Supòsit 71

La identitat del producte nacional brut en una economia oberta (Keynes, General Theory, 1936; Mundell, 1963) descompon el PIB pel costat de la demanda:

La balança per compte corrent en la seua aproximació simplificada equival a les exportacions netes (saldo comercial més rendes netes; ací assumim que el saldo comercial aproxima la BCC):

Però la BCC no és només el saldo comercial: inclou també les rendes primàries i secundàries. La identitat del PIB permet obtenir-la sencera sense necessitat d’eixa dada, aïllant-la com a residu:

Verifiquem la coherència amb la identitat del PIB:

La demanda interna (C + I + G = 1.120.000) és menor que el PIB en 80.000, i eixe buit és exactament la BCC. D’eixos 80.000, el saldo comercial n’aporta 40.000; els altres 40.000 són el saldo de rendes i transferències netes amb l’exterior, que l’enunciat no dona i que la identitat obliga que existisca. Substituir la BCC pel saldo comercial —una drecera freqüent— hauria deixat 40.000 milions sense explicar.

Partint de Y = C + I + G + BCC, restem C en ambdós costats: Y − C = I + G + BCC. Reordenant, BCC = (Y − C − G) − I = (Sp + Sg) − I = Snacional − I. L’estalvi nacional és la suma de l’estalvi privat i públic:

Les dues vies donen +80.000, i havien de donar-ho: BCC = S − I no és una estimació alternativa sinó la mateixa identitat reordenada. Convé comprovar d’on ix l’estalvi públic, perquè és la partida que un enunciat pot portar malament amb més facilitat. En comptabilitat nacional Sp = Y − T − C i Sg = T − G, on T són els impostos nets de transferències. Aïllant T de l’estalvi privat: T = Y − C − Sp = 1.200.000 − 700.000 − 175.000 = 325.000. I aleshores Sg = T − G = 325.000 − 240.000 = +85.000, que és la dada de l’enunciat. Aquesta és la comprovació que cal fer sempre: quan una identitat comptable no tanca, no hi ha marge d’aproximació ni saldo residual que la salve — hi ha una dada malament, i trobar-la és l’exercici.

Un superàvit de compte corrent significa que el país està venent a l’exterior més del que compra: l’excés d’estalvi nacional sobre la inversió domèstica es canalitza cap a l’exterior en forma d’actius financers o préstecs. En els termes de Feldstein i Horioka (1980, Domestic Saving and International Capital Flows, Economic Journal), aquesta capacitat de finançament exterior implica que el país acumula actius exteriors nets (augmenta la seua Posició d’Inversió Internacional Neta, PIIN).

Per a Espanya, la PIIN va tancar 2023 en el −52,8% del PIB (uns −790.000 milions €), el seu nivell més baix en 19 anys segons el Banc d’Espanya, després d’haver estat en el −60,5% a tancament de 2022. Continua reflectint dècades de dèficits acumulats de compte corrent. El gir cap a superàvit comercial des de 2013 (obertura externa induïda per la crisi i la devaluació interna) ha iniciat una reducció gradual d’aquesta posició deutora.