Tema 8

Paul Samuelson popularitzà la formulació dels 3 problemes bàsics:

1. Què produir? Quines combinacions de béns/serveis. (FPP) Davant de recursos escassos i necessitats múltiples, la societat ha de decidir quina combinació de béns i serveis assigna a la producció. En termes de la FPP (Tema 7), implica triar un punt sobre la frontera: quant capital físic (que amplia la FPP futura) enfront de béns de consum (satisfacció present); quant bé privat enfront de bé públic; quins sectors productius desenvolupar. En economies de mercat, aquesta decisió l’adopten descentralitzadament els consumidors i els productors via sistema de preus. En economies planificades, l’adopta l’Estat. A la pràctica, tota economia mixta combina els dos mecanismes, i el debat polític gira al voltant de quins productes o sectors han de ser objecte d’intervenció pública (energies renovables, semiconductors, sanitat, educació).

2. Com produir-ho? Amb quina tecnologia i combinació de factors. Com que hi ha múltiples combinacions tècniques de factors per a obtindre el mateix output, la societat ha de triar la més eficient segons les condicions de cada moment. Aquesta dimensió connecta amb la funció de producció, la teoria de l’empresa (Bloc B) i la innovació tecnològica (Solow 1957, Romer 1986). En economies de mercat, la pressió competitiva força les empreses a buscar la combinació de factors que minimitza costos; l’èxit en aquesta cerca determina la supervivència. Schumpeter (1911) veia en la resposta creativa al «com» —noves tecnologies, nous processos, destrucció creativa— el motor fonamental del capitalisme.

3. Per a qui produir? Distribució entre individus i grups. És la dimensió més carregada de valors. En una economia de mercat, la distribució depén de la propietat dels factors (terra, capital, qualificació) i dels preus que en perceben. El resultat pot ser molt desigual: a Espanya, el 20 % més ric concentra més del 40 % de la renda (Eurostat 2023, ràtio S80/S20 = 5,9). La redistribució mitjançant impostos progressius i transferències (Estat del benestar) és la resposta institucional clàssica.

Cada societat respon a aquestes preguntes, explícitament o implícitament.

La formulació canònica és la del manual Economics (1948), el més influent del segle XX. Els tres problemes no són una classificació pedagògica arbitrària: emergeixen directament de l’escassetat i de la diversitat de formes possibles d’organitzar la producció i la distribució en una societat complexa.

Aquests tres problemes reflecteixen els tres eixos de l’assignació: el què remet a la composició del producte (FPP, preferències, demanda); el com, a la funció de producció i a l’elecció tecnològica; el per a qui, a la distribució de la renda entre factors i individus. Les tres preguntes són simultànies: la resposta a una condiciona les altres dues. Per això el sistema econòmic no és una suma de decisions sinó una arquitectura institucional.

Les decisions resulten de la interacció lliure entre compradors i venedors. Els preus coordinen l’oferta i la demanda (Smith, mà invisible; formalment, 1r teorema del benestar). Descentralitzat, flexible, innovador, eficient en l’ús d’informació dispersa (Hayek 1945). Problemes: desigualtat, externalitats (contaminació, congestió), béns públics infraproveïts, informació asimètrica (Akerlof 1970, Stiglitz). Justifiquen una intervenció pública (Tema 18 Bloc B).

Tota economia concreta combina els tres mecanismes en proporcions diferents. El triangle següent situa quatre tipus ideals segons el pes relatiu de Tradició, Mercat i Autoritat.

El mapa següent aparella cada mecanisme amb el sistema històric que l’encarna, cosa que al triangle anterior només s’infereix de la posició de cada punt.

Propietat privada dels mitjans de producció. Els mercats coordinen l’assignació mitjançant preus. Ànim de lucre. Empresa com a protagonista. Variants principals:

• Capitalisme anglosaxó (EUA, Regne Unit): menys regulació laboral, mercats financers profunds, despesa pública al voltant del 35-40 % del PIB, benestar més residual.

• Capitalisme renà (Alemanya, Àustria, Japó): orientació stakeholder, codeterminació (Mitbestimmung) en grans empreses, coordinació sindical-patronal, banca relacional, formació dual.

• Capitalisme nòrdic (Suècia, Dinamarca, Noruega, Finlàndia): fort Estat del benestar (despesa pública 45-55 % del PIB), economia molt oberta al comerç, flexiseguretat laboral (Dinamarca).

• Capitalisme mediterrani (Espanya, Itàlia, Portugal, Grècia): intermedi, major pes de xicoteta empresa familiar, dualitat del mercat de treball (insiders-outsiders), dependència del turisme.

Dades Espanya (INE 2024): despesa pública al voltant del 47 % del PIB, pressió fiscal del 38 %, despesa en protecció social del 24 %. Situa el país entre el model mediterrani i el continental europeu.

Combinen mercat i Estat. Predominen actualment a Occident. Samuelson, Tinbergen: convergència. Però l’economia mixta no és una solució definitiva ni estable: és un equilibri polític en negociació permanent sobre quant Estat i quant mercat.

Variants:

• Estat del benestar (nòrdic).

• Capitalisme regulat (europeu continental).

• Socialisme de mercat (Xina des de 1978).

Tres dinàmiques ho il·lustren. Primera: la teoria de l’Estat emprenedor de Mariana Mazzucato (2013, The Entrepreneurial State) revisa la narrativa dominant segons la qual la innovació la genera el sector privat i l’Estat només posa el marc regulador. Mazzucato demostra que l’Estat ha sigut l’inversor de risc primari en les tecnologies que hui generen més valor: internet (DARPA), GPS (Exèrcit dels EUA), pantalla tàctil (NSF), Siri (DARPA), les vacunes d’ARNm de Moderna (NIH). La implicació de política és que l’Estat que assumeix el risc de la inversió innovadora hauria de participar en els retorns, en compte de privatitzar-los. A Espanya, el debat sobre el paper de l’Estat en la transició energètica (REE, hidrogen verd, PERTE aeroespacial) s’insereix en aquest marc.

Segona: la recuperació de la política industrial activa. Després de dècades de predomini del Consens de Washington (desregulació, privatització, obertura comercial), la pandèmia del 2020, la guerra d’Ucraïna (2022) i la competència geopolítica amb la Xina han reintroduït la política industrial en el discurs de les democràcies avançades. L’Inflation Reduction Act (EUA, 2022, 369.000 milions de dòlars en subsidis verds) i l’EU Chips Act (2023, 43.000 milions per a semiconductors) marquen un gir respecte del lliure comerç pur. Dani Rodrik (Harvard) argumenta que la política industrial selectiva ben dissenyada —amb objectius clars, avaluació rigorosa i mecanismes d’eixida— pot corregir fallades de coordinació que el mercat no resol espontàniament.

Tercera: el debat postpandèmia sobre la grandària òptima de l’Estat. A Espanya, la despesa pública va superar el 50 % del PIB el 2020 i el 2021 per l’efecte dels ERTO, els avals de l’ICO i la despesa sanitària extraordinària. El 2023 va tornar a l’entorn del 47 %. La pressió fiscal (38 % del PIB, Eurostat 2023) continua per davall de la mitjana dels països del nord d’Europa (Suècia 43 %, Dinamarca 46 %), cosa que limita la capacitat redistributiva de l’Estat espanyol. Aquesta és una dada que l’opositor ha de conéixer i saber contextualitzar en el debat sobre models d’Estat del benestar.

Ludwig von Mises (1920) i Friedrich Hayek (1945, The Use of Knowledge in Society): crítica al socialisme. Sense preus de mercat no es pot calcular; el planificador no té la informació dispersa. Hayek Nobel 1974.

Ludwig von Mises (1920, Die Wirtschaftsrechnung im sozialistischen Gemeinwesen) llançà el desafiament del càlcul econòmic socialista: sense preus de mercat formats per l’oferta i la demanda, el planificador central no disposa de la informació necessària per a assignar eficientment els recursos escassos. No és un problema de bona o mala voluntat, sinó d’impossibilitat epistèmica.

Friedrich Hayek (Nobel 1974) aprofundí aquest argument a The Use of Knowledge in Society (1945): el coneixement rellevant per a l’economia és dispers, tàcit i local —qui necessita què, quins recursos hi ha disponibles, quines tecnologies són viables ací i ara. Cap organisme central no el pot reunir ni processar en temps real. El sistema de preus és, en paraules de Hayek, un mecanisme de processament d’informació l’eficàcia del qual cap ordinador central (ni cap IA) no pot igualar, perquè la informació que processa no existeix enlloc de manera agregada: emergeix de la interacció descentralitzada de milions d’agents.

El col·lapse del bloc soviètic (1989-1991) s’interpretà àmpliament com una confirmació empírica de l’argument de Mises-Hayek. Tanmateix, la qüestió continua sent teòricament rellevant: economistes com Oskar Lange proposaren el socialisme de mercat com a solució parcial (preus d’equilibri fixats pel planificador de manera iterativa), i el debat sobre els límits del mercat en presència d’externalitats, béns públics i asimetria informativa continua vigent.

Acemoglu i Robinson (2012, Why Nations Fail) desplaçaren el debat de «mercat vs. Estat» al d’institucions inclusives vs. extractives. Una economia pròspera necessita drets de propietat segurs, contractes exigibles, llibertat econòmica i un sistema polític que rendisca comptes. Les institucions extractives, encara que permeten créixer un temps, frenen la innovació perquè concentren poder i rendes. La idea recull North (1990) i connecta amb la noció de desenvolupament de Sen (1999): els mercats no són fins, sinó mitjans per ampliar les capacitats reals de les persones.

L’argument té implicacions concretes: el creixement de la Xina no refuta Acemoglu perquè ha ocorregut en la fase de catch-up (adopció de tecnologia existent), però la hipòtesi prediu que la consolidació del poder polític sota institucions extractives limitarà la innovació a llarg termini. L’evidència del 2010-2024 —amb el reforç del control sobre les empreses privades i la repressió de l’ecosistema tecnològic— és coherent amb aquesta predicció, encara que el debat continua obert.

Esping-Andersen (1990, The Three Worlds of Welfare Capitalism)

: tipologia de 3 règims del benestar:

• Liberal (EUA, UK, Austràlia): transferències condicionades i subsidiàries, mercat central.

• Conservador-corporatista (Alemanya, França, Itàlia): seguretat social lligada a l’ocupació, familisme.

• Socialdemòcrata (nòrdics): universalisme, drets ciutadans, desmercantilització alta. Espanya sol classificar-se com un quart model mediterrani (Ferrera 1996).

Varieties of Capitalism (Hall-Soskice 2001): distingeix LME (Liberal Market Economies, EUA, UK) enfront de CME (Coordinated Market Economies, Alemanya, Japó, nòrdics). La diferència clau és com coordinen les relacions laborals, formació professional, finances i innovació.

Reptes actuals: populisme i crisi de legitimitat democràtica, desigualtat (Piketty 2013), emergència climàtica (necessitat de transició ecològica), digitalització i poder de plataformes, geopolítica (decoupling amb la Xina, Inflation Reduction Act 2022, Chips Act). El debat sobre el paper de l’Estat s’ha reobert amb força als anys 2020 (industrial policy, Mariana Mazzucato 2013, The Entrepreneurial State).