Tema 1
Objecte de l'Economia. Relacions amb altres CCSS.
Introducció
L’Economia és la ciència social que estudia com els individus i les societats assignen recursos escassos a finalitats alternatives. És una ciència relativament jove — el seu naixement modern se situa el 1776 amb Smith — però fonamental per entendre el benestar material, la pobresa, el creixement, les crisis, la distribució i les institucions. Aquest primer tema estableix què és l’Economia, d’on ve el terme “Economia Política”, com s’ha definit històricament i quines són les seues relacions amb altres ciències socials. L’opció didàctica del tema 1 és estratègica: l’opositor que domine els conceptes fundacionals i els autors clau podrà recolzar-se en ells en la resta del temari.
1. Concepte i definicions d'Economia
1.1. Etimologia i evolució del terme
Economia prové del grec oikos (casa) més nomos (norma), literalment “administració de la casa”. Aristòtil (segle IV aC, Política, llibre I) ja distingí dos arts: l’oikonomia (gestió prudent del patrimoni domèstic orientada a la satisfacció de les necessitats) i la crematística (art d’enriquir-se i acumular diners, que Aristòtil considerava contra natura quan es persegueix com a fi en si mateix). La distinció aristotèlica és sorprenentment moderna: anticipa el debat contemporani entre economia orientada al benestar i economia orientada a l’acumulació financera.
Als segles XVII i XVIII s’encunya l’expressió Economia Política (política, de polis, ciutat) per designar la gestió de la riquesa pública. L’obra fundacional és la d’Adam Smith (1776, An Inquiry into the Nature and Causes of the Wealth of Nations), que sistematitza la disciplina i la separa de la filosofia moral, encara que Smith mateix fora professor de filosofia moral a Glasgow.
El 1890, Alfred Marshall popularitza el terme “Economia” (sense l’adjectiu “política”) als seus Principles of Economics, per subratllar el caràcter científic i positiu que pretenia donar a la disciplina, en línia amb la creixent formalització matemàtica de la revolució marginalista (1871-74).
1.2. Definicions clàssiques
Adam Smith (1776): l’economia és “la ciència de la naturalesa i les causes de la riquesa de les nacions”. Definició materialista i centrada en el creixement agregat.
Alfred Marshall (1890): “estudi dels assumptes ordinaris de la vida humana” (Principles of Economics). Marshall amplia l’objecte: no només riquesa, sinó benestar quotidià.
Lionel Robbins (1932), definició canònica encara hui: “ciència que estudia la conducta humana com una relació entre fins i mitjans escassos susceptibles d’usos alternatius”. És la definició més usada en llibres de text contemporanis. Els tres elements clau —fins, mitjans escassos, usos alternatius— sintetitzen la lògica de l’elecció.
Paul Samuelson (1948): “estudi de com les societats usen recursos escassos per produir béns valuosos i distribuir-los entre persones diferents”. Afig explícitament la dimensió distributiva que Robbins deixava implícita.
Gregory Mankiw (1998): “estudi de com la societat administra els seus recursos escassos”. Versió contemporània, deliberadament senzilla, pensada per introduir estudiants universitaris.
1.3. Elements essencials del problema econòmic
De les definicions anteriors emergeixen quatre elements constitutius de l’anàlisi econòmica:
Escassetat. Els recursos —temps, capital, treball, matèries primeres, atenció— són finits davant de necessitats que tendeixen a ser il·limitades. L’escassetat no és només física (recursos naturals esgotables) sinó també temporal (24 hores al dia) i cognitiva (atenció limitada).
Elecció. L’escassetat obliga a decidir, individualment i col·lectivament. No es pot tindre tot a la vegada. Tota la teoria microeconòmica es construeix sobre el comportament de l’agent que tria sota restricció.
Cost d’oportunitat. Cada elecció implica renunciar a la millor alternativa. És un dels conceptes centrals de tota la disciplina (es desenvolupa al Tema 7).
Eficiència. Obtindre el màxim benestar amb els recursos donats. L’eficiència paretiana (Tema 4) és un dels criteris normatius més usats.
2. Economia vs. Economia Política
2.1. Distinció històrica
Economia Política (mercantilistes, fisiòcrates, clàssics, marxistes) és el nom tradicional de la disciplina entre els segles XVII i XIX. Emfatitza les dimensions històriques, polítiques, ètiques i distributives. El seu enfocament és normatiu i sistèmic: la riquesa s’entén inseparable del poder i de les institucions que la generen i reparteixen.
Economia (neoclàssics des de 1870, “revolució marginalista”) és el nom que s’imposa amb la pretensió de fer una ciència positiva, amb mètode matemàtic i inspirada en les ciències naturals (especialment la mecànica clàssica, model declarat de Walras). Enfocament descriptiu i analític, suposadament avalorativa. Marshall el consolida el 1890.
Autors contemporanis reivindiquen el retorn a l’Economia Política per abordar desigualtat i poder. Thomas Piketty (2013, Le Capital au XXIe siècle) recupera explícitament aquest terme a la portada de la seua obra. Dades il·lustratives: a Espanya, l’índex de Gini (INE 2023) era de 31,5, i l’AROPE (risc de pobresa o exclusió social) afectava el 26,5 % de la població —un recordatori que la distribució continua sent un problema central—.
La distinció terminològica també té implicacions pedagògiques: parlar d‘“Economia Política” assenyala a l’alumnat que l’assignatura no es redueix a corbes, sinó que aborda decisions col·lectives amb conseqüències ètiques.
3. Microeconomia i Macroeconomia
3.1. Microeconomia
Estudia les decisions dels agents individuals —consumidors, empreses, treballadors— i el funcionament dels mercats específics. Els seus pares són Marshall (equilibri parcial, 1890), Walras (equilibri general, 1874) i Pareto (òptim, 1906). Temes centrals: preus relatius, oferta, demanda, elasticitats, competència, externalitats, fallades de mercat, organització industrial, teoria de jocs.
Àrees modernes: economia conductual (Kahneman Nobel 2002, Thaler Nobel 2017), disseny de mecanismes (Hurwicz-Maskin-Myerson Nobel 2007), matching (Roth-Shapley Nobel 2012) i subhastes (Milgrom-Wilson Nobel 2020).
3.2. Macroeconomia
Estudia variables agregades: PIB, inflació, atur, balança de pagaments, tipus d’interés, tipus de canvi. Fundada per Keynes (1936) amb la Teoria general de l’ocupació, l’interés i el diner. Autors posteriors: Friedman (monetarisme), Lucas (expectatives racionals), Kydland-Prescott (cicles reals, Nobel 2004), Sargent i Sims (Nobel 2011), Blanchard.
Dades de referència Espanya (INE, base 2020, dades 2024): PIB nominal aproximadament 1,5 bilions d’euros, taxa d’atur 11,2 % (EPA quart trimestre 2024), inflació IPC 2,8 % (mitjana anual 2024). Eurostat situa el PIB per capita espanyol al voltant del 89 % de la mitjana UE-27 en PPS.
3.3. Relació micro-macro
Des de la “crítica de Lucas” (1976), la macro s’ha esforçat per descansar sobre fonaments micro (microfoundations): les decisions agregades són suma d’accions individuals modelades amb preferències i restriccions explícites. Però la suma no sempre coincideix amb el tot: la fal·làcia de composició (Keynes) recorda que estalviar tots a la vegada pot ser recessiu encara que cada llar individualment guanye amb l’estalvi. És l’anomenada “paradoxa de l’estalvi”.
4. Relacions amb altres ciències socials
4.1. Sociologia, Història i Política
Sociologia: Weber (L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme, 1905) i Durkheim aporten la mirada sobre estructures socials, classes i institucions. L’economia del treball, la família, l’educació o la migració necessiten eines sociològiques. Claudia Goldin (Nobel 2023) ha mostrat com l’evolució del treball femení als EUA només s’entén creuant dades econòmiques i canvis socials.
Història: la història econòmica té un lloc propi. Chandler estudià la gran empresa; Douglass North (Nobel 1993) les institucions; Braudel la longue durée; Fogel (Nobel 1993) introduí la cliometria aplicant econometria a dades històriques. Acemoglu, Johnson i Robinson (Nobel 2024) han demostrat empíricament que les institucions extractives heretades del colonialisme expliquen gran part de les diferències de renda entre països hui.
Política: la teoria de l’elecció social (Arrow 1951, Nobel 1972) provà la impossibilitat d’un sistema de votació ideal. La public choice (Buchanan-Tullock 1962, Buchanan Nobel 1986) aplica l’anàlisi econòmica al comportament de votants, polítics i buròcrates.
4.2. Psicologia, Dret, Matemàtiques
Psicologia: l’economia conductual ha integrat els descobriments de la psicologia cognitiva. Kahneman (Nobel 2002, juntament amb Vernon Smith) i Tversky (mort abans del Nobel) formularen la Prospect Theory (1979), que demostrà aversió a la pèrdua, ancoratge, efecte marc i heurístiques. Thaler (Nobel 2017) aplicà aquestes troballes al disseny de polítiques (nudges), amb impacte directe en plans de pensions i donació d’òrgans.
Dret: l’escola Law and Economics (Posner; Coase, Nobel 1991) analitza propietat, contractes i responsabilitat civil amb instrumental econòmic. El teorema de Coase (1960) mostra que, sense costos de transacció, l’assignació inicial de drets no afecta l’eficiència.
Matemàtiques i estadística: l’econometria (Frisch i Tinbergen, Nobel 1969) permet contrastar hipòtesis amb dades. La teoria de jocs (Nash, Nobel 1994) modela interaccions estratègiques. Els avanços en mètodes causals (Card-Angrist-Imbens, Nobel 2021) han transformat l’economia empírica.
4.3. Geografia, Filosofia i Ciències naturals
Geografia: la Nova Geografia Econòmica (Krugman, Nobel 2008) explica aglomeració, ciutats i comerç internacional amb models espacials. Rellevant per analitzar l’Espanya buida o la deslocalització industrial.
Filosofia: l’ètica econòmica d’Amartya Sen (Nobel 1998, On Ethics and Economics, 1987) recuperà el diàleg entre ambdues. La teoria de la justícia de Rawls (1971) ha inspirat debats sobre desigualtat. Nussbaum desenvolupa l’enfocament de les capacitats.
Ciències naturals: l’economia ecològica (Georgescu-Roegen, Daly) i l’economia del clima (Nordhaus, Nobel 2018) integren límits físics i bioquímics. Els models DICE de Nordhaus alimenten els informes de l’IPCC.
5. Economia com a ciència
5.1. Estatus científic i debat
Es l’Economia una ciència? El debat està obert i té rigor pedagògic per a l’alumnat de Batxillerat.
Arguments a favor. Mètode hipotètic-deductiu, models formals, contrastació empírica amb dades massives, replicabilitat creixent, premi del Banc de Suècia “en memòria d’Alfred Nobel” des de 1969. L’economia ha passat de ser una disciplina primordialment teòrica a una empíricament robusta: la “credibility revolution” dels anys 90 (Card, Krueger, Angrist) introduí experiments naturals i mètodes d’inferència causal que s’apliquen hui amb rigor quasi clínic.
Crítiques. Dificultat d’experimentar (parcialment esmenada pels RCT de Banerjee-Duflo-Kremer, Nobel 2019), dependència del context històric i cultural, supòsits poc realistes (homo economicus enfront d’homo reciprocans documentat per l’economia conductual i experimental), i el problema de les prediccions macroeconòmiques: cap model va predir la crisi de 2008 amb temps suficient.
Samuelson defensava la naturalesa científica plena de la disciplina; Keynes (Essays in Persuasion) la veia més com a combinació d‘“art i ciència”. Hayek, en el seu discurs Nobel (1974), advertí contra la “pretensió de coneixement” dels economistes.
6. Visualització: el flux circular de la renda
Model bàsic de dos sectors (famílies i empreses)
El flux circular és la representació més senzilla de com s’interconnecten famílies i empreses mitjançant dos mercats: el de béns i serveis (les famílies compren el que les empreses produeixen) i el de factors productius (les empreses contracten treball i capital propietat de les famílies). El flux monetari (despeses i rendes) gira en sentit contrari al flux real (béns i factors). Ampliat, el model incorpora Estat (impostos, despesa pública, transferències) i sector exterior (exportacions, importacions).
Diagrama: flux circular de la renda
El diagrama fa tangible la idea que la renda d’uns és la despesa d’altres : és la base comptable del PIB (mètode de la despesa, de la renda i del valor afegit).
Conclusió
L’Economia és la ciència social que estudia l’assignació de recursos escassos a finalitats alternatives. Des de Smith (1776) fins a Robbins (1932) i més enllà, ha evolucionat mantenint l’escassetat i l’elecció com a problemes centrals. Es divideix en Microeconomia i Macroeconomia i s’interrelaciona profundament amb Sociologia, Política, Dret, Psicologia, Història, Geografia, Filosofia i ciències naturals. Premis Nobel recents —Acemoglu-Johnson-Robinson 2024, Goldin 2023, Card-Angrist-Imbens 2021— confirmen la vitalitat de la disciplina i la seua capacitat per produir coneixement contrastable. El docent ha de transmetre que l’Economia és teoria i pràctica al mateix temps: explica el món i ajuda a decidir, individualment i col·lectiva.
Bibliografía
- SMITH, A. (1776): An Inquiry into the Nature and Causes of the Wealth of Nations.
- MARSHALL, A. (1890): Principles of Economics, Macmillan.
- ROBBINS, L. (1932): An Essay on the Nature and Significance of Economic Science.
- SAMUELSON, P. (1948): Economics, McGraw-Hill.
- KEYNES, J.M. (1936): The General Theory of Employment, Interest and Money.
- MANKIW, N.G. (1998): Principles of Economics, Harcourt.
- PIKETTY, T. (2013): Le Capital au XXIe siècle, Seuil.
- SEN, A. (1987): On Ethics and Economics, Blackwell.
- KAHNEMAN, D. (2011): Thinking, Fast and Slow, FSG.
- COASE, R.H. (1937): "The Nature of the Firm", Economica, 4.
- ACEMOGLU, D., JOHNSON, S. i ROBINSON, J. (2012): Why Nations Fail, Crown Business.
- GOLDIN, C. (2021): Career and Family, Princeton UP.
- ARISTÒTIL (s. IV aC): Política, llibre I.
- INE (2024): Comptabilitat Nacional Anual d'Espanya, base 2020.