Tema 14
Supòsits de la competència perfecta. Funcionament.
Introducció
La competència perfecta és un model ideal de referència de la microeconomia. Encara que rarament es complix estrictament, oferix el benchmark d’eficiència: l’assignació resultant és òptima en el sentit de Pareto (primer teorema del benestar, Arrow-Debreu 1954).
Desenvolupat per Alfred Marshall (1890), formalitzat per Léon Walras (1874) amb l’equilibri general i perfeccionat per Arrow i Debreu (1954, Nobel 1972 i 1983), és essencial per a avaluar les desviacions reals (monopoli, oligopoli) i justificar les polítiques de competència. El seu valor és normatiu: no descriu el món, sinó que oferix el patró que la regulació procura aproximar.
Mercats que s’aproximen empíricament al model: subhastes de productes agrícoles estandarditzats (cereal, llet, fruits secs), borsa de valors en actius molt líquids, mercats majoristes d’electricitat (pool ibèric OMIE en condicions normals), divises spot. Com més s’allunye un mercat real del model, més potencialment justificable és la intervenció pública.
1. Supòsits de la competència perfecta
5 supòsits bàsics
(1) Molts venedors i compradors: cap agent té poder de mercat (preu-acceptants).
(2) Producte homogeni: béns idèntics, indiferència del consumidor.
(3) Lliure entrada i eixida: no hi ha barreres institucionals ni tecnològiques.
(4) Informació perfecta: tots coneixen preus, qualitats, oportunitats.
(5) Mobilitat perfecta dels factors: K i L es desplacen sense fricció.
En estes condicions, el preu es determina per la interacció lliure d’oferta i demanda de mercat (subhasta walrasiana implícita: el «subhastador» igualador).
Altres formes de competència
La realitat es mou entre la competència perfecta i el monopoli. Formes intermèdies (Temes 15-16): competència monopolística (Chamberlin 1933), oligopoli (Cournot 1838), monopsoni (Robinson 1933). El conjunt de fallades dels supòsits dona lloc a les fallades del mercat (Tema 17): externalitats, béns públics, informació asimètrica (Akerlof-Spence-Stiglitz, Nobel 2001) i poder de mercat.
2. La corba de demanda individual: horitzontal
Preu-acceptant
L’empresa perfectament competitiva és price-taker: accepta el preu del mercat. La seua corba de demanda individual és horitzontal al preu P*. Per tant:
• Ingrés marginal (IMg) = P.
• Ingrés mitjà (IMe) = P.
• Ingrés total (IT) = P · Q.
L’elasticitat-preu percebuda per l’empresa individual és infinita: si pujara mínimament el preu, perdria tota la seua clientela; si el baixara, no guanyaria res perquè ja pot vendre tota la seua producció al preu de mercat.
Demanda del mercat vs. demanda individual percebuda
El mercat fixa P*; l’empresa individual el pren com a donat.
3. Equilibri de l'empresa a curt termini
3.1. Condició de màxim benefici
L’empresa maximitza Benefici igual a IT menys CT. Condició necessària: IMg igual a CMg. En CT: P igual a CMg.
Condició suficient: CMg ha de tallar IMg des de baix (pendent positiva). En cas contrari, el punt seria un mínim de beneficis.
3.2. Tancament a curt termini
L’empresa continua operant encara que perda, mentres P major o igual que CVMe mínim. Si P és menor que CVMe mínim, tanca: no recupera ni els CV.
Llindar de tancament: P igual a min CVMe.
Llindar de rendibilitat: P igual a min CMe (benefici econòmic zero).
Entre ambdós llindars l’empresa perd diners però opera, perquè cobrix costos variables i aporta marge per a part dels costos fixos.
4. Corba d'oferta de l'empresa i del mercat
4.1. Oferta individual
La corba d’oferta de l’empresa competitiva és el tram del seu CMg que està per damunt del mínim CVMe. Per a cada P, l’empresa produïx la Q on P igual a CMg.
4.2. Oferta de mercat
Suma horitzontal de les ofertes individuals. A LT, amb lliure entrada, nous competidors entren mentres hi ha beneficis i es desplaça l’oferta a la dreta fins que els beneficis s’anul·len.
L’elasticitat de l’oferta a LT sol superar la de CT, perquè a LT l’entrada i eixida amplien la resposta.
Empresa competitiva a CT: equilibri P = CMg
Equilibri en la intersecció entre IMg i CMg, en el seu tram creixent.
5. Equilibri a llarg termini i eficiència
5.1. Benefici econòmic zero
A LT, amb lliure entrada i eixida, el benefici econòmic s’iguala a zero (els beneficis comptables poden ser positius, iguals al cost d’oportunitat del capital propi).
Condició: P igual a CMg igual a CMeCT igual a CMeLT (en el mínim).
El procés d’ajust: si hi ha beneficis extraordinaris entren noves empreses, cosa que desplaça l’oferta a la dreta i baixa el preu; si hi ha pèrdues, ixen empreses i l’oferta es desplaça a l’esquerra pujant el preu. L’equilibri s’aconseguix quan ja no hi ha incentius a entrar ni a eixir.
5.2. Eficiència en sentit Pareto
Primer teorema del benestar (Arrow-Debreu 1954): un equilibri competitiu és Pareto-eficient. Raó: P igual a CMg iguala la utilitat marginal social al cost marginal social.
• Eficiència assignativa: P igual a CMg.
• Eficiència productiva: P igual a CMe mínim.
• Excedent total maximitzat.
Segon teorema: qualsevol assignació Pareto-òptima és aconseguible com a equilibri competitiu donada una redistribució inicial. Permet separar eficiència (mercat) i equitat (transferències) en política econòmica.
6. Aplicacions i política de competència
6.1. Defensa de la competència a Espanya
La Llei 15/2007 de Defensa de la Competència i la creació de la CNMC (Llei 3/2013) van integrar en un sol organisme l’antiga CNC i els reguladors sectorials (CMT, CNE, CNSP, CRF). La CNMC sanciona acords col·lusoris (article 1), abusos de posició dominant (article 2) i notifica concentracions per damunt de llindars.
Exemples recents (2023-2024): expedient de cartels del transport per carretera, concentració bancària post-COVID (CaixaBank-Bankia 2021, BBVA-Sabadell 2024 amb condicions), seguiment de plataformes digitals sota el paraigua del Reglament DMA UE 2022/1925.
6.2. Limitacions del model i vies de revisió
El model assumix informació perfecta i producte homogeni. L’economia de la informació (Akerlof, Spence, Stiglitz, Nobel 2001) va demostrar que xicotetes asimetries trenquen els teoremes del benestar. Tirole (1988, Nobel 2014) va reformular l’organització industrial usant teoria de jocs per a tractar mercats amb pocs competidors. El repte contemporani és aplicar el model i les seues correccions a economia digital, on els costos marginals tendixen a zero i les economies de xarxa generen «mercats d’un sol guanyador».
Conclusió
La competència perfecta, formalitzada per Walras (1874), Marshall (1890) i Arrow-Debreu (1954, Nobel 1972 i 1983), és l’estàndard d’eficiència. Encara que rarament es complix (informació imperfecta, barreres, diferenciació), aporta el marc d’anàlisi per a polítiques de competència (Llei 15/2007 de Defensa de la Competència, CNMC, DG Competition UE) i per a entendre per què els mercats reals requerixen regulació complementària.
Bibliografía
- WALRAS, L. (1874): Éléments d'économie politique pure.
- MARSHALL, A. (1890): Principles of Economics.
- ROBINSON, J. (1933): The Economics of Imperfect Competition.
- ARROW, K. i DEBREU, G. (1954): «Existence of an Equilibrium», Econometrica.
- MAS-COLELL, A., WHINSTON, M. i GREEN, J. (1995): Microeconomic Theory, OUP.
- TIROLE, J. (1988): The Theory of Industrial Organization (Nobel 2014).
- AKERLOF, SPENCE i STIGLITZ (Nobel 2001): economia de la informació.
- Llei 15/2007, de Defensa de la Competència.
- CNMC: Informes anuals 2023-2024.
- VARIAN, H.R. (2014): Intermediate Microeconomics.
- EUROSTAT (2024): Concentració sectorial; quotes de mercat.