oposicioneseconomia.es ES · CA

Tema 29

Els cicles econòmics. Teories explicatives. La inversió i el cicle. Les polítiques estabilitzadores.

Introducció

L’economia no creix de forma lineal: alterna expansions i contraccions en un patró irregular però recurrent conegut com a cicle econòmic. Les recessions suposen costos humans immensos (atur, pobresa, suïcidis) i econòmics (caigudes de PIB del 10 %+). Estudiar-ne les causes i dissenyar polítiques estabilitzadores és un dels objectius centrals de la macroeconomia.

Episodis recents: la Gran Recessió (2008-2014, Espanya va caure -8,9 % de PIB acumulat), la recessió COVID (2020: -11,2 % a Espanya), l’expansió post-pandèmia (2021-2024). La resposta del BCE, la política fiscal europea (Next Gen) i la política monetària han sigut exemples en viu d’estabilització macroeconòmica.

El tema s’estructura en 5 blocs: (1) concepte i fases; (2) tipus de cicles; (3) teories explicatives; (4) inversió i cicle; (5) polítiques estabilitzadores.

1. Concepte i fases

1.1. Definició

Segons Burns i Mitchell (NBER, 1946), un cicle econòmic és «un tipus de fluctuació trobada en l’activitat econòmica agregada de les nacions que organitzen el seu treball principalment en empreses comercials: consisteixen en expansions simultànies en moltes activitats econòmiques, seguides de contraccions…».

1.2. Fases del cicle

• Expansió: creixement PIB, baix atur, augment d’inflació.

• Cim (peak): màxim de l’activitat.

• Recessió: 2 trimestres consecutius de PIB negatiu (definició convencional). Augmenta l’atur, cau el consum i la inversió.

• Depressió: recessió profunda i prolongada (Gran Depressió 1929, Gran Recessió 2008-2014).

• Fons (trough): mínim.

• Recuperació: tornada cap a l’expansió.

tempsPIBtendènciacimfonsexpansiórecessiódepressiórecuperació

Fases del cicle econòmic (Burns-Mitchell, 1946): fluctuacions recurrents al voltant de la tendència.

2. Tipus de cicles

2.1. Classificació per durada

• Kitchin (1923): 3-4 anys, cicles d’inventaris.

• Juglar (1862): 8-11 anys, cicles d’inversió en capital fix. És el «cicle» de referència habitual.

• Kuznets (1930): 15-25 anys, cicles d’infraestructures, demogràfics.

• Kondratiev (1925): 45-60 anys, grans onades tecnològiques (màquina de vapor, ferrocarril, electricitat, informàtica, IA).

Schumpeter (1939): els cicles són superposició dels 4 anteriors + innovacions disruptives.

3. Teories explicatives

3.1. Clàssica i monetarista

• Clàssics: Llei de Say (l’oferta crea la seua demanda). Els cicles són desajustaments temporals.

• Monetaristes (Friedman 1956): les fluctuacions són causades per canvis en l’oferta monetària.

3.2. Keynesiana

Keynes (1936): les recessions són fallades de demanda agregada. La inversió, molt volàtil (animal spirits), és el motor del cicle. Solució: política fiscal expansiva.

3.3. Cicles reals (RBC) i noves escoles

Kydland-Prescott (1982, Nobel 2004): Real Business Cycles. Els cicles són resposta òptima a xocs tecnològics. Crítica: no explica recessions profundes.

Nova síntesi neoclàssica (Woodford, Blanchard): integra rigideses de preus (nova keynesiana) + models DSGE.

Minsky (1986): hipòtesi d’inestabilitat financera. El sistema financer genera fragilitat progressiva que acaba en «Minsky moment» (crisi 2008).

3.4. Cicle financer i supervisió macroprudencial

Després de la crisi del 2008, el Banc de Pagaments Internacionals (BIS) i autors com Borio han popularitzat el concepte de cicle financer: variacions de mitjà termini (15-20 anys) en crèdit i preus d’actius, molt més amples i llargues que el cicle de PIB. Les fases alcistes alimenten la fragilitat descrita per Minsky (d’inversors coberts a especulatius i Ponzi). La regulació post-2009 (Basilea III, MiFID II) pretén contindre aquestes dinàmiques via coixins contracíclics de capital, ràtio d’apalancament, ràtios de liquiditat (LCR, NSFR) i tests d’estrès de l’EBA.

A Espanya, l’AMCESFI (Autoritat Macroprudencial Consell d’Estabilitat Financera, RD 102/2019) coordina el Banc d’Espanya, CNMV i DGS-FP. Els seus instruments inclouen el coixí de capital anticíclic (CCyB), límits a la concessió hipotecària per LTV, LTI i DSTI, i advertències formals sobre desequilibris sectorials (immobiliari, consum). Després de la pandèmia, el CCyB se situa en el 0 % i s’ha activat per primera vegada el 2024 amb un objectiu de l’1 % el 2025.

4. Inversió i cicle

4.1. Model del multiplicador-accelerador (Samuelson 1939)

Paul Samuelson va modelar la interacció entre:

• Multiplicador keynesià (k = 1/(1-PMC)): un canvi en la inversió genera un canvi amplificat en la renda.

• Accelerador: la inversió depèn del canvi en la demanda.

La combinació genera dinàmiques cícliques que poden ser estables, oscil·lants o explosives.

Multiplicador: k = 1/(1-c) | Accelerador: Iₜ = v·(Yₜ - Yₜ₋₁)
Model multiplicador-accelerador (Samuelson, 1939)

4.2. Determinants contemporanis de la inversió

En la macroeconomia moderna, la inversió empresarial es modelitza amb la q de Tobin (inversió proporcional al quocient entre valor de mercat i cost de reposició del capital), el model neoclàssic amb costos d’ajust (Hayashi 1982), o aproximacions financeres: les restriccions de crèdit i la qualitat dels balanços determinen la inversió més enllà del tipus d’interès. Bernanke-Gertler-Gilchrist (1999) formalitzen l’«accelerador financer»: en una recessió, el deteriorament dels balanços augmenta la prima de risc i redueix la inversió, amplificant la caiguda.

A Espanya, la inversió bruta (FBCF) representa entre el 19 % i el 22 % del PIB; va caure del 30 % al 17 % entre 2007 i 2013 (ajust immobiliari), s’ha recuperat lentament i se situa en el 21 % el 2024, encara per davall de la mitjana UE (22-23 %). Els fons NextGenerationEU pretenen mobilitzar inversió privada complementària mitjançant coinversió i reformes estructurals.

5. Polítiques estabilitzadores

5.1. Política fiscal

• Estabilitzadors automàtics: impostos progressius, prestació d’atur. Actuen sense intervenció.

• Política discrecional: plans d’estímul (NextGen, ARRA 2009 EUA).

• Pacte d’Estabilitat i Creixement UE: límit dèficit 3 % PIB, deute 60 %.

5.2. Política monetària

• Taula de tipus BCE: pujades 2022-23 per a controlar la inflació, baixades previstes 2024.

• Quantitative Easing (QE): compres massives d’actius (APP, PEPP).

• Forward guidance: orientació sobre tipus futurs.

5.3. Noves eines

• Política macroprudencial: ESRB, buffers de capital, LTV hipoteques.

• Unió bancària (UE, 2014): SSM, SRM, EDIS.

• SURE (UE 2020): instrument d’atur temporal.

• NGEU (2021-2026): resposta coordinada.

5.4. Cicles recents a Espanya (2008-2024)

La Gran Recessió (2008-2014) a Espanya va ser de les més severes de l’OCDE: pèrdua acumulada del 8,9 % del PIB, atur del 8,3 % al 26,9 % el 2013, destrucció de 3,8 milions de llocs de treball, intervenció de la banca amb 65.000 M€ del FROB i rescat europeu del MEDE el 2012 (~41.000 M€). La recuperació, lenta entre 2014 i 2019, es va veure tallada per la recessió COVID: el PIB va caure un 11,2 % el 2020 (pitjor dada de la zona euro), tot i que el sistema d’ERTO i la garantia ICO van evitar un col·lapse de l’ocupació anàleg al del 2008.

La resposta europea va ser inèdita: el BCE va llançar el PEPP (Pandemic Emergency Purchase Programme, 1,85 bilions €), la Comissió va activar la clàusula general de salvaguarda del Pacte d’Estabilitat i es va aprovar NextGenerationEU (750.000 M€). El 2021-2024 Espanya va créixer a un ritme mitjà del 4,3 % nominal i el deute públic es va estabilitzar al voltant del 105 % del PIB. El BCE, davant la inflació, va pujar tipus del 0 % al 4,5 % entre 2022 i 2023, i va començar a baixar-los el 2024 (3,75 % a final d’any).

Conclusió

Els cicles econòmics són una característica estructural del capitalisme, estudiats des de Juglar (1862) fins a Minsky (1986) i les modernes teories RBC. Les crisis del 2008 i 2020 han confirmat la necessitat d’una intervenció pública activa combinant política fiscal, monetària i macroprudencial. El docent ha de transmetre que estabilitzar el cicle no és «maquillar» el capitalisme sinó una condició per al benestar social.

Bibliografía

  1. JUGLAR, C. (1862): Des crises commerciales.
  2. KITCHIN, J. (1923): «Cycles and Trends in Economic Factors», REStat, 5.
  3. KONDRATIEV, N. (1925): The Major Economic Cycles.
  4. KUZNETS, S. (1930): Secular Movements in Production and Prices.
  5. KEYNES, J.M. (1936): The General Theory of Employment, Interest and Money.
  6. SCHUMPETER, J.A. (1939): Business Cycles, McGraw-Hill.
  7. SAMUELSON, P.A. (1939): «Interactions between the Multiplier Analysis...», REStat, 21.
  8. BURNS, A.F. i MITCHELL, W.C. (1946): Measuring Business Cycles, NBER.
  9. FRIEDMAN, M. (1956): Studies in the Quantity Theory of Money, Univ. Chicago Press.
  10. KYDLAND, F. i PRESCOTT, E. (1982): «Time to Build and Aggregate Fluctuations», Econometrica, 50.
  11. MINSKY, H.P. (1986): Stabilizing an Unstable Economy, Yale Univ. Press.
  12. BLANCHARD, O. (2017): Macroeconomics, 7a ed., Pearson.