Supòsit 74
Enunciado
El setembre de 1992, Espanya va devaluar la pesseta un 5% enfront del marc alemany dins del mecanisme de tipus de canvi (MTC) del Sistema Monetari Europeu (SME). El tipus de canvi va passar de 65 pts/DM a 68,25 pts/DM. En aquell moment, l’elasticitat-preu de les exportacions espanyoles era de −1,8 i l’elasticitat-preu de les importacions era de −0,6 (en valor absolut). El saldo de la balança comercial abans de la devaluació era de −3.200 milions d’euros (dèficit).
Trenta anys després, en 2022, Espanya no pot recórrer a la devaluació competitiva per ser membre de la zona euro des de 1999. La inflació espanyola en 2022 va ser del 8,4% enfront del 8,8% a la zona euro (mitjana, Eurostat). El tipus de canvi efectiu real (TCER) d’Espanya enfront dels seus socis comercials es va apreciar un 0,8% en 2022 segons el BCE.
Es demana:
- Verificar si la condició Marshall-Lerner es compleix amb les dades de 1992 i calcular la millora esperada del saldo comercial.
- Estimar el nou saldo comercial després de la devaluació, assumint que els efectes es materialitzen plenament (sense corba J).
- Explicar per què en 2022 Espanya no pot repetir l’estratègia de 1992 i analitzar els mecanismes alternatius d’ajust extern disponibles en una unió monetària.
- Valorar l’eficàcia de la “devaluació interna” aplicada per Espanya en 2012-2016 i la seua comparació amb la devaluació nominal de 1992.
Mostrar solución
La condició Marshall-Lerner (Marshall, The Pure Theory of Foreign Trade, 1879; Lerner, The Economics of Control, 1944) estableix que una depreciació/devaluació millora el saldo comercial si i només si la suma de les elasticitats-preu (en valor absolut) de les exportacions i importacions és major que 1:
Amb les dades de 1992:
La condició es compleix: la devaluació del 5% té efecte positiu net sobre la balança comercial. Per a calcular la millora esperada, usem la fórmula de Bickerdike-Robinson-Metzler (BRM), que amb tipus de canvi definit com a unitats de moneda domèstica per unitat estrangera i depreciació relativa δ = 0,05:
On V_X són les exportacions inicials. Si el saldo deficitari inicial és −3.200 M€ i assumim un volum d’exportacions de 80.000 M€ (valor plausible per a Espanya en 1992):
Condició M-L complerta (2,4 > 1). Millora esperada del saldo comercial: +5.600 M€.
Si la millora del saldo és d’aproximadament 5.600 M€, el nou saldo comercial passaria de −3.200 M€ a:
Aquesta millora notable reflecteix les elevades elasticitats estimades. No obstant això, la corba J (Magee, 1973) adverteix que en el curt termini l’efecte pot ser contractiu: els volums s’ajusten amb retard, però els valors en moneda domèstica canvien immediatament. En el cas d’Espanya en 1992-1993, el saldo extern va millorar progressivament en el termini de 12-18 mesos, coherent amb la hipòtesi de la corba J amb un retard típic de 6-12 mesos per a les exportacions industrials.
Saldo estimat després de la devaluació (llarg termini, sense corba J): +2.400 M€. A curt termini, la corba J pot generar deteriorament inicial abans de la millora.
Des de l’1 de gener de 1999, el tipus de canvi d’Espanya enfront dels seus principals socis (Alemanya, França, Itàlia, etc.) és irrevocablement fix (l’euro). La devaluació competitiva enfront d’ells és impossible per definició. Aquesta és precisament la renúncia de sobirania monetària que implica una unió monetària òptima (Mundell, 1961, A Theory of Optimum Currency Areas, AER).
Els mecanismes d’ajust alternatius en una unió monetària són:
1. Ajust de preus i salaris (devaluació interna): Si la inflació domèstica és inferior a la mitjana de la zona, el tipus de canvi real es deprecia sense moure’s el nominal. En 2022, la inflació espanyola (8,4%) va ser inferior a la mitjana (8,8%), la qual cosa implica una lleugera millora de competitivitat real de −0,4 pp. No obstant això, a curt termini els salaris nominals són rígids (Keynes, 1936), la qual cosa fa lent i dolorós aquest ajust.
2. Mobilitat laboral: Els treballadors migren de regions/països amb desocupació alta als de baixa taxa (Mundell, 1961). A la UE, la mobilitat és limitada per barreres lingüístiques i culturals: només el 3,9% de ciutadans de la UE resideix en un Estat membre distint del de naixement (Eurostat, 2023).
3. Transferències fiscals federals: Un pressupost federal pot transferir recursos de regions en expansió a regions en recessió, esmorteint el xoc asimètric. La UE no té un mecanisme fiscal federal automàtic (el pressupost comunitari és només l’1% del PIB); el SURE (suport a desocupació, 2020) i el Next Generation EU (2021-2026) són passos cap a una capacitat fiscal comuna, però limitats.
4. Ajust via compte financer: La BCC deficitària es finança amb entrades de capital. En 2022, Espanya va registrar una BCC de −1,7% del PIB (Banc d’Espanya) finançada amb entrades d’IED i deute.
En 2022, els mecanismes d’ajust disponibles són: (i) deflació relativa, (ii) mobilitat laboral, (iii) transferències fiscals, (iv) finançament extern. Cap d’ells substitueix amb la mateixa rapidesa i intensitat la devaluació nominal.
La “devaluació interna” espanyola de 2012-2016 va consistir a reduir costos laborals per unitat de producte (CLU) mitjançant moderació salarial, reformes del mercat de treball (Llei 3/2012) i augment de la productivitat. El CLU espanyol es va reduir un 10,3% en termes relatius respecte a la zona euro entre 2009 i 2016 (OCDE, 2017). Açò va millorar la competitivitat real sense devaluar la moneda nominal.
La comparació amb 1992 revela diferències crucials: la devaluació nominal es materialitza en setmanes (o dies, en el cas d’atacs especulatius com el de Soros enfront de la lliura i la pesseta en 1992), mentre que la devaluació interna requereix anys i exigeix sacrificis salarials i augment de la desocupació (que va arribar al 26,3% a Espanya en 2013). La devaluació nominal té, doncs, un efecte més ràpid però genera inflació importada; la interna és deflacionària però socialment més costosa i més lenta.
Devaluació interna 2012-2016: −10,3% de CLU relatiu en 7 anys a costa de 26% de desocupació. Devaluació nominal 1992: −5% instantània amb millora immediata de competitivitat preu. La unió monetària fa impossible la segona opció, obligant a la primera.
El dilema entre devaluació nominal i devaluació interna sintetitza el debat sobre les àrees monetàries òptimes (Mundell, 1961; McKinnon, 1963; Kenen, 1969). La zona euro va ser criticada ja als anys 90 per economistes com Feldstein (1997) per no complir els criteris de Mundell: mobilitat laboral baixa, pressupost federal inexistent i xocs asimètrics freqüents. La crisi de 2010-2015 va confirmar aquests diagnòstics. No obstant això, Eichengreen (2012) argumenta que la integració financera i política crea beneficis d’estabilitat que van més enllà del model pur d’àrees òptimes. El dilema competitivitat-integració continua vigent en el debat sobre la unió bancària i la unió fiscal a la UE, com reflecteix l’Informe Draghi (2024) sobre el futur de la competitivitat europea.