Supòsit 125
Enunciado
Espanya va tancar 2023 amb un deute públic del 107,7% del PIB (Banc d’Espanya / Eurostat, dades provisionals). El PIB nominal va créixer un 8,9% (5,0% real + 3,5% deflactor aproximat) i el tipus d’interès implícit del deute (ràtio despesa en interessos / deute) va ser d’aproximadament 2,3%.
La condició de sostenibilitat del deute públic (Blanchard, 1990, 2019) estableix quan la ràtio deute/PIB tendeix a estabilitzar-se o reduir-se sense necessitat d’ajust fiscal addicional.
Es demana:
- Escriu l’equació dinàmica del deute públic i calcula si el deute espanyol en 2023 era sostenible sense superàvit primari addicional.
- Calcula el superàvit primari necessari per estabilitzar el deute en el nivell de 2023 (107,7% PIB), donat r = 2,3% i g = 5,0% (creixement nominal simplificat r−g en termes reals: r_real = 2,3% − 3,5% = −1,2%).
- Aplica la condició de Blanchard (2019): “r menor que g implica que el deute públic és benigne si no genera crowding-out”. Interpreta en el context d’Espanya 2023-2024 amb dades del Banc d’Espanya.
- Avalua les implicacions de la pujada de tipus del BCE (2022-2024) sobre la sostenibilitat futura del deute espanyol.
Mostrar solución
L’equació dinàmica de la ràtio deute/PIB (d = D/Y) és (Blanchard, 1990; Domar, 1944):
Amb les dades de 2023: r = 2,3%, g = 8,9% (creixement nominal del PIB), d = 107,7%. El dèficit primari d’Espanya en 2023 va ser aproximadament el 2,5% del PIB (Banc d’Espanya, Nota de Conjuntura 2024):
El deute cauria automàticament (fins i tot amb dèficit primari) perquè l’efecte nominal del creixement econòmic (que redueix la ràtio) supera el cost del servei del deute.
Δd = −4,61 pp → El deute seria sostenible i decreixent en 2023 sense ajust addicional. Resultat previst: d2024 ≈ 103,1% del PIB.
El superàvit primari necessari perquè Δd = 0 (deute estable) és:
Un valor negatiu significa que fins i tot amb dèficit primari del 7,11% del PIB, el deute s’estabilitzaria (perquè el denominador creix més ràpid que el numerador). Amb un dèficit primari real del 2,5%, l’ajust automàtic és de −4,61 pp com es va calcular abans.
Superàvit primari estabilitzador s* = −7,11% (dèficit primari màxim sostenible). Espanya amb un dèficit del 2,5% estava ben per davall d’aquest llindar.
Olivier Blanchard, en el seu discurs presidencial a l’American Economic Association (Public Debt and Low Interest Rates, AEA 2019), va desafiar el consens fiscal dominant argumentant que, mentre el tipus d’interès del deute siga inferior al creixement del PIB (r menor que g), el cost de mantenir deute públic elevat pot ser menor del que assumeix el marc convencional. El seu argument central té dos pilars:
1. Cost fiscal nul o fins i tot negatiu: Si r menor que g permanentment, el govern pot refinançar el deute indefinidament sense elevar impostos, perquè el creixement “erosiona” la ràtio de forma automàtica. El deute públic no imposa necessàriament una càrrega intergeneracional en aquest entorn.
2. Cost de benestar condicionat al crowding-out: El deute és problemàtic si desplaça inversió productiva privada. Si l’economia opera amb excés d’estalvi (hipòtesi de l’estancament secular de Summers, 2014), el deute absorbeix aquest excés sense desplaçar capital real.
Per a Espanya en 2023, r real implícit ≈ 2,3% − 3,5% (deflactor) = −1,2% i g real ≈ 2,5%. Clarament r_real < g_real, validant la condició de Blanchard. No obstant això, la sostenibilitat és condicional: tan bon punt els tipus d’interès superen el creixement econòmic (escenari possible a partir de 2024-2025 si el BCE manté tipus elevats), la dinàmica s’inverteix. El Banc d’Espanya (AIReF, Informe sobre Proyecciones de Sostenibilidad Fiscal, 2024) adverteix que amb r > g des de 2025-2026, Espanya necessitaria superàvit primari d’almenys 1% del PIB per estabilitzar el deute.
El BCE va pujar tipus des del 0% (juliol 2022) fins al 4% (setembre 2023), el ritme de pujada més ràpid de la seua història. L’impacte sobre la sostenibilitat del deute espanyol opera amb retard, atès que una part significativa del deute espanyol té tipus fix a llarg termini i només es renova gradualment:
• El deute públic espanyol té venciment mitjà d’uns 7,5 anys (Tresor Públic, 2024). Això significa que les pujades de tipus es traslladen al cost implícit de manera gradual, a mesura que els bons vençuts es refinancen a tipus més alts.
• Segons el Banc d’Espanya (Boletín Económico, 4/2023), un augment permanent de 100 pb en els tipus de mercat eleva la despesa en interessos en uns 0,3 pp del PIB en el primer any, assolint 0,9 pp de PIB addicional als 5 anys.
• Amb el tipus de les noves emissions del Tresor en l’entorn del 3,5%-4,0% en 2024 (enfront del 0,5%-1% en 2021), el cost implícit del deute espanyol tendiria a superar el 3% cap a 2026-2028, moment en què r podria superar g si el creixement es moderara.
El risc de trampa fiscal (dèficit que finança interessos que generen més dèficit) és el principal desafiament de la política fiscal espanyola en l’horitzó 2024-2030, segons la Comissió Europea en el marc del nou Pacte d’Estabilitat i Creixement reformat (juny 2024).