Tema 13
Costos CT i LT. Economies d'escala. Dimensió òptima.
Introducció
L’anàlisi de costos traduïx la funció de producció en termes monetaris, base per a la decisió d’oferta de l’empresa. Alfred Marshall (1890) va distingir formalment entre curt termini (CT) i llarg termini (LT). El concepte de cost d’oportunitat (Wieser 1914, Robbins 1932) és central: el valor de la millor alternativa renunciada.
Les economies d’escala expliquen per què moltes indústries tendixen a la concentració, mentres que les deseconomies limiten el tamany òptim. Este tema enllaça producció (Tema 12) amb les estructures de mercat (Temes 14-16). A Espanya, segons el DIRCE (INE 2024), el 53,3 % del teixit empresarial són persones físiques i només el 0,8 % tenen 50 o més empleats, cosa que il·lustra el debat sobre tamany i productivitat.
Coase (1937, Nobel 1991) va afegir una pregunta essencial: per què existixen les empreses? La seua resposta —reduir costos de transacció enfront del mercat— va inaugurar la teoria de l’empresa que Williamson (1975, Nobel 2009) formalitzaria amb l’economia dels costos de transacció (TCE).
1. Tipus de costos i cost d'oportunitat
1.1. Cost comptable vs. cost econòmic
• Cost explícit: pagament monetari efectiu.
• Cost implícit (d’oportunitat): rendiments dels recursos propis renunciats (salari que deixaria de percebre l’empresari en una altra ocupació, lloguer implícit del local propi, etc.).
• Cost econòmic igual a explícit més implícit. Per tant, benefici econòmic menor que benefici comptable.
• Cost irrecuperable (sunk cost): no afecta a la decisió futura. Ignorar-lo és un error sistemàtic («fal·làcia del cost enfonsat», molt estudiada en economia conductual).
El benefici normal és el que iguala benefici econòmic a zero: cobrix el cost d’oportunitat del capital del propietari i, per tant, manté l’empresa en el sector.
Una tipologia de costos que no apareix en la comptabilitat estàndard però que té una rellevància empírica creixent és la dels costos ocults (hidden costs o coûts cachés), sistematitzada per Henri Savall i Véronique Zardet (ISEOR, 1974-2025) a l’Institut de Socioeconomia d’Empreses i Organitzacions (Lió). El model ISEOR identifica sis famílies de disfuncionaments que generen costos no visibles en els sistemes comptables convencionals: absentisme, accidents de treball, rotació de personal, defectes de qualitat, falta de productivitat directa i falta de creació de potencial estratègic. Estos costos es materialitzen en consum de temps de gestió, sobresalaris per rotació i formació no planificada, no-producció i no-creació de valor. Les mesures de l’ISEOR en més de 2.000 empreses de 40 països estimen que els costos ocults representen entre 20.000 i 60.000 euros per persona i any, una xifra que de vegades multiplica els costos salarials directes. Per a la política pública espanyola, este marc és especialment rellevant en l’avaluació de les PIMES: l’estructura de costos ocults explica en part per què empreses amb costos comptables aparentment competitius presenten productivitat i rendibilitat inferiors a les seues homòlogues europees, i per què les polítiques de millora de la gestió interna (PERTE de capacitació, programes de modernització de l’ICEX) poden tindre retorns superiors als que la comptabilitat convencional prediu. La distinció entre costos explícits i implícits de la secció anterior s’enriquix així amb la dimensió organitzativa: els costos ocults són implícits no en el sentit de cost d’oportunitat del capital propi, sinó en el de disfuncionaments sistèmics que els sistemes comptables estàndard no capturen perquè no estan associats a factures o nòmines sinó a pèrdues d’eficiència organitzativa.
2. Costos a curt termini
2.1. Costos fixos i variables
• CF: no varien amb Q (lloguers, amortitzacions, assegurances, salaris indefinits durant el període).
• CV: varien amb Q (matèries primeres, energia, hores extres, comissions).
• CT igual a CF més CV.
La distinció depén de l’horitzó: a molt curt termini (un dia), quasi tot és fix; a LT, tot és variable. La crisi energètica de 2022 va reclassificar com a crítica una partida tradicionalment accessòria —el cost de gas i electricitat— i va reobrir el debat sobre el grau de fixesa de costos laborals després dels ERTO COVID.
2.2. Costos mitjans i marginal
• CFMe igual a CF partit per Q (decreixent per dilució).
• CVMe igual a CV partit per Q (forma d’U per la llei de rendiments).
• CMe igual a CT partit per Q igual a CFMe més CVMe.
• CMg igual a ΔCT partit per ΔQ igual a ΔCV partit per ΔQ. Inclou només CV en el marge.
Relacions clau:
• CMg talla CMe i CVMe en els seus mínims.
• Quan CMg és menor que CMe, CMe decreix; quan CMg és major que CMe, CMe creix.
Corbes de cost a curt termini: CMg, CMe, CVMe, CFMe
CMg talla CMe i CVMe exactament en els seus mínims.
CMg talla CMe i CVMe en els seus respectius mínims.
3. Costos a llarg termini: envelope
3.1. Corba envolupant (envelope)
A LT tots els factors són variables. La CMeLT és l’envolupant (frontera inferior) de les infinites corbes CMeCT: per a cada Q, la CMeLT selecciona el tamany d’empresa que minimitza cost.
Viner (1931): cada punt de la CMeLT és tangent a una corba CMeCT, però no necessàriament en el seu mínim. Eixa observació va corregir un error pedagògic habitual i va consolidar l’aparell de l’anàlisi de costos neoclàssic.
3.2. Economies i deseconomies d'escala
• Economies d’escala (CMeLT decreixent): especialització, divisió del treball (Smith 1776), indivisibilitats tècniques, descomptes massius, justificació del monopoli natural. Sectors: ferrocarril, gas, electricitat, telecomunicacions, plataformes digitals (efectes xarxa).
• Rendiments constants (CMeLT plana): dimensió òptima mínima (MES) mantinguda.
• Deseconomies d’escala (CMeLT creixent): costos burocràtics, pèrdua de control, dificultats de coordinació (Williamson 1975). La «diseconomia d’informació» es veu agreujada per organitzacions excessivament jeràrquiques.
• Economies d’abast (scope) (Panzar-Willig 1981): reducció de costos produint conjuntament diversos productes. Exemple clar: la banca universal i els servicis de telecom + televisió + dades en convergència.
Envolupant CMeLT com a cobertura inferior de les CMeCT
La CMeLT envolupa les CMeCT per davall: per a cada Q, el tamany òptim es selecciona endògenament.
3.3. Corba d'aprenentatge (experiència)
No s’ha de confondre amb les economies d’escala. La corba d’aprenentatge (Wright 1936, en la indústria aeronàutica) i la corba d’experiència (BCG 1968) descriuen una reducció dinàmica del cost unitari: cada vegada que es duplica la producció acumulada, el cost per unitat cau un percentatge constant (típicament 10-20 %), per l’aprenentatge, la rutina i la millora de processos.
La diferència clau és l’eix: les economies d’escala són estàtiques (depenen del volum o tamany de producció en un moment donat), mentre que la corba d’aprenentatge és dinàmica (depèn de l’experiència acumulada al llarg del temps). La seua implicació estratègica és potent: justifica buscar quota de mercat i l’avantatge del pioner (first-mover), pilar de l’anàlisi estratègica del Boston Consulting Group.
4. Dimensió òptima
4.1. Tram òptim
La dimensió òptima mínima (MES, Minimum Efficient Scale) és la Q més xicoteta en què s’aconseguix el mínim de CMeLT.
• Si MES és gran respecte al mercat s’obtenen poques empreses (oligopoli o monopoli natural: telefonia, energia, ferrocarrils, semiconductors).
• Si MES és xicoteta hi ha molts competidors (comerç minorista, hostaleria, fusteria).
El quocient MES partit per tamany de mercat és un dels predictors més sòlids de la concentració sectorial. La CNMC (2024) empra eixa lògica en avaluar fusions (test SLC).
4.2. Dimensió òptima i competència
La dimensió òptima condiciona l’estructura de mercat. L’eficiència X (Leibenstein 1966): empreses monopolistes no minimitzen costos per falta de pressió competitiva. La globalització expandix el mercat i permet aprofitar economies d’escala (sectors exportadors). A Espanya, els campions nacionals (Inditex, Mercadona, Iberdrola, Santander, BBVA, Telefónica) reflectixen eixa lògica.
4.3. Costos de transacció i frontera de l'empresa
Coase (1937) i Williamson (1975, Nobel 2009): l’empresa existix perquè internalitzar transaccions reduïx costos (cerca, negociació, supervisió, oportunisme) enfront del mercat. La frontera entre make or buy depén de l’especificitat dels actius, la incertesa i la freqüència de la transacció. Les cadenes de valor globals i l’externalització de servicis (logística, IT, comptabilitat) són aplicacions contemporànies.
Conclusió
L’estructura de costos determina les decisions d’oferta i, en agregat, el tipus de mercat que predomina en cada sector. Marshall (1890) va definir CT/LT; Viner (1931) l’envolupant; Coase (Nobel 1991) i Williamson (Nobel 2009) els costos de transacció. Els reptes actuals: costos energètics (xoc gas 2022), costos ambientals (mercat CO₂ ETS-UE), digitalització (costos marginals pràcticament zero en programari i continguts digitals) i el reduït tamany mitjà de l’empresa espanyola respecte a UE.
- MARSHALL, A. (1890): Principles of Economics.
- VINER, J. (1931): «Cost Curves and Supply Curves», Zeitschrift für Nationalökonomie.
- ROBBINS, L. (1932): An Essay on the Nature and Significance of Economic Science.
- COASE, R. (1937): «The Nature of the Firm», Economica (Nobel 1991).
- LEIBENSTEIN, H. (1966): «Allocative Efficiency vs. X-Efficiency», AER.
- WILLIAMSON, O. (1975): Markets and Hierarchies (Nobel 2009).
- PANZAR, J. i WILLIG, R. (1981): «Economies of Scope», AER.
- VARIAN, H.R. (2014): Intermediate Microeconomics.
- PINDYCK, R. i RUBINFELD, D. (2018): Microeconomics, 9a ed.
- CABRAL, L. (2017): Introduction to Industrial Organization.
- INE (2024): Demografia Empresarial DIRCE; tamany empresarial a Espanya.
- CNMC (2024): Informe sobre concentració sectorial.
Síntesi del tema
El one-pager de síntesi del tema, per a un repàs ràpid.
Eina inclosa en la subscripció.
Subscriu-te · 20 €/mes