🏛️ Tema 59

Una organització és un sistema social estructurat, orientat a objectius, amb divisió del treball, coordinació i permanència en el temps. Chester Barnard, en The Functions of the Executive (1938), la va definir com «un sistema conscientment coordinat d’activitats o forces de dues o més persones». Els elements essencials són: (a) persones (recursos humans), (b) objectius comuns, (c) divisió del treball, (d) coordinació jeràrquica o lateral i (e) permanència.

Taylor, enginyer nord-americà, va publicar en 1911 The Principles of Scientific Management, obra fundacional del management modern. La seua proposta parteix de la constatació que la producció industrial pateix «soldiering» (reducció deliberada del ritme per part dels treballadors) i proposa substituir la intuïció per la ciència: estudiar cada tasca amb cronòmetre, descompondre-la en moviments elementals (time-and-motion study), seleccionar científicament el treballador idoni i pagar per rendiment (remuneració per peces).

Els seus 4 principis: (1) substituir la improvisació per l’estudi científic del treball; (2) seleccionar i formar científicament els treballadors; (3) cooperar entre direcció i treballadors; (4) separar rigorosament concepció (direcció) i execució (obrers). Henry Ford, adaptant Taylor amb la cadena de muntatge mòbil (Detroit, 1913), va democratitzar el cotxe i va marcar el segle XX amb el fordisme.

Crítica: l’alienació del treballador reduït a apèndix de la màquina (Chaplin, Temps Moderns, 1936); la despersonalització; l’absència de motivació intrínseca. Les seues intuïcions, però, segueixen vives en el lean manufacturing i en l’estandardització d’operacions.

Max Weber, sociòleg alemany, va estudiar l’empresa com a part de la racionalització creixent d’Occident. En Economia i societat (pòstum, 1922) va formular el tipus ideal de burocràcia, organització racional-legal caracteritzada per: (1) divisió del treball amb competències definides; (2) jerarquia d’autoritat clara; (3) normes escrites i procediments formals; (4) impersonalitat (no favoritismes); (5) professionalitat dels funcionaris; (6) registre documental exhaustiu.

La burocràcia, per a Weber, és la forma organitzativa més eficient tècnicament, però també la «gàbia de ferro» que amenaça la llibertat individual. La seua crítica anticipa les patologies burocràtiques (formalisme, rigidesa, desplaçament de finalitats per mitjans) que Merton sistematitzarà més tard (1949).

Mary Parker Follett (1868-1933), pionera precoç del pensament organitzatiu humanista, va defendre la gestió participativa, la integració de conflictes i el poder «amb» (no «sobre») els treballadors.

Chester Barnard (1938) va integrar ciència administrativa i comportament humà: l’autoritat no prové del càrrec sinó de l’acceptació del subordinat («teoria de l’acceptació»).

Abraham Maslow (1943), amb la piràmide de necessitats (Tema 64), i Douglas McGregor (1960), amb les teories X i Y, van consolidar la visió humanista. La teoria X (pessimista, assimilable al taylorisme) considera el treballador com a peresós; la Y (optimista) com a creatiu i proactiu si se’l motiva adequadament.

Herbert Simon (Administrative Behavior, 1947) i James March van fundar l’anàlisi del comportament organitzatiu: racionalitat limitada (Tema 57), teoria de l’acceptació de l’autoritat, organització com a xarxa de decisions.

Els estudis de Joan Woodward (1965) en 100 empreses britàniques, de Burns i Stalker (The Management of Innovation, 1961) i de Lawrence i Lorsch (Organization and Environment, 1967) van demostrar que no existeix una estructura universalment òptima: la millor organització depén de les contingències (variables de l’entorn i internes). Burns i Stalker van distingir entre organitzacions mecanicistes (adequades a entorns estables) i orgàniques (adequades a entorns dinàmics).

William Ouchi, en Theory Z (1981), va estudiar el «miracle japonés» i va sintetitzar un model combinant elements occidentals (teoria Y de McGregor) amb els japonesos: ocupació de llarga duració, decisió consensuada, responsabilitat col·lectiva, carreres no especialitzades, control implícit, holisme. El model ha influït en pràctiques com el kaizen i el lean management aplicats a Occident (Tema 62).

Oliver Williamson (Nobel 2009), en The Economic Institutions of Capitalism (1985), va desenvolupar la teoria. Els costos de transacció depenen de: especificitat dels actius, incertesa i freqüència de les operacions. A major especificitat i incertesa, major tendència a internalitzar (integrar verticalment) i menor dependència del mercat.