🏢 Tema 38

Amb la Revolució Industrial (1760-1840 a la Gran Bretanya; més tardana a la resta d’Europa i Espanya), la fàbrica substitueix el taller. L’empresari clàssic de l’economia clàssica (Smith, Ricardo, Say) és el capitalista propietari: aporta el capital, organitza la producció, assumeix el risc i obté el benefici. Jean-Baptiste Say (1803) va ser dels primers a distingir entre el capitalista (que aporta capital) i l’empresari (que coordina factors de producció i aporta la visió organitzativa).

Alfred Marshall, a Principles of Economics (1890), va afegir el factor organització com a quart factor productiu, destacant el rol directiu de l’empresari.

Berle i Means (1932) i Chandler (The Visible Hand, 1977) van documentar l’emergència de la gran corporació gerencial, on els directius professionals substitueixen els propietaris en la presa de decisions quotidiana (vegeu Tema 65). L’empresari modern de la gran empresa no és el propietari, sinó l’equip directiu que respon davant els accionistes.

El Codi de Comerç espanyol no defineix «empresa» explícitament, però l’equipara a l’activitat mercantil del comerciant (art. 1). L’article 38 CE consagra la llibertat d’empresa en el marc de l’economia de mercat. Des del punt de vista econòmic, l’empresa és la unitat econòmica de producció que combina factors productius per obtenir béns i serveis destinats al mercat, persegueix objectius diversos (benefici, supervivència, responsabilitat social) i assumeix riscos.

(1) Generadora d’ocupació: a Espanya, les empreses ocupen 14,5 milions de treballadors assalariats (EPA, 2024).

(2) Retribució de factors: salaris, interessos, rendes, beneficis.

(3) Motor d’innovació: la I+D empresarial representa el 57 % de la inversió total en I+D a Espanya (1,44 % del PIB el 2023).

(4) Integració social: espai de socialització, formació, identitat professional.

(5) Responsabilitat social (RSC): contribució al bé comú (vegeu Tema 62).

L’economia neoclàssica ha postulat tradicionalment la maximització del benefici (π = IT − CT) com a objectiu únic, el màxim del qual es dona quan l’ingrés marginal iguala al cost marginal (IMg = CMg). No obstant això, les teories alternatives han qüestionat aquest supòsit:

• Maximització de vendes subjecta a benefici mínim (Baumol, 1959): els directius prefereixen créixer en vendes, sempre que s’assegure un benefici mínim acceptable per als accionistes.

• Maximització del creixement (Marris, 1964): el creixement ofereix prestigi, salaris i estabilitat als directius.

• Maximització de la utilitat directiva (Williamson, 1964): els directius maximitzen una funció d’utilitat que inclou salari, staff, inversions discrecionals.

• Benefici satisfactori (Simon, 1947): racionalitat limitada → els directius busquen una rendibilitat satisfactòria, no màxima.

La tensió entre la visió de Friedman (1970, The Social Responsibility of Business is to Increase its Profits) i la de Freeman (1984, Strategic Management: A Stakeholder Approach) continua sent viva. La declaració del Business Roundtable (2019) i la regulació europea (CSRD, 2022; ODS) apunten clarament cap al model de valor compartit i sostenible. A Espanya, empreses com Iberdrola o Ferrovial han integrat els ODS i criteris ESG en la seua estratègia.

La Recomanació 2003/361/CE defineix (criteri UE):

• Microempresa: menys de 10 treballadors, menys de 2 M€ de facturació/actiu.

• Xicoteta empresa: 10-49 treb., menys de 10 M€.

• Mitjana empresa: 50-249 treb., menys de 50 M€ de facturació o menys de 43 M€ d’actiu.

• Gran empresa: ≥250 treb.

El Pla General de Comptabilitat distingeix les PIMES (PGC de PIMES, RD 1515/2007) amb comptes simplificats.

Com es va exposar al Tema 57, l’enfocament sistèmic formulat per Ludwig von Bertalanffy (1968) concep l’empresa com un sistema obert que intercanvia matèria, energia i informació amb l’entorn. Katz i Kahn (The Social Psychology of Organizations, 1966) van adaptar l’enfocament sistèmic a les organitzacions, formulant les característiques: totalitat, sinergia, equifinalitat, retroalimentació (feedback), homeòstasi, diferenciació, integració, entropia negativa.

L’esquema bàsic: inputs (recursos, informació, demanda) → procés de transformació (producció, gestió) → outputs (béns, serveis, residus, informació). El cicle es tanca amb feedback extern (client, administració) i intern (control de gestió).

L’empresa, com a sistema complex, es pot analitzar descomponent-la en subsistemes. Bueno Campos (2007) proposa una divisió en quatre subsistemes funcionals:

(1) Subsistema real o de producció: gestiona la transformació física. Inclou producció, qualitat, logística.

(2) Subsistema financer: capta recursos financers (passiu) i els inverteix en actius. Gestió de tresoreria, pressupost, captació de capital.

(3) Subsistema comercial: màrqueting, vendes, atenció al client. Fa la interfície amb el mercat.

(4) Subsistema directiu: planifica, organitza, dirigeix i controla els anteriors (Fayol, Drucker). Inclou recursos humans i sistemes d’informació.

Els subsistemes no són estancs: s’interrelacionen contínuament. El subsistema comercial detecta necessitats i informa el real per adaptar la producció; el directiu capta la informació de tots ells i pren decisions; el financer assigna recursos entre els altres. El fracàs empresarial sovint prové de desequilibris entre subsistemes: excel·lència productiva amb feble màrqueting (error freqüent de moltes PIMES innovadores), o hipertròfia financera respecte a la producció (cas Enron, 2001).