Supòsit 121
Enunciado
El sistema bancari espanyol presenta les següents dades agregades a finals de 2023 (Banc d’Espanya, Boletín Estadístico, gener 2024):
- Base monetària (H): 420.000 milions d’euros
- Coeficient de caixa (reserves / dipòsits), r = 2%
- Ràtio efectiu en mans del públic / dipòsits, e = 12%
Es demana:
- Calcula el multiplicador monetari m i l’oferta monetària M1.
- Determina com variaria M1 si els bancs augmentassen les seues reserves voluntàries fins a assolir un coeficient efectiu del 5% (mantenint e constant).
- Explica el procés de creació secundària de diner mitjançant reserves fraccionàries i les seues implicacions per a l’estabilitat financera, amb referència a la doctrina Bagehot (1873).
Mostrar solución
El multiplicador monetari relaciona l’oferta monetària àmplia (M1 = efectiu + dipòsits a la vista) amb la base monetària H (efectiu + reserves). La seua expressió completa, que té en compte tant la preferència per liquiditat del públic (e) com el coeficient de reserves bancari (r), és la formulada per Brunner i Meltzer (1964):
m = 8 | M1 = 3.360.000 M€ (3,36 bilions d’euros)
Si el coeficient de caixa efectiu augmenta al 5% (per acumulació de reserves excedentàries), el multiplicador es redueix:
m’ ≈ 6,59 | M1’ ≈ 2.767.059 M€ | Reducció: −592.941 M€ (−17,6%)
Aquest exercici reprodueix el fenomen del credit crunch (contracció creditícia): quan els bancs acumulen reserves excedentàries, el multiplicador cau encara que la base monetària no varie. Va ocórrer amb claredat després de la crisi de 2008-2009, quan el BCE va injectar liquiditat massiva però el multiplicador va col·lapsar perquè la banca va preferir dipositar l’excés en la facilitat de dipòsit del BCE abans que prestar (Bernanke-Gertler, 1989).
El sistema de reserves fraccionàries permet que un dipòsit inicial genere múltiples d’aquell dipòsit a través de successius préstecs i redipòsits. Amb coeficient de caixa r = 2%, cada 100€ de dipòsit respalda 98€ en préstecs, que en redipositar-se generen 96,04€ més, i així successivament. El procés convergeix a la suma geomètrica:
Walter Bagehot va formular en Lombard Street (1873) la doctrina clàssica del prestador d’última instància: davant una crisi de liquiditat bancària, el banc central ha de prestar lliurement, amb garantia sòlida i a tipus penalitzador. Aquesta doctrina reconeix implícitament la fragilitat inherent del sistema de reserves fraccionàries: els bancs són solvents a llarg termini però il·líquids a curt si hi ha retirades massives de dipòsits (Diamond-Dybvig, 1983). En la pràctica moderna, el BCE va instrumentar aquesta doctrina durant la crisi del deute sobirà (LTRO/TLTRO 2011-2012) i la pandèmia (PEPP 2020-2022), mantenint la liquiditat del sistema quan el multiplicador amenaçava amb contraure’s bruscament.