Supòsit 123
Enunciado
Considera una economia tancada descrita pel model IS-LM (Hicks, 1937; Hansen, 1953). Les funcions estructurals són:
Es demana:
- Obtín les equacions IS i LM i calcula l’equilibri simultani (Y*, i*).
- El govern aplica un augment permanent de G de 60 unitats. Calcula el nou equilibri (Y**, i**) i l’efecte crowding-out sobre la inversió privada.
- El banc central intervé simultàniament augmentant M/P en 90 unitats. Calcula l’equilibri final (Y***, i***) i compara amb la política fiscal sola.
- Avalua críticament el debat entre fiscalistes i monetaristes sobre l’eficàcia relativa d’ambdues polítiques, amb referència a Friedman (1968) i Blinder-Solow (1973).
- Quan pot ser ineficaç la política fiscal (crowding-out total) i quan ho és la monetària (trampa de liquiditat)?
Mostrar solución
La corba IS (Hicks, Mr. Keynes and the Classics, 1937) recull totes les combinacions (Y, i) que equilibren el mercat de béns. Amb Yd = Y − 0,25·Y = 0,75·Y:
La corba LM recull l’equilibri en el mercat monetari (L = M/P):
Equilibri simultani (IS = LM):
Equilibri inicial: Y* = 900 | i* = 2%
Amb ΔG = 60, la nova IS es desplaça a la dreta. El multiplicador IS-LM de la política fiscal és:
Igualant amb LM (invariant):
Crowding-out sobre inversió privada:
Y** = 990 | i** = 3,2% | Crowding-out parcial: ΔI = −24 unitats. L’augment de Y només és 90 (no 150) perquè part de l’estímul és desplaçat per l’alça de tipus.
El crowding-out parcial ocorre sempre que la LM tinga pendent positiu finit. La política fiscal expandeix Y, la qual cosa augmenta la demanda de diner (efecte transaccions), pressiona els tipus a l’alça i inhibeix inversió privada. El crowding-out és major com més sensible és I als tipus (β_I gran) i com menys elàstica és la LM (pendent més pronunciat).
Amb ΔM/P = 90, la LM es desplaça a la dreta:
Igualant amb la nova IS post-fiscal:
La política monetària addicional baixa els tipus per davall del nivell inicial (1,4% < 2%) i amplia el creixement de Y:
Amb policy mix (ΔG=60 + ΔM/P=90): Y*** = 1.080 | i*** = 1,4% | ΔY = +180
El policy mix fiscal-monetari coordinat aconsegueix major creixement sense el cost del crowding-out perquè l’expansió monetària compensa l’alça de tipus induïda per la fiscal. El resultat sosté els arguments de Blinder i Solow (1973): la política fiscal és més eficaç quan el banc central acomoda l’expansió, validant la complementarietat entre ambdues polítiques dins d’un marc d’estabilitat de preus.
El debat sobre eficàcia relativa de política fiscal i monetària va ser l’eix central de la macroeconomia entre els anys 1960 i 1980.
Posició monetarista (Friedman, 1968): La política monetària és el principal instrument estabilitzador, però actua amb retards llargs i variables (estimats entre 6 i 18 mesos), la qual cosa la fa difícil de calibrar en temps real. La política fiscal, quan no és acompanyada per expansió monetària, genera crowding-out complet a llarg termini perquè la LM a llarg termini és vertical (plena ocupació). La inflació és sempre i en tot lloc un fenomen monetari.
Posició fiscalista (Blinder-Solow, 1973; Tobin, 1972): La política fiscal té efectes reals fins i tot amb LM vertical a llarg termini si es produeix crowding-in (la inversió pública complementa la privada en infraestructures). A més, la política fiscal discrecional pot activar-se amb major rapidesa davant recessions agudes que la política monetària (que passa pel canal creditici i de tipus).
Síntesi posterior (new-Keynesian): Blanchard-Perotti (2002), Romer-Romer (2010) i Ramey (2011) van reestimar els multiplicadors fiscals empíricament. Els seus resultats suggereixen multiplicadors entre 0,6 i 1,5 als EUA, majors en recessions i amb tipus en el límit inferior zero (zero lower bound). L’FMI va revisar a l’alça les seues estimacions després de l’austeritat fallida de 2010-2012 (Blanchard-Leigh, 2013).
Crowding-out total (LM vertical): Ocorre quan la demanda de diner és insensible al tipus d’interès (L independent de i). Tota expansió fiscal eleva i en la mateixa magnitud i redueix I en la mateixa quantia que va augmentar G, deixant Y sense canvi. Era la posició monetarista extrema. En la pràctica, l’evidència empírica no confirma elasticitat zero de L respecte a i.
Trampa de liquiditat (LM horitzontal): Ocorre quan la preferència per la liquiditat és infinitament elàstica al tipus d’interès: a tipus molt baixos (pròxims a zero), el públic és indiferent entre diner i bons. Keynes (Teoria General, 1936) la va descriure teòricament; el Japó en els anys 1990-2000 i la zona euro en 2014-2019 la van experimentar empíricament. En aquest cas, la política monetària convencional és ineficaç (la LM no es desplaça efectivament) i la política fiscal recupera tot el seu potencial multiplicador (sense crowding-out perquè i no respon). És el fonament teòric dels programes QE del BCE i les polítiques de tipus negatius (2014-2022).