📈 Tema 21

Keynes va proposar una funció de consum que és la peça més estable de la macro a curt termini: C = c₀ + c · Yd, on Yd és la renda disponible, c₀ el consum autònom i c la propensió marginal al consum (PMC), amb 0 menor que c menor que 1. A Espanya la PMC ronda 0,80-0,85. La propensió mitjana al consum decreix amb la renda. L’estalvi: S = Yd − C = −c₀ + (1 − c)·Yd; la PMS és 1 − c.

Com que la funció keynesiana només encaixava amb dades a curt termini, sorgiren alternatives:

Cicle vital (Modigliani 1954, Nobel 1985): el consum es planifica per a tota la vida; la renda segueix una U invertida (jove s’endeuta, adult estalvia, major desestalvia).

Renda permanent (Friedman 1957, Nobel 1976): el consum depèn de la renda esperada de llarg termini, no del xoc corrent. Implica un multiplicador menor.

Hall (1978): sota expectatives racionals, el consum és un passeig aleatori; només allò no anticipat mou C. Empíricament, l’excess sensitivity (sensibilitat excessiva a la renda corrent) mostra restriccions de liquiditat.

G: variable de política, recull el consum final de les administracions públiques (sous, béns i serveis) i implícitament la inversió pública. Es tracta al Tema 22.

X − M: depèn de la renda exterior (afecta X), la renda interior (afecta M), el tipus de canvi real i els preus relatius. La propensió marginal a importar redueix el multiplicador. Espanya és una economia oberta amb taxa d’obertura propera al 72 % del PIB.

Incorporant un tipus impositiu proporcional t i una propensió marginal a importar m, el multiplicador es redueix a:

k = 1 / [1 − c(1 − t) + m].

Amb c = 0,80, t = 0,25 i m = 0,30, k ≈ 1,11. La realitat europea està més a prop d’aquest valor que del multiplicador pur. Estudis del FMI (Blanchard-Leigh 2013) i del Banc d’Espanya estimen multiplicadors fiscals espanyols entre 0,5 i 1,5 segons el tipus de despesa i la fase del cicle (majors en recessió i trampa de liquiditat, menors en expansió).

Clàssics (Say, Walras): oferta agregada vertical en el PIB potencial Y*. Els preus i salaris són flexibles; l’economia sempre està en plena ocupació i l’oferta crea la seua pròpia demanda (Llei de Say). La política fiscal expansiva només eleva preus.

Keynes (1936): amb atur massiu i rigidesa nominal, l’oferta és plana fins a la plena ocupació; els augments de demanda eleven producció sense pressió sobre preus. Aquest cas va justificar les grans polítiques fiscals del New Deal.

Síntesi neoclàssica-keynesiana (Hicks 1937, Samuelson): oferta amb pendent positiu a curt termini (rigideses) i vertical a llarg termini. La política de demanda funciona temporalment; a llarg termini només importa l’oferta.

En els models nous keynesians (NKPC), l’oferta a curt termini depèn del producte actual, del producte esperat i de les expectatives d’inflació, amb rigideses nominals à la Calvo. El pendent positiu d’OA en CP reflecteix salaris fixats ex-ante i preus que s’ajusten parcialment.

Xoc de DA positiu (pujada de G, baixada de tipus, expansió exterior): creix producció i preus. Exemple: estímul fiscal post-COVID el 2021.

Xoc de DA negatiu: caiguda del consum, crisi financera. Risc de recessió deflacionària si la política monetària no actua. Eurozona 2009-2013.

Xoc d’OA positiu: millora tecnològica, abaratiment de l’energia. Puja Y i baixen preus. Exemple: la recuperació tecnològica dels 90.

Xoc d’OA negatiu: encariment de les matèries primeres, disrupcions logístiques. Genera estanflació. Casos paradigmàtics: crisi del petroli de 1973, xoc energètic de 2022 (gas natural), encariment d’aliments i subministraments després de la guerra d’Ucraïna. La inflació general espanyola arribà al 10,8 % en juliol de 2022, màxim des de 1985, i la subjacent superà el 7 % a començaments de 2023.

El diagrama següent representa el model DA-OA en el pla (Y, P) i la lògica dels quatre xocs. La corba DA té pendent negatiu (efectes riquesa, tipus d’interès i tipus de canvi); l’OA de curt termini és creixent (rigideses nominals) i la de llarg termini és vertical en el producte potencial Y*.

Y (producció)

Xoc de demanda positiu: DA es desplaça a la dreta; a curt termini creixen Y i P; a llarg termini, només P. Xoc d’oferta negatiu: l’OA curt termini es desplaça a l’esquerra; cau Y i pugen P (estanflació), com va passar el 2022 a la zona euro.