Supòsit 128
Enunciado
En el primer trimestre de 2023 es produeixen tres intervencions bancàries de referència: la fallida del Silicon Valley Bank (10 març, EUA), la liquidació de Signature Bank (12 març, EUA) i l’absorció forçada de Credit Suisse per UBS (19 març, Suïssa). Els tres esdeveniments, encara que de distinta causa arrel, van generar tensió sistèmica en els mercats interbancaris europeus: l’EURIBOR a 3 mesos va passar de 2,85% (7 març) a 3,18% (24 març), l’índex iTraxx Europe Senior Financials (CDS bancaris europeus) va pujar 40 pb en una setmana.
Dades per a l’anàlisi:
- SVB: actius totals 212.000 M$ | CET1 declarat 12,1% | CET1 ajustat per pèrdues AFS no realitzades: 0,77% (estimació)
- Credit Suisse: pèrdues acumulades 2021-2023: 7.000 MCHF | AT1 amortitzats: 16.000 MCHF | accions intercanviades per UBS: 3.000 MCHF
- Zona euro: Ràtio de palanquejament bancari mitjà (Tier 1 / Actius totals): 5,8% (BCE, 2023 Q1)
- BCE: tipus de referència en el moment: 3,0% (pujada +25 pb prevista 16 març, confirmada malgrat la crisi)
Es demana:
- Aplica el model Diamond-Dybvig (1983, Premi Nobel 2022) per explicar per què una corredissa bancària pot ser un fenomen d’equilibri múltiple i per què l’assegurança de dipòsits elimina un equilibri però no el risc subjacent.
- Interpreta la intervenció del BCE el 16 de març de 2023 (confirmació de la pujada de tipus +25 pb) a la llum del dilema entre estabilitat de preus i estabilitat financera. Calcula si la pujada era justificada usant la Regla de Taylor amb les dades disponibles.
- Realitza un stress test simplificat per al sistema bancari de la zona euro: quant capital CET1 agregat es destruiria si els actius sobirans del balanç dels bancs patiren una caiguda de valor del 15%? Assumeix actius sobirans = 3.500 Bn€ i CET1 total del sistema = 1.400 Bn€.
- Analitza el Pilar 2 de Basilea III (requeriment addicional supervisor) i la seua aplicació en la supervisió bancària europea (SSM-BCE). Què diferencia el Pilar 2 del Pilar 1 en termes de procés supervisor i contingut?
- Crítica i visió contemporània: el BCE hauria d’haver pausat les pujades de tipus en març 2023? Cita Schnabel (BCE, 2023), Brunnermeier-Sannikov (2014) i l’informe de l’FMI sobre la fragmentació del sistema bancari global (IMF GFSR, abril 2023).
Mostrar solución
Diamond i Dybvig (1983, Journal of Political Economy, Premi Nobel 2022 juntament amb Bernanke) modelitzen el banc com un agent que transforma actius il·líquids (préstecs a llarg termini) en passius líquids (dipòsits a la vista). Aquest mecanisme crea dos equilibris de Nash:
Equilibri eficient (E1): els dipositants amb necessitats de liquiditat genuïnes retiren en t=1; els altres esperen fins a t=2. El banc pot atendre les retirades anticipades venent actius a valor raonable. Les retirades són predictibles i el banc és solvent.
Equilibri de pànic (E2): si cada dipositant creu que els altres retiraran, li convé retirar primer (independentment de la seua necessitat de liquiditat). El banc no pot atendre totes les retirades simultànies sense vendre actius a preus de liquidació amb pèrdua. Si els actius es deprecien prou, el banc fa fallida, confirmant el pànic — equilibri autocomplert.
L’assegurança de dipòsits elimina l’equilibri de pànic E2: si els dipositants saben que els seus dipòsits estan garantits fins a 100.000 € (FGD a Espanya, FDIC als EUA fins a 250.000 $), no hi ha incentiu a retirar preventivament. L’equilibri E2 deixa de ser Nash perquè la utilitat de retirar en E2 no supera la d’esperar.
No obstant això, l’assegurança de dipòsits no elimina el risc moral: els bancs amb assegurança pública tenen incentiu a assumir més risc (saben que el govern rescatarà els dipositants si fan fallida). Això justifica la supervisió prudencial com a complement necessari de l’assegurança (Merton, 1977; Kareken-Wallace, 1978).
En SVB, el 91% dels dipòsits superava el límit de 250.000 $ i per tant no estaven garantits. L’assegurança de dipòsits no eliminava l’equilibri E2 per a aquests dipositants, la qual cosa explica la velocitat de la corredissa.
Diamond-Dybvig: dos equilibris (eficient + pànic). L’assegurança de dipòsits elimina el pànic però genera risc moral. SVB: 91% de dipòsits sense garantia → assegurança ineficaç per eliminar equilibri de pànic.
El BCE va confirmar la pujada de tipus de +25 pb el 16 de març de 2023, en plena crisi bancària post-SVB. La decisió va generar un debat sobre el dual mandate implícit dels bancs centrals: estabilitat de preus vs estabilitat financera.
Per avaluar la pujada, apliquem la Regla de Taylor (1993):
Amb les dades disponibles de la zona euro en març 2023:
- Inflació HICP (mar-2023): 6,9% (Eurostat)
- Objectiu d’inflació BCE: 2,0%
- Tipus real neutral estimat (r*): 0,5% (BCE, 2022)
- Bretxa d’output (y - y*): +0,5% (estimació BCE Q1 2023, recuperació post-COVID)
El tipus de Taylor seria del 10,1%, molt per damunt del tipus real del BCE del 3,0%. Això suggereix que, des del punt de vista exclusiu de l’estabilitat de preus, el BCE estava en 2023 molt per davall del tipus necessari per controlar la inflació. La pujada del 16 de març (+25 pb fins a 3,5%) era modesta en termes relatius respecte al tipus de Taylor.
La tensió amb l’estabilitat financera era real: una pausa hauria assenyalat prioritat sobre estabilitat bancària i podria haver desancorat les expectatives d’inflació. El BCE va triar deslligar explícitament els instruments: tipus d’interès per a inflació; liquiditat d’emergència (ELA, LTRO) per a estabilitat bancària.
Tipus Taylor març 2023 ≈ 10,1% vs tipus BCE real = 3,0%. La pujada de +25 pb estava justificada pel criteri d’inflació. El BCE va optar per separar instruments: tipus per a inflació, ELA/LTRO per a estabilitat financera.
Un stress test simplificat avalua si el capital bancari pot absorbir pèrdues hipotètiques. Si els actius sobirans del sistema bancari de la zona euro pateixen una caiguda de valor del 15%:
L’impacte sobre el CET1 depèn de com estan classificats aquests actius. Si estan a valor raonable (FVOCI/FVTPL), les pèrdues es reconeixen directament en el capital. Si estan a cost amortitzat, només es reconeixen si hi ha deteriorament significatiu (NIIF 9). Assumint reconeixement complet:
La ràtio de capital mitjana del sistema abans del xoc era:
Assumint APR inicials de ~9.520 Bn€ (de 14,7%), i que les pèrdues no canvien el denominador immediatament:
La ràtio cau de 14,7% a 9,2%, per damunt del mínim regulatori del 7,0% (4,5% CET1 + 2,5% coixí conservació). No obstant això, alguns bancs amb posicions concentrades en sobirans perifèrics (Itàlia, Grècia) estarien per davall del mínim.
Caiguda 15% actius sobirans → pèrdua 525 Bn€ | CET1 cau de 14,7% a 9,2% del sistema | Per damunt del mínim regulatori 7,0% a nivell agregat, però amb risc de bancs individuals perifèrics sota mínim.
El marc de Basilea III organitza els requeriments de capital en tres pilars:
Pilar 1 (mínims regulatoris): requeriments de capital calculats segons fórmules estandarditzades o models interns aprovats. Són fixos, iguals per a tots els bancs del mateix tipus, i no depenen del perfil de risc individual: CET1 4,5% + AT1 1,5% + Tier 2 2% = 8% d’APR, més coixins (conservació 2,5%, sistèmic, contracíclic).
Pilar 2 (requeriment supervisor addicional — P2R + P2G): el supervisor nacional (CNMV, BdE) o supranacional (SSM-BCE per a bancs significatius) afegeix un coixí de capital individualitzat, basat en el Supervisory Review and Evaluation Process (SREP) anual. El SREP avalua: risc de crèdit no capturat per models interns, risc operacional, risc de tipus d’interès en cartera bancària (IRRBB), risc de liquiditat, governança i gestió de riscos. El resultat és un Pilar 2 Requirement (P2R, de compliment obligatori) i una Pilar 2 Guidance (P2G, no vinculant però amb restriccions de distribució si no es compleix).
La diferència clau amb el Pilar 1: el Pilar 2 és banc-específic (reflecteix el perfil de risc individual), mentre el Pilar 1 és sector-universal. Un banc amb exposició alta a renda variable o a divises emergents rebrà un P2R més alt. El SSM-BCE aplica el SREP anualment als ~115 bancs significatius de la zona euro.
En el cas Credit Suisse, la FINMA va afegir un P2R elevat en 2022 davant les pèrdues acumulades, però el problema era de solvència estructural (no de capital marginal), i el Pilar 2 no pot compensar un dèficit de confiança sistèmica.
Pilar 2 = requeriment supervisor banc-específic (SREP anual). P2R obligatori + P2G orientatiu. Diferència del Pilar 1: personalitzat vs universal. SSM-BCE aplica SREP a 115 bancs significatius zona euro.
El debat sobre la decisió del BCE de març 2023 reflecteix la tensió fonamental entre els objectius dels bancs centrals en èpoques d’estrès simultani de preus i sistema financer.
Isabel Schnabel (BCE, discurs 17/03/2023) va defensar la pujada amb l’argument de la credibilitat antiinflacionista: una pausa davant la inestabilitat bancària hauria assenyalat que el BCE està disposat a relaxar la política monetària davant xocs financers, desancorant les expectatives d’inflació i dificultant la desinflació futura. El BCE disposa d’instruments separats per a estabilitat financera (ELA, LTRO, TPI) que no s’han de confondre amb la política de tipus. La separació d’instruments és la resposta correcta.
Brunnermeier i Sannikov (2014, American Economic Review) desenvolupen el model de l’espiral de liquiditat: en situacions d’estrès financer, la pujada de tipus pot generar efectes no lineals i amplificadors — els bancs, en veure erosionat el seu capital per pèrdues en cartera, redueixen el crèdit (despalanquejament forçat), la qual cosa contrau la demanda agregada més del que s’esperava. El model prediu que la política monetària pot ser excessivament contractiva en fases d’estrès financer, especialment quan els bancs estan pròxims als seus mínims de capital.
FMI (Global Financial Stability Report, abril 2023) va advertir sobre la fragmentació del sistema bancari global: la diferència entre la resposta regulatòria dels EUA (garantia total de dipòsits SVB) i la resposta suïssa (bail-in total d’AT1 Credit Suisse) va generar confusió entre inversors sobre les regles del joc. L’arbitratge regulatori resultant pot incentivar la concentració de riscos en jurisdiccions amb salvaguardes més generoses. L’FMI recomana major harmonització internacional del marc de resolució.
La posició intermèdia raonable és que el BCE va prendre la decisió correcta (pujar tipus) pels motius correctes (credibilitat antiinflacionista), però la comunicació hauria sigut més efectiva si hagués detallat explícitament quins instruments usaria si la tensió bancària s’intensificava (activació immediata del TPI si els spreads sobirans divergien, LTRO d’urgència per a bancs amb necessitats de liquiditat). La separació d’instruments és el marc correcte, però requereix comunicació prèvia precisa per ser creïble.