Tema 21
Demanda agregada. Consum, estalvi, inversió. Multiplicador. Oferta agregada.
Introducció
El model Demanda Agregada – Oferta Agregada (DA-OA) és el marc fonamental de la macroeconomia a curt i mitjà termini. Hereu directe de la revolució keynesiana dels anys trenta, permet analitzar com els xocs de demanda i oferta afecten el producte i els preus i com responen la política fiscal i monetària.
El model descansa sobre Keynes (1936) i la formalització IS-LM de Hicks (1937), posteriorment ampliada amb expectatives i oferta variable. En aquest tema desenvolupem els components de la demanda (consum, estalvi, inversió, despesa pública i sector exterior), el multiplicador, l’oferta agregada i la resposta de l’equilibri davant de xocs reals i nominals. La inflació 2021-2024 a Espanya (cim del 10,8 % en juliol de 2022, IPC harmonitzat) és un exemple paradigmàtic de xoc combinat d’oferta i demanda.
1. Demanda agregada: definició i components
1.1. Concepte i pendent
La demanda agregada (DA) és la quantitat total de béns i serveis que els agents residents i la resta del món volen comprar a cada nivell de preus, mantenint la resta constant. Identitat bàsica:
DA = C + I + G + (X − M).
La corba DA té pendent negatiu en el pla (Y, P) per tres raons: (1) efecte riquesa real (Pigou): un nivell de preus menor eleva el valor real dels actius nominals i estimula el consum; (2) efecte tipus d’interès (Keynes): a preus menors es necessiten menys diners, baixa el tipus i creix la inversió; (3) efecte tipus de canvi real (Mundell-Fleming): preus interiors menors milloren la competitivitat i eleven X − M.
1.2. Consum i estalvi: la funció de consum de Keynes
Keynes va proposar una funció de consum que és la peça més estable de la macro a curt termini: C = c₀ + c · Yd, on Yd és la renda disponible, c₀ el consum autònom i c la propensió marginal al consum (PMC), amb 0 menor que c menor que 1. A Espanya la PMC ronda 0,80-0,85. La propensió mitjana al consum decreix amb la renda. L’estalvi: S = Yd − C = −c₀ + (1 − c)·Yd; la PMS és 1 − c.
Com que la funció keynesiana només encaixava amb dades a curt termini, sorgiren alternatives:
Cicle vital (Modigliani 1954, Nobel 1985): el consum es planifica per a tota la vida; la renda segueix una U invertida (jove s’endeuta, adult estalvia, major desestalvia).
Renda permanent (Friedman 1957, Nobel 1976): el consum depèn de la renda esperada de llarg termini, no del xoc corrent. Implica un multiplicador menor.
Hall (1978): sota expectatives racionals, el consum és un passeig aleatori; només allò no anticipat mou C. Empíricament, l’excess sensitivity (sensibilitat excessiva a la renda corrent) mostra restriccions de liquiditat.
1.3. Inversió
La inversió (formació bruta de capital fix) és el component més volàtil de la DA. Els seus determinants:
Tipus d’interès real r vs. TIR esperada del projecte: una empresa inverteix si TIR major que r. Expectatives sobre demanda futura (els animal spirits de Keynes). Accelerador: la inversió depèn de la variació, no del nivell, de la producció. Q de Tobin (1969, Nobel 1981): quocient entre valor de mercat i valor de reposició; si Q major que 1 convé invertir. Fiscalitat: amortitzacions accelerades, IS, deduccions. A Espanya la inversió empresarial mostra histèresi després de la crisi de 2008-2013 i debilitat el 2023-2024 malgrat els fons NextGenerationEU.
1.4. Despesa pública i sector exterior
G: variable de política, recull el consum final de les administracions públiques (sous, béns i serveis) i implícitament la inversió pública. Es tracta al Tema 22.
X − M: depèn de la renda exterior (afecta X), la renda interior (afecta M), el tipus de canvi real i els preus relatius. La propensió marginal a importar redueix el multiplicador. Espanya és una economia oberta amb taxa d’obertura propera al 72 % del PIB.
2. Multiplicador de la despesa
2.1. Lògica i derivació
Un canvi de la despesa autònoma (ΔI, ΔG, ΔX, Δc₀) genera una expansió amplificada de la renda. Mecanisme: la primera despesa es converteix en renda, una fracció c es reinjecta com a consum, i així successivament en una progressió geomètrica de raó c:
ΔY = ΔA · (1 + c + c² + c³ + …) = ΔA / (1 − c).
2.2. Multiplicador amb sector públic i exterior
Incorporant un tipus impositiu proporcional t i una propensió marginal a importar m, el multiplicador es redueix a:
k = 1 / [1 − c(1 − t) + m].
Amb c = 0,80, t = 0,25 i m = 0,30, k ≈ 1,43. La realitat europea està més a prop d’aquest valor que del multiplicador pur. Estudis del FMI (Blanchard-Leigh 2013) i del Banc d’Espanya estimen multiplicadors fiscals espanyols entre 0,5 i 1,5 segons el tipus de despesa i la fase del cicle (majors en recessió i trampa de liquiditat, menors en expansió).
2.3. Teorema del pressupost equilibrat (Haavelmo 1945)
Un augment de G finançat amb un augment equivalent de T no és neutre: el multiplicador del pressupost equilibrat val 1, perquè G entra plenament com a demanda i T només afecta via la PMC. És un argument clau per a defendre estímuls fiscals sense dèficit.
3. Oferta agregada
3.1. Visions clàssiques i keynesianes
Clàssics (Say, Walras): oferta agregada vertical en el PIB potencial Y*. Els preus i salaris són flexibles; l’economia sempre està en plena ocupació i l’oferta crea la seua pròpia demanda (Llei de Say). La política fiscal expansiva només eleva preus.
Keynes (1936): amb atur massiu i rigidesa nominal, l’oferta és plana fins a la plena ocupació; els augments de demanda eleven producció sense pressió sobre preus. Aquest cas va justificar les grans polítiques fiscals del New Deal.
Síntesi neoclàssica-keynesiana (Hicks 1937, Samuelson): oferta amb pendent positiu a curt termini (rigideses) i vertical a llarg termini. La política de demanda funciona temporalment; a llarg termini només importa l’oferta.
3.2. Corba de Phillips i expectatives
La corba de Phillips (1958) va mostrar una relació inversa empírica entre atur i inflació de salaris. Friedman (1968) i Phelps (1967, Nobel 2006) introduïren la corba de Phillips ampliada amb expectatives i la NAIRU: a llarg termini, la corba és vertical en la taxa natural d’atur; només hi ha trade-off a curt termini i mentre les expectatives no s’ajusten.
Lucas (1972, Nobel 1995) va formalitzar les expectatives racionals: si els agents anticipen la política, el seu efecte real desapareix. La crítica de Lucas (1976) exigeix modelitzar els paràmetres estructurals, no les correlacions agregades. Sargent i Sims (Nobel 2011) aportaren mètodes empírics (VAR) per a identificar xocs. Aquestes aportacions expliquen per què les polítiques antiinflacionàries del BCE el 2022-2024 emfatitzaren la credibilitat i l’ancoratge d’expectatives.
3.3. Oferta agregada moderna
En els models nous keynesians (NKPC), l’oferta a curt termini depèn del producte actual, del producte esperat i de les expectatives d’inflació, amb rigideses nominals à la Calvo. El pendent positiu d’OA en CP reflecteix salaris fixats ex-ante i preus que s’ajusten parcialment.
4. Equilibri i xocs
4.1. Equilibri macroeconòmic
L’equilibri es dona en el punt on DA = OA. Combinat amb el model IS-LM (mercat de béns i mercat monetari, Tema 24), permet analitzar conjuntament polítiques fiscal i monetària.
4.2. Xocs
Xoc de DA positiu (pujada de G, baixada de tipus, expansió exterior): creix producció i preus. Exemple: estímul fiscal post-COVID el 2021.
Xoc de DA negatiu: caiguda del consum, crisi financera. Risc de recessió deflacionària si la política monetària no actua. Eurozona 2009-2013.
Xoc d’OA positiu: millora tecnològica, abaratiment de l’energia. Puja Y i baixen preus. Exemple: la recuperació tecnològica dels 90.
Xoc d’OA negatiu: encariment de les matèries primeres, disrupcions logístiques. Genera estanflació. Casos paradigmàtics: crisi del petroli de 1973, xoc energètic de 2022 (gas natural), encariment d’aliments i subministraments després de la guerra d’Ucraïna. La inflació general espanyola arribà al 10,8 % en juliol de 2022, màxim des de 1985, i la subjacent superà el 7 % a començaments de 2023.
El diagrama següent representa el model DA-OA en el pla (Y, P) i la lògica dels quatre xocs. La corba DA té pendent negatiu (efectes riquesa, tipus d’interès i tipus de canvi); l’OA de curt termini és creixent (rigideses nominals) i la de llarg termini és vertical en el producte potencial Y*.
Xoc de demanda positiu: DA es desplaça a la dreta; a curt termini creixen Y i P; a llarg termini, només P. Xoc d’oferta negatiu: l’OA curt termini es desplaça a l’esquerra; cau Y i pugen P (estanflació), com va passar el 2022 a la zona euro.
Creu keynesiana: Y = C + I + G + X − M
Multiplicador de la despesa: k = 1 / (1 − PMC) — un euro de G genera més d’un euro de Y.
Conclusió
El model DA-OA, amb les seues arrels en Keynes (1936) i la síntesi IS-LM de Hicks (1937), continua sent el pilar de la macroeconomia moderna i de la docència. Les aportacions posteriors de Friedman (Nobel 1976), Lucas (Nobel 1995), Phelps (Nobel 2006) i Sargent-Sims (Nobel 2011) han enriquit el model amb expectatives i microfonaments. L’opositor ha de combinar el rigor del model amb exemples d’actualitat, com l’estanflació europea de 2022-2023, per a mostrar que la teoria té conseqüències pràctiques.
- KEYNES, J.M. (1936): The General Theory of Employment, Interest and Money.
- HICKS, J.R. (1937): «Mr. Keynes and the Classics», Econometrica.
- MODIGLIANI, F. (1954): Hipòtesi del Cicle Vital (amb Brumberg).
- FRIEDMAN, M. (1957): A Theory of the Consumption Function, Princeton (Nobel 1976).
- LUCAS, R. (1972, 1976): Crítica i expectatives racionals (Nobel 1995).
- PHELPS, E. (1967, 2006 Nobel): NAIRU i corba de Phillips ampliada.
- SARGENT, T. i SIMS, C. (Nobel 2011): macro empírica i VAR.
- MANKIW, N.G. (2020): Macroeconomics, 11a ed.
- BLANCHARD, O. (2017): Macroeconomics.
- INE (2024): Comptabilitat Nacional Trimestral.
Síntesi del tema
El one-pager de síntesi del tema, per a un repàs ràpid.
Eina inclosa en la subscripció.
Subscriu-te · 20 €/mes