Tema 11
Teoria de la demanda i utilitat. Efectes renda i substitució.
Introducció
La teoria del consumidor és el punt de partida de la microeconomia. Explica com les famílies assignen una renda limitada entre béns i serveis per a maximitzar el benestar. La revolució marginalista de Jevons, Menger i Walras (1871-74) va substituir la teoria del valor-treball (Smith, Ricardo) per la teoria del valor-utilitat marginal: el valor no procedix de l’esforç incorporat al bé, sinó de la utilitat que aporta la última unitat consumida.
Més tard, Pareto (1906) i Hicks-Allen (1934) van formalitzar l’enfocament ordinal basat en corbes d’indiferència, evitant el problema de mesurar cardinalment la utilitat. Slutsky (1915) va descompondre analíticament l’efecte d’un canvi de preu i Samuelson (1938) va proposar la preferència revelada, que prescindix completament del concepte inobservable d’utilitat. Aquest tema és central per a entendre la demanda del mercat (Tema 14) i la distribució de la renda (Tema 19).
En termes normatius, l’equilibri del consumidor fonamenta l’eficiència assignativa del mercat competitiu i és la base per a analitzar polítiques públiques (Tema 18): IVA reduït sobre aliments bàsics (4 % en pa, llet o fruita després de la rebaixa temporal de 2023), impostos sobre begudes ensucrades (recàrrec IVA al 10 % en 2021), subvencions al transport públic (descompte del 50 % en abonaments de Rodalies i Mitja Distància 2022-2024) o el debat sobre la fiscalitat del tabac i l’alcohol. L’economia conductual (Kahneman-Tversky 1979, Thaler Nobel 2017) ha matisat els supòsits de racionalitat, obrint la porta als nudges aplicats ja en pensions, energia o donació d’òrgans.
Segons l’Enquesta de Pressupostos Familiars (INE 2024), la llar mitjana espanyola dedica el 14,1 % de la despesa a alimentació, el 31,8 % a vivenda i subministraments, el 12,3 % a transport i el 6,9 % a hostaleria. Aquestes proporcions, que confirmen empíricament la llei d’Engel, són la matèria primera per a calcular elasticitats-renda i dissenyar la cistella de l’IPC. La irrupció del comerç electrònic, les plataformes de comparació de preus i els algoritmes de recomanació han alterat, a més, els costos de cerca i la racionalitat del consumidor, fenòmens analitzats des de l’economia de la informació.
Cronologia
De la utilitat cardinal al consumidor conductual
Context històric i ruptura marginalista
De la teoria del valor-treball al valor-utilitat
Els clàssics (Smith 1776, Ricardo 1817, Marx 1867) explicaven el valor pel treball incorporat, cosa que deixava sense resoldre la paradoxa de l’aigua i el diamant: per què l’aigua, essencial, val poc i el diamant, prescindible, val molt? La resposta marginalista és que el preu depén de la utilitat marginal (l’última unitat disponible), no de la utilitat total: hi ha tanta aigua que la seua UMg és quasi nul·la, mentre que la del diamant, escàs, és elevada.
La triple coincidència de 1871-74 (Jevons a Manchester, Menger a Viena, Walras a Lausana) és un dels episodis clau de la història del pensament econòmic: tres autors formulen, sense contacte entre ells, el principi marginal. Marshall (1890) el va integrar amb l’oferta en l’aparell gràfic que encara s’ensenya.
Per què importa per a l'oposició
El tema 11 enllaça amb pràcticament tots els temes del bloc B: amb l’oferta i la producció (12-13) tanca el model d’equilibri parcial; amb les estructures de mercat (14-16) explica el costat de la demanda; amb les fallades de mercat (17) introduïx els problemes d’informació asimètrica que distorsionen l’elecció racional; i amb la distribució (19) aporta els fonaments del benestar. A l’aula de Batxillerat és un dels pocs continguts formals del currículum d’Economia 1r que admet tractament gràfic rigorós.
1. Utilitat: cardinal i ordinal
1.1. Utilitat cardinal (marginalistes 1871-74)
Jevons (1871), Menger (1871) i Walras (1874) suposen que la utilitat és mesurable en útils (u). Es distingix:
• Utilitat total (UT): satisfacció total de consumir q unitats.
• Utilitat marginal (UMg): ΔUT / Δq. Llei de Gossen (1854): UMg decreixent.
• Paradoxa de l’aigua i el diamant (Smith): resolta per UMg, no per UT.
El supòsit cardinalista permet agregacions interpersonals (Bentham i l’utilitarisme clàssic) però exigix mesurar el subjectiu. La crítica de Pareto a eixa pretensió va ser demolidora: la utilitat només necessita ordenar, no quantificar.
1.2. Utilitat ordinal (Pareto, Hicks)
Pareto (1906) proposa que només cal ordenar cistelles (més preferida, igual, menys preferida). Hicks i Allen (1934) formalitzen les corbes d’indiferència: conjunt de cistelles (x, y) que reporten la mateixa satisfacció. Propietats: decreixents, convexes a l’origen, no es tallen, més altes igual a més preferides.
La Relació Marginal de Substitució (RMS) mesura quantes unitats de y s’està disposat a cedir per una unitat addicional de x, mantenint la utilitat. RMS decreixent equival a convexitat.
Casos especials: substituts perfectes (RMS constant; rectes paral·leles), complementaris perfectes (Leontief, angles rectes: sabata esquerra i dreta), mals (corbes amb pendent positiva). El supòsit de no saciació implica monotonicitat estricta.
2. Restricció pressupostària i equilibri
2.1. Recta de balanç
Donada una renda M i preus (Px, Py), el consumidor pot adquirir totes les combinacions que complixen: Px·x + Py·y menor o igual que M. La frontera és una recta amb pendent menys Px partit per Py (preus relatius).
Canvis: si varia M es produïx un desplaçament paral·lel; si varia un preu es produïx un gir al voltant de l’altre eix. L’IVA i els impostos especials (carburants, alcohol, tabac) alteren el preu relatiu i fan girar la recta de balanç, mentre que les transferències (IMV, beques, complements per fill) la desplacen.
2.2. Equilibri del consumidor
El consumidor maximitza U(x,y) subjecte a la restricció pressupostària. La condició d’òptim: la corba d’indiferència és tangent a la recta de balanç.
Condició d’equimarginalitat (Gossen 1854): en l’òptim, la utilitat marginal per euro gastat s’iguala entre tots els béns. Si UMgx partit per Px és major que UMgy partit per Py, convé reassignar despesa cap a x.
Equilibri: corbes d’indiferència i restricció pressupostària
Tangència en E*: pendent de U₂ = pendent de la recta de balanç = Px/Py
La corba U₂ aconseguix el nivell més alt compatible amb el pressupost.
La figura següent redueix l’escena a una sola corba d’indiferència i una sola recta de balanç, i deixa la condició de tangència aïllada de la resta de la família de corbes.
Microeconomia
Equilibri del consumidor: tangència entre IC i recta de balanç
3. Demanda individual i efectes (Slutsky 1915)
3.1. Llei de la demanda
Variar Px provoca moviment al llarg de la corba d’indiferència i canvi de la recta pressupostària. Traçant l’òptim per a diferents preus s’obté la corba de demanda individual de Marshall. En general, decreixent (llei de la demanda).
Convé distingir moviment al llarg (variació de Px) de desplaçament de la corba (canvi en M, Py, gustos, expectatives, nombre de consumidors). Aquesta distinció és fonamental en el disseny de polítiques: una pujada de l’IVA no desplaça la corba, la recorre; en canvi, una campanya de salut pública que informa dels perjudicis d’un bé (sucre, tabac) desplaça la corba cap a l’esquerra. La distinció marshalliana entre demanda i quantitat demandada organitza el debat sobre l’eficàcia de cada instrument de política.
Angrist, Imbens i Card (Nobel 2021) han revolucionat el mesurament empíric de la demanda amb l’enfocament de variables instrumentals i experiments quasinaturals: en lloc d’assumir una elasticitat teòrica, s’identifiquen canvis exògens en preus o en disponibilitat i es mesura la resposta real. Chetty i Henderson (2021) apliquen aquesta metodologia a la demanda d’educació superior i d’assegurances de salut, i obtenen elasticitats robustes sense suposar formes funcionals.
3.2. Efecte renda i efecte substitució (Slutsky 1915, Hicks 1939)
Una variació de Px es descompon en dos efectes:
• Efecte substitució: canvi de consum mantenint la utilitat (bé relativament més car implica consumir menys). Sempre negatiu.
• Efecte renda: canvi per variació del poder adquisitiu real. Positiu si bé normal, negatiu si inferior.
Béns Giffen (cas extrem): bé inferior on l’efecte renda supera l’efecte substitució, cosa que dona una demanda ascendent. Exemple clàssic: creïlles a la Irlanda del XIX (Giffen, 1895). Jensen i Miller (2008) van documentar empíricament comportament Giffen en arròs i fideus en províncies xineses pobres.
Béns Veblen: de luxe ostentós (Veblen 1899); demanda creixent amb el preu per senyalització. La diferència amb Giffen és essencial: Veblen no viola la racionalitat clàssica, simplement afig un argument d’estatus a la utilitat.
Descomposició de Hicks: caiguda de Px en un bé normal
4. Elasticitats de la demanda
4.1. Elasticitat-preu
Ep igual a (ΔQ partit per Q) partit per (ΔP partit per P). Classificació: valor absolut d’Ep major que 1 elàstica, igual a 1 unitària, menor que 1 inelàstica, igual a 0 perfectament inelàstica (insulina), igual a infinit perfectament elàstica.
Relació amb l’ingrés total: si demanda elàstica, pujar preu implica que baixa ingrés; si inelàstica, pujar preu implica que puja ingrés. Aquesta lògica explica per què la fiscalitat del tabac (Ep ≈ -0,4) recapta eficientment, mentre que un encariment dels bitllets d’avió (Ep ≈ -1,5 en oci) tendix a reduir ingressos bruts. Aquesta relació és un dels resultats més aplicats de la microeconomia: si la demanda és elàstica, la caiguda de Q supera la pujada de P en termes percentuals i l’ingrés total es reduïx; si és inelàstica, l’efecte preu domina i l’ingrés total augmenta; si és unitària, l’ingrés total es manté constant. Les xifres de referència provenen de l’OCDE (2023) per al tabac, que recapta eficientment fins i tot amb tipus alts, i de les estimacions de l’ATA (2022) per als bitllets d’avió d’oci. En el disseny de preus dels serveis públics (tarifes d’aigua, transport, electricitat), el mesurament previ de l’elasticitat és condició sine qua non per a calibrar l’efecte recaptatori i distributiu de qualsevol tarifa.
Determinants d’Ep: existència de substituts, pes del bé en el pressupost, horitzó temporal (més elàstic a llarg termini) i caràcter de necessitat o luxe. D’aquests quatre factors, la disponibilitat de substituts pròxims és el més potent. Quant a l’horitzó temporal, els consumidors substituïxen més a llarg termini que a curt termini: l’impost sobre el gasoil tarda anys a induir un canvi de vehicle. Varian (2014) sistematitza aquests determinants en el seu tractament canònic de l’elasticitat com a elasticitat de la funció de demanda marshalliana.
Convé afegir la perspectiva contemporània sobre el mesurament d’elasticitats. L’avanç de les dades d’escàner i de targeta bancària ha permés estimacions d’Ep a escala de producte-botiga-setmana amb una precisió impensable abans del 2010. Athey i Haile (2002) i els treballs del Becker Friedman Institute hi han incorporat mètodes d’aprenentatge automàtic per a identificar elasticitats en mercats digitals on els preus i l’assortiment canvien en temps real. Per a la CNMC, l’elasticitat creuada estimada mitjançant el test SSNIP és la prova fonamental a l’hora de definir el mercat rellevant en casos de concentració (cf. cas CaixaBank-Bankia 2021), cosa que convertix un concepte aparentment teòric en una eina juridicoregulatòria de primer ordre. Aguiar i Hurst (2007) documenten també que les elasticitats diferixen sistemàticament per grup de renda: les llars amb més restricció pressupostària responen més a les variacions de preu, fins i tot en béns de primera necessitat, cosa que té implicacions directes per al disseny de la cistella de l’IPC i dels índexs de pobresa energètica.
Elasticitat i ingrés total: demanda inelàstica contra elàstica
IT = P × Q; l’àrea del rectangle davall la corba de demanda mesura l’ingrés total.
4.2. Elasticitat-renda i creuada
• Elasticitat-renda (Er): Er major que 0 bé normal, Er menor que 0 bé inferior, Er major que 1 bé de luxe. Llei d’Engel (1857): a més renda, menys proporció a alimentació. Dades INE 2024: el quintil de renda superior dedica l’11 % a alimentació davant del 19 % del quintil inferior.
• Elasticitat creuada (Ec): Ec major que 0 béns substitutius (te-café), Ec menor que 0 complementaris (cotxe-gasolina), Ec igual a 0 independents. La CNMC utilitza Ec en les anàlisis de mercat rellevant (test SSNIP) per a decidir concentracions.
5. Excedent del consumidor i noves teories
5.1. Excedent del consumidor (Marshall 1890)
Diferència entre el que el consumidor està disposat a pagar (màxim) i el que realment paga (preu de mercat). Àrea baix la corba de demanda i sobre el preu. Mesura el benestar del consumidor.
Variants hicksianes: variació equivalent (VE) i variació compensatòria (VC), basades en nivells d’utilitat inicial o final. Són la base teòrica de l’anàlisi cost-benefici aplicada per la Comissió Europea a infraestructures (RDC 2014/24).
5.2. Teoria de la preferència revelada (Samuelson 1938)
Samuelson deriva la demanda des del comportament observat, sense necessitat d’assumir funcions d’utilitat inobservables. Fonament axiomàtic: WARP (Weak Axiom of Revealed Preference). Afriat (1967) i Varian (1982) oferixen tests no paramètrics hui aplicats a dades de scanner i panell.
5.3. Economia conductual (Kahneman-Tversky 1979)
Kahneman i Tversky (Nobel 2002): teoria de les perspectives. Els consumidors no són totalment racionals: aversió a les pèrdues, ancoratge, efecte marc. Crítica a l’homo economicus.
Thaler (Nobel 2017): comptabilitat mental, biaix del statu quo, nudges. Aplicacions: inscripció automàtica a plans de pensions (Auto-IRA), donació d’òrgans per opt-out (Espanya, model Match-it). El Behavioural Insights Team britànic i la Unitat de Comportament de la Comissió Europea (Joint Research Centre) institucionalitzen l’enfocament.
Banerjee-Duflo-Kremer (Nobel 2019) han traslladat els experiments aleatoritzats (RCT) a l’economia del consum en països en desenvolupament, validant o refutant empíricament prediccions teòriques en demanda d’educació, salut o microcrèdit.
Evolució del pensament
De la utilitat cardinal al nudge — cinc paradigmes
6. Aplicacions a polítiques públiques a Espanya
6.1. IVA reduït i bo social
El RDL 20/2022 va reduir temporalment l’IVA del 4 al 0 % en pa, llet, formatge, fruita, verdura, ous i cereals (prorrogat en 2023-2024 davant la inflació alimentària, +13,8 % interanual en febrer 2023). L’IVA es va mantindre al 5 % en oli i pasta. La incidència tributària depén d’elasticitats: amb demanda inelàstica d’aliments bàsics, la major part de la rebaixa la captura el consumidor. L’avaluació empírica de la mesura —feta per l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF, 2024)— va trobar que el trasllat al consumidor va ser del 40-60 %, i que la resta la va absorbir com a marge la distribució minorista, un resultat coherent amb la teoria de la incidència tributària amb elasticitats relatives distintes.
El bo social elèctric (RD 897/2017 i revisions 2022-2024) modifica el preu relatiu de l’electricitat per a llars vulnerables (descompte 25-80 %). És un subsidi quasi-en espècie avaluable mitjançant l’aparell d’excedent del consumidor. La CNMC (2024) va estimar que poc més d’1,7 milions de contractes es beneficiaven del bo social en el quart trimestre del 2023. El disseny del subsidi —com més es consumix, major és el descompte fins al llindar— genera un incentiu pervers detectat per la teoria conductual: els usuaris tendixen a ancorar el seu consum al llindar màxim subvencionat, i generen així un efecte renda que augmenta el consum total més del que ho hauria fet un subsidi de suma fixa equivalent.
6.2. Impostos correctors i nudges
El recàrrec de l’IVA en begudes ensucrades (10 %) introduït en 2021 busca reduir consum (efecte substitució). Estudis del Ministeri de Sanitat estimen caigudes del 12 % en el consum de refrescs ensucrats a Catalunya després d’un impost similar (2017). En transport, el descompte del 50 % en abonaments de Rodalies i Mitja Distància (2022-2024, prorrogat a 2025) és un cas textbook de subvenció al substitut del cotxe, complementària a impostos sobre carburants.
Polítiques públiques ES
Instruments sobre el consum a Espanya
| Instrument | Mecanisme | Resultat avaluat | Font |
|---|---|---|---|
| IVA 0 % aliments bàsics (RDL 20/2022) | Reduïx el preu relatiu; demanda inelàstica | Trasllat al consumidor 40-60 % | AIReF 2024 |
| Recàrrec IVA begudes ensucrades (10 %, 2021) | Encarix el bé gravat davant del substitut saludable | −12 % consum refrescs (Cat. 2017) | Min. Sanitat |
| Bo social elèctric (RD 897/2017) | Subsidi quasi en espècie a vulnerables | ≈1,7 M contractes beneficiats | CNMC 2024 |
| Descompte 50 % Rodalies/Mitja Distància | Subvenció al substitut del cotxe | Augment demanda ferroviària | Mitma 2023 |
L’economia conductual ha multiplicat les eines disponibles més enllà dels instruments de preus clàssics. Thaler i Sunstein (2008, Nudge) sistematitzen els nudges: canvis en l’arquitectura d’elecció que, sense restriccions ni preus, orienten la conducta. La inscripció automàtica a pensions complementàries amb opt-out voluntari és l’exemple més documentat, amb taxes d’adhesió que passen del 50 % (opt-in) al 90 % (opt-out) en empreses anglosaxones. A Espanya, el Reial Decret 2/2023 de reforma de pensions incorpora el Pla de Pensions d’Ocupació Simplificat (PPES) amb inscripció per defecte per als nous treballadors, i seguix explícitament aquesta lògica. En el front energètic, la visualització en temps real del consum elèctric (displays smart meter) actua com a nudge informatiu: les metaanàlisis d’Allcott (2011) mostren reduccions de l’1,5-2 % del consum sense necessitat de canviar el preu. La distinció entre política de preus (impostos, bons) i arquitectura d’elecció (nudge) és essencial per al disseny regulatori contemporani i connecta directament amb el contingut del Tema 18 sobre instruments d’intervenció pública.
Conclusió
La teoria de la demanda, des de Jevons/Menger/Walras (1871-74) fins a l’economia conductual moderna, oferix un marc rigorós per a entendre el comportament del consumidor. Els efectes renda i substitució de Slutsky (1915) són ferramenta central d’anàlisi de polítiques (impostos al sucre, subsidis, IVA reduït). La integració amb l’economia conductual (Kahneman 2002, Thaler 2017) i la metodologia experimental (Banerjee-Duflo-Kremer 2019) enriquix el model en un context d’educació financera, consum sostenible i disseny de polítiques públiques basades en evidència.
L’argument central d’aquest tema és que el comportament del consumidor no es pot reduir a una funció de demanda: és el resultat d’un procés de maximització d’utilitat subjecte a restriccions, procés que s’ha reformulat successivament des del marginalisme cardinal de Jevons, Menger i Walras (1871-74) fins a l’ordinalisme de Pareto (1906) i Hicks-Allen (1934), la preferència revelada de Samuelson (1938) i, finalment, l’economia conductual de Kahneman-Tversky (1979) i Thaler (Nobel 2017). Cada etapa no abandona l’anterior, sinó que la reenquadra: l’ordinalisme manté la lògica optimitzadora però prescindix de la cardinalitat; la preferència revelada prescindix fins i tot de les corbes d’indiferència; l’enfocament conductual accepta la racionalitat com a aproximació però hi afig biaixos sistemàtics observables.
El tema recorre quatre grans eixos. El primer és l’arquitectura de l’elecció del consumidor: utilitat marginal, corbes d’indiferència, restricció pressupostària i equilibri en la tangència (equimarginalitat de Gossen). El segon és la descomposició dels efectes de preu, amb l’equació de Slutsky (1915) com a instrument central per a separar l’efecte substitució (sempre negatiu) de l’efecte renda (positiu en béns normals, negatiu en inferiors), amb els casos extrems de Giffen i Veblen. El tercer és la sistematització de les elasticitats —preu, renda, creuada— amb els seus determinants i la seua aplicació a la incidència tributària (IVA, impost sobre begudes ensucrades) i a l’anàlisi de mercats rellevants (test SSNIP, CNMC). El quart eix és l’expansió conductual: aversió a les pèrdues, ancoratge, comptabilitat mental i arquitectura d’elecció (nudges) com a complement i crítica de l’homo economicus clàssic.
Els vincles amb el temari són densos. La funció de demanda que ací es construïx és la base del costat de la demanda en els mercats dels Temes 14-16. L’excedent del consumidor que sorgix de l’anàlisi de preus és la contrapart de l’excedent del productor, i junts mesuren el benestar en l’anàlisi de les estructures de mercat i de les fallades (Tema 17). L’elasticitat-renda i la llei d’Engel connecten amb la distribució de la renda (Tema 19). Les polítiques pigouvianes sobre el consum —IVA diferenciat, impostos correctors, nudges— són instruments de la funció assignativa de l’Estat (Tema 18). La metodologia experimental de Banerjee-Duflo-Kremer (Nobel 2019) per a estimar demandes en contextos de pobresa i la microeconometria de Card, Angrist i Imbens (Nobel 2021) connecten amb la macroeconomia del creixement (Tema 23) i amb l’avaluació de polítiques públiques.
La idea clau que l’opositor ha de poder enunciar amb precisió és: l’equilibri del consumidor no és un supòsit sinó un resultat; les desviacions observades (Giffen, Veblen, biaixos conductuals) no refuten el marc, sinó que l’enriquixen amb hipòtesis més realistes sobre les preferències i les restriccions cognitives. La pregunta «per a què servix la teoria del consumidor?» té una resposta directa: per a predir l’impacte dels preus relatius i dels ingressos sobre la demanda, i per a dissenyar intervencions (impostos, subsidis, nudges) que corregisquen fallades de mercat o promoguen benestar sense distorsionar innecessàriament l’assignació.
- JEVONS, W.S. (1871): The Theory of Political Economy, Macmillan.
- MENGER, C. (1871): Grundsätze der Volkswirtschaftslehre.
- WALRAS, L. (1874): Éléments d'économie politique pure.
- MARSHALL, A. (1890): Principles of Economics, Macmillan.
- PARETO, V. (1906): Manuale di economia politica.
- SLUTSKY, E. (1915): «Sulla teoria del bilancio del consumatore», Giornale degli Economisti.
- HICKS, J.R. i ALLEN, R.G.D. (1934): «A Reconsideration of the Theory of Value», Economica.
- SAMUELSON, P. (1938): «A Note on the Pure Theory of Consumer's Behaviour», Economica.
- VARIAN, H.R. (2014): Intermediate Microeconomics, 9a ed., Norton.
- KAHNEMAN, D. i TVERSKY, A. (1979): «Prospect Theory», Econometrica.
- THALER, R. (2015): Misbehaving, Norton (Nobel 2017).
- BANERJEE, A., DUFLO, E. i KREMER, M. (2019): Nobel per experiments de camp en pobresa.
- INE (2024): Enquesta de Pressupostos Familiars.
- CNMC (2024): Informe anual de supervisió del mercat minorista.
Síntesi del tema
El one-pager de síntesi del tema, per a un repàs ràpid.
Eina inclosa en la subscripció.
Subscriu-te · 25 €/mes