Supòsit 124
Enunciado
La corba de Phillips estableix una relació inversa entre inflació i atur. La seua versió augmentada per expectatives (Friedman, The Role of Monetary Policy, AER 1968; Phelps, Money-Wage Dynamics and Labor-Market Equilibrium, JPE 1968) és:
on π és la inflació observada, πe és la inflació esperada, u és la taxa d’atur, un és la NAIRU (taxa d’atur no acceleradora de la inflació) i α és la sensibilitat de la inflació al cicle.
Per a Espanya en el període 2022-2024, es disposa de les següents dades:
- NAIRU estimada pel Banc d’Espanya (2024): un = 11,5%
- Paràmetre α = 0,6
- Inflació esperada 2022 (expectatives adaptatives amb θ = 0,5): πe2022 = 3,5%
- Taxa d’atur 2022: u2022 = 12,9% (EPA 4T 2022)
- Inflació observada 2022: π2022 = 8,4% (IPC mitjana anual)
Es demana:
- Calcula la inflació que prediu la corba de Phillips augmentada per a 2022 i compara amb la dada real. Explica la discrepància.
- Actualitza les expectatives per a 2023 mitjançant expectatives adaptatives amb θ = 0,5. Calcula la inflació predita per a 2023 si la taxa d’atur cau a 11,8%.
- Explica el concepte de NAIRU i la seua estimació per a Espanya. Inclou dades de l’INE/Banc d’Espanya 2023-2024.
- Avalua críticament les implicacions de política econòmica del model de Friedman-Phelps: existeix un trade-off inflació-atur a llarg termini?
Mostrar solución
Substituïm en l’equació de Friedman-Phelps:
La inflació predita és del 2,66%, enfront del 8,4% real. La discrepància és de gairebé 6 punts percentuals.
π predita = 2,66% | π real = 8,4% | Discrepància = +5,74 pp
L’enorme discrepància revela que la inflació de 2022 no va ser fonamentalment de demanda (Phillips clàssica) sinó un xoc d’oferta exogen: invasió russa d’Ucraïna (febrer 2022), crisi energètica (gas +300%, electricitat +200%), i colls d’ampolla en cadenes de subministrament post-COVID persistents. La corba de Phillips de demanda no captura aquests xocs directament; només mitjançant una revisió a l’alça massiva de la inflació esperada (que en 2022 era encara molt inferior al xoc energètic real) pot explicar-se la dada. El model requereix afegir un terme de xocs d’oferta: π = πe − α·(u−un) + εoferta.
Amb expectatives adaptatives (Cagan, 1956; Nerlove, 1958), l’expectativa per a t+1 s’actualitza ponderant l’error passat:
Amb u2023 = 11,8% (segons enunciat):
L’IPC real d’Espanya en 2023 va ser del 3,5% (mitjana anual). De nou la predicció adaptativa sobreestima la inflació perquè no capta la ràpida caiguda del component energètic en 2023 (efecte base i descens de preus del gas).
πe2023 = 5,95% | π predita 2023 = 5,77% | π real 2023 = 3,5%
La NAIRU (Non-Accelerating Inflation Rate of Unemployment, Modigliani-Papademos, 1975) és la taxa d’atur compatible amb inflació estable (acceleració zero). És un concepte d’equilibri a llarg termini: per damunt d’ella hi ha pressions deflacionàries; per davall, pressions inflacionàries creixents. La NAIRU no és observable directament i s’estima amb models de components no observats (Gordon, 1997; Ball-Mankiw, 2002).
Per a Espanya, la NAIRU estructural és notablement elevada en comparació amb la mitjana europea, a causa de factors institucionals ben documentats:
• Segmentació del mercat laboral: la dualitat contracte indefinit/temporal (fins a la reforma de 2021) genera alta rotació i atur friccional elevat.
• Histèresi (Blanchard-Summers, 1986): períodes prolongats d’atur alt (2010-2015, màxim 26%) poden elevar permanentment la NAIRU per pèrdua de capital humà i desconnexió del mercat laboral.
• Negociació salarial centralitzada però no coordinada: els convenis sectorials negocien sense internalitzar l’efecte macroeconòmic global.
El Banc d’Espanya (2024) estima la NAIRU espanyola en el rang 11,0%–12,0%, amb la incertesa pròpia de la seua naturalesa no observable. L’EPA del 4T 2023 va registrar l’11,76% d’atur, situant Espanya molt pròxima a la NAIRU. La reforma laboral de 2021 i la conversió massiva de contractes temporals a indefinits han moderat la NAIRU estructural en aproximadament 1-1,5 punts respecte a l’estimada abans de la reforma (AIReF, 2024).
La tesi Friedman-Phelps (1968) nega l’existència d’un trade-off inflació-atur a llarg termini: la corba de Phillips de llarg termini és vertical en la NAIRU. El raonament és elegant: qualsevol política expansiva que reduïsca u per davall d’un genera inflació superior a l’esperada, però els agents acaben ajustant les seues expectatives a l’alça, retornant u a la NAIRU amb major inflació. Només un nivell d’inflació sorprenent i persistent podria mantenir u < un, la qual cosa és insostenible (trampa d’inflació en acceleració, conforme a Cagan, 1956).
Aquesta tesi va tenir enorme influència en el pensament dels bancs centrals moderns: justifica el mandat d’estabilitat de preus del BCE i la independència institucional. No obstant això, crítics recents matisen:
• Akerlof, Dickens i Perry (1996): amb inflació molt baixa, les rigideses nominals de salaris a la baixa fan que existisca un trade-off real fins i tot a llarg termini. La inflació del 2% actua com a “lubricant” de l’ajust real.
• Stiglitz (1997) i la NAIRU variable: la NAIRU no és una constant estructural sinó que depèn de les institucions, del capital humà i de la demanda agregada sostinguda. L’expansió de la demanda pot reduir la NAIRU a través de l’efecte de demanda sobre la inversió i la formació.
• Ball (2009) sobre histèresi: si l’atur de demanda es prolonga, la NAIRU puja permanentment. El cost d’una política desinflacionària (com la del BCE 2022-2024) pot ser major que el predit pel model simple.
L’evidència empírica recent (zona euro 2022-2024) mostra que el mercat laboral pot ser més resilient del que s’esperava: amb la pujada de tipus més ràpida en dècades (0% → 4% en 14 mesos), l’atur europeu a penes va augmentar, suggerint que la NAIRU pot haver-se reduït per factors estructurals (envelliment, escassetat de treballadors qualificats), la qual cosa fa la política desinflacionària menys costosa en termes d’atur.