Tema 21
Demanda agregada. Consum, estalvi, inversió. Multiplicador. Oferta agregada.
Introducció
El model Demanda Agregada – Oferta Agregada (DA-OA) és el marc fonamental de la macroeconomia a curt i mitjà termini. Hereu directe de la revolució keynesiana dels anys trenta, permet analitzar com els xocs de demanda i oferta afecten el producte i els preus i com responen la política fiscal i monetària.
El model descansa sobre Keynes (1936) i la formalització IS-LM de Hicks (1937), posteriorment ampliada amb expectatives i oferta variable. En aquest tema desenvolupem els components de la demanda (consum, estalvi, inversió, despesa pública i sector exterior), el multiplicador, l’oferta agregada i la resposta de l’equilibri davant de xocs reals i nominals. La inflació 2021-2024 a Espanya (cim del 10,8 % en juliol de 2022, IPC harmonitzat) és un exemple paradigmàtic de xoc combinat d’oferta i demanda.
1. Demanda agregada: definició i components
1.1. Concepte i pendent
La demanda agregada (DA) és la quantitat total de béns i serveis que els agents residents i la resta del món volen comprar a cada nivell de preus, mantenint la resta constant. Identitat bàsica:
DA = C + I + G + (X − M).
La corba DA té pendent negatiu en el pla (Y, P) per tres raons: (1) efecte riquesa real (Pigou): un nivell de preus menor eleva el valor real dels actius nominals i estimula el consum; (2) efecte tipus d’interés (Keynes): a preus menors es necessiten menys diners, baixa el tipus i creix la inversió; (3) efecte tipus de canvi real (Mundell-Fleming): preus interiors menors milloren la competitivitat i eleven X − M.
1.2. Consum i estalvi: la funció de consum de Keynes
Keynes va proposar una funció de consum que és la peça més estable de la macro a curt termini: C = c₀ + c · Yd, on Yd és la renda disponible, c₀ el consum autònom i c la propensió marginal al consum (PMC), amb 0 menor que c menor que 1. A Espanya la PMC ronda 0,80-0,85. La propensió mitjana al consum decreix amb la renda. L’estalvi: S = Yd − C = −c₀ + (1 − c)·Yd; la PMS és 1 − c.
Com que la funció keynesiana només encaixava amb dades a curt termini, sorgiren alternatives:
Cicle vital (Modigliani 1954, Nobel 1985): el consum es planifica per a tota la vida; la renda segueix una U invertida (jove s’endeuta, adult estalvia, major desestalvia).
Renda permanent (Friedman 1957, Nobel 1976): el consum depén de la renda esperada de llarg termini, no del xoc corrent. Implica un multiplicador menor.
Hall (1978): sota expectatives racionals, el consum és un passeig aleatori; només allò no anticipat mou C. Empíricament, l’excess sensitivity (sensibilitat excessiva a la renda corrent) mostra restriccions de liquiditat. Cal matisar que la hipòtesi de Hall no implica que el consum siga imprevisible, sinó que les seues variacions responen únicament a notícies genuïnes: canvis en la renda permanent esperada, revisió de perspectives d’ocupació o xocs de política fiscal no anticipats. A Espanya, el coeficient de sensibilitat al consum supera el valor teòric davall restriccions de liquiditat (llars sense accés a crèdit hipotecari en recessió), tal com va documentar el Banc d’Espanya amb dades de l’Enquesta Financera de les Famílies (2022).
Teories del consum
Tres enfocaments del consum: Keynes, Modigliani i Friedman-Hall
| Autor / Any | Variable clau | PMC implícita | Implicació per al multiplicador |
|---|---|---|---|
| Keynes (1936) | Renda corrent disponible Yd | Alta i estable (~0,80-0,85) | Multiplicador elevat (~5 sense impostos); la despesa pública té impacte ràpid |
| Modigliani (1954, Nobel 1985) | Riquesa de cicle vital (patrimoni + renda futura esperada) | Baixa a curt termini; l'estoc de riquesa amorteix xocs de renda | Multiplicador reduït a curt; xocs de riquesa (borsa, habitatge) impacten en C |
| Friedman (1957, Nobel 1976) | Renda permanent esperada (LP) | Molt baixa davant de xocs transitoris; alta davant de canvis permanents | Els estímuls fiscals temporals tenen poc efecte; les reformes estructurals més |
| Hall (1978) | Informació nova (xocs no anticipats) | Depèn del grau de restricció de liquiditat de les llars | La política anticipada és neutral; només allò sorpresiu mou C |
1.3. Inversió
La inversió (formació bruta de capital fix) és el component més volàtil de la DA: la seua variació interanual pot superar el ±20 % en recessió enfront de variacions del consum rarament superiors al ±5 %. Els seus determinants clàssics s’articulen en cinc blocs:
Tipus d’interés real vs. TIR esperada: una empresa inverteix si la taxa interna de retorn del projecte supera el cost de finançament real. La relació inversa entre inversió i tipus d’interés és la base de la corba IS. Keynes (1936) va denominar eficiència marginal del capital a la TIR implícita de l’estoc de capital que iguala el cost d’oferta amb el valor present del rendiment esperat. Les pujades de tipus del BCE de 2022-2023 (+450 pb en 14 mesos) van contraure la inversió en habitatge i en capital fix de les pimes amb més intensitat que els grans grups, ja que aquestes depenen principalment de crèdit bancari variable.
Animal spirits i expectatives: Keynes va subratllar que en horitzons d’incertesa profunda les decisions d’inversió no deriven d’un càlcul actuarial sinó d’un estat de confiança convencionalment compartit. Aquesta dimensió qualitativa la recull hui l’indicador de clima empresarial PMI i les enquestes d’inversió de la CE i l’INE.
Principi de l’accelerador: la inversió depén de la variació de la producció, no del seu nivell. Si la demanda creix, la relació capital-producte desitjada obliga a una inversió bruta positiva encara que l’estoc de capital no estiga depreciat. Això amplifica els cicles: en expansió la inversió accelera més que el PIB; en contracció, cau abans i més.
Q de Tobin (1969, Nobel 1981): quocient entre el valor de mercat del capital instal·lat i el seu cost de reposició. Si Q és major que 1, el mercat valora el capital per damunt del seu cost i l’empresa té incentiu a invertir; si Q és menor que 1, convé més comprar empreses existents que construir nova capacitat. És una síntesi elegant entre l’enfocament financer (valor borsari) i el real (capacitat productiva).
Fiscalitat i política d’oferta: amortitzacions accelerades, deduccions en l’IS, crèdits fiscals a R+D i bonificacions a la inversió verda (NextGenerationEU) desplacen la corba d’inversió cap a la dreta. A Espanya, la inversió empresarial mostra histèresi després de la crisi de 2008-2013 i s’ha recuperat parcialment en 2021-2024 impulsada pels fons europeus de recuperació.
Determinants de la inversió
Cinc grans determinants de la inversió empresarial
1.4. Despesa pública i sector exterior
G: variable de política, recull el consum final de les administracions públiques (sous, béns i serveis) i implícitament la inversió pública. Es tracta al Tema 22. Cal subratllar que G en el model macroeconòmic no inclou les transferències (pensions, atur, IMV), que afecten la DA només indirectament via la renda disponible de les llars; aquesta distinció és font freqüent d’error en les oposicions.
X − M: depén de la renda exterior (afecta X), la renda interior (afecta M), el tipus de canvi real i els preus relatius. La propensió marginal a importar redueix el multiplicador. Espanya és una economia oberta amb taxa d’obertura propera al 72 % del PIB. El superàvit per compte corrent va arribar al +3,6 % del PIB en 2023, una inversió estructural respecte al dèficit màxim del −9,3 % de 2007.
En el debat sobre els efectes de la demanda exterior, Krugman (Nobel 2008) va subratllar que la globalització ha fet que els multiplicadors nacionals siguen menors perquè una fracció creixent de la despesa de demanda «es filtra» cap a les importacions. Per a Espanya, la propensió marginal a importar s’estima entorn de 0,28-0,32 (Banc d’Espanya 2022), la qual cosa implica que aproximadament 30 cèntims de cada euro de demanda addicional es destinen a importacions i no a la producció interior. Aquesta fuga limita la capacitat estabilitzadora de la política fiscal sense coordinació europea, argument que sustenta la proposta d’un pressupost fiscal europeu anticíclic.
2. Multiplicador de la despesa
2.1. Lògica i derivació
Un canvi de la despesa autònoma (ΔI, ΔG, ΔX, Δc₀) genera una expansió amplificada de la renda. Mecanisme: la primera despesa es converteix en renda, una fracció c es reinjecta com a consum, i així successivament en una progressió geomètrica de raó c:
ΔY = ΔA · (1 + c + c² + c³ + …) = ΔA / (1 − c).
2.2. Multiplicador amb sector públic i exterior
Incorporant un tipus impositiu proporcional t i una propensió marginal a importar m, el multiplicador es redueix substancialment respecte al model simple:
2.2b. Valors numèrics i evidència empírica
Amb c = 0,80, t = 0,25 i m = 0,30, k ≈ 1,43. A diferència del multiplicador keynesià pur (k = 5 amb c = 0,80), el valor realista per a Espanya és inferior a 2 i pot acostar-se a la unitat. La taula de sensibilitat il·lustra com varia k davant de diferents combinacions de paràmetres:
c = 0,80 / t = 0,20 / m = 0,20 → k ≈ 1,79. c = 0,80 / t = 0,25 / m = 0,30 → k ≈ 1,43. c = 0,75 / t = 0,30 / m = 0,35 → k ≈ 1,21. c = 0,70 / t = 0,35 / m = 0,40 → k ≈ 1,06.
La realitat europea està molt més a prop d’aquests valors que del multiplicador pur. Blanchard i Leigh (2013), analitzant els ajustos fiscals de la zona euro en 2010-2013, van documentar que les previsions del FMI subestimaven sistemàticament els multiplicadors en condicions de trampa de liquiditat (tipus a zero) i de sincronia d’ajust entre països. Estimacions del Banc d’Espanya situen els multiplicadors espanyols entre 0,5 i 1,5 segons la naturalesa de la despesa (inversió pública: ~1,2-1,5; transferències: ~0,5-0,8; reduccions d’impostos: ~0,5-1,0) i la fase del cicle. El multiplicador és major en recessió (recursos ociosos) i menor en expansió (efectes de desplaçament).
Sensibilitat del multiplicador
k = 1 / [1 − c(1 − t) + m] · quatre combinacions realistes
| PMC (c) | Tipus impositiu (t) | Propensió a importar (m) | Multiplicador k | |
|---|---|---|---|---|
| Escenari A | 0,80 | 0,20 | 0,20 | ≈ 1,79 |
| Escenari B (referència Espanya) | 0,80 | 0,25 | 0,30 | ≈ 1,43 |
| Escenari C | 0,75 | 0,30 | 0,35 | ≈ 1,21 |
| Escenari D (economia molt oberta) | 0,70 | 0,35 | 0,40 | ≈ 1,06 |
2.3. Teorema del pressupost equilibrat (Haavelmo 1945)
Un augment de G finançat amb un augment equivalent de T no és neutre: el multiplicador del pressupost equilibrat val 1, perquè G entra plenament com a demanda i T només afecta via la PMC. És un argument clau per a defendre estímuls fiscals sense dèficit.
3. Oferta agregada
3.1. Visions clàssiques i keynesianes
Clàssics (Say, Walras): oferta agregada vertical en el PIB potencial Y*. Els preus i salaris són flexibles; l’economia sempre està en plena ocupació i l’oferta crea la seua pròpia demanda (Llei de Say). La política fiscal expansiva només eleva preus.
Keynes (1936): amb atur massiu i rigidesa nominal, l’oferta és plana fins a la plena ocupació; els augments de demanda eleven producció sense pressió sobre preus. Aquest cas va justificar les grans polítiques fiscals del New Deal.
Síntesi neoclàssica-keynesiana (Hicks 1937, Samuelson): oferta amb pendent positiu a curt termini (rigideses) i vertical a llarg termini. La política de demanda funciona temporalment; a llarg termini només importa l’oferta.
Oferta agregada
Tres escoles sobre la forma de l'OA i l'eficàcia de la política de demanda
| Escola / autors | Forma de l'OA | Política fiscal eficaç? | Exemple paradigmàtic |
|---|---|---|---|
| Clàssica (Say, Walras, Marshall) | Vertical en Y* (plena ocupació permanent) | No: només eleva preus, expulsa la inversió privada (crowding-out total) | Depressió 1873-1896: ajust lent via deflació, sense política activa |
| Keynesiana (Keynes 1936) | Horitzontal fins a Y* (atur involuntari persistent) | Sí i plenament: ΔG → ΔY sense pressió sobre preus | New Deal 1933-1938; polítiques anticícliques COVID-19 (2020-2021) |
| Síntesi NK (Hicks 1937, Samuelson, nou keynesianisme) | Pendent positiu a CP; vertical a LP | Sí a CP (rigideses nominals); neutral a LP (només preus) | Zona euro 2009-2013: estímuls amb eficàcia parcial i heterogènia per país |
3.2. Corba de Phillips i expectatives
A.W. Phillips (1958) va documentar empíricament una relació inversa entre la taxa de variació dels salaris nominals i la taxa d’atur al Regne Unit durant 1861-1957. La interpretació macroeconòmica estàndard va traslladar la relació a la inflació de preus enfront de l’atur: quan l’economia creix per damunt del potencial i l’atur cau, la pressió salarial es tradueix en inflació. La corba de Phillips va ser ràpidament incorporada als models de política estabilitzadora com un menú d’opcions: menys atur a costa de més inflació o viceversa.
Friedman (1968) i Phelps (1967, Nobel 2006) van demolir l’estabilitat del menú en introduir les expectatives adaptatives. En equilibri, els treballadors i les empreses negocien salaris en termes reals: si la inflació esperada puja, els salaris nominals pugen en la mateixa proporció i la corba es desplaça cap amunt. La conseqüència és que només existeix trade-off a curt termini, mentre les expectatives no s’ajusten. A llarg termini, la corba de Phillips és vertical en la NAIRU (Non-Accelerating Inflation Rate of Unemployment), la taxa d’atur natural coherent amb inflació estable. Per davall de la NAIRU, la inflació s’accelera indefinidament; per damunt, es desaccelera. La NAIRU espanyola s’estima entorn del 10-12 % (INE/Banc d’Espanya), molt superior a l’alemanya (~3-4 %), reflex de les rigideses del mercat laboral.
Lucas (1972, Nobel 1995) va formalitzar les expectatives racionals: si els agents anticipen perfectament la política, el seu efecte real desapareix fins i tot a curt termini. La crítica de Lucas (1976) exigeix modelitzar els paràmetres estructurals (preferències, tecnologia), no les correlacions reduïdes, perquè aquestes canvien amb el règim de política. Sargent i Sims (Nobel 2011) van aportar mètodes empírics (VAR estructurals) per a identificar xocs sense imposar restriccions teòriques excessives. Aquestes aportacions expliquen per què el BCE en 2022-2024 va emfatitzar la credibilitat i l’ancoratge d’expectatives com a mecanisme antiinflacionari: si els agents creuen en l’objectiu del 2 %, els efectes de segona ronda es limiten i la desinflació és menys costosa en termes de producte i ocupació.
Phillips ampliada
Corba de Phillips: curt termini (SRPC) i llarg termini (LRPC en NAIRU)
3.3. Oferta agregada moderna
En els models nous keynesians (NKPC), l’oferta a curt termini depén del producte actual, del producte esperat i de les expectatives d’inflació, amb rigideses nominals à la Calvo. El pendent positiu d’OA en CP reflecteix salaris fixats ex-ante i preus que s’ajusten parcialment: les empreses fixen preus de manera escalonada (Calvo 1983) en compte de fer-ho simultàniament, la qual cosa genera inèrcia inflacionària. La corba de Phillips nou-keynesiana (NKPC) es pot escriure com: inflació actual = beta · inflació esperada + coeficient · bretxa de producció. Aquest marc és el nucli dels models DSGE (Dynamic Stochastic General Equilibrium) que utilitzen hui el BCE i el Banc d’Espanya per a projeccions i anàlisi de política. La crisi de 2022-2024 va posar en qüestió l’estabilitat dels coeficients de la NKPC: la inflació va pujar més del que predeien els models calibrats en el període de baixa inflació 2000-2020, obligant a revisar el paper de les expectatives de llarg termini i dels xocs d’oferta en el marc analític estàndard.
4. Equilibri i xocs
4.1. Equilibri macroeconòmic
L’equilibri es dona en el punt on DA = OA. Combinat amb el model IS-LM (mercat de béns i mercat monetari, Tema 24), permet analitzar conjuntament polítiques fiscal i monetària. L’equilibri de curt termini (E₀) pot coincidir o no amb el producte potencial Y*: si el PIB efectiu està per davall de Y*, existeix una bretxa de producció negativa (output gap negatiu), que pressiona a la baixa els salaris i els preus fins que l’OA de curt termini es desplaça cap a la dreta i l’equilibri de llarg termini es restaura. Si està per damunt de Y* (boom), la pressió a l’alça de preus i salaris contrau l’OA de curt termini fins a tancar la bretxa.
La velocitat d’aquest ajust automàtic és el nus de la controvèrsia entre escoles: els clàssics i els nous clàssics (Lucas, Prescott) consideren que l’ajust és ràpid i que la política de demanda és innecessària o contraproduent; els keynesians i els nous keynesians argumenten que les rigideses de preus i salaris fan l’ajust lent i costós en termes d’ocupació, la qual cosa justifica la intervenció pública. L’experiència de la zona euro en 2010-2013 —anys d’atur elevat i salaris nominals decreixents en països perifèrics sense recuperació del PIB— va ser interpretada per Blanchard i Leigh (2013) com a evidència que l’ajust automàtic no opera amb la velocitat del model clàssic quan la política monetària no pot acomodar (tipus en el límit inferior zero) i quan la política fiscal és contractiva (ajustos d’austeritat simultanis a tota la zona). En aquestes condicions, el multiplicador és major que u i els costos de l’ajust recauen sobre el producte.
4.2. Xocs
Xoc de DA positiu (pujada de G, baixada de tipus, expansió exterior): creix producció i preus. Exemple: estímul fiscal post-COVID el 2021.
Xoc de DA negatiu: caiguda del consum, crisi financera. Risc de recessió deflacionària si la política monetària no actua. Eurozona 2009-2013.
Xoc d’OA positiu: millora tecnològica, abaratiment de l’energia. Puja Y i baixen preus. Exemple: la recuperació tecnològica dels 90.
Xoc d’OA negatiu: encariment de les matèries primeres, disrupcions logístiques. Genera estanflació. Casos paradigmàtics: crisi del petroli de 1973, xoc energètic de 2022 (gas natural), encariment d’aliments i subministraments després de la guerra d’Ucraïna. La inflació general espanyola arribà al 10,8 % en juliol de 2022, màxim des de 1985, i la subjacent superà el 7 % a començaments de 2023.
El diagrama següent representa el model DA-OA en el pla (Y, P) i la lògica dels quatre xocs. La corba DA té pendent negatiu (efectes riquesa, tipus d’interés i tipus de canvi); l’OA de curt termini és creixent (rigideses nominals) i la de llarg termini és vertical en el producte potencial Y*.
Model DA-OA
Equilibri DA-OA amb OA de llarg termini vertical
El gràfic següent aïlla el cas concret d’un xoc de demanda positiu: mostra com es desplaça la corba DA cap a la dreta i com l’equilibri es mou al llarg de l’OA de curt termini, en lloc del model DA-OA general que acaba de presentar-se.
Xoc de demanda positiu: DA es desplaça a la dreta; a curt termini creixen Y i P; a llarg termini, només P. Xoc d’oferta negatiu: l’OA curt termini es desplaça a l’esquerra; cau Y i pugen P (estanflació), com va passar el 2022 a la zona euro.
Creu keynesiana
Creu keynesiana: Y = C + I + G + X − M
Conclusió
El model Demanda Agregada–Oferta Agregada és la columna vertebral de la macroeconomia a curt i mitjà termini i de la docència, i un dels temes amb més probabilitat d’aparèixer en el supòsit pràctic de les oposicions a Economia. La seua arquitectura combina la teoria keynesiana del consum (Keynes 1936), les hipòtesis del cicle vital (Modigliani 1954, Nobel 1985) i de la renda permanent (Friedman 1957, Nobel 1976), la teoria de la inversió —accelerador, Q de Tobin (Tobin 1969, Nobel 1981), eficiència marginal del capital— i la formalització IS-LM de Hicks (1937). La introducció d’expectatives per Phelps (Nobel 2006), Lucas (Nobel 1995) i el programa nou keynesià (Calvo, Rotemberg) ha afegit microfonaments al model, donant lloc a la corba de Phillips nou-keynesiana (NKPC) que utilitzen hui els bancs centrals.
El tema ha estructurat l’anàlisi en quatre eixos: els components de la DA —consum amb les seues tres teories, inversió amb els seus cinc determinants, despesa pública i sector exterior—; el multiplicador i la seua reducció en incorporar el tipus impositiu i la propensió a importar (de k = 5 a k ≈ 1,1 en valors realistes); les visions sobre l’OA —clàssica vertical, keynesiana horitzontal, síntesi NK amb pendent positiu a CP i vertical a LP—; i els xocs de demanda i oferta, amb l’estanflació de 2022-2023 com a cas paradigmàtic contemporani.
Els lligams amb el temari són múltiples: el Tema 20 proporciona els agregats (PIB, RPD) que alimenten les funcions d’aquest tema; el Tema 22 aprofundeix en el multiplicador fiscal i en els estabilitzadors automàtics; el Tema 24 completa el quadre macroeconòmic amb el model IS-LM i la política monetària del BCE; i els Temes 25 i 26 estenen el model a l’economia oberta amb el sector exterior i el tipus de canvi.
L’opositor ha de combinar el rigor del model amb exemples d’actualitat, com l’estanflació europea de 2022-2023, per a mostrar que la teoria té conseqüències pràctiques. La frase-resum que l’opositor ha de poder repetir sense pensar: a curt termini, els xocs de demanda mouen producció i preus; a llarg termini, la producció torna al potencial i només queden efectes sobre el nivell de preus — d’ací que la política macroeconòmica es debata sempre entre el curt i el llarg termini.
- KEYNES, J.M. (1936): The General Theory of Employment, Interest and Money.
- HICKS, J.R. (1937): «Mr. Keynes and the Classics», Econometrica.
- MODIGLIANI, F. (1954): Hipòtesi del Cicle Vital (amb Brumberg).
- FRIEDMAN, M. (1957): A Theory of the Consumption Function, Princeton (Nobel 1976).
- LUCAS, R. (1972, 1976): Crítica i expectatives racionals (Nobel 1995).
- PHELPS, E. (1967, 2006 Nobel): NAIRU i corba de Phillips ampliada.
- SARGENT, T. i SIMS, C. (Nobel 2011): macro empírica i VAR.
- MANKIW, N.G. (2020): Macroeconomics, 11a ed.
- BLANCHARD, O. (2017): Macroeconomics.
- INE (2024): Comptabilitat Nacional Trimestral.
Síntesi del tema
El one-pager de síntesi del tema, per a un repàs ràpid.
Eina inclosa en la subscripció.
Subscriu-te · 25 €/mes