Tema 34
La cooperació econòmica internacional. La integració econòmica en la UE.
Introducció
La cooperació econòmica internacional és imprescindible per abordar reptes globals (canvi climàtic, crisi financera, pandèmies, seguretat alimentària). La Unió Europea és el projecte d’integració més ambiciós de la història, del qual Espanya és membre des del 1986. Aquest tema combina dimensió teòrica i institucional.
1. Organitzacions internacionals
1.1. Sistema de Bretton Woods (1944)
• FMI: estabilitat monetària, préstecs a països amb crisi de balança.
• Banc Mundial (BIRF/AIF): desenvolupament.
• GATT (1947) → OMC (1995): liberalització del comerç.
El sistema de Bretton Woods (juliol del 1944, New Hampshire, EUA) va ser el primer intent de crear un ordre econòmic internacional multilateral amb normes vinculants. En la conferència, representada per 44 nacions, l’economista John Maynard Keynes i el negociador estatunidenc Harry Dexter White van definir l’arquitectura: tipus de canvi fixos però ajustables ancorats al dòlar (pegged but adjustable), amb el dòlar convertible en or a 35 $/unça. Tres institucions van estructurar el sistema: (1) el FMI (Fons Monetari Internacional), per a supervisar els tipus de canvi i prestar suport temporal als països amb crisi de balança de pagaments; (2) el BIRF (Banc Internacional de Reconstrucció i Foment, nucli del Banc Mundial), per a finançar la reconstrucció europea i el desenvolupament; i (3) el GATT (Acord General sobre Aranzels i Comerç, 1947), successor de l’Organització Internacional de Comerç que mai no es va ratificar, per a reduir progressivament els aranzels mitjançant rondes de negociació multilateral. El col·lapse del patró dòlar-or va arribar l’agost del 1971 (Xoc de Nixon); des del 1973 el sistema opera amb tipus de canvi flotants per a les principals divises, mentre que el FMI supervisa el sistema monetari internacional amb un mandat ampliat i l’OMC (des del 1995) substitueix el GATT amb capacitat de resolució de disputes vinculant.
Institucions de Bretton Woods
FMI vs. Banc Mundial vs. GATT/OMC: origen, mandat i instruments
| FMI | Banc Mundial (BIRF + AIF) | GATT → OMC | |
|---|---|---|---|
| Any de fundació | 1944 | 1944 | 1947 (GATT) / 1995 (OMC) |
| Mandat | Estabilitat monetària; balança pagaments | Finançar reconstrucció i desenvolupament | Liberalitzar comerç multilateral |
| Instruments | SBA, EFF, FCL; DEG | Préstecs, IFC, MIGA, CIADI | Rondes; Òrgan d'Apel·lació |
| Cas actual | Argentina 44.000 M$; Ucraïna | 100.000 M$ anuals en infra | Bloqueig de l'OA des del 2019 |
1.2. ONU i organismes especialitzats
UNCTAD, PNUD, OIT, FAO, OMS. Objectius de Desenvolupament Sostenible (2015-30).
El sistema de Nacions Unides (1945, Carta de San Francisco) articula la cooperació internacional en dimensions més àmplies que la purament econòmica. Els organismes especialitzats rellevants per a l’Economia inclouen: la UNCTAD (Conferència de Nacions Unides sobre Comerç i Desenvolupament, 1964), que defensa els interessos dels països en desenvolupament en el comerç internacional i és l’origen de la teoria Prebisch-Singer sobre els termes d’intercanvi; el PNUD (Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament), que publica l’Informe sobre el Desenvolupament Humà i l’IDH des del 1990; l’OIT (Organització Internacional del Treball, 1919), amb competències en normes laborals internacionals i l’Agenda de Treball Decent; la FAO (seguretat alimentària); i l’OMS (salut global, Reglament Sanitari Internacional). Els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l’Agenda 2030 (2015) són el marc normatiu global que articula els esforços d’aquestes institucions entorn de metes quantificables fins al 2030, amb seguiment anual de l’HLPF (High-Level Political Forum).
Sistema ONU
Organismes especialitzats amb vessant econòmica
1.3. Organitzacions econòmiques
OCDE (38 països desenvolupats), G7, G20, BIS (Basilea).
El FMI (190 membres, seu a Washington) gestiona quotes de 477.000 M de DEG (~640.000 M$); presta condicionat a programes d’ajust (SBA, EFF, FCL); el 2023-2024 destaca per programes amb Argentina (44.000 M$), Egipte, Pakistan, Ucraïna. El Banc Mundial i les seues filials (BIRF, AIF, IFC, MIGA, CIADI) mobilitzen 100.000 M$ anuals en infraestructures, salut i clima en països en desenvolupament. L’OMC (164 membres, seu a Ginebra) està en una fase de bloqueig del seu Òrgan d’Apel·lació des del 2019; el comerç mundial es gestiona cada vegada més mitjançant tractats bilaterals i plurilaterals (CETA, EU-Mercosur, RCEP).
2. Formes d'integració econòmica (Balassa 1961)
Escala d'integració
• ZLC (Zona de Lliure Comerç): eliminació d’aranzels (NAFTA, ara USMCA).
• Unió duanera: + aranzel extern comú (Mercosur).
• Mercat comú: + lliure circulació de factors (UE 1993).
• Unió econòmica: + política econòmica coordinada.
• Unió monetària: + moneda única (€ des del 1999/2002).
• Integració política: encara no en la UE.
Escala d’integració econòmica (Bela Balassa, 1961). La UE ha assolit el nivell 5 (eurozona); el 6 continua pendent.
L’escala anterior mostra com cada nivell conté el precedent i n’afig un element nou; la taula que la segueix fixa quina és eixa característica afegida esglaó a esglaó, quin exemple real li correspon i on està publicada la classificació.
Integració econòmica (Balassa 1961)
Sis nivells d'integració: trets institucionals i exemple
| Nivell | Característica afegida | Exemple |
|---|---|---|
| 1. Zona de Lliure Comerç | Sense aranzels interns | USMCA (ex NAFTA) |
| 2. Unió Duanera | + aranzel extern comú | Mercosur |
| 3. Mercat Comú | + lliure circulació de factors | UE 1993 (Acta Única) |
| 4. Unió Econòmica | + política econòmica coordinada | UE post-Maastricht (parcial) |
| 5. Unió Monetària | + moneda única; BC comú | Zona euro (1999/2002) |
| 6. Unió Política | + govern i fiscalitat federal | No assolit en la UE |
Ampliacions successives de la UE (nombre d’Estats membres)
El gràfic anterior fa comparable el nombre d’Estats membres any per any; la cronologia que el segueix ordena les adhesions una a una i diu quins països entren en cada ampliació.
Ampliacions de la UE (1957-2020)
Fites d'adhesió i nombre d'Estats membres
3. Història de la UE
Cronologia
• 1951: CECA (Carbó i Acer) — pau França-Alemanya.
• 1957: Tractat de Roma — CEE + EURATOM.
• 1986: Espanya i Portugal s’adhereixen.
• 1992: Maastricht — UE, EURO, tres pilars.
• 1999/2002: Euro.
• 2004-2013: ampliacions est: 13 països.
• 2009: Lisboa — personalitat jurídica UE.
• 2016: Brexit (efectiu el 2020).
• 2020-23: NextGen EU, resposta COVID.
El procés d’integració europea ha seguit el patró que Ernst Haas (1958) va anomenar spillover funcional: cada pas d’integració genera pressions cap al següent, perquè les interdependències creades no es poden gestionar amb el nivell anterior de coordinació. El Tractat de París (1951), que va crear la CECA (Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer), va ser fonamentalment polític: subordinar les indústries d’armament franceses i alemanyes a una autoritat supranacional per a fer materialment impossible una altra guerra francoalemanya. El Tractat de Roma (1957) va ampliar el projecte amb la CEE (mercat comú, lliure circulació de mercaderies, persones, serveis i capitals) i l’EURATOM (energia nuclear civil). Espanya i Portugal s’hi van adherir el 1986 i van completar l’ampliació mediterrània: va ser el primer gran eixamplament del projecte i el que va validar la idea que la integració podia accelerar la democratització i la modernització de països en transició.
El Tractat de Maastricht (1992) és el salt qualitatiu més important: va crear la Unió Europea com a tal (en substitució de les Comunitats), va introduir els tres pilars (CE, PESC, JAI), va fixar els criteris de convergència per a l’euro i va establir la ciutadania europea. L’euro va entrar en vigor de manera comptable el 1999 i amb bitllets i monedes el 2002 per a 12 països; hui són 20 els membres de la zona euro. Les ampliacions de 2004-2007-2013 van incorporar 13 països de l’est europeu i van transformar la UE de club occidental en projecte paneuropeu. El Tractat de Lisboa (2009) va simplificar l’estructura institucional, va donar personalitat jurídica única a la UE, va incorporar la Carta de Drets Fonamentals i va crear la figura del President del Consell Europeu. El Brexit (2020) va ser el primer cas d’un Estat membre que va abandonar la UE i un recordatori que la integració no és irreversible. Finalment, el NextGenerationEU (2021), amb 750.000 M€ finançats amb deute emés directament per la Comissió —primera vegada en la història que la UE emet deute comú a gran escala—, va representar el salt federalitzador més significatiu des de Maastricht.
Història de la integració europea
De la CECA (1951) al NextGenerationEU (2020) — 9 fites fundacionals
3bis. Teoria de la Zona Monetària Òptima (Mundell 1961)
ZMO i eurozona
El Premi Nobel Robert Mundell (1961, Nobel 1999), en «A Theory of Optimum Currency Areas» (AER), plantejà les condicions que han de complir territoris per beneficiar-se d’una moneda comuna sense renunciar a l’estabilització macroeconòmica: (1) mobilitat del treball, (2) flexibilitat de preus i salaris, (3) integració financera, (4) sincronia dels cicles, (5) transferències fiscals centralitzades. La zona euro compleix aquestes condicions de forma parcial: alta integració comercial i financera, però baixa mobilitat del treball (vs. EUA), cicles asíncrons (nord vs. sud), capacitat fiscal central molt limitada (pressupost UE menor que 1 % del PIB).
La crisi de l’euro 2010-2012 (Grècia, Irlanda, Portugal, Espanya, Itàlia) posà de manifest aquestes debilitats. Les respostes posteriors —MEDE (2012), Unió Bancària (SSM 2014, SRM 2015, EDIS pendent), OMT del BCE (2012, «whatever it takes» de Draghi), NextGenerationEU (2020, primer endeutament comú a gran escala)— han aprofundit la integració. El debat sobre la capacitat fiscal central permanent, els eurobons i la Unió de Mercats de Capitals continua obert el 2024-2025.
Zona Monetària Òptima (Mundell 1961)
5 condicions ZMO — compliment Zona euro vs. EUA
| Condició ZMO | Zona euro | EUA (referent ZMO real) |
|---|---|---|
| 1. Mobilitat del treball | Baixa: barreres d'idioma, reconeixement de titulacions, habitatge | Alta: lliure mobilitat efectiva entre estats |
| 2. Flexibilitat salarial | Mitjana: convenis sectorials resistents a la baixa; diferències nord-sud | Major: mercat laboral més flexible; els salaris responen a xocs |
| 3. Integració financera | Alta: mercat bancari integrat; TARGET2; Unió Bancària (parcial) | Molt alta: mercat financer federal profund |
| 4. Sincronia de cicles | Parcial: xocs asimètrics nord-sud (esp. 2010-12); millora amb la integració | Alta: els cicles estatals estan molt correlacionats amb el federal |
| 5. Transferències fiscals centralitzades | Molt baixa: pressupost UE menor que 1 % PIB; mecanismes ad hoc (NGEU, SURE) | Alta: assegurança federal d'atur; impostos federals; estabilitzadors automàtics |
4. Institucions UE
Les 7 institucions (TUE art. 13)
• Parlament Europeu: 705 eurodiputats, elegits cada 5 anys.
• Consell Europeu: caps d’Estat/govern.
• Consell UE: ministres sectorials.
• Comissió Europea: executiu, iniciativa legislativa.
• TJUE: tribunal de justícia.
• BCE: política monetària de la zona euro.
• TCE: Tribunal de Comptes.
L’article 13 del TUE estableix les set institucions de la Unió Europea amb les seues competències i funcions específiques, i configura un sistema institucional únic —no és un Estat federal ni una organització internacional clàssica— que equilibra l’interés supranacional amb l’intergovernamental. El Parlament Europeu (720 eurodiputats després de les eleccions de juny del 2024, elegits per sufragi universal directe cada 5 anys) és l’únic òrgan elegit directament: colegisla amb el Consell en el procediment legislatiu ordinari (codecisió, art. 294 TFUE), aprova el pressupost, ratifica els acords internacionals i investeix la Comissió. El Consell Europeu (caps d’Estat o de Govern dels 27 més el President del Consell Europeu, càrrec permanent des de Lisboa) fixa les orientacions polítiques generals però no legisla. El Consell de la UE (ministres sectorials dels 27) és el vertader colegislador al costat del Parlament: vota per majoria qualificada (55 % dels Estats que representen el 65 % de la població) en la majoria de matèries. La Comissió Europea és l’executiu i la guardiana dels Tractats: té el monopoli de la iniciativa legislativa, vigila el compliment del dret de la UE i gestiona el pressupost; els seus 27 comissaris són independents dels governs nacionals. El TJUE (Tribunal de Justícia) garanteix la interpretació uniforme i la primacia del dret de la UE sobre el nacional (principi establit en Costa/ENEL, 1964 i Simmenthal, 1978). El BCE (Banc Central Europeu, seu a Frankfurt) gestiona la política monetària dels 20 membres de la zona euro amb mandat principal d’estabilitat de preus, amb total independència operativa. El Tribunal de Comptes Europeu audita la legalitat i la regularitat de la despesa de la UE.
Sistema institucional UE (TUE art. 13)
Procés legislatiu ordinari: de la iniciativa a l'acte jurídic
Institucions UE (TUE art. 13)
Les set institucions de l'entramat institucional europeu
5. Polítiques i reptes actuals
Principals polítiques
• PAC: política agrícola comuna (33 % del pressupost UE).
• Política de cohesió: fons estructurals (ERDF, ESF).
• Mercat únic: 4 llibertats.
• Política comercial: exclusiva UE.
• Green Deal: neutralitat 2050.
• Pacte d’Estabilitat: 3 % de dèficit, 60 % de deute.
Les grans polítiques de la UE s’articulen entorn del Marc Financer Pluriennal (MFF) 2021-2027 d’1,2 bilions € (més 750.000 M€ del NextGenEU). La PAC (Política Agrícola Comuna) absorbeix el 33 % del pressupost ordinari, amb tres pilars: pagaments directes (Pilar 1), desenvolupament rural (Pilar 2) i mercats; la reforma 2023-2027 integra els «ecoesquemes» (25 % dels pagaments directes condicionats a pràctiques ecològiques). La política de cohesió representa el 29 % del MFF: el FEDER (desenvolupament regional), el FSE+ (ocupació i formació) i el Fons de Cohesió canalitzen recursos cap a les regions menys desenvolupades; Espanya rebrà 35.000 M€ en fons estructurals el 2021-2027 més el REACT-EU. El mercat únic (quatre llibertats: mercaderies, serveis, capitals, persones) és la realització més gran de la integració; ara bé, persisteixen fragmentacions en serveis (25 % del PIB UE), telecomunicacions (informe Letta 2024) i mercats de capitals (CMU pendent). La política comercial és competència exclusiva de la UE: el CETA (Canadà, provisional des del 2017), el JEFTA (Japó, 2019), l’acord EU-Mercosur (signat el 2024, pendent de ratificació) i el mecanisme CBAM (aranzel de carboni) configuren la dimensió exterior.
Grans polítiques UE (MFF 2021-2027)
PAC, Cohesió, Mercat únic, Comercial i Green Deal
| Política | % MFF | Instrument principal | Base normativa |
|---|---|---|---|
| PAC | ~33 % | Pagaments directes + desenvolupament rural + ecoesquemes | Reg. (UE) 2021/2115 |
| Cohesió | ~29 % | FEDER, FSE+, Fons de Cohesió | Reg. (UE) 2021/1058 i 1057 |
| Mercat únic | — | Quatre llibertats (Acta Única 1986) | TFUE arts. 26, 28-66 |
| Política comercial | — | CETA, JEFTA, EU-Mercosur, CBAM | TFUE art. 207 (competència exclusiva) |
| Green Deal | Transversal | Fit for 55; EU ETS; Llei del Clima | COM(2019) 640; Reg. (UE) 2021/1119 |
Reptes 2024
Guerra d’Ucraïna, ampliació (Ucraïna, Moldàvia candidates), competitivitat (informe Draghi 2024), defensa comuna, transició digital (AI Act), demografia, Brexit.
La UE afronta el 2024-2025 una convergència de reptes sense precedents en la seua història. La guerra d’Ucraïna (des del febrer del 2022) ha reactivat el debat sobre la defensa europea autònoma i ha exposat la dependència energètica de la UE respecte a Rússia —el gas rus subministrava el 40 % de les importacions europees de gas el 2021, una dependència que s’ha reduït al 15 % el 2024 mitjançant la diversificació cap al GNL estatunidenc i noruec i l’acceleració renovable. L’ampliació torna a l’agenda: Ucraïna i Moldàvia van obtindre l’estatus de candidat el juny del 2022, i les negociacions d’adhesió formals van començar el juny del 2024; els Balcans occidentals acumulen 25 anys de procés sense tancament; Geòrgia i Turquia tenen un estatut més incert. Integrar Ucraïna —un país de 40 milions d’habitants amb un sector agrícola enorme que competeix amb la PAC i una economia en guerra— planteja reptes pressupostaris, institucionals i agrícoles de primera magnitud. El dèficit de competitivitat tecnològica davant dels EUA i la Xina, diagnosticat per l’Informe Draghi (2024), exigeix inversions addicionals de 750.000-800.000 M€ anuals (5 % del PIB europeu) en energia neta, tecnologia digital, defensa i connectivitat. La qüestió demogràfica —envelliment accelerat, baixa natalitat (1,46 fills per dona a la UE-27 el 2022)— pressiona els sistemes de pensions i la sostenibilitat fiscal de llarg termini. La fragmentació geopolítica del comerç mundial (reshoring, near-shoring, friend-shoring) obliga la UE a redefinir la seua política comercial cap a una autonomia estratègica més gran en sectors crítics: xips, bateries, hidrogen, terres rares.
5.2. Informe Draghi (2024) i agenda de competitivitat
El setembre del 2024 Mario Draghi presentà The Future of European Competitiveness, encarregat per la Comissió Europea. Diagnòstic: la UE perd competitivitat davant dels EUA i la Xina. Entre el 2002 i el 2023, la productivitat de la UE cresqué la meitat que la nord-americana; la UE no té cap empresa tecnològica entre les 10 majors del món; depén del 80 % del programari de cloud, el 90 % dels xips avançats i el 100 % dels grans models d’IA, importats. Les recomanacions: inversió addicional de 750.000-800.000 M€ anuals (5 % del PIB UE), unió dels mercats de capitals (CMU), política industrial comuna, simplificació regulatòria, política comercial més assertiva.
En paral·lel, l’Informe Letta (abril del 2024) defensa aprofundir el mercat únic en cinc àrees (telecom, energia, finances, defensa, salut). El Pacte sobre el Pacte d’Estabilitat reformat (Reg. 2024/1263) permet trajectòries fiscals plurianuals adaptades país a país, amb focus en sostenibilitat de deute i reformes estructurals.
5.3. NextGenerationEU i dades clau
NextGenerationEU (juliol 2020): resposta històrica a la pandèmia. 750.000 M€ finançats amb deute comú UE, distribuïts en transferències i préstecs. Espanya és el segon major receptor (~140.000 M€) després d’Itàlia. Els plans nacionals de recuperació i resiliència (PNRR) han de respectar regles: 37 % en transició verda, 20 % en transformació digital, fites i objectius verificables. La UE en xifres 2024: 27 estats membres, 449 M d’habitants, PIB de 17,4 bilions €, pressupost plurianual 2021-2027 d’1,2 bilions € (1 % del RNB), comerç exterior 5,3 bilions € (sense comptar el comerç intra-UE).
6. Espanya en la UE: balanç econòmic (1986-2024)
Convergència i fons europeus
El 1986, any de l’adhesió, el PIB per capita espanyol equivalia al 70 % de la mitjana UE-12. El 2007, abans de la Gran Recessió, havia convergit al 105 %; després de la doble crisi s’enfonsà al 90 % el 2014. El 2024, segons les últimes estimacions d’Eurostat, torna a situar-se al voltant del 89 % de la mitjana UE-27. La integració europea ha aportat a Espanya: (1) fons estructurals i de cohesió nets per valor superior a 150.000 M€ entre 1986 i 2020, decisius per a la modernització d’infraestructures (alta velocitat, autovies, aeroports, depuració d’aigües), (2) NextGenerationEU amb ~140.000 M€ assignats fins al 2026, (3) accés al Mercat Únic i a la moneda comuna des del 1999/2002, que ha reduït els costos de transacció i la prima de risc històrica.
El sector exterior espanyol s’ha transformat: el 1986 les exportacions de béns i serveis representaven el 18 % del PIB; el 2024 superen el 40 %. La quota de mercat en exportacions mundials (1,7 %) s’ha mantingut malgrat l’ascens de la Xina i l’Índia, gràcies a sectors competitius (automoció —vehicle elèctric després del PERTE—, agroalimentari, turisme, energies renovables, serveis professionals). Els reptes pendents: dèficit estructural de productivitat, baixa inversió en R+D (1,49 % del PIB vs. 2,3 % UE), grandària empresarial reduïda, bretxa digital regional.
Conclusió
La UE és el projecte d’integració més ambiciós de la història, seguint l’escala de Balassa (1961). Espanya, membre de ple dret des del 1986, ha prosperat enormement dins la UE. Els reptes actuals —Green Deal, defensa, ampliació, competitivitat (informe Draghi 2024)— exigeixen un impuls renovat d’integració.
La cooperació econòmica internacional és una resposta estructural a la interdependència global: els mercats i les externalitats no s’aturen en les fronteres nacionals, i els béns públics globals —seguretat, clima, salut, estabilitat financera— només es poden proveir mitjançant l’acció col·lectiva entre Estats. El projecte europeu és l’experiència més avançada i reeixida d’institucionalització d’aquesta cooperació: ha transformat la geopolítica del continent, ha generat el mercat únic més integrat del món i ha construït institucions supranacionals amb poders coercitius que no tenen precedent històric.
El tema ha recorregut quatre dimensions. Les organitzacions internacionals de Bretton Woods (§1): FMI, Banc Mundial, OMC —amb les seues limitacions actuals (bloqueig de l’Òrgan d’Apel·lació de l’OMC, condicionalitat controvertida del FMI)—. La teoria de la integració (§2): l’escala de Balassa (1961) de ZLC a unió política, i la teoria de la Zona Monetària Òptima de Mundell (Nobel 1999), amb l’anàlisi de les cinc condicions i el compliment parcial de la zona euro. La història i les institucions de la UE (§3-§4): de la CECA (1951) al NextGenerationEU (2021), el procés legislatiu ordinari i les set institucions del TUE. Les polítiques i els reptes actuals (§5): PAC, fons estructurals, mercat únic, Green Deal, Pacte d’Estabilitat reformat, Informe Draghi 2024.
Les connexions amb el temari són estructurals. La integració monetària condiciona les polítiques macroeconòmiques d’estabilització del Tema 29 i les polítiques antiinflacionistes del Tema 30. El Green Deal europeu és el marc institucional de la política ambiental del Tema 28. Les reformes del mercat de treball a Espanya es fan sempre amb la mirada posada en el Semestre Europeu i els compromisos del Pilar Europeu de Drets Socials, i connecten amb el Tema 31 i el Tema 36.
Frase-síntesi: «La integració europea és l’experiment més ambiciós de governança supranacional democràtica de la història. Els seus assoliments —pau, mercat únic, euro, cohesió— són reals però fràgils: requereixen voluntat política renovada davant de cada crisi. El pas del NextGenerationEU —deute comú, inversió conjunta— pot ser el Maastricht del segle XXI, si els Estats mantenen l’impuls federalitzador» (De Grauwe 2012; Informe Draghi 2024).
- BALASSA, B. (1961): The Theory of Economic Integration, Irwin.
- MUNDELL, R. (1961): «A Theory of Optimum Currency Areas», AER.
- MAESTRO YARZA, I. (2012): Integración económica europea.
- DRAGHI, M. (2024): The Future of European Competitiveness, Commission.
- Tractat de la UE (TUE) i TFUE.
- Tractat de Roma (1957), Maastricht (1992), Lisboa (2009).
Síntesi del tema
El one-pager de síntesi del tema, per a un repàs ràpid.
Eina inclosa en la subscripció.
Subscriu-te · 25 €/mes