Supòsit 75
Enunciado
El trilema de la política econòmica internacional, formulat per Robert Mundell (1963) i estés per Maurice Obstfeld, afirma que cap país pot mantenir simultàniament: (1) lliure mobilitat de capitals, (2) tipus de canvi fix, i (3) política monetària autònoma. Només dos dels tres objectius són compatibles al mateix temps.
En 2023, el Banc Central Europeu (BCE) va pujar el tipus d’interés oficial des del 0% fins al 4,50%, la pujada més ràpida de la seua història. Durant el mateix període, el tipus de canvi EUR/USD va oscil·lar entre 1,0600 i 1,1000. El compte financer de la UE va registrar importants fluxos de capital cap a la zona euro atrets pels tipus més alts.
Es demana:
- Representar el trilema de Mundell-Fleming i situar-hi els tres “vèrtexs” possibles, identificant quina opció ha triat la zona euro, els EUA i la Xina respectivament.
- Analitzar com el BCE satisfà o renuncia a cadascun dels tres objectius del trilema, amb dades reals del BCE 2022-2024.
- Explicar la paradoxa del “trilema polític” de Rodrik (2011) i relacionar-la amb el debat sobirania-integració a la UE.
- Debatre si la unió monetària europea resol o simplement redefineix el trilema, amb referència a l’informe Draghi (2024).
Mostrar solución
El trilema de política econòmica oberta (Mundell, 1963; Fleming, 1962; sintetitzat per Obstfeld i Taylor, 1998, The Great Depression as a Watershed: International Capital Mobility over the Long Run) pot visualitzar-se com un triangle els tres vèrtexs del qual representen les tres combinacions de dos objectius compatibles:
Zona euro: Lliure mobilitat de capitals (article 63 TFUE) + política monetària única del BCE → tipus de canvi flotant enfront de terceres divises (USD, GBP, JPY, etc.). Dins de la zona, els tipus són irrevocablement fixos (els països membres renuncien a la PM pròpia).
EUA: Lliure mobilitat de capitals + PM autònoma de la Reserva Federal → tipus flotant. Vèrtex 2.
Xina: PM autònoma del Banc Popular de la Xina + tipus de canvi del iuan gestionat (dirty float) → controls de capital formals i informals. Vèrtex 3 (encara que avançant cap a major obertura financera des de 2015).
UE: vèrtex 2 (lliure capital + PM comuna BCE + tipus flotant exterior). EUA: vèrtex 2. Xina: vèrtex 3 (PM + control capital + tipus gestionat).
El BCE gaudeix de política monetària autònoma (l’exerceix de forma independent) i la zona euro té lliure mobilitat de capitals (pilar del Mercat Únic). En conseqüència, el tipus de canvi de l’euro ha de flotar enfront d’altres divises (el trilema implica que el tercer objectiu és impossible). Les dades de 2022-2024 il·lustren aquesta mecànica:
La depreciació de l’euro en 2022 no va ser una decisió de política: va ser el resultat del diferencial de tipus (la Fed va pujar abans que el BCE), combinat amb xocs de termes d’intercanvi negatius pels preus del gas. El BCE no pot “defensar” un nivell de l’euro sense sacrificar la PM (tornaria al vèrtex 1), cosa que el Tractat de Lisboa no li permet fer amb perjudici de l’objectiu primari d’estabilitat de preus.
El BCE no pot controlar el tipus EUR/USD i la PM simultàniament amb lliure mobilitat de capital: l’euro va fluctuar 16% entre 2022 i 2023 mentre el BCE se centrava a controlar la inflació (mínims 0,9700 al setembre de 2022; màxims 1,1275 al juny de 2023).
Dani Rodrik (2011, The Globalization Paradox, Norton) formula una versió política del trilema: un país no pot mantenir simultàniament (1) hiperglobalització econòmica, (2) democràcia nacional, i (3) sobirania de l’Estat-nació. Només dos dels tres són compatibles:
La UE se situa en el vèrtex A: ha avançat cap a la hiperglobalització interna (Mercat Únic) i manté mecanismes democràtics (Parlament Europeu), però a costa de cedir sobirania nacional en política monetària, competència, ajudes d’Estat, etc. La tensió Brexit (vèrtex C: sobirania + democràcia → menys globalització) il·lustra exactament el dilema de Rodrik aplicat al cas més real disponible.
La UE tria el vèrtex A de Rodrik: hiperglobalització + democràcia a costa de sobirania nacional plena. El Brexit va representar l’opció C, recuperant sobirania a costa d’hiperglobalització (i mercat únic).
La unió monetària no elimina el trilema de Mundell-Fleming: el redistribueix. Els països membres renuncien a la PM individual (vèrtex 1 del trilema a nivell nacional) a canvi de tenir lliure capital i tipus fix intraeuropeu. A l’exterior, l’euro flota (vèrtex 2 a nivell de zona). El trilema es resol a un nivell supranacional que abans operava a nivell nacional.
L’informe Draghi (2024, The Future of European Competitiveness) identifica que la zona euro pateix una nova manifestació del trilema: necessita inversió massiva (1.500-2.000 MM€/any addicionals per a transició energètica i defensa) però els països membres estan restringits pel Pacte d’Estabilitat (dèficit < 3% PIB). Sense PM nacional ni capacitat d’endeutament federal il·limitat, la zona euro no té tots els instruments per a respondre a xocs asimètrics. Draghi proposa bons europeus comuns com a solució parcial, avançant cap al vèrtex 1 de Rodrik (major integració supranacional).
La unió monetària redefineix (no resol) el trilema: el desplaça al nivell supranacional, creant noves tensions entre la PM única del BCE i les necessitats fiscals heterogènies dels membres. L’informe Draghi (2024) proposa 1.500-2.000 MM€/any addicionals d’inversió col·lectiva per a abordar aquesta bretxa.
El trilema de Mundell-Fleming i el trilema polític de Rodrik s’entrellacen en el projecte europeu: la UEM és simultàniament una solució econòmica (eliminar risc canviari intraeuropeu) i una cessió política (sobirania monetària a una institució supranacional independent). La crisi de l’euro de 2010-2015 va revelar que l’arquitectura era incompleta (faltava unió bancària, mutualització fiscal, mecanisme de transferències automàtiques) i la pandèmia de 2020 va forçar els primers passos cap a una major integració fiscal (SURE, NGEU). El debat sobre si aprofundir la integració (Delors, Draghi) o recuperar sobirania (populismes nacionals) continua sent la fractura política central a la UE dels anys 2020. Per a l’opositor, dominar aquest marc analític és essencial per a interpretar qualsevol debat de política econòmica europea, des del Semestre Europeu fins al debat sobre els eurobons.