Supòsit 154

El cost per lloc de treball preservat és un indicador d’eficiència de la política d’ocupació: relaciona la despesa pública total amb el nombre d’ocupacions que no es van destruir gràcies a l’instrument. Per a calcular-lo cal estimar els llocs realment preservats, no només els acollits a l’ERTO/Kurzarbeit, ja que no tots haurien sigut destruïts sense l’instrument.

Abans de dividir, cal fixar el denominador, i ací hi ha tota la dificultat de l’apartat: els dos països s’han de mesurar amb el mateix criteri. El més defensable amb les dades disponibles és l’observable: treballadors que van passar per l’instrument en el seu pic, menys les ocupacions que tot i així es van destruir.

L’ERTO va resultar un 13,5 % més barat per lloc preservat, no diverses vegades més barat. La diferència s’explica sobretot per la generositat relativa de cada esquema —el Kurzarbeit cobreix una fracció major del salari i durant més temps— i no per una eficiència administrativa superior.

Convé veure per què la comparació és sensible al criteri. Una estimació alternativa per a Espanya parteix del contrafactual: en 2008-2010 es van destruir 2,2 M d’ocupacions amb una caiguda del PIB del 3,6 %; el 2020 la caiguda va ser del 10,8 %, tres vegades major, la qual cosa apuntaria a una destrucció potencial de 6,6 M d’ocupacions sense polítiques de retenció. Amb eixa base, els llocs preservats serien 6.600.000 − 600.000 = 6.000.000 i el cost unitari baixaria a 3.083 €/lloc. Però eixe número no és comparable amb l’alemany, perquè per a Alemanya no s’ha construït cap contrafactual equivalent: barrejar un denominador hipotètic amb un d’observat és el que produeix avantatges aparents de dues i tres vegades. Si s’usa el contrafactual, cal construir-lo per als dos països.

En la crisi de 2008, el mecanisme d’ajust va ser predominantment l’acomiadament massiu (concentrat en el sector de la construcció i els contractes temporals), seguit del pagament de prestacions per atur. El cost va ser de 30.000 M€ el 2009 per 2,2 M d’ocupacions destruïdes, la qual cosa equival a:

Aquest cost només inclou prestacions directes, no els costos indirectes (pèrdua permanent de capital humà específic, costos de recontractació i formació quan va arribar la recuperació, costos socials de l’atur de llarga durada). Oi (1962, Labor as a Quasi-Fixed Factor, JPE) va demostrar que el capital humà específic és un cost enfonsat per a l’empresa: l’acomiadament destrueix aquest capital, que s’haurà de reconstituir en la recuperació amb cost addicional.

Els models de cost d’ajust laboral (Hamermesh i Pfann, 1996, Adjustment Costs in Factor Demand, JEL) estableixen que l’acomiadament és costós no només per les indemnitzacions sinó per la pèrdua del capital humà específic acumulat. L’ERTO preserva el vincle laboral (match) entre treballador i empresa, mantenint el capital humà específic. Aquesta preservació és valuosa quan: (i) el xoc és transitori (quan passe, l’empresa necessitarà aquests treballadors de nou), (ii) el capital humà específic de l’empresa és elevat (no és trivial trobar substituts), i (iii) el cost de recontractació i formació és alt.

El criteri d’opció entre ERTO i acomiadament des de la perspectiva de l’empresa és:

Durant la COVID-19, aquestes condicions es donaven amb claredat: el xoc era clarament transitori (tancament administratiu, no col·lapse estructural de la demanda), el capital humà hoteler, hostaler i de serveis és altament específic, i les taxes de retorn dels treballadors a les seues empreses originàries després de l’ERTO van assolir el 85-90 % (SEPE, 2021).

L’extensió prolongada dels ERTO introdueix riscos estructurals. El principal és la zombificació empresarial: empreses sense viabilitat econòmica real que sobreviuen gràcies a la subvenció pública implícita dels ERTO, retardant la reassignació productiva del treball i el capital cap a sectors més eficients. Caballero, Hoshi i Kashyap (2008, Zombie Lending and Depressed Restructuring in Japan, AER) van documentar aquest fenomen al Japó en els anys 90. A Espanya, l’AIReF (2021) va estimar que un 15-20 % de les empreses amb ERTO prolongats més de 12 mesos no haurien sobreviscut sense l’instrument.