). L’experiència japonesa de la «dècada perduda» (1990-2000) i la zona euro el 2014-2015 en són els casos recents.
• Estagflació: combinació d’inflació i estancament. Desafia els models keynesians estàndard i va ser el fenomen central dels anys 70 (xoc del petroli del 1973 i del 1979), que dugué a l’ascens del monetarisme i del supply-side economics.
Classificació
Tipus d'inflació: definició, exemple històric i política recomanada
| Definició | Exemple històric | Política recomanada | |
|---|---|---|---|
| Moderada | <5 % anual; compatible amb una economia sana | Zona euro 2015-2020 | Mantindre l'objectiu del 2 % |
| Galopant | Dos dígits; redistribució agressiva | Espanya 1976 (~20 %); 2022 (10,8 %) | Enduriment monetari + rendes |
| Hiperinflació | >50 % mensual (Cagan 1956) | Alemanya 1923; Veneçuela 2019 | Reforma monetària; dolarització |
| Deflació | Caiguda sostinguda de preus | Japó 1990s; zona euro 2014-15 | QE; tipus negatius; estímul fiscal |
| Estagflació | Inflació + estancament | OPEP 1973, 1979 | Política d'oferta; rendes; gradualisme |
2. Teories sobre la inflació
2.1. Teoria quantitativa (Fisher 1911)
Irving Fisher (1911), a The Purchasing Power of Money, formalitzà la relació entre la quantitat de diners i el nivell de preus: MV = PT (o PY), on M és l’oferta monetària, V la velocitat de circulació, P el nivell de preus i T les transaccions reals. En la versió de Cambridge (Marshall, Pigou) la demanda de diners es formula com Md = kPY, amb k la fracció de la renda que els agents volen mantindre en efectiu. Si V (o k) i Y són estables a curt termini —supòsit clàssic—, els canvis en M es transmeten proporcionalment a P: M determina P.
Aquesta és la base teòrica del monetarisme de Friedman (1956): «la inflació és sempre i pertot arreu un fenomen monetari» (A Monetary History, 1963). L’evidència empírica confirma la relació M-P a llarg termini, però no a curt: la velocitat V ha mostrat una inestabilitat notable, especialment des dels anys 80, amb la innovació financera, i durant el QE 2009-2022, quan l’expansió del balanç del BCE no generà inflació immediata. L’episodi 2021-2022 revifà el debat: l’expansió monetària postpandèmica coincidí amb la inflació més alta en 40 anys, encara que el mecanisme va estar mediat per xocs d’oferta i fiscals.
2.1 bis. Efecte Fisher: inflació i tipus d'interés
Irving Fisher (1930) va establir que el tipus d’interés nominal (i) incorpora la inflació esperada: i ≈ r + π_e, on r és el tipus real. El que guia les decisions d’estalvi i inversió és el tipus real ex ante (r = i − π_e), no el nominal. El 2022-2023, amb inflació molt superior als tipus nominals, els tipus reals van ser fortament negatius: van afavorir els deutors (inclòs l’Estat) i van penalitzar els estalviadors. L’efecte Fisher connecta la inflació amb la política monetària —el BCE puja el tipus nominal perquè el tipus real puge— i amb la sostenibilitat del deute (relació g − r del Tema 22).
2.2. Inflació de demanda i de costos
La distinció entre els orígens de la inflació és fonamental per a diagnosticar quina política és l’adequada.
•
Demanda (demand-pull)
: excés de demanda agregada. Sorgeix quan la despesa agregada —consum, inversió, despesa pública, exportacions netes— supera la capacitat productiva de l’economia. Gràficament és un desplaçament de la corba de demanda agregada cap a la dreta amb oferta inelàstica: l’excés de demanda es resol amb pujades de preus en compte d’expansió de la producció. Es dona típicament en les fases altes del cicle (sobreescalfament), en episodis d’estímul fiscal o monetari excessiu o —com el 2020-2021— quan la demanda embassada durant la pandèmia s’allibera de manera sobtada. La solució canònica és contractiva: pujada de tipus, reducció de la despesa pública o del crèdit.
•
Costos (cost-push)
: xocs d’oferta (petroli 1973 i 1979, gas 2021-2022, matèries primeres, salaris) que encareixen els inputs productius i desplacen la corba d’oferta agregada cap amunt, i generen alhora inflació i caiguda de la producció (estagflació). La resposta de política és més difícil: pujar tipus frena la demanda, però agreuja la caiguda de la producció; baixar-los estimula l’activitat, però accelera la inflació. Els anys 70 il·lustraren aquesta trampa; el BCE, el 2022-2023, optà per prioritzar l’estabilitat de preus i acceptà el cost en activitat.
• Inèrcia (o built-in): indexació + expectatives. Apareix quan les expectatives inflacionàries passades s’incorporen als contractes salarials i als convenis: si els treballadors esperen un 5 % d’inflació l’any vinent i negocien augments salarials del 5 %, les empreses repercuteixen l’augment de costos en preus i confirmen l’expectativa. Aquesta espiral salaris-preus va ser el mecanisme dominant de la inflació espanyola dels anys 70-80 (taxes del 15-20 %) i explica la importància dels Pactes de la Moncloa (1977) per a trencar-la.
• Inflació importada: via tipus de canvi o preus internacionals (gas, aliments). Una depreciació de l’euro encareix les importacions denominades en dòlars (energia, matèries primeres). El 2022 la depreciació del 15 % de l’euro davant del dòlar (paritat trencada a la baixa) amplificà el xoc energètic en la zona euro.
• Greedflation, «inflació de beneficis» o de marges: hipòtesi discutida (Weber-Wasner 2023, PNAS; BCE 2023; Banc d’Espanya 2023) segons la qual el 2021-2023 les empreses —especialment en energia, alimentació i distribució— van aprofitar l’opacitat del xoc d’oferta per a ampliar els seus marges més enllà del que calia per a compensar l’augment de costos, i van contribuir a sostindre la inflació. La descomposició del deflactor del PIB espanyol feta pel Banc d’Espanya (2023) mostra que els beneficis empresarials unitaris aportaren entre un terç i la meitat del creixement del deflactor en alguns sectors: una dada que el debat acadèmic no ha tancat.
Fonts de la inflació
Cinc mecanismes que generen inflació
2.3. Corba de Phillips i NAIRU
Phillips (1958): relació negativa atur-inflació. Friedman-Phelps (1967-68): corba vertical a LT. NAIRU: taxa d’atur que no accelera la inflació. Lucas (1976): crítica i expectatives racionals.
Versió moderna (Galí-Gertler 1999, New Keynesian Phillips Curve): π = β·E[π_{t+1}] + κ·bretxa_producció. Combina expectatives racionals i rigideses de preus a la Calvo. És el cavall de batalla dels models DSGE del BCE i del Banc d’Espanya.
Corba de Phillips
Phillips a curt termini (SRPC) i a llarg termini (LRPC = NAIRU)
El desplaçament de CT a CT’ mostra l’efecte d’una pujada de les expectatives: el mateix atur u* és compatible amb una inflació més alta (E₀ → E₁).
2bis. La regla de Taylor i l'inflation targeting
Regla de Taylor (1993) i mandats moderns
John Taylor (1993) proposà una regla de política monetària senzilla: i = r* + π + α(π − π*) + β(bretxa de producció), amb α major que 1 (principi de Taylor: pujar més que la inflació perquè el tipus real puge). És la base implícita de molts bancs centrals. El BCE adoptà el 1998 una estratègia de dos pilars (anàlisi econòmica i monetària); el 2021 (revisió estratègica) abraçà l’objectiu simètric del 2 % d’inflació a mitjà termini. La Fed, des del 2020, segueix un objectiu d’inflació mitjana (FAIT, average inflation targeting): tolera inflacions temporalment una mica superiors al 2 % si han anat precedides d’inflació inferior.
L’inflation targeting nasqué a Nova Zelanda (1990); avui l’apliquen més de 40 economies (Regne Unit, Suècia, Canadà, Brasil, Xile, Mèxic). Els seus pilars són: objectiu numèric explícit, transparència, rendició de comptes, independència operativa del banc central. La zona euro no és un IT pur, però convergeix funcionalment: comunica projeccions, publica actes, ancora expectatives.
Inflation targeting
Adopció de l'IT pels bancs centrals (1990-2021)
3. Efectes de la inflació
3.1. Costos
Els costos de la inflació són múltiples i actuen per canals distints.
• Shoe-leather (costos de sola de sabata): són l’esforç que fan els agents per a economitzar l’ús dels diners en efectiu —la rendibilitat real dels quals s’erosiona— i que els porta a recórrer més sovint a entitats financeres o a actius líquids remunerats. En un context de pagaments digitals i de comptes corrents remunerats aquest cost s’ha transformat, però no ha desaparegut.
• Menú: són les despeses en què incorren les empreses per a actualitzar llistes de preus, catàlegs i etiquetes. Amb preus digitals dinàmics la fricció és menor, però en sectors amb contractes a llarg termini (lloguers, convenis col·lectius) la rigidesa continua generant pèrdues d’eficiència.
• Redistribució: perjudica estalviadors i afavoreix deutors, i és l’efecte més rellevant socialment. La inflació no anticipada transfereix riquesa dels creditors (prestadors, tenidors de bons a tipus fix, estalviadors) als deutors (prestataris, Estat emissor de deute). El 2022-2023, amb tipus nominals molt per davall de la inflació, els tipus reals van ser fortament negatius: alleujaren la càrrega del deute públic espanyol, però deterioraren el poder adquisitiu dels dipòsits.
• Fiscal drag: IRPF progressiu sense ajustar. Sorgeix quan els trams de l’IRPF no s’actualitzen amb la inflació: els contribuents paguen més impost en termes reals encara que la seua renda real siga la mateixa. El Govern espanyol deflactà parcialment l’IRPF el 2023 per a corregir-ho.
• Incertesa: desincentiva la inversió. La incertesa inflacionària augmenta la prima de risc exigida en els contractes i deprimeix la inversió a llarg termini.
• Competitivitat: apreciació real, pèrdua d’exportacions. La inflació diferencial respecte als socis comercials genera una apreciació del tipus de canvi real que deteriora la competitivitat-preu de les exportacions i del turisme, un risc especialment rellevant per a Espanya dins de la zona euro, on el tipus de canvi nominal és fix.
4. Polítiques antiinflacionistes
4.1. Instruments
• Monetària: pujada de tipus (BCE 2022-23), reducció de base monetària.
• Fiscal: reducció del dèficit.
• Rendes/pactes: Pactes de la Moncloa 1977; pacte AMI anys 80.
• Oferta: liberalitzar, reduir costos.
• Ancoratge d’expectatives: objectius (BCE: 2 % a mitjà termini). Inflation targeting (Nova Zelanda 1990).
Instruments antiinflacionistes
Mecanisme, condició d'ús i exemple recent
| Instrument | Mecanisme | Quan s'aplica | Exemple recent |
|---|---|---|---|
| Política monetària | Puja el tipus d'interés; redueix crèdit i DA | Inflació de demanda o expectatives desancorades | BCE: 0 % → 4,5 % (2022-23) |
| Política fiscal | Redueix el dèficit; baixa despesa o puja impostos | Inflació de demanda amb excés d'estímul fiscal | Reducció de bonificacions energètiques 2023 |
| Política de rendes / pactes | Acord salaris-preus-marges; trenca l'espiral | Inflació de costos o salarial; expectatives persistents | Pactes de la Moncloa 1977; AENC V 2023-25 (4 %/3 %/3 %) |
| Política d'oferta | Redueix costos via regulació, competència, eficiència | Inflació estructural de costos; colls d'ampolla | Liberalització del mercat del gas; reforma de la PAC |
| Ancoratge expectatives | IT: objectiu numèric creïble; comunicació | Inflació per expectatives desancorades | BCE objectiu 2 % simètric (revisió 2021); forward guidance |
5. Episodi actual 2021-2024
5.1. Causes de l'episodi inflacionari
La inflació del 2021-2024 va ser un fenomen multicausal que no encaixa bé ni en el model pur de demanda ni en el de costos: va ser les dues coses alhora, amb realimentació entre totes dues. El primer impuls va ser un xoc d’oferta negatiu: els colls d’ampolla en les cadenes de subministrament globals —semiconductors, nòlits marítims, matèries primeres— provocaren escassetat i encariment el 2021, abans fins i tot de l’esclat de la guerra. El segon impuls va ser la demanda embassada: les llars havien acumulat ~500.000 M€ d’estalvi forçós en la zona euro durant el confinament (BCE 2022), que alliberaren el 2021-2022 de manera concentrada i desbordaren la capacitat productiva. El tercer impuls, detonant de la segona onada inflacionària, va ser la invasió russa d’Ucraïna (febrer del 2022): el tall progressiu del gas rus —que representava el 40 % de les importacions europees— disparà el TTF europeu de 20 €/MWh a 340 €/MWh l’agost del 2022. El quart ingredient va ser la greedflation, ja analitzada a §2.2: la descomposició del deflactor del PIB espanyol feta pel Banc d’Espanya (2023) mostrà que els excedents empresarials explicaren entre un terç i la meitat del creixement de preus en hostaleria, distribució i energia durant 2021-2023, i obrí un debat acadèmic encara no tancat entre Weber-Wasner (2023, PNAS) i els qui atribueixen el fenomen a efectes de composició sectorial.
La inflació es difongué cap a la resta de la cistella: la subjacent pujà al 4-6 % en la zona euro.
5.2. Resposta del BCE: política monetària 2022-2024
La resposta del BCE és l’episodi de política monetària més intens des de la creació de l’euro. El Consell de Govern inicià la normalització el juliol del 2022 —quan la inflació ja portava nou mesos accelerant-se— amb una pujada de 50 pb, la primera des del 2011, i accelerà després fins a +75 pb el setembre i l’octubre del 2022. El tipus de les operacions principals passà del 0 % al 4,5 % entre el juliol del 2022 i el setembre del 2023 en deu pujades consecutives, el cicle d’enduriment més ràpid de la història de l’euro. La Fed va ser més ràpida: arribà al 5,25-5,5 % el juliol del 2023. El debat intern del BCE entre falcons (Weidmann-Nagel: pujar més de pressa per a ancorar les expectatives; Bundesbank) i coloms (Lagarde-Villeroy-Lane: pujar, però gradualment, posant el focus en el cost per al deute sobirà perifèric) va ser especialment agut el 2022-2023. L’activació del TPI (Instrument de Protecció de la Transmissió) el juliol del 2022 va ser la resposta al risc de fragmentació: permet compres il·limitades de deute sobirà de països amb fonaments sòlids que patisquen una ampliació injustificada de spreads. Les expectatives d’inflació a llarg termini (ECB Survey of Professional Forecasters, SPF) es mantingueren ancorades al voltant del 2 % durant tot el cicle, la qual cosa evità una espiral de salaris a l’estil dels anys 70 i facilità la desinflació: la inflació de la zona euro baixà del 10,6 % (octubre del 2022) al 2,4 % el novembre del 2024.
Les mesures espanyoles acompanyaren la política monetària: IVA temporal dels aliments, descomptes del gas i escut social. La inflació ha tornat al 2-3 % el 2024.
Política monetària BCE 2022-2024
Cronologia de pujades i baixades de tipus del BCE
IPC interanual Espanya (INE). Pic 10,8 % el juliol 2022; retorn al 2-3 % el 2024.
5.3. Efectes sobre l'economia espanyola
L’episodi inflacionari 2022-2023 erosionà prop d’un 5 % el poder adquisitiu mitjà de les llars. L’escut social aprovat pel Govern (RDL 6/2022, 11/2022, 20/2022) incloïa: bonificació al combustible (20 cts./litre), bo social elèctric ampliat, IVA del 0 % en aliments bàsics, ajuda directa de 200 € a llars de renda baixa, prohibició de talls de subministraments vulnerables, sostre del 2 % a actualitzacions de lloguer. L’excepció ibèrica (RDL 10/2022) limità el preu del gas en la formació del preu majorista de l’electricitat, reduint la factura elèctrica entre un 15 % i un 20 % durant 2022-2023.
La inflació subjacent (sense aliments frescos ni energia) tardà més a moderar-se: arribà al 7,6 % el febrer del 2023 i baixà al 2,5 % a finals del 2024. La revaloració de les pensions segons IPC i la pujada del SMI a 1.134 € van amortir parcialment l’efecte sobre els col·lectius vulnerables, encara que Funcas i el Banc d’Espanya calculen que el quintil de menor renda perdé un 8 % de poder adquisitiu, davant del 2 % del quintil més alt.
Conclusió
La inflació és el fenomen macroeconòmic més polític de tots: redistribueix riquesa entre estalviadors i deutors, erosiona el poder adquisitiu dels assalariats, distorsiona els senyals de preus que guien la inversió i pot desestabilitzar el sistema financer quan es torna crònica o es converteix en hiperinflació. La seua anàlisi exigeix distingir entre inflació de demanda (demand-pull), de costos (cost-push) i d’inèrcia amb expectatives desancorades, distinció que determina la resposta òptima de política econòmica. Com que les causes són múltiples, la resposta exigeix ser coordinada: política monetària, fiscal, de rendes i d’oferta.
El tema ha recorregut tres eixos teòrics i un d’empíric. El teòric-monetarista: l’equació quantitativa de Fisher (1911) i l’afirmació de Friedman (1963) que «la inflació és sempre i pertot arreu un fenomen monetari», corroborada a llarg termini i matisada a curt per la inestabilitat de la velocitat. El teòric-nou-keynesià: la corba de Phillips (1958), la seua reformulació amb expectatives per Friedman-Phelps (1967-68) i el NAIRU —marcs rellevants, però amb limitacions a curt termini—, i la versió moderna de Galí-Gertler (1999) amb expectatives racionals i rigideses de preus. El teòric-institucional: la regla de Taylor (1993), l’inflation targeting (Nova Zelanda 1990, BCE 1998 i revisió del 2021) i la crítica de credibilitat de Lucas (1976). L’empíric: l’episodi 2021-2024, la resposta del BCE i de la Fed, el paper del xoc d’oferta, la greedflation i la moderació inflacionària del 2024.
Les connexions amb el temari són directes. La corba de Phillips vincula inflació amb atur: vegeu el Tema 31. La política monetària antiinflacionista és l’instrument central del BCE, estudiat en el marc de la integració europea del Tema 34. Els pactes de rendes (Moncloa 1977, AENC 2023-25) són el pont entre aquest tema i el sindicalisme del Tema 33. La inflació erosiona la sostenibilitat de l’Estat del Benestar: connexió amb el Tema 36.
Frase-síntesi: «La inflació és un impost sense legislació sobre el valor dels diners; un impost que penalitza els estalviadors i premia els deutors, que distorsiona els contractes i que soscava la confiança en la moneda com a institució social. Controlar-la exigeix credibilitat del banc central, coordinació fiscal i, quan els costos són el factor dominant, acords de rendes que trenquen l’espiral» (Blanchard 2017; Banc d’Espanya 2023). L’episodi 2021-2024 ha mostrat, precisament, la robustesa del marc d’inflation targeting del BCE: les expectatives no es van desancorar i la desinflació arribà sense la recessió profunda que els anys 70 havien fet témer.
- FISHER, I. (1911): The Purchasing Power of Money.
- CAGAN, P. (1956): «The Monetary Dynamics of Hyperinflation», in Friedman.
- PHILLIPS, A.W. (1958): «The Relation between Unemployment and the Rate of Change of Money Wage Rates», Economica.
- FRIEDMAN, M. (1968): «The Role of Monetary Policy», AER, 58.
- PHELPS, E. (1967): «Phillips Curves, Expectations...», Economica, 34.
- LUCAS, R.E. (1976): «Econometric Policy Evaluation», CRCS.
- BLANCHARD, O. (2017): Macroeconomics, 7a ed., Pearson.
- BCE (2024): Monthly Bulletin; INE (2024): IPC.
- Pactes de la Moncloa (1977).
Síntesi del tema
El one-pager de síntesi del tema, per a un repàs ràpid.
Eina inclosa en la subscripció.
Subscriu-te · 25 €/mes