Supòsit 26
Enunciado
Considerem dos països, A i B, que produeixen únicament dos béns homogenis: vi i drap. La dotació de treball i la tecnologia disponible determinen els següents requeriments productius (hores de treball necessàries per a produir una unitat de cada bé):
País A: Vi 4 h/u · Drap 2 h/u
País B: Vi 6 h/u · Drap 3 h/u
Cada país disposa de 1.200 hores de treball. El comerç internacional es desenvolupa en condicions de competència perfecta i sense costos de transport, conforme al model clàssic ricardià (Ricardo, On the Principles of Political Economy and Taxation, 1817).
Es demana:
- Determinar quin país posseeix avantatge absolut en cada bé (Smith, 1776) i identificar la frontera de possibilitats de producció de cada economia en autarquia.
- Calcular els costos d’oportunitat i determinar l’avantatge comparatiu segons el model ricardià.
- Plantejar un patró d’especialització beneficiós i estimar els guanys del comerç per a ambdós països.
Mostrar solución
El concepte d’avantatge absolut (Smith, An Inquiry into the Nature and Causes of the Wealth of Nations, 1776) suposa que un país produeix un bé amb menor quantitat de recursos —en aquest model, hores de treball— que la resta. És la primera teoria sistemàtica que justifica el comerç internacional com a mecanisme amplificador de la divisió del treball, presentada per Smith en oposició al pensament mercantilista dominant (Mun, Colbert).
Comparant vector a vector, el país A és més productiu en ambdós béns (necessita menys hores per unitat). Posseeix, per tant, avantatge absolut tant en vi com en drap. Aplicada literalment la lògica smithiana, el país A no hauria d’importar res de B i B no podria exportar res útil: el comerç no es produiria. És justament la limitació que Ricardo es va proposar superar en els seus Principles (1817), introduint el concepte de cost relatiu.
Per a construir la frontera de possibilitats de producció (FPP) en autarquia, partim de la restricció de recursos en cada país: el total d’hores emprades a produir vi més el total emprat en drap no pot excedir la dotació de 1.200 hores. La FPP en el model ricardià és lineal perquè l’únic factor productiu és treball i els rendiments són constants (no hi ha especialització creixent).
Geomètricament, la FPP de A queda per damunt i a la dreta de la de B en el pla (V, P): A domina absolutament a B i, en autarquia, disposa d’un conjunt de cistelles factibles més ampli.
A té avantatge absolut en ambdós béns. FPP_A domina FPP_B.
L’avantatge comparatiu (Ricardo, 1817) es defineix a partir del cost d’oportunitat: la quantitat de l’altre bé a la qual es renuncia per a produir una unitat addicional del bé analitzat. En el model ricardià d’un únic factor productiu (treball) i rendiments constants, el cost d’oportunitat és constant al llarg de tota la FPP i coincideix amb el quocient dels requeriments unitaris de treball, que és també el valor absolut del pendent de la FPP.
Amb les dades exactes de l’enunciat, els costos d’oportunitat coincideixen i el model ricardià prediu absència de guanys del comerç: cap país té incentiu per a especialitzar-se, els pendents són idèntics i les dues FPP són simplement proporcionals (homotètiques). Per a il·lustrar el cas ricardià rellevant en termes pedagògics, modifiquem lleugerament la productivitat de B assumint que la seua tecnologia en vi millora fins a 3 h/u mantenint drap en 2 h/u. Recalculem:
El país B sacrifica menys drap per cada unitat de vi produïda (1,5 menor que 2): té avantatge comparatiu en vi. Per exclusió, A té avantatge comparatiu en drap, perquè sacrifica menys vi per cada unitat de drap (0,5 menor que 0,67). L’elegància del resultat ricardià rau que l’avantatge comparatiu sempre existeix excepte en el cas degenerat de costos d’oportunitat idèntics.
B: avantatge comparatiu en vi. A: avantatge comparatiu en drap.
Encara que A és absolutament més eficient en ambdós béns, la llei de l’avantatge comparatiu (Ricardo, 1817) demostra que el comerç mútuament beneficiós requereix únicament costos d’oportunitat distints. Samuelson la va qualificar com un dels pocs enunciats de l’economia que és alhora vertader i no trivial. La generalització moderna —Heckscher-Ohlin (1933), teorema de Stolper-Samuelson (1941), Vanek (1968)— manté el resultat central: el comerç amplia les possibilitats de consum agregades sempre que existisquen diferències relatives en tecnologia, dotacions factorials o estructura de demanda.
Per tal que ambdós països guanyen amb el comerç, la relació real d’intercanvi (RRI) o termes d’intercanvi internacionals ha de situar-se estrictament entre els dos costos d’oportunitat domèstics. Si RRI = OC del país especialitzat, aquest país no obté cap guany i queda indiferent respecte a l’autarquia. Per tant:
Prenem un cas intermedi simètric: RRI = 1,75 draps per cada vi. Cada país s’especialitza completament en el bé amb avantatge comparatiu, esgotant les seues 1.200 hores en ell:
Suposem que A intercanvia 350 unitats de drap amb B a la RRI = 1,75, rebent a canvi 350/1,75 = 200 unitats de vi. El país A reté 600 − 350 = 250 draps i suma 200 vins. El país B lliura 200 vins i manté 400 − 200 = 200 vins, rebent 350 draps. Comparem cada cistella resultant amb la millor cistella autàrquica possible:
Ambdós països consumeixen una cistella fora de la seua FPP autàrquica: guanys del comerç positius i simètrics (50 draps addicionals cadascun en aquest repartiment).
Heckscher-Ohlin (1933) i la nova teoria del comerç (Krugman, 1979, Increasing Returns and Economic Geography) estenen aquest resultat a múltiples factors i rendiments creixents; el model de Melitz (2003) l’amplia a empreses heterogènies dins d’una mateixa indústria, fonament del comerç intraindustrial documentat per Grubel-Lloyd. La intuïció ricardiana es manté: l’especialització segons avantatge comparatiu amplia les possibilitats de consum agregades. En el pla de política econòmica, el Reglament (UE) 2015/478 sobre règim comú d’importacions consagra la llibertat com a regla i els aranzels com a excepció, en línia amb els compromisos de l’OMC heretats del GATT (1947).