Supòsit 135
Enunciado
Una empresa farmacèutica espanyola (assimilable al model d’Almirall, Grifols o Faes Farma) comercialitza un medicament oncològic sota patent —açò és, en situació de monopoli temporal protegit (Llei de Patents, Llei 24/2015)— amb cost marginal de producció constant CMg = 20€/unitat i tres segments de mercat identificables:
- Segment A – SNS espanyol: demanda DA = 1.200 − 10·P (preu regulat màxim P_max = 80€, sanitat pública)
- Segment B – Assegurances privades a Espanya: DB = 600 − 4·P
- Segment C – Exportació a LATAM sense regulació: DC = 400 − 2·P
L’arbitratge entre mercats és impossible per regulació i diferències de formulació. L’empresa aplica discriminació de preus de tercer grau (Pigou, 1920) en els mercats B i C, i preu regulat en A.
Es demana:
- Amb preu regulat PA = 80€ en el segment A, calcula QA i el benefici del segment A.
- Determina els preus i quantitats òptims en els segments B i C (IMg = CMg en cadascun). Calcula el benefici total dels tres segments.
- Calcula l’elasticitat-preu en B i C en els seus respectius òptims. Verifica la regla inversa de Lerner i explica la intuïció econòmica.
- Discuteix les implicacions de benestar de la discriminació de 3r grau: millora o empitjora l’accés al medicament respecte al preu únic? Cita evidència del sector farmacèutic espanyol (Medicaments Genèrics — AESEG 2023).
- Contrasta breument amb la discriminació de 1r i 2n grau: definició, exemples i efecte sobre l’excedent del consumidor.
Mostrar solución
Al mercat SNS (Segment A), el preu màxim regulat és P_A = 80€/u. L’empresa produeix fins que el preu regulat cobreix el CMg (accepta el preu imposat):
Segment A: Q_A = 400 u | π_A = 24.000€
El preu regulat del SNS actua com un sostre de preu que limita el poder de mercat del monopoli en la sanitat pública. Espanya aplica la Llei de garanties i ús racional dels medicaments (RDL 1/2015), amb preus de referència i subhastes autonòmiques. El 2023, la despesa farmacèutica pública va ser de 11.400M€ (MSSSI, 2024).
Segment B – DB = 600 − 4·P → P = 150 − Q/4 → ITB = 150Q − Q²/4 → IMgB = 150 − Q/2:
Segment C – DC = 400 − 2·P → P = 200 − Q/2 → IMgC = 200 − Q:
B: Q_B = 260, P_B = 85€ | C: Q_C = 180, P_C = 110€ | π_total = 57.100€
La regla de Lerner estableix que el marge relatiu òptim del monopolista és inversament proporcional a l’elasticitat-preu de la demanda:
Segment B en Q_B = 260, P_B = 85:
Segment C en Q_C = 180, P_C = 110:
El segment C (LATAM) és menys elàstic (|E_C| = 1,222 menor que |E_B| = 1,308) → preu major (110 major que 85): el monopolista carrega més on la demanda és més inelàstica (menys substitutius disponibles en eixos mercats).
|E_B| = 1,31 → P_B = 85€ | |E_C| = 1,22 → P_C = 110€ | Regla Lerner verificada en ambdós ✓
La tercera llei de Pigou (1920): preu més alt en el segment de menor elasticitat. Ací el mercat de LATAM sense regulació té menor elasticitat que el segment privat espanyol (més substitutius domèstics, major cobertura d’assegurances a Espanya). Açò justifica el fenomen observat que el mateix medicament costa més en mercats de renda mitjana sense sistemes de referència de preus que a Espanya amb regulació pública.
L’efecte sobre el benestar social de la discriminació de tercer grau és ambigu (Schmalensee, 1981; Varian, 1985):
Argument a favor (pro-accés): si la discriminació permet servir mercats que amb preu únic serien exclosos (P_únic major que disposició a pagar màxima del segment), la discriminació augmenta l’output total i el benestar. El preu regulat al SNS (80€) és inferior al preu discriminatori en B i C: sense regulació, el SNS podria quedar exclòs si el preu únic òptim fora superior a 80€.
Argument en contra (sobre benestar): la discriminació transfereix excedent del consumidor al productor sense crear eficiència neta. Al segment C (LATAM), pacients amb menors ingressos paguen més (distribució regressiva). Els genèrics (autoritzats en caducar la patent) són el mecanisme de mercat que elimina el poder de monopoli: la quota de genèrics a Espanya va arribar al 47% del volum total el 2023 (AESEG, 2023), per davall d’Alemanya (79%) o el Regne Unit (72%), la qual cosa reflecteix la persistència del poder de mercat al sistema farmacèutic espanyol.
Per comparar amb el preu únic, caldria calcular el preu que maximitza π sumant mercats, i verificar si algunes unitats es perden. El resultat no és unívoc.
Efecte benestar ambigu: la discriminació pot ampliar l’accés (output major) però transfereix excedent del consumidor al monopolista.
Discriminació de primer grau (perfecta): el monopolista cobra a cada consumidor la seua disposició màxima a pagar (preu de reserva). L’EC és totalment absorbit pel monopolista. L’output és igual al competitiu (P = CMg en l’última unitat). DWL = 0, però benestar redistribuït completament. A la pràctica, impossible per falta d’informació (només aproximat en subhastes de béns únics).
Discriminació de segon grau (tarifes en dues parts / menú de contractes): el monopolista dissenya contractes (quantitat-preu) que porten els consumidors a autoseleccionar-se segons el seu tipus. Exemples: tarifes de dades d’operadors (bons de GB), menú de versions de programari (basic/pro/enterprise). L’excedent es reparteix parcialment — el consumidor de major valoració reté una renda d’informació.
| Tipus | Informació necessària | EC resultant | Exemple real |
|---|---|---|---|
| 1r grau | Preu de reserva individual | EC = 0 | Subhasta d’art |
| 2n grau | Distribució de tipus (no identitat) | Renda d’informació residual | Tarifes dades mòbils |
| 3r grau | Identitat del segment | EC positiu residual | Preu farma per país |
1r grau: DWL=0 però EC=0 | 2n grau: autoselecció per menú | 3r grau: segments identificables. Tots superiors al monopoli pur en output.
La discriminació de preus al sector farmacèutic il·lustra la tensió entre incentius a innovar (les patents creen monopoli temporal) i accés equitatiu (preus alts exclouen pacients). El sistema de preus de referència espanyol (desenvolupat sota el RDL 1/2015) i el futur Espai Europeu de Dades de Salut (EEDS) busquen reduir aquesta tensió. Tirole (2014, Nobel) i els seus treballs amb Laffont sobre regulació de monopolis naturals i discriminació són la referència teòrica dominant per al disseny d’aquests mecanismes regulatoris.