Supòsit 136
Enunciado
El Salari Mínim Interprofessional (SMI) d’Espanya va experimentar un increment del 47% entre 2018 i 2023 (de 735,9 €/mes a 1.080 €/mes en 14 pagues), el major en termes relatius de la UE en aquell període. L’AIReF (Avaluació de l’impacte del SMI 2019-2023, AIReF 2023) va estimar que l’increment va destruir entre 40.000 i 100.000 llocs de treball a temps complet equivalent, encara que amb efectes heterogenis per sector i territori.
Per a l’anàlisi teòrica, es planteja el següent mercat de treball simplificat (sector hostaleria, Comunitat Autònoma del País Basc):
- Demanda de treball: L_D = 500 − 5·W (empreses hoteleres)
- Oferta de treball: L_S = 3·W − 100 (treballadors disponibles)
- SMI vigent: W_min = 1.080 €/mes
Addicionalment, es proporciona un escenari de monopsoni (únic gran ocupador en una zona rural de la CAPB amb sector turístic estacional):
- Demanda de treball del monopsonista: W = 200 − L/5 (funció de disposició marginal a pagar per treball)
- Oferta de treball al monopsonista: W_S = 50 + L/5 (salari que demana el treballador)
- Cost marginal de treball del monopsonista: CMgL = 50 + 2L/5
Es demana:
- En el model competitiu, calcula el salari i ocupació d’equilibri sense SMI. Determina l’efecte del SMI = 1.080 € sobre l’ocupació, la desocupació creada i l’excedent perdut.
- En el model de monopsoni, calcula l’equilibri sense SMI (W i L òptims). Determina si un SMI de 1.080 € augmenta o redueix l’ocupació en aquest mercat.
- Explica el resultat de Card i Krueger (1994, American Economic Review, Premi Nobel 2021) sobre el Fast Food a Nova Jersey i Pennsilvània. En quines condicions teòriques és coherent aquest resultat?
- Avalua l’evidència de l’AIReF (2023) sobre el SMI a Espanya: va destruir ocupació? Els efectes van ser homogenis? Discuteix el problema d’identificació causal (Manning, 2003).
Mostrar solución
Al mercat competitiu, l’equilibri s’aconsegueix igualant oferta i demanda de treball:
El SMI és 1.080 €/mes. Convertit a la mateixa unitat que el model (assumint 22 dies laborables/mes):
Com que el salari d’equilibri (75 €/dia) és superior al SMI (49,1 €/dia), el SMI no és vinculant en aquest sector de la CAPB modelitzat. No afecta l’ocupació ni genera desocupació.
No obstant això, si el salari d’equilibri estiguera per davall del SMI (per exemple, en sectors de menor productivitat), l’anàlisi seria:
Per a un SMI hipotètic que fora vinculant (per exemple W_min = 100 €/dia en un sector de menor productivitat): Desocupació = 8×100 − 600 = 200 treballadors. La pèrdua d’excedent (pes mort) seria el triangle entre l’oferta, la demanda i el SMI.
Equilibri competitiu: W* = 75 €/dia (~1.650 €/mes), L* = 125 treballadors. SMI = 1.080 €/mes no és vinculant en aquest sector (salari equilibri major). Sense efecte en ocupació ni DWL.
En el monopsoni, l’ocupador únic maximitza beneficis igualant el Valor del Producte Marginal del Treball (VPMT) amb el Cost Marginal del Treball (CMgL), no amb el salari de mercat. El CMgL és superior al salari ofert perquè contractar un treballador addicional obliga a pujar el salari a tots els empleats anteriors:
En absència de SMI, el monopsonista contracta 250 treballadors a 100 €/dia. El nivell eficient (on VMgL = W_S) seria major: igualant 200 − L/5 = 50 + L/5 → 150 = 2L/5 → L_eficient = 375.
Amb un SMI = 110 €/dia (per exemple, equivalent a ~2.420 €/mes — escenari il·lustratiu de SMI vinculant en zona rural amb menor salari d’equilibri):
Quan el SMI converteix l’oferta de treball en perfectament elàstica fins a L = L_S(W_min), el CMgL per al monopsonista és igual al SMI fins a eixe nivell i després puja segons la corba d’oferta original. Si W_min major que W_mono (110 major que 100), el monopsonista ha de pagar més, però també pot contractar més treballadors sense incórrer en el cost marginal creixent anterior:
L’ocupació augmenta de 250 a 450 treballadors — el SMI incrementa l’ocupació en el monopsoni, corregint la restricció d’ocupació del monopsonista.
Monopsoni sense SMI: L = 250, W = 100 €/dia. Amb SMI vinculant (W_min major que W_mono): l’ocupació augmenta fins a L = 450. El SMI corregeix la subocupació monopsonística — efecte contraintuïtiu però teòricament sòlid (Manning, 2003).
La diferència entre el model competitiu (el SMI destrueix ocupació si és vinculant) i el model de monopsoni (el SMI pot augmentar ocupació) té implicacions directes per a la política econòmica: l’efectivitat del SMI depèn de l’estructura del mercat de treball local. Sectors amb pocs ocupadors dominants (zones rurals, cures, neteja industrial) es comporten més a prop del monopsoni, mentre que mercats urbans densos s’aproximen més a la competència.
Card i Krueger (1994, American Economic Review, Premi Nobel 2021) van estudiar l’efecte de l’increment del salari mínim a Nova Jersey (de 4,25 a 5,05 $ l’hora) a l’abril de 1992, comparant-lo amb Pennsilvània (salari mínim constant en 4,25 $). L’estratègia d’identificació va ser un experiment natural (diferències en diferències, DiD): comparar la variació de l’ocupació en fast food a NJ abans i després de l’increment, amb el canvi simultani a PA com a control.
Resultat: l’ocupació en fast food a NJ no va caure després de la pujada del SMI — de fet, va augmentar lleugerament (+0,5 treballadors equivalent temps complet per establiment) respecte a PA. La conclusió contraintuïtiva va ser que el salari mínim no va destruir ocupació en aquell context específic.
Les condicions teòriques que fan coherent aquest resultat són:
- Poder de monopsoni local: si els ocupadors de fast food tenen poder de monopsoni en mercats locals (treballadors amb costos de desplaçament alts, poques alternatives), el SMI corregeix la restricció d’ocupació monopsonística.
- Eficiència salarial (Akerlof-Yellen, 1986): salaris més alts poden augmentar la productivitat i reduir la rotació laboral, compensant el cost per hora amb menors costos de selecció i formació.
- Nivell del SMI per davall de l’equilibri competitiu: si el mercat de fast food a NJ ja pagava prop de 5 $ a la pràctica (per competència per treballadors), l’increment legal no va ser vinculant.
Card-Krueger 1994: DiD NJ vs PA → el SMI no va destruir ocupació en fast food. Coherent si hi ha monopsoni local, eficiència salarial o si el SMI no era vinculant. El Nobel 2021 reconeix la contribució metodològica (experiments naturals) tant com el resultat.
L’AIReF (Informe d’avaluació de l’impacte del Salari Mínim Interprofessional 2019-2023, AIReF 2023) és l’avaluació més rigorosa disponible de l’impacte del SMI a Espanya. Els seus principals resultats:
Destrucció d’ocupació estimada: entre 40.000 i 100.000 llocs de treball a temps complet equivalent per l’increment 2019-2023. El rang ampli reflecteix la incertesa metodològica. L’estimació central és ~70.000 llocs (0,35% de l’ocupació total), distribuïts principalment en: (1) sectors intensius en treball de baixa qualificació (hostaleria, comerç, neteja, cures); (2) treballadors joves i de menor qualificació; (3) zones de menor cost de vida (províncies amb PIB pc baix, on el SMI representa major proporció del salari mitjà).
Heterogeneïtat territorial i sectorial: els efectes no van ser homogenis. A Madrid i Catalunya (salaris ja superiors al SMI en la majoria de sectors), l’impacte va ser mínim. A Extremadura, Múrcia o Castella-la Manxa (on el SMI representava el 60-70% del salari mitjà), els efectes negatius van ser més pronunciats. Aquesta heterogeneïtat és consistent amb el model teòric: el SMI només és vinculant on el salari d’equilibri està per davall.
Problema d’identificació causal (Manning, 2003): Manning assenyala que l’estimació de l’impacte del SMI és un problema d’identificació difícil. El contrafactual (què hauria ocorregut sense el SMI) no és observable. Els mètodes de DiD i variables instrumentals tenen limitacions: (1) el grup de control pot ser contaminat si el SMI afecta els preus al mercat de control; (2) els efectes d’equilibri general (empreses ixen del mercat, treballadors es formalitzen) no són capturats pels models d’equilibri parcial; (3) la simultaneïtat amb la pandèmia de COVID-19 dificulta la separació causal dels efectes del SMI dels xocs econòmics.
La conclusió de l’AIReF és pragmàtica: el SMI va tindre efectes negatius modestos sobre l’ocupació (menys del que prediuen els models competitius estrictes) i efectes redistributius positius per als treballadors que no van perdre l’ocupació (augment salarial per a més d’1,5 milions de treballadors). El balanç net depèn de la funció de benestar social: si es pondera més la reducció de la pobresa laboral que l’eficiència en l’ocupació, el SMI pot tindre justificació fins i tot amb lleugera destrucció d’ocupació.