Supòsit 29
Enunciado
Un mateix model de smartphone es ven a 1.200€ a Espanya i a 1.200$ als Estats Units (impostos inclosos en ambdós casos, assumint arbitratge perfecte i sense diferencials fiscals). El tipus de canvi nominal observat al mercat de divises és TC = 1,10 $/€ (és a dir, 1€ es canvia per 1,10$).
Segons la teoria de la paritat del poder adquisitiu (Cassel, 1918), en absència de costos de transport, aranzels i barreres informatives, el tipus de canvi hauria d’igualar el preu de la mateixa cistella de béns en ambdós països (law of one price).
Es demana:
- Calcular el preu del smartphone en dòlars a Espanya segons el tipus de canvi actual i comparar-lo amb el preu als EUA.
- Determinar el tipus de canvi teòric d’equilibri segons la PPP absoluta.
- Diagnosticar si l’euro està sobrevalorat o infravalorat i indicar la dinàmica esperada segons la versió relativa de la PPP.
Mostrar solución
El primer pas consisteix a expressar el preu espanyol en dòlars perquè la comparació siga homogènia. El tipus de canvi nominal directe en notació europea (1,10 $/€) significa que cada euro adquireix 1,10 dòlars. Apliquem directament la conversió:
Comparació directa amb el preu estatunidenc expressat en la seua moneda nativa:
Quan un mateix bé té preu distint en mercats connectats per tipus de canvi, la llei del preu únic (Cournot, 1838; formalitzada modernament per Isard, 1977) implica que existeix un marge d’arbitratge, en absència de friccions (transport, aranzels, IVA diferencial, restriccions a la importació, costos d’informació). En productes físicament idèntics com un smartphone, els arbitratgistes professionals compren al mercat barat i revenen al car fins a tancar la bretxa.
El smartphone resulta un 10% més car a Espanya al tipus de canvi actual.
Aquesta bretxa podria incentivar l’arbitratge: comprar als EUA i revendre a Europa (amb els costos de transport i aranzels associats). En presència de friccions, l’arbitratge real és limitat i el desequilibri pot persistir, la qual cosa motiva l’ús de l’índex Big Mac de The Economist (1986), de l’índex iPad o de l’índex IKEA com a aproximació didàctica a la PPP. Aquests índexs mostren sistemàticament que les divises de països desenvolupats amb sistemes tributaris densos solen aparéixer “sobrevalorades” enfront del dòlar fins i tot en equilibri, perquè la PPP absoluta no controla per impostos indirectes ni per components no comerciables del preu (efecte Balassa-Samuelson).
La PPP absoluta (Cassel, 1918, The Present Situation of the Foreign Exchanges) postula que un mateix bé ha de costar el mateix expressat en una moneda comuna. El tipus de canvi d’equilibri s’obté del ratio de preus nominals en les seues respectives monedes:
Interpretació: si la paritat absoluta es complira estrictament per a aquest producte, un euro hauria d’intercanviar-se per exactament un dòlar. La diferència amb el tipus de canvi observat (1,10 $/€) és la mesura del desalineament.
TC_PPP = 1,00 $/€
Comparem el tipus nominal observat amb el teòric segons la PPP absoluta:
L’euro adquireix més dòlars dels que justificaria la paritat del poder adquisitiu: cada euro compra 1,10$ al mercat però, segons la PPP, hauria de comprar només 1,00$. Per tant, l’euro està sobrevalorat respecte al dòlar (i, simètricament, el dòlar està infravalorat en un percentatge equivalent).
La PPP relativa (Cassel, 1918) prediu que les variacions del tipus de canvi nominal a mitjà termini compensen els diferencials d’inflació entre les dues monedes. La fórmula és:
Si els EUA tenen major inflació que la zona euro, el dòlar hauria de depreciar-se (TC $/€ hauria de pujar més); si té menor inflació, hauria d’apreciar-se i aproximar-se a la PPP absoluta.
Euro sobrevalorat al voltant d’un 10% segons la PPP absoluta.
L’evidència empírica (Rogoff, 1996, The Purchasing Power Parity Puzzle, JEL) mostra reversions lentes cap a la PPP, amb vida mitjana de 3 a 5 anys en divises G10. Les desviacions persistents responen a tres factors principals: (i) efecte Balassa-Samuelson (1964), pel qual els països amb major productivitat relativa en béns comercialitzables tendeixen a mostrar tipus de canvi real apreciat, generant preus de serveis no comerciables més alts; (ii) xocs de termes d’intercanvi (descobriments de petroli, fluctuacions de matèries primeres); (iii) factors financers com diferencials de tipus d’interés esperats (paritat descoberta de tipus, Fisher, 1930). El diagnòstic d‘“euro sobrevalorat” és, doncs, una predicció de mitjà-llarg termini, no un timing de mercat: arbitratgistes i bancs centrals el monitoritzen al costat d’altres indicadors com el tipus de canvi efectiu real (REER) publicat pel BCE i el BIS.