Supòsit 124

L’enorme discrepància revela que la inflació de 2022 no va ser fonamentalment de demanda (Phillips clàssica) sinó un xoc d’oferta exogen: invasió russa d’Ucraïna (febrer 2022), crisi energètica (gas +300%, electricitat +200%), i colls d’ampolla en cadenes de subministrament post-COVID persistents. La corba de Phillips de demanda no captura aquests xocs directament; només mitjançant una revisió a l’alça massiva de la inflació esperada (que en 2022 era encara molt inferior al xoc energètic real) pot explicar-se la dada. El model requereix afegir un terme de xocs d’oferta: π = πe − α·(u−un) + εoferta.

La NAIRU (Non-Accelerating Inflation Rate of Unemployment, Modigliani-Papademos, 1975) és la taxa d’atur compatible amb inflació estable (acceleració zero). És un concepte d’equilibri a llarg termini: per damunt d’ella hi ha pressions deflacionàries; per davall, pressions inflacionàries creixents. La NAIRU no és observable directament i s’estima amb models de components no observats (Gordon, 1997; Ball-Mankiw, 2002).

Per a Espanya, la NAIRU estructural és notablement elevada en comparació amb la mitjana europea, a causa de factors institucionals ben documentats:

• Segmentació del mercat laboral: la dualitat contracte indefinit/temporal (fins a la reforma de 2021) genera alta rotació i atur friccional elevat.

• Histèresi (Blanchard-Summers, 1986): períodes prolongats d’atur alt (2010-2015, màxim 26%) poden elevar permanentment la NAIRU per pèrdua de capital humà i desconnexió del mercat laboral.

• Negociació salarial centralitzada però no coordinada: els convenis sectorials negocien sense internalitzar l’efecte macroeconòmic global.

El Banc d’Espanya (2024) estima la NAIRU espanyola en el rang 11,0%–12,0%, amb la incertesa pròpia de la seua naturalesa no observable. L’EPA del 4T 2023 va registrar l’11,76% d’atur, situant Espanya molt pròxima a la NAIRU. La reforma laboral de 2021 i la conversió massiva de contractes temporals a indefinits han moderat la NAIRU estructural en aproximadament 1-1,5 punts respecte a l’estimada abans de la reforma (AIReF, 2024).

La tesi Friedman-Phelps (1968) nega l’existència d’un trade-off inflació-atur a llarg termini: la corba de Phillips de llarg termini és vertical en la NAIRU. El raonament és elegant: qualsevol política expansiva que reduïsca u per davall d’un genera inflació superior a l’esperada, però els agents acaben ajustant les seues expectatives a l’alça, retornant u a la NAIRU amb major inflació. Només un nivell d’inflació sorprenent i persistent podria mantenir u < un, la qual cosa és insostenible (trampa d’inflació en acceleració, conforme a Cagan, 1956).

Aquesta tesi va tenir enorme influència en el pensament dels bancs centrals moderns: justifica el mandat d’estabilitat de preus del BCE i la independència institucional. No obstant això, crítics recents matisen:

• Akerlof, Dickens i Perry (1996): amb inflació molt baixa, les rigideses nominals de salaris a la baixa fan que existisca un trade-off real fins i tot a llarg termini. La inflació del 2% actua com a “lubricant” de l’ajust real.

• Stiglitz (1997) i la NAIRU variable: la NAIRU no és una constant estructural sinó que depén de les institucions, del capital humà i de la demanda agregada sostinguda. L’expansió de la demanda pot reduir la NAIRU a través de l’efecte de demanda sobre la inversió i la formació.

• Ball (2009) sobre histèresi: si l’atur de demanda es prolonga, la NAIRU puja permanentment. El cost d’una política desinflacionària (com la del BCE 2022-2024) pot ser major que el predit pel model simple.

L’evidència empírica recent (zona euro 2022-2024) mostra que el mercat laboral pot ser més resilient del que s’esperava: amb la pujada de tipus més ràpida en dècades (0% → 4% en 14 mesos), l’atur europeu a penes va augmentar, suggerint que la NAIRU pot haver-se reduït per factors estructurals (envelliment, escassetat de treballadors qualificats), la qual cosa fa la política desinflacionària menys costosa en termes d’atur.