Supòsit 122
Enunciado
La Regla de Taylor (Taylor, Discretion versus Policy Rules in Practice, 1993) proporciona una guia operativa per fixar el tipus d’interès de política monetària. La seua expressió estàndard és:
on r* és el tipus d’interès natural real, π és la inflació observada, π_objectiu és l’objectiu d’inflació, α i β són paràmetres de resposta (Taylor originalment va proposar α = β = 0,5).
Per al segon trimestre de 2024, les dades de la zona euro són:
- Tipus d’interès natural estimat r* = 0,5%
- Inflació observada π = 2,6%
- Objectiu d’inflació π* = 2,0%
- Output gap (bretxa de producció) = −0,4% (lleu recessió)
- α = 0,5 | β = 0,5
El tipus de política del BCE (taxa de dipòsit) era a juny de 2024 del 4,00%.
Es demana:
- Calcula el tipus d’interès òptim segons la Regla de Taylor amb les dades del 2T 2024.
- Compara el tipus calculat amb el tipus real del BCE i discuteix si la política monetària era restrictiva o acomodatícia.
- Explica el concepte de tipus d’interès natural r* i la seua rellevància per a la política monetària contemporània.
Mostrar solución
Substituïm les dades de l’enunciat en la Regla de Taylor (Taylor, 1993):
Tipus d’interès òptim segons la Regla de Taylor: i* = 2,60%
En juny de 2024, el BCE mantenia la seua taxa de dipòsit en el 4,00%, enfront del 2,60% que prescriu la Regla de Taylor:
El BCE mantenia una política monetària clarament restrictiva respecte a la Regla de Taylor: el tipus real superava en 140 pb el nivell d’equilibri calculat. Això és coherent amb l’objectiu del BCE d’ancorar les expectatives d’inflació després de l’episodi 2022-2023 (inflació pic del 10,6% en octubre de 2022). En juny de 2024 el BCE va realitzar la seua primera rebaixa de tipus (−25 pb, fins al 3,75%), assenyalant l’inici del cicle baixista, encara que mantenia encara una postura contractiva. La discrepància respecte a Taylor reflecteix que el BCE dona més pes a la credibilitat antiinflacionista a llarg termini que a l’output gap present (Orphanides, 2003).
El tipus d’interès natural (r*, també denominat r-star) és el tipus d’interès real compatible amb una economia operant a plena capacitat i amb inflació estable. El va conceptualitzar Knut Wicksell en Interest and Prices (1898): quan el tipus de mercat se situa per damunt del natural, hi ha pressió deflacionària; per davall, pressió inflacionària.
En la pràctica, r* no és observable i s’ha d’estimar. Els models més utilitzats en bancs centrals són els de Holston, Laubach i Williams (2017, Fed de Nova York) i Fries et al. (2018, BCE). En 2024, les estimacions per a la zona euro situaven r* en el rang 0,0%–0,5%, notablement inferior al 2%–3% previ a la crisi financera global.
La caiguda secular de r* —atribuïda a l’envelliment demogràfic (Eggertsson-Mehrotra, 2014), a l’excés d’estalvi global (Bernanke, 2005) i a la desacceleració de la productivitat (Gordon, 2012)— implica que els tipus d’interès d’equilibri seran estructuralment baixos en el futur, limitant el marge de maniobra convencional dels bancs centrals i reforçant la rellevància de la política fiscal i els instruments no convencionals.