🏛️ Tema 4

Encara que l’Economia moderna naix amb Smith (1776), hi ha reflexió econòmica des de l’Antiguitat. Aristòtil (segle IV aC, Política i Ètica a Nicòmac) distingí valor d’ús i valor de canvi, oikonomia i crematística, condemnà la usura. Tomàs d’Aquino (segle XIII) recollí aquesta tradició i formulà la doctrina del preu just.

Menció especial mereix l’Escola de Salamanca (segles XVI-XVII): Francisco de Vitoria, Domingo de Soto, Martín de Azpilcueta. Avançaren la teoria quantitativa del diner (en observar la inflació causada per l’or i la plata americans), defensaren la llibertat de comerç i formularen principis que prefiguren Smith. Schumpeter (1954) els reconegué com a autèntics precursors.

França, segona meitat del segle XVIII, liderada per François Quesnay (metge de Madame de Pompadour). El seu Tableau économique (1758) és el primer model circular de l’economia: representa els fluxos entre classes (agricultors, artesans, propietaris). Tesi central: la terra és l’única font de riquesa neta (producte net), la indústria és “estèril”.

Aportacions duradores: la idea del flux circular, el laissez faire, laissez passer contra els privilegis mercantilistes, i la noció d’ordre natural econòmic. Turgot, ministre de Lluís XVI, intentà aplicar les idees fisiòcrates amb escàs èxit polític.

Comerciant i financer anglés convertit en economista. La seua obra major són els Principles of Political Economy and Taxation (1817). Raonador extremadament rigorós, formalitzà l’economia clàssica.

Avantatge comparatiu. Demostració (capítol VII) que dos països es beneficien del comerç encara que un siga absolutament més productiu en tot, si s’especialitzen segons els seus avantatges relatius. L’exemple d’Anglaterra-Portugal (drap i vi) és un dels més cèlebres de la història del pensament. Continua sent la base teòrica del comerç internacional modern.

Renda diferencial. A mesura que la població creix, es conreen terres de pitjor qualitat. El preu del gra es fixa pel cost de les pitjors terres, i els propietaris de terres millors obtenen una renda diferencial. Anticipa tota la teoria moderna de la renda econòmica.

Distribució entre les tres classes. Ricardo s’interessà per com es reparteix la renda entre terratinents (renda), capitalistes (benefici) i treballadors (salari). Pessimisme: a llarg termini el benefici tendeix a caure i la renda a créixer.

Equivalència ricardiana (plantejada per Ricardo i formalitzada per Barro 1974): finançar la despesa pública amb deute o amb impostos és equivalent si les llars anticipen els impostos futurs.

Filòsof, economista i revolucionari alemany. Visqué en exili a París, Brussel·les i finalment Londres, on escrigué El Capital a la sala de lectura del British Museum. Volum I publicat el 1867; volums II i III editats pòstumament per Engels. Obra monumental que combina filosofia hegeliana, història social i economia clàssica ricardiana.

Materialisme històric. La base econòmica (mode de producció: relacions socials de producció més forces productives) determina la superestructura política-jurídica-ideològica. La història avança per successió de modes de producció (esclavista, feudal, capitalista, socialista) impulsada per contradiccions internes.

Teoria del valor-treball (refinada). El valor de les mercaderies es mesura pel temps de treball socialment necessari per produir-les en condicions mitjanes. Marx distingeix valor d’ús (utilitat concreta) i valor de canvi (quantitat d’una altra mercaderia per la qual s’intercanvia).

Plusvàlua. El treballador ven la seua força de treball i produeix més valor del que cobra. La diferència (plusvàlua) és la font del benefici capitalista. Distinció entre plusvàlua absoluta (allargar la jornada) i relativa (augmentar la productivitat).

Llei de la caiguda tendencial de la taxa de benefici. Amb el desenvolupament capitalista, augmenta la composició orgànica del capital (més capital fix per treballador) i la taxa mitjana de guany tendeix a caure, generant crisis periòdiques.

Fetitxisme de la mercaderia. En el capitalisme, les relacions socials entre persones apareixen com a relacions entre coses (mercaderies). Concepte influent en sociologia i filosofia contemporànies.

Transició al socialisme. Les contradiccions internes (concentració de capital, proletarització, crisis) portarien a la fi del capitalisme i a una societat sense classes.

La revolució marginalista dóna la volta a la teoria del valor: ja no és el treball incorporat sinó la utilitat marginal (la utilitat de l’última unitat consumida) la que determina el preu. Tres autors arriben independentment a la mateixa idea entre 1871 i 1874:

William Stanley Jevons (Anglaterra, 1871, The Theory of Political Economy). Defensor de la matemàtica en Economia. Formula la utilitat com a funció derivable.

Carl Menger (Àustria, 1871, Grundsätze der Volkswirtschaftslehre). Fundador de l’Escola Austríaca. Èmfasi en el subjectivisme del valor i en la imputació del valor des dels béns finals als factors. Deixebles: Böhm-Bawerk, Wieser, més tard Mises i Hayek.

Léon Walras (Suïssa, 1874, Éléments d economie politique pure). Formalització matemàtica de l’equilibri general: tots els mercats s’equilibren simultàniament mitjançant un sistema d’equacions simultànies. Anticipa el model Arrow-Debreu (1954).

Economista i sociòleg italià. Successor de Walras a Lausana. El seu Manuale di Economia Politica (1906) és el tancament de la primera generació neoclàssica.

Òptim de Pareto: una assignació és eficient quan no es pot millorar el benestar d’un agent sense empitjorar el d’un altre. És el criteri normatiu central de la teoria del benestar moderna, encara que deliberadament neutre respecte a la distribució (tot l’ingrés en una persona pot ser òptim de Pareto).

Distribució de Pareto: documentà empíricament que les rendes més altes segueixen una distribució molt asimètrica. Origen de la “llei 80/20” (el 20 % de la població concentra el 80 % de la riquesa). Hui s’usa en molts camps: vendes, lingüística, xarxes.

Corbes d’indiferència: representació gràfica de les preferències del consumidor sense necessitat de cardinalitzar la utilitat (utilitat ordinal).

Pareto assentà les bases de l’economia del benestar formalitzada després per Bergson, Samuelson, Arrow.