Supòsit 78
Enunciado
El Reglament (UE) 2023/956, publicat el 16 de maig de 2023, estableix el Mecanisme d’Ajust en Frontera per Carboni (CBAM — Carbon Border Adjustment Mechanism). En la seua fase transitòria (octubre 2023 — desembre 2025) imposa obligacions de reporting sobre les importacions d’acer, ciment, alumini, electricitat, hidrogen i fertilitzants; a partir de gener de 2026 s’exigirà la compra de “certificats CBAM” a preu de l’EU-ETS per a cobrir les emissions incorporades de les importacions.
Cas pràctic. Una empresa catalana del sector de la construcció, Ciment Mediterrani S.A., importa anualment 80.000 tones de clínquer (precursor del ciment) de Turquia. El procés de producció del clínquer turc genera una intensitat d’emissions de 0,82 tCO2eq/t clínquer (declaració de la planta exportadora, verificada per auditor acreditat). El preu de l’EU-ETS el desembre de 2024 és de 68 €/tCO2eq. L’empresa té acreditat que el productor turc va pagar, en el seu mercat domèstic, un preu de carboni efectiu de 14 €/tCO2eq per aquestes emissions.
Es demana:
- Calcular la quantitat de certificats CBAM que haurà d’adquirir Ciment Mediterrani en 2026 i el seu cost brut; aplicar el descompte per carboni ja pagat en origen i obtenir el cost net.
- Analitzar el fonament teòric del CBAM des de la perspectiva del carbon leakage i la política industrial verda: Krugman (1979) sobre política comercial estratègica i l’Informe Draghi (2024) sobre competitivitat industrial europea.
- Avaluar la crítica al CBAM des del Trilema de la Hiperglobalització de Rodrik (2011): sobirania nacional, integració econòmica i democràcia.
- Examinar la crítica desenvolupamentista de Dani Rodrik (2011) i Ha-Joon Chang (2002, Kicking Away the Ladder): pot el CBAM reproduir barreres al desenvolupament de les economies emergents?
- Concloure amb les implicacions del CBAM per a la competitivitat del sector cimenter espanyol i per a la política industrial europea a la llum de Saez-Zucman (2019) i el debat sobre sobirania fiscal climàtica.
Mostrar solución
L’article 21 del Reglament 2023/956 estableix que el nombre de certificats CBAM a adquirir és igual a les emissions incorporades de les importacions menys el preu de carboni ja pagat al país d’origen, expressat en unitats equivalents a l’EU-ETS:
El descompte per carboni pagat en origen es calcula convertint el preu turc (14 €/tCO2eq) en unitats d’EU-ETS:
L’import equival a un recàrrec de 44,28 €/t de clínquer importat (cost net / 80.000 t). Atés que el preu spot del clínquer turc en 2024 és d’aprox. 65-70 €/t (CEMBUREAU, 2024), el CBAM suposa un recàrrec del 63-68% sobre el preu d’importació abans de l’ajust — la qual cosa fa econòmicament inviable continuar important de Turquia sense canviar el procés de producció del proveïdor.
Certificats CBAM: 65.600 tCO2eq · (68 − 14) €/tCO2eq = 3.542.400 € de cost net anual. Recàrrec equivalent: 44,28 €/t de clínquer. Fa inviable la importació a cost actual sense millora en intensitat emissora del proveïdor turc.
El carbon leakage ocorre quan les polítiques climàtiques estrictes en una jurisdicció desplacen la producció emissora cap a jurisdiccions amb regulacions més laxes, anul·lant la reducció neta d’emissions globals. La Comissió Europea estimava en 2021 que entre el 5% i el 25% de les emissions reduïdes per l’EU-ETS es compensaven per augment d’importacions de sectors intensius des de països sense preu del carboni (Comissió Europea, Impact Assessment CBAM, 2021).
Paul Krugman (1979, Increasing Returns, Monopolistic Competition and International Trade, JIE) obri la tradició de la política comercial estratègica: en sectors amb rendiments creixents a escala i competència oligopolística, la política industrial i les barreres selectives poden generar rendes per a les empreses domèstiques i capturar economies d’escala dinàmiques. El CBAM pot interpretar-se en aquesta clau: no és només una correcció d’externalitats (lògica pigouviana) sinó també un instrument de política industrial que protegeix els productors europeus d’acer, ciment i alumini enfront de competidors que no suporten el cost del carboni.
L’Informe Draghi (2024, The Future of European Competitiveness) reforça aquesta lectura estratègica: l’informe assenyala que la UE no pot perseguir objectius climàtics si destrueix la seua base industrial per competència deslleial d’economies sense preu del carboni. El CBAM és, en l’esquema Draghi, una condició necessària perquè la política climàtica europea siga políticament sostenible: sense ell, els treballadors i empreses dels sectors afectats tindrien incentius poderosos per a oposar-se a l’enduriment de l’EU-ETS.
CBAM = correcció del carbon leakage (Pigou) + política industrial estratègica (Krugman, 1979) + sostenibilitat política de la transició verda (Draghi, 2024). El fonament no és exclusivament ecològic sinó també de competitivitat i economia política.
Dani Rodrik (2011, The Globalization Paradox) formalitza el trilema: no es poden aconseguir simultàniament hiperglobalització, sobirania democràtica nacional i estat-nació. Només dos dels tres són compatibles alhora:
El CBAM tensiona aquest trilema de diverses formes. Des de la perspectiva de la UE, el mecanisme exerceix sobirania regulatòria (estableix un preu del carboni a les importacions) per a protegir la seua política climàtica democràticament adoptada. Però des de la perspectiva dels països exportadors, el CBAM actua com una barrera unilateral imposada per la UE sobre les seues decisions de política industrial domèstica — violant precisament el principi de sobirania que Rodrik defensa.
Rodrik argumenta que la hiperglobalització de les regles de l’OMC (acords GATT/OMC des de 1995) va prohibir als països en desenvolupament usar polítiques industrials que els països ara rics havien usat lliurement (subvencions, aranzels selectius, crèdits dirigits). El CBAM podria interpretar-se com un nou mecanisme de disciplina unilateral: la UE imposa indirectament els seus estàndards ambientals a la resta del món mitjançant la barrera de preu. Rodrik no el rebutja necessàriament — ell mateix és crític amb la hiperglobalització — però adverteix que la solució legítima requereix negociació multilateral, no imposició unilateral.
Rodrik (2011): el CBAM és legítim en tant que la UE exerceix sobirania democràtica sobre la seua política climàtica, però problemàtic si equival a imposar unilateralment estàndards ambientals sobre tercers sense negociació multilateral. El trilema no té solució simple.
Ha-Joon Chang (2002, Kicking Away the Ladder: Development Strategy in Historical Perspective) documenta que els països industrialitzats (EUA, Regne Unit, Alemanya, Japó) van usar massivament aranzels, subvencions i política industrial activa durant les seues fases d’industrialització — i després van promoure el lliure comerç i les regles de l’OMC quan ja havien arribat a la frontera tecnològica, “patejant l’escala” perquè els països en desenvolupament no pogueren seguir el mateix camí.
El CBAM pot reproduir aquesta dinàmica en l’àmbit climàtic: els països europeus es van industrialitzar durant el segle XIX i XX emetent lliurement CO2; ara, en imposar un preu de frontera sobre les emissions de les importacions, dificulten que els països en desenvolupament puguen competir en sectors industrials bàsics (acer, ciment, fertilitzants) durant la seua fase de desenvolupament. Turquia, el Marroc, l’Índia o Vietnam tenen intensitats d’emissió més altes en part perquè no han completat la modernització tecnològica dels seus sectors industrials — un procés que requereix capital i inversió que aquests països no tenen al mateix nivell que Europa.
Dani Rodrik (2011) afegeix que la solució no és renunciar al CBAM sinó acompanyar-lo de transferències tecnològiques i finançament climàtic que permeten als països en desenvolupament descarbonitzar les seues indústries sense perdre competitivitat. El Fons d’Innovació i el Mecanisme de Transició Justa de la UE són iniciatives en aquesta direcció, encara que insuficientment dotades.
Chang (2002) i Rodrik (2011): el CBAM pot “patejar l’escala” del desenvolupament industrial si no va acompanyat de transferència tecnològica i finançament climàtic cap als països exportadors afectats. Risc de neocolonialisme regulatori verd.
Espanya té un sector cimenter rellevant (Cementos Molins, Holcim España, Heidelberg España) que es beneficia directament del CBAM: el mecanisme iguala les condicions de competència entre el ciment europeu subjecte a l’EU-ETS i el ciment importat de països sense preu del carboni. La indústria cimentera espanyola emetia en 2022 aprox. 8,7 Mt CO2eq (dades MAGRAMA, comunicades a l’EU-ETS), suportant un cost de carboni d’aprox. 590 M€/any a preu de 68 €/t. Sense CBAM, la competència del ciment turc o marroquí sense cost de carboni faria inviable la descarbonització del sector.
Emmanuel Saez i Gabriel Zucman (2019, El triunfo de la injusticia) proposen no només l’impost mínim global de societats (Pilar 2 OCDE, adoptat en 2021) sinó també un terra global de preu del carboni de 50-80 USD/tCO2 coordinat internacionalment. En aquest marc, el CBAM seria una mesura de transició fins que els països acorden preus globals del carboni — eliminant la necessitat de l’ajust de frontera una vegada harmonitzats els preus.
La implicació per a la política educativa: el Tema 25 del temari d’oposicions (comerç internacional) és inseparable hui del debat de política climàtica. El CBAM és un cas paradigmàtic de com la política ambiental i la política comercial s’entrellacen, requerint que l’opositor d’Economia domine tant la teoria del comerç internacional (Krugman, Rodrik) com l’economia del canvi climàtic (Pigou, EU-ETS, Saez-Zucman) i la política industrial (Draghi 2024).
Per a Espanya: el CBAM protegeix el sector cimenter (−591 M€ de cost EU-ETS 2022) de la competència deslleial d’importacions sense preu del carboni. A llarg termini, Saez-Zucman (2019) proposen substituir-lo per un terra global del carboni coordinat internacionalment.
El CBAM és l’instrument més sofisticat de la política comercial-climàtica del segle XXI: corregeix el carbon leakage (Pigou), protegeix la competitivitat industrial (Krugman, 1979; Draghi, 2024), tensiona el trilema de la globalització (Rodrik, 2011) i obri el debat sobre neocolonialisme regulatori verd (Chang, 2002). Per a l’opositor d’Economia, aquest supòsit integra perfectament els Temes 25 (comerç), 26 (tipus de canvi i política canviària), i els continguts de política econòmica mediambiental. La clau analítica és distingir el CBAM com a instrument de primer ordre (correcció d’externalitats) dels seus efectes redistributius de segon ordre (impacte sobre països en desenvolupament, viabilitat del multilateralisme climàtic). Només dominant aquesta distinció es pot defensar una posició matisada davant del tribunal.