⚙️ Tema 7

Gary Becker (Nobel 1992), Human Capital (1964). Educació, salut, experiència i formació professional acumulen capacitats productives en les persones. La inversió en persones té rendiments quantificables (mincerian returns: cada any extra d’educació afig del 5 % al 10 % al salari). Explica diferències salarials, primes de qualificació i, agregadament, una part del creixement a llarg termini. Theodore Schultz (Nobel 1979) fou precursor amb els seus estudis sobre agricultura i educació.

Dades Espanya (Eurostat 2024): el 41,9 % de la població de 25-34 anys té estudis terciaris (mitjana UE 43,1 %); el rendiment privat de l’educació universitària continua sent positiu, però menor que en països anglosaxons, en part per l’alt atur juvenil i l’elevada taxa de sobrequalificació (al voltant del 35 % dels titulats).

La FPP representa totes les combinacions màximes de dos béns que una economia pot produir donats uns recursos i una tecnologia, amb plena ocupació i eficiència.

La FPP és còncava respecte a l’origen. Per què? Perquè els factors no són perfectament adaptables a ambdós béns. Produir més d’un bé exigeix usar factors cada vegada menys adequats → llei de costos d’oportunitat creixents.

Cas especial: si els factors són perfectament substituïbles, la FPP seria una línia recta (costos constants).

El gràfic següent mostra una FPP còncava entre dos béns (canons i mantega, exemple clàssic de Samuelson, o béns industrials i béns agrícoles). El punt A és eficient; B, ineficient (atur o subutilització); C, inabastable llevat de creixement.

El pendent de la FPP en qualsevol punt, en valor absolut, és la Relació Marginal de Transformació (RMT) i mesura quanta quantitat de Y cal sacrificar per produir una unitat addicional de X. La concavitat implica que aquesta RMT creix a mesura que produïm més X, justament la llei de costos d’oportunitat creixents.

El cost d’oportunitat d’una decisió és el valor de la millor alternativa a què es renuncia. És una idea central en Economia i articula gran part del raonament microeconòmic (consumidor, empresa, regulador).

Exemples quotidians:

• Cost d’estudiar un màster = matrícula + sou que deixes de cobrar treballant (aquest últim component, el cost implícit o “d’oportunitat”, sol ser el major).

• Cost d’una hora de Netflix = una hora de gimnàs o d’estudi.

• Cost d’una carretera = els hospitals, escoles o R+D que no s’han construït.

• Cost d’emmagatzemar reserves estratègiques (gas, gasoil) = el rendiment financer a què es renuncia.

En la FPP, el pendent en un punt dóna el cost d’oportunitat de passar de produir un bé a l’altre. La idea cobreix també la distinció entre cost comptable i cost econòmic: el cost econòmic inclou el cost d’oportunitat del capital propi, del treball de l’empresari, etc., i sol ser més alt que el comptable. Per això una empresa amb benefici comptable positiu pot tindre benefici econòmic nul o negatiu.

Avantatge comparatiu (Ricardo 1817): dos països poden guanyar intercanviant encara que un siga més productiu en tot, sempre que cadascun s’especialitze en allò que produeix amb menor cost d’oportunitat. És la formulació rigorosa del benefici del comerç internacional. Aplicació moderna: cadenes globals de valor (Tema 9).

Robert Solow (Nobel 1987, 1957): descomposició del creixement. El residual de Solow (Total Factor Productivity, TFP) mesura el progrés tècnic. Explica la major part del creixement a llarg termini als països desenvolupats.

Una societat pot utilitzar els seus recursos per a consum present (gaudi immediat) o inversió (consum futur via més FPP demà). La taxa d’estalvi determina el ritme de creixement (model de Solow, regla d’or de Phelps 1961: existeix una taxa d’estalvi òptima que maximitza el consum per capita en estat estacionari).

Àsia oriental (Japó anys 1960-80, Corea del Sud, Singapur, Taiwan, Xina des de 1978): taxes d’estalvi del 30-45 % del PIB, inversió massiva, creixement accelerat durant dècades.

Espanya: taxa d’estalvi de les llars al voltant del 12 % de la renda disponible (INE 2024, més alta que pre-pandèmia gràcies a la incertesa i al preu de l’energia); taxa d’inversió sobre PIB del 20-22 %, per davall de la mitjana UE. El repte del Next Generation EU (140.000 milions d’euros per a Espanya 2021-2026) busca augmentar la inversió productiva en transició ecològica i digitalització.