Supòsit 148
Enunciado
La Directiva (UE) 2022/2464 sobre Informació Corporativa en matèria de Sostenibilitat (CSRD — Corporate Sustainability Reporting Directive), en vigor des de gener de 2024 per a les grans empreses cotitzades espanyoles i des de gener de 2025 per a les grans empreses no cotitzades, obliga a reportar informació detallada sobre impacte ambiental, social i de governança (ASG/ESG) segons els estàndards ESRS (European Sustainability Reporting Standards). A Espanya, empreses com Iberdrola, Repsol, Telefónica i Banco Santander ja publiquen informes de sostenibilitat des de 2023; no obstant això, la CNMV ha detectat casos de “sostenibilitat de façana” (greenwashing) on els informes voluntaris previs no reflectien la realitat de les pràctiques empresarials.
El cas central és el d’una empresa basca fictícia del sector energètic, Enerxia Berri S.A., que en el seu informe de sostenibilitat 2023 declara ser “neutra en carboni des de 2022”, un compromís de “creació de valor compartit” amb els seus grups d’interés (stakeholders) i una política de remuneració dels seus consellers “vinculada a objectius de sostenibilitat”. No obstant això, una anàlisi periodística d’El Correo el gener de 2024 documenta que: (i) la declaració de neutralitat carboni es basa en compensacions de carboni (offsets) de dubtosa qualitat; (ii) el 80 % dels contractes amb proveïdors locals van ser rescindits en 2023 per a reduir costos; (iii) la remuneració variable dels consellers vinculada a sostenibilitat representa només el 5 % del total variable, amb objectius formulats de manera no verificable.
Es demana:
- Apartat a) Analitzar els mecanismes de governança corporativa que haurien d’haver evitat el cas Enerxia Berri, amb referència al Codi de Bon Govern de la CNMV (2020) i a la literatura de La Porta, López-de-Silanes i Shleifer (1999).
- Apartat b) Contrastar l’enfocament de stakeholder de la Business Roundtable (2019) amb l’enfocament tradicional de maximització del valor per a l’accionista (Friedman, 1970). Quin descriu millor el comportament real d’Enerxia Berri?
- Apartat c) Calcular l’índex d’alineació sostenibilitat-remuneració (IASR) a partir de les dades disponibles i interpretar-ne les implicacions per a la governança.
- Apartat d) Identificar quines obligacions de la CSRD 2024 incompleix Enerxia Berri i quines sancions preveu la normativa espanyola de transposició.
- Apartat e) Distingir el “greenwashing” del model de “Creació de Valor Compartit” (CSV) de Porter i Kramer (2011) i avaluar si el compromís d’Enerxia Berri és assimilable a un o l’altre.
- Apartat f) Reflexió crítica: La regulació obligatòria (CSRD) pot substituir els incentius de mercat per a aconseguir una governança realment sostenible?
Mostrar solución
Rafael La Porta, Florencio López-de-Silanes i Andrei Shleifer (Corporate Ownership Around the World, JF, 1999) demostren que la protecció legal dels inversors minoritaris i la qualitat dels sistemes legals són determinants de la governança corporativa real. En països amb protecció dèbil, els accionistes majoritaris (o els gestors) poden extraure beneficis privats a costa dels minoritaris o dels stakeholders. Espanya té un sistema de governança de “concentració mitjana”, amb presència freqüent d’accionistes de control (famílies, Estat) que poden imposar les seues preferències per damunt de l’interés general.
El Codi de Bon Govern de la CNMV (2020, revisat amb 79 recomanacions) estableix mecanismes que haurien hagut d’alertar del cas Enerxia Berri:
Fallada 1 — Consell d’Administració: La Recomanació 14 exigeix que el Consell avalue periòdicament el seu propi funcionament i el de les seues comissions. La Comissió d’Auditoria (Rec. 40-47) hauria d’haver qüestionat la metodologia de càlcul de “neutralitat carboni” basada en offsets de qualitat incerta, però només ho pot fer si té membres independents amb competència tècnica en matèria de sostenibilitat — un requisit que la CSRD 2024 introdueix explícitament.
Fallada 2 — Remuneració de consellers: La Recomanació 58 estableix que una part rellevant de la retribució variable s’ha de vincular a objectius no financers mesurables. El 5 % de la variable lligat a sostenibilitat (amb objectius no verificables) és incompatible amb esta recomanació.
Fallada 3 — Auditor extern: La Recomanació 6 anima les empreses a sotmetre els seus informes de sostenibilitat a verificació externa independent. Sense verificació externa, els compromisos de sostenibilitat són autodeclaratius i no auditats.
La Porta et al. (1999) van anticipar este tipus de fallada: sense enforcement legal efectiu de la governança, les recomanacions de bon govern són optatives i la distància entre el declarat i el real pot ser enorme. La CSRD 2024 converteix en obligació legal el que era recomanació voluntària.
Milton Friedman (The Social Responsibility of Business Is to Increase Its Profits, NYT, 1970) va formular la doctrina del shareholder primacy: la responsabilitat dels gestors és maximitzar el benefici per als accionistes, dins del marc legal. Qualsevol despesa en RSC que no maximitze el valor per a l’accionista és, en la seua doctrina, un impost privat no autoritzat pels propietaris de l’empresa.
L’agost de 2019, la Business Roundtable — que agrupa els 200 majors CEO dels Estats Units — va publicar una declaració conjunta rebutjant explícitament la primacia de l’accionista i comprometent-se a generar valor per a tots els stakeholders: treballadors, proveïdors, comunitats i medi ambient, a més dels accionistes. Esta declaració va ser rebuda com un gir paradigmàtic, encara que crítics com Bebchuk i Tallarita (2020, Harvard Law Review) van demostrar que els CEO signants no van modificar els seus estatuts ni les seues estructures de remuneració, per la qual cosa la declaració va ser essencialment simbòlica.
Enerxia Berri invoca el llenguatge de la Business Roundtable (2019) — “creació de valor per a tots els stakeholders” — en el seu informe de sostenibilitat, però el seu comportament real (rescissió massiva de contractes amb proveïdors locals per a maximitzar beneficis a curt termini, neutralitat carboni basada en offsets barats) és perfectament compatible amb la doctrina Friedman (1970): maximitzar beneficis per a l’accionista dins del marc legal, usant el llenguatge stakeholder com a relacions públiques.
Enerxia Berri exemplifica el fenomen que Bebchuk-Tallarita (2020) denominen “stakeholder capitalism sense substància”: la retòrica de la Business Roundtable s’adopta per a millorar la imatge, però la governança efectiva continua maximitzant el valor per a l’accionista a curt termini.
L’IASR mesura en quin grau la remuneració variable dels consellers està realment alineada amb objectius de sostenibilitat verificables. El definim com:
Amb les dades de l’enunciat:
Factor 1 — % variable lligat a sostenibilitat: 5 % del total variable = 0,05.
Factor 2 — Verificabilitat dels objectius: l’enunciat indica que els objectius són “no verificables”. Puntuació = 0,1 (mínima — existeix l’objectiu en paper però no és mesurable).
Factor 3 — Pes real en decisions: si el consell va rescindir contractes amb proveïdors locals per a reduir costos, el criteri social no pesa en les decisions reals. Puntuació = 0,15.
Un IASR menor que 0,01 indica alineació nul·la o simbòlica. Un IASR major que 0,3 indicaria alineació substancial.
IASR d’Enerxia Berri = 0,00075. La sostenibilitat en la remuneració del consell és completament simbòlica. Per a la CNMV i la CSRD, un IASR d’esta magnitud és un senyal d’alerta de primer ordre: la governança de sostenibilitat és cosmètica.
La CSRD (Directiva 2022/2464/UE) va ser transposada al dret espanyol mitjançant el Reial Decret-Llei d’Informació No Financera (pendent de publicació definitiva a finals de 2024, en tramitació com a Llei d’Informació Corporativa de Sostenibilitat). Els ESRS (European Sustainability Reporting Standards) publicats per EFRAG el juliol de 2023 són els estàndards tècnics de referència.
Incompliment 1 — ESRS E1 (Canvi climàtic): Les mètriques de neutralitat carboni han de reportar separadament les emissions reals (Scope 1, 2 i 3) i les compensacions (offsets). No és vàlid presentar offsets com a reducció d’emissions pròpies. La qualitat dels offsets ha d’estar certificada (Gold Standard o VCS). La declaració d’Enerxia Berri de “neutra en carboni des de 2022” sense desglossar emissions pròpies vs. offsets incompleix ESRS E1-6.
Incompliment 2 — ESRS S2 (Treballadors de la cadena de valor): La CSRD exigeix reportar l’impacte de l’empresa sobre els treballadors de la seua cadena de subministrament. La rescissió del 80 % dels contractes amb proveïdors locals sense pla de mitigació de l’impacte sobre els seus treballadors incompleix ESRS S2-2.
Incompliment 3 — ESRS G1 (Governança, risc i control): Els objectius de sostenibilitat vinculats a remuneració han de ser “quantificables i verificables per tercers” (ESRS G1-3). Els objectius no verificables d’Enerxia Berri incompleixen este estàndard.
Sancions: La Llei d’Informació Corporativa de Sostenibilitat preveu sancions de la CNMV de fins a 1 M€ per omissions materials en l’informe de sostenibilitat, amb publicitat de la sanció (“naming and shaming”). La verificació de l’informe per auditor extern és obligatòria des de 2025.
Els tres incompliments d’Enerxia Berri són materials i verificables externament, la qual cosa els converteix en sancions segures una vegada la CNMV tinga capacitat d’enforcement. La transposició espanyola de la CSRD tanca el gap entre declaració voluntària i obligació legal.
Michael Porter i Mark Kramer (Creating Shared Value, Harvard Business Review, 2011) proposen el model CSV com a superació de la RSC tradicional: mentre la RSC implica un cost per a l’empresa a canvi de legitimitat social, el CSV implica que la solució de problemes socials o ambientals genera avantatges competitius reals i valor econòmic per a l’empresa. L’exemple canònic de Porter-Kramer és Nestlé en els seus programes de suport a xicotets agricultors: l’empresa millora la qualitat i el subministrament de cacau (avantatge competitiu) mentre eleva els ingressos dels agricultors (valor social). No és filantropia; és negoci ben entés.
El greenwashing és l’oposat: l’empresa declara compromisos de sostenibilitat sense incórrer en els costos reals de modificar els seus processos o cadena de valor, amb l’objectiu exclusiu de millorar la seua reputació. Els senyals diagnòstics són: (i) bretxa entre declaració i conducta; (ii) objectius vagues o no verificables; (iii) absència d’inversió real en la transició; (iv) ús d’offsets de baixa qualitat per a evitar reduir emissions pròpies.
Enerxia Berri presenta tots els senyals del greenwashing: la “neutralitat carboni” és comptable, no física; el compromís amb proveïdors locals va ser abandonat tan prompte com hi va haver pressió de costos; els objectius de sostenibilitat en la remuneració són decoratius. No hi ha cap evidència de CSV: les decisions de sostenibilitat no generen avantatge competitiu, només s’usen com a narrativa de comunicació.
La distinció CSV-greenwashing és verificable: el CSV implica canvis en el model de negoci que generen resultats mesurables tant econòmics com socials. El greenwashing no modifica el model de negoci; només modifica l’informe. La CSRD 2024 fa que el greenwashing siga cada vegada més difícil de mantindre sense incórrer en responsabilitat legal.
El debat entre regulació i mercat per a la governança sostenible té un referent teòric clar en La Porta et al. (1999): els països amb major protecció legal dels inversors tenen mercats de capitals més desenvolupats i menor extracció de rendes per part dels insiders. La lògica és la mateixa per a la sostenibilitat: sense enforcement legal dels compromisos ESG, el mercat no pot discriminar correctament entre empreses que realment inverteixen en sostenibilitat i les que fan greenwashing. La CSRD 2024 és precisament l’intent de crear eixa capacitat de discriminació mitjançant informació auditada i estandarditzada. No obstant això, la regulació té els seus propis límits: el risc de “compliance washing” (complir la lletra dels ESRS sense canviar la substància de les decisions) és real, com ho demostra l’IASR d’Enerxia Berri. El model teòric de Jensen-Meckling (1976) suggereix que els problemes d’agència no es resolen amb més informació sinó amb alineació real d’incentius: mentre els consellers siguen retribuïts principalment per mètriques financeres a curt termini, la sostenibilitat serà secundària. La solució òptima combina regulació d’informació (CSRD) amb redisseny d’incentius (vinculació real de la remuneració variable a mètriques ASG verificables) i activisme dels inversors institucionals (que ja representen el 40 % del capital de les grans cotitzades espanyoles). Per al docent d’Economia, este supòsit il·lustra perfectament la tensió entre les fallades del mercat (asimetria d’informació, externalitats) i les fallades de la regulació (captura regulatòria, cost de compliance), que és el nucli de la política econòmica moderna.